Violències i protesta social

La invocació de la violència per a desqualificar una acció reivindicativa té un gran impacte emotiu i sol ser molt útil si es pretén deixar fora de joc a un adversari. De fet, quan alguns mitjans i certs cercles de poder presenten als sindicalistes i activistes del 29-S com "salvatges", “vàndals” o “delinqüents extremadament perillosos” que amenacen la pau social i l'Estat de dret no pretenen limitar-se a diagnosticar una realitat considerada patològica. També preparen un escenari que justifiqui el recurs a la cirurgia major. Només aquesta caracterització desproporcionada, en efecte, permet entendre que des de mitjans com La Razón o El Mundo s'hagi reclamat empresonar a sindicalistes i fins i tot il·legalitzar als propis sindicats. O que des d'uns altres, suposadament progressistes com El País o El Periódico, s'exigeixi endurir un codi penal suficientment rigorós per a "alliberar" a Barcelona de la violència "anti-sistema".

En realitat, sobredimensionar els aïllats actes de violència social produïts durant la vaga permet complir un propòsit eficaç: ocultar o minimitzar altres violències públiques i privades que estan en l' origen de protestes com les del 29-S Com explicar, si no, que aquells que clamen indignats contra un piquet sindical o contra els cristalls trencats d'una botiga de roba no vegin cap violència en les normes que, al mateix temps que asseguren privilegis als bancs, originen el desallotjament de famílies senceres per raons econòmiques o l'acomiadament de milers de treballadors? Com justificar, si no és per aquesta doble raser, que la Conselleria d'Interior hagi anunciat la voluntat d'exercir l'acusació popular contra els activistes acusats de disturbis o que la portaveu del consistori barceloní Asumpta Escarp hagi arribat a exigir el tancament de mitjans electrònics alternatius?

Criminalitzar el conjunt de la protesta social a partir dels actes aïllats de violència provocats per alguns manifestants no deixa de ser un total despropòsit, quan no un exercici obert de cinisme. Sobretot quan aquesta histèria criminalitzadora té com contrapartida el silenci o la complicitat respecte de la sistemàtica violència que el mercat o l'Estat exerceixen sobre la població dia a dia. En un context així, quan les vies institucionals estan fortament restringides o permeten abusos com la precarització laboral o l'especulació rampant, la vaga, la manifestació o l'ocupació amb fins polítics no poden tractar-se com a simples desordres als quals respondre amb la repressió o el codi penal. Més aviat haurien de veure's com crides d'atenció, com sortides extremes que intenten denunciar la degradació d'un espai públic cada vegada menys sensible a les demandes populars.

Discutir sobre parasitisme social o la violència sense incórrer en dobles rasers no és una tasca senzilla. Per a escometre-la amb honradesa, no obstant això, caldria començar per assenyalar qui, en l'actual capitalisme financer, són els rentistes aprofitats que, amb freqüent complicitat institucional, dinamiten la pau social al col·locar els seus mesquins interessos per sobre els de la resta de la societat. La majoria de sindicalistes, joves i veïns que van participar en el 29-S no ho són. Per contra, la seva presència quotidiana en el treball, en els barris, en centres socials i cooperatives, és essencial per garantir la qualitat democràtica de les nostres societats. Tallar, doncs, el discurs simplista que pretén convertir-los a tots en “perillosos delinqüents”, en “inadaptats socials” o en simples “lúmpens”, hauria de ser un deure cívic. El primer, potser, si el que volem és esclarir quines són les veritables fonts d'injustícia i violència que nodreixen la crisi actual.

Gerardo Pisarello i Jaume Asens, juristes i membres de l'Observatori DESC.