UniCommon abans i després del 9 d’abril - rendes contra la crisi, cap a la vaga general

Les revoltes euromediterrànies de generacions senceres de no garantits, precaris, estudiants han obert aquests mesos un nou espai constituent dins i contra la crisi, un procés que parteix de la necessitat de redefinir la redistribució de la riquesa, de practicar la democràcia a partir del conflicte i de la conquesta de nous drets, noves garanties, noves llibertats. És a l’intern d’aquest quadre que amb la gran assemblea “Units per la vaga” hem decidit de rellançar el camí contra la guerra i cap a la vaga general: la nostra presència a Lampedusa per reivindicar l’acollida i la ciutadania per tots, la Caravana que anirà de Tunísia cap a la frontera amb Líbia i el camí cap al 6 de maig són per nosaltres la millor manera per donar força a l’urgència d’inversions radicals en la tendència de les polítiques de gestió de la crisi.

En continuïtat amb el moviment contra la llei Gelmini [la reforma del sistema educatiu italià, que rep el nom de la ministra d’educació i universitat italiana i que ha provocat fortes reaccions en contra] i dins d’aquest procés impregnarem el dia del 9 d’abril “El nostre temps és ara”. Per nosaltres, estudiants i precaris, formar part d’aquest dia, de maneres i formes diverses a cada ciutat, significa desfer les narracions preteixides per redissenyar un camí comú que posi al centre l’enderrocament d’aquella crisi que s’ha llençat amb violència sobre les nostres vides.

Una crisi que veu a cada moment una devaluació del nostre coneixement i de la nostra intel·ligència. Una crisi que estén els processos de precarització a tot el cos social i a la vida: però explosions de ràbia i camins de conflicte han unit els estudiants, els treballadors de Mirafiori i Pomigliano, els moviments per la defensa dels béns comuns, els migrants des de Rosarno fins a Lampedusa.

Les dades de l’ISAT [l’Institut Nacional d’Estadística italià] parlen clarament de la desocupació juvenil en augment (28,1%) i de la taxa dels inactius entre els 15 i els 65 anys, 38% (dades de l’1 d’abril de 2011). Aquestes contraccions de l’ocupació ens parlen també d’un immens món submergit, on l’explotació de la productivitat del teixit social es realitza a través de moltes formes diferents ja dins les universitats i les escoles: treball en negre, estades i pràctiques obligatòries i no remunerades, augment de les taxes universitàries i desqualificació dels coneixements, erosió del welfare i dels drets. Per això, totes les universitats seran travessades aquesta setmana pel rebuig al treball gratuït i per la demanda de la renda garantida, a la vegada que per la demanda del refinançament de l’escola, de la universitat i de la recerca.

La precarietat creixent ens obliga a reflexionar sobre les transformacions del sistema productiu italià per construir formes de resistència i projectes d’alternativa: la gestió de la crisi mitjançant l’augment de la precarització salvatge enfonsa les fronteres entre garantits i no garantits, produint desclassament i empobriment generalitzat, mentre ens administren falses reformes fetes de retallades a l’escola i la universitat, apropiacions de béns comuns com l’aigua i els recursos naturals, cancel·lacions dels contractes de treball nacionals, negociacions de drets de ciutadania.

Serem al carrer el 9 d’abril per reobrir immediatament el camí cap a la generalització de la vaga del 6 de maig: construir connexions i apostar per la recomposició social per nosaltres vol dir espais de conflicte amples, difosos i radicals al costat de les diferents subjectivitats que estan sent atacades, no a través de buides sumes de persones sinó recollint l’empenta propulsora viscuda durant els dies de la passada tardor.

El 6 de maig no pot ser una vaga de representació, ja des d’ara mateix s’ha d’imposar com a camí generalitzat i de conflicte, que sàpiga moure’s a partir no de la defensa nostàlgica d’un passat que els moviments obrers i socials han contribuït a transformar, sinó del coratge de reivindicar noves formes de redistribució de la riquesa que tots nosaltres produïm.

La campanya “Rendes contra la crisi” significa començar des d’ara a imaginar un nou Welfare: calen noves garanties i tuteles, nous drets de ciutadania i formes de renda desvinculades de la prestació del treball, que permetin a milions de persones escapar del xantatge del treball sense drets ni garanties.

Una primavera de conflicte no pot sinó recomençar a partir dels aires de llibertat que el vent del sud del mediterrani ha portat fins aquí, perquè la precarietat no és només un contracte atípic sinó l’emblema mateix de les nostres condicions de vida. El nostre temps és ara, reapropiem-nos del futur!

Xarxa UniCommon.