Ahir, 21 de març, se celebrava el Dia Internacional contra el Racisme i la Xenofòbia. El motiu pel qual s'ha escollit aquesta data concreta l'explica prou bé la gent de SOS Racisme:

L’Organització de les Nacions Unides promou cada any, el dia 21 de Març, la celebració de la Jornada Internacional per l’Eliminació de la Discriminació Racial. Aquesta celebració s’instituí l’any 1966, en memòria d’uns esdeveniments tràgics ocorreguts durant el règim racista de l’Apartheid a Sudàfrica. El 21 de març de 1960, milers de persones es manifestaven pacíficament a la ciutat de Sharpeville contra la “Llei de Passis”. Aquesta llei, aplicada desde el segle XIX pels colonitzadors holandesos i anglesos, volia garantir el control de la ubicació i mobilització de la població negra nativa exigint la possessió d’un “passi” als esclaus quan sortissin de la propietat dels seus amos.

Aquest instrument de control no només no es va eliminar després de l’abolició de l’esclavitut sino que es va tornar més repressiu fins al punt que la no possessió d’aquest document [que la policia podia exigir en qualsevol moment i lloc] implicava un delicte greu pel qual la persona detinguda podia anar a la presó. A finals de la dècada dels 50, la repressió es va accentuar fins al punt que les detencions es duien a terme davant dels propis domicilis. La resistència civil en contra de les lleis de passi era destacable, i per aquest motiu, Mangaliso Sobukwe, dissident del Congrés Nacional Africà i fundador del Congrés Panafricà, convocà una marxa de protesta pel dia 21 de març de 1960.

L'actual període de crisi econòmica està colpejant fort arreu, i particularment en el cas europeu, als països de la perifèria de la UE, com Romania, Grècia ...o Espanya. A Grècia ja s'estan plantejant draconians plans de rescat impulsats per les administracions europees, mentre que en el cas romanès la retallada descomunal de les despeses socials ve plantejat per part de tot un clàssic per aquesta mena d'afers: el Fons Monetari Internacional, responsable des de fa decennis d'impulsar el pervers mecanisme del deute extern i d'empobrir milers de milions de persones via els seus malauradament massa coneguts plans d'ajustament estructural. El cas espanyol (inclòs el català) és més curiós: aquí són les administracions i els diversos governs els que ja estan practicant aquestes retallades sense que cap institució internacional els hi exigeixi des de fóra.

Us reproduïm l'article El FMI disposa, Romania abdica, de Jerôme Duval, publicat al periòdic Diagonal nº 121 .

Fa pocs dies, un jutge de Barcelona sentenciava que el sistema P2P que permet compartir arxius a la xarxa és legal. No és la primera vegada que els tribunals fallen en aquest sentit. Malgrat això, fa temps que el Ministeri de Cultura, al servei de la gran indústria de l'entreteniment audiovisual, fa campanyes contra les "descàrregues il.legals", obviant l'important detall de que aquestes descàrregues són perfectament legals.

Després de comprovar com, de manera sistemàtica, els jutges es neguen a tancar webs que donen informació sobre descàrregues, el govern de Zapatero, a instàncies dels lobbies de pressió de la indústria musical i cinematogràfica, ha decidit tancar directament aquests llocs sense haver de passar pels tribunals. I ho fa a través d'un instrument legal que, si en fem cas del nom, no tindria res a veure amb el tema. Es tracta de la Llei d'Economia Sostenible, que ahir va ser aprovada pel govern. Aquesta llei, que per la seva denominació sembla que tingui ressonàncies ecològiques i d'energies renovables, inclou un apartat que permet el tancament administratiu de webs si li sembla oportú a una comissió nomenada pel ministeri de cultura.

Hem de ressenyar que el tema va més enllà de criminalitzar el fet de compartir arxius sense ànim de lucre, perquè, encara que normalment no hi pensem, una web és un mitjà de publicació, i com a tal està exercint dos drets fonamentals protegits a la constitució: la llibertat d'informació i la llibertat d'expressió. Drets fonamentals que, en teoria, només un jutge pot anul.lar després d'un procés amb totes les garanties, i mai una comissió governativa formada al dictat de grans empreses.

I encara que segurament és fruit de l'atzar, aquesta coincidència temporal il.lustra perfectament el que està passant: un jutge decreta, per enèsima vegada, que una web que informa d'enllaços de descàrregues és legal i no s'ha de tancar, i pocs dies després el govern aprova un decret que li permet evitar la via judicial i tancar aquesta mateixa web per decisió administativa, en nom de l'economia sostenible. Per mostrar aquesta il.lustrativa coincidència temporal, hem escollit la nota de felicitació publicada per Sánchez Almeida, l'advocat que portava el cas de la web esmentada, i la reacció d'Enrique Dans, una de les persones que més s'han destacat en la crítica de la Llei d'Economia Sostenible.

Està vist que tant aquí com a Grècia i per tot arreu, això només ho pagarem entre tots. Aquesta és la idea que hi ha al darrere de tots els plans d'ajustament estructural de les economies sud-europees. L'ortodòxia econòmica exigeix que els dèficits públics no superin uns determinats llindars, i això significa ja ara mateix privatitzacions, pèrdua de drets laborals, reducció de salaris, retallades en serveis públics (educació, sanitat,...), pensions, etc. Quina llàstima que els mateixos que propugnen aquesta ortodòxia i que ens exigeixen a tots aquest enorme esforç no hagin tingut tants escrúpols a l'hora de demanar injeccions de milers i milers de milions d'euros precisament públics (els hi hem pagat entre tots) per tal de tapar els seus forats ocasionats justament per la seva imperícia i avarícia especuladora. Però a veure, els seus problemes no els havien d'arreglar els mercats i la seva famosa mà invisible? En què quedem?

El cas espanyol ja l'anem seguint de prop: propostes de retard de l'edat de jubilació, retallades al sector educatiu i a la sanitat, augment d'impostos indirectes, la famosa reforma laboral que es prepara, etc. Aquí el govern es sotmet completament als dictats dels mercats, aquell ens ("el mercat") que sembla com si tingués personalitat i vida pròpia, i no hi hagi al darrere especuladors que se n'aprofiten, amb noms i cognoms. I poders polítics, governs europeus i buròcrates de Brusel·les que són aquells que fa uns anys impulsaren aquella Constitució Europea que es va tirar enrere -i que el partit al govern hi va donar suport-, però que malgrat això se'ns apliquen molts dels capítols econòmics ortodoxos de la mateixa sense cap mena de pudor.

El cas grec encara és més sagnant. Aquí els governants dissimulen, potser a Grècia són més sincers: desembre passat el ministre de treball grec (també socialista) anunciava "hi haurà sang", referint-se a les retallades que se'ls demana des d'Europa per tal de rescatar el país. Malgrat tot, sembla que  la població grega està plantant cara. El passat 11 de març va haver-hi una vaga general amb diverses manifestacions on es van produir forts enfrontaments amb les forces de seguretat (més informació). La contestació llibertària és forta i s'expressa de moltes maneres i en molts àmbits de la societat. Aquest  context d'increment de la conflictivitat social, tal i com ens anunciava el mencionat ministre, porta i portarà sang: doncs de moment ja hem de lamentar la mort tirotejat del company llibertari Lámbros Fóundas. Us reproduïm els articles "Grècia esdevinguda un protectorat", de Jorge Altamira, publicat a Argenpress.info i "Qui són aquells que ataquen les economies grega i espanyola i perquè ho fan? I què cal fer per evitar-ho?" de Juan Torres López publicat al web Rebelión. Més informació sobre la situació grega al web Grecia-libertaria.blogspot.com.

El passat 29 de novembre es van celebrar unes eleccions a Hondures on va ser elegit Porfirio Lobo. Llàstima que aquestes eleccions estiguessin convocades i organitzades pels colpistes en un context absolutament anormal: cinc mesos després d'un cop d'estat i de la instauració d'un govern il·legal. Malgrat tot, el sr. Lobo ha estat reconegut com a president per 29 països, entre ells, per cert, Espanya. Aquestes eleccions no han estat reconegudes ni pel president legítim Zelaya, ni pel Front de Resistència hondureny, per tant, deixant fora del panorama representatiu a bona part de la població hondurenya. Cosa que tampoc suposa gaire problema: al segle XXI un sistema és reconegut internacionalment i pels grups mediàtics com a democràcia si i només si no suposa un problema pels veritables propietaris del poder econòmic i mediàtic. Aquesta és la diferència entre govern i règim. Aquells governs que no respectin aquesta norma no escrita sortiran de la categoria govern i passaran a ser anomenats règims, i ja poden ser governs que hagin estat elegits amb totes les garanties democràtiques.

Així, una oligarquia pot executar un cop d'estat, desencadenar una repressió brutal però control·lada, aturar les tímides reformes socials de Zelaya, obrir la possibilitat de més privatitzacions de recursos naturals, executar un degoteig incessant però limitat de morts, realitzar unes eleccions a mida sense participació de l'oposició popular, i el resultat de tot això ser reconegut  com a govern democràtic, fins i tot per governs pressumptament d'esquerres com el d'Espanya. No serà un règim, aquest calificatiu es reserva al règim chavista.

Pel camí el degoteig incessant de morts contra l'oposició continua, i no només a Hondures. Els útlims i sense ser exhaustius: el passat 24 de febrer Claudia Larissa Brizuela (a la foto), de 36 anys, activista sindical i filla de destacat líder de la resistència hondurenya, assassinat perpetrat en vísperes d'una gran mobilització de l'oposició. El passat 11 de març va ser assassinat David Meza Montecinos, periodista i corresponsal de Radio América, i pocs dies després, el passat 15 de març va ser assassinat el periodista Nahum Palacios, just mentre s'estava clausurant la IIa Trobada Nacional per la Refundació d'Hondures. S'ha de fer notar que aquests últims morts s'han produït poc després d'un viatge de Hillary Clinton per la zona demanant la reinserció del govern hondureny en instàncies internacionals, i també que els morts eren precisament  periodistes crítics amb el govern colpista, i que en un dels casos la mateixa Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) havia demanat protecció per la víctima, mesura que mai va ser implementada. Us reproduïm els comunicats al respecte el·laborats pel sindicat Rel-UITA. Més informació a Honduras en lucha!.

Fa uns mesos publicàvem un article sobre l'acaparament de terres al continent africà. Aquest fenomen consisteix en què grans empreses transnacionals i de vegades també governs de països rics però amb una agricultura incapaç d'alimentar la pròpia població (com per exemple les monarquies petrolieres del Golf Pèrsic), en comptes d'importar aliments produits per agricultors locals africans, compren grans extensions de terres per tal de conrear-les directament. D'aquesta manera, enormes extensions de terra fèrtil escapen al control de les comunitats locals i són dedicades a una producció que serà consumida ben lluny del seu lloc d'origen.

Com ens explica el següent article, publicat al número de març de Grain, el fenomen de l'acaparament de terres també s'està donant a l'Amèrica Llatina. Grain és una organització dedicada a recolzar pagesos i moviments socials que treballen per la biodiversitat, la sobirania alimentària i l'agricultura organitzada de manera comunitària.

Continua la campanya contra la guerra i l'ocupació militar de l'Afganistan,  campanya que properament sortirà al carrer en demanda de la retirada de les tropes espanyoles. Cal recordar que, segons el govern espanyol, a l'Afganistan no hi ha cap guerra, i la presència allà d'aquestes tropes és en qualitat de "missió internacional". En concret, els exèrcits ocupants reben el nom oficial de Força Internacional d'Assistència per a la Seguretat (ISAF), i es fa en suport del govern afganès (podem constatar com, a diferència d'altres governs que sistemàticament són qualificats com a règim, el de Kabul es considera govern). L'etapa actual d'ocupació, que ha vist com es revifa l'ofensiva militar, amb les seves habituals baixes civils, rep el curiós nom, per part dels ocupants, d'afganització, concepte que faria referència, pretesament, al procés de transferir de manera gradual el control militar del país a l'exèrcit afganès, al menys això és el que diuen a la web de la ISAF

El següent comunicat és la darrera declaració de la Campanya per la retirada de les tropes que, com dèiem, properament convocarà mobilitzacions en demanda de la retirada dels militars. En concret, a la ciutat de Barcelona, es farà una cercavila el dia 20 de març.

Durant aquestes setmanes el periòdic Diagonal celebra el seu cinquè aniversari. Aquesta publicació quinzenal, que supera molts  dels límits sovint auto-imposats de la comunicació militant, està aconseguint el seu objectiu d'apropar-se a la xifra de 5000 subscripcions, garantint així la supervivència econòmica del projecte. Us reproduïm el seu editorial del nº 120: 5 anys de periodisme crític, des de baix i a l'esquerra.

El proper dimecres 17 de març, els sindicats de l'Ensenyament de les quatre províncies han decidit convocar vaga per continuar oposant-se a la política del conseller Maragall i de la seva Llei. Resumidament, la mobilització s'afegeix a les que l'any passat exigien que no s'aprovés la LEC (la Llei d'Educació de Catalunya) i s'obrís un procés negociador entre totes les parts implicades. Ara, un cop aprovada la Llei, la vaga es fa directament per aturar el procés de privatització de recursos a l'ensenyament al Principat i alhora intentar que l'educació no continuï sent una merda en un pal a les mans d'aquesta colla d'exalumnes d'escoles privades i patrons de fundacions dedicades al lleure i a l'ensenyament. La banda del Maragall s'estan carregant les poques possibilitats que les classes populars teníem de sortir de la pobresa a través de l'educació. I mentre això passa, sembla com si el país visqués anestesiat, esmaperdut i obnubilat davant el desastre que suposa fer impossible l'accés al saber de les classes més desafavorides. Els lladres amb corbata es freguen les mans perquè tenen al davant un altre negoci, l'educació, i mentre, l'oposició de “dretes” que mai s'havia atrevit a fer el que han fet els d'”esquerres” aplaudeix picant de mans fins a fer-se mal.

Article d'Adrià Alemany, membre de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de Barcelona, sobre la situació actual del mercat immobiliari i les temptatives del govern per revifar-lo. A l'article, aparegut al periòdic Diagonal, s'explica com en aquests temps de crisi, les preocupacions del govern no van dirigides a protegir el dret a l'habitatge de la gent que és expulsada de casa seva per no poder pagar, sinó a salvar el negoci de bancs i immobiliàries.

El va intent de salvar el titànic immobiliari

El creixement econòmic dels últims anys ha estat estretament lligat a la construcció i a la concessió indiscriminada de crèdit. Les polítiques orientades a promoure el règim de propietat com a única manera estable de tenència, juntament amb l'absència de lloguer assequible, van empènyer una part important de la població a sobreendeutar-se per tal de poder accedir a un habitatge. Avui, l'esclat de la bombolla immobiliària ha fet palès el fràgil fonament sobre el qual s'assentava el “miracle espanyol”.

Amb la depreciació dels immobles, part de la població ha vist com el seu patrimoni es reduia substancialment. Per als que van comprar en ple boom immobiliari, el valor actual dels seus béns està molt per sota fins i tot del valor dels deutes contrets per adquirir aquests béns, aquest fet perjudica en un grau més gran les classes mitjanes i populars, eixamplant la bretxa de la desigualtat entre uns pocs que posseeixen molt i uns molts desposseïts.

Aquesta situació esdevé dramàtica per als qui  s'han quedat a l'atur i no poden fer front al pagament de la hipoteca. Quan això passa, el banc interposa una demanda i s'inicia el procés de execució hipotecària que acaba amb la subhasta de l'immoble. Donada la devaluació dels preus, les subhastes resten desertes. Llavors, d'acord amb la legislació actual, les entitats bancàries s'adjudiquen l'habitatge pel 50% del valor de taxació i continuen reclamant el pagament del deute restant, més interessos i costes judicials, a la persona en situació d'insolvència mitjançant l'embargament de nòmines i l'alienació dels béns dels avalistes. No és una situació anecdòtica: segons el Consell General del poder judicial, entre el 2008 i el 2010  s'hauran iniciat més de 350.000 execucions hipotecàries. És a dir, més de 350.000 unitats familiars perdran casa seva i a més arrossegaran un deute de cent, dos-cents i fins i tot 300.000 euros.