Un home d'aquest Estat

Un home d'aquest Estat

Hi ha dies en que els mitjans de comunicació llancen conjuntament, amb raríssimes dissonàncies, un fum que t'embruta les mans, les orelles i els ulls. Més que de costum.
Hi ha noticíes que inviten a apagar la ràdio. És fácil d'imaginar què s'hi escoltarà tot seguit: serà indignant i la indignació se't quedarà  a dins, compartida només amb amics, sense poder convertir-la en alguna forma de crit o acció col·lectiva, amb un gust amarg de derrota o de record d'una derrota.
Però no vaig apagar la ràdio el matí del dilluns dia 16 després de sentir la notícia de la mort de Fraga. I allò que vingué després, no per esperat, va ser menys fastigós. L'home que va organitzar odioses campanyes de difamació contra la memòria de torturats i assassinats per la dictadura, com Julián Grimau i Enrique Ruano; el modernitzador de l'aparell de propaganda i encobriment del franquisme; el responsable polític de les matances de Vitòria i Montejurra; el referent i aglutinador del “franquisme sociològic” en els primers temps de la Transició; l'autor de la reconversió del caciquisme gallec en un aparell de poder; el fundador d'un partit que representa un èxit pòstum del “lligat i ben lligat” de l'herència franquista…En fi, aquest personatge odiós el just destí del qual hauria estat la condemna per col·laboració necessària en els crims del franquisme, ha estat presentat per polítics i periodistes dels mes variats perfils de l'establishment com un “pare de la pàtria” al qual les seves excelses virtuts disculpen sobradament d'allò que, finalment, no van ser més que expressions del seu “caràcter volcànic” (sic); un home, a més, ple de nobles sentiments, amant del pernil ibèric i de la panada de catxels, expert jugador de dominó… En mig d'aquesta porqueria, ha acabat sonant digne el record de Carrillo a Grimau, embolicat, això sí, en els tradicionals elogis de velatori de la germanor parlamentària. I ha destacat per ridícula una anècdota explicada per Alfonso Guerra i que val la pena resumir: el dia de constitució del primer Parlament “democràtic”, Guerra va veure venir pel passadís de les Corts en Fraga i pensà: “Aquest se'm llença al coll!”. Conscient de que la seva imatge quedava poc aguerrida, es va afanyar a dir: “O jo em llenço al seu coll!”. Però vet aquí que quan es van trobar, Fraga li va dir: “Bon dia”. I Guerra respongué: “Bon dia”. I en aquell instant màgic, aquesta figura emblemàtica del socialisme espanyol va concloure: “Aleshores vaig pensar: això funcionarà!”. Doncs efectivament, això ha funcionat i de quina manera. Sense anar més lluny, el passat 20-N.

Tota aquesta hagiografia funerària no és en absolut banal. La història oficial serveix per amagar la història real. Fraga embalsamat desplaça el Fraga despiedat, venjatiu especialment amb els qui combatien el seu règim. Un d'ells, el psicoanalista Francisco Pereña, que fou militant del FLP, escriu al seu darrer llibre, Incongruències, el següent: “... me'n vaig assabentar de que Fraga Iribarne havia escrit un editorial o comunicat, que mai vaig tenir ocasió de llegir, al diari falangista Arriba, on no només em desmentia sinó que em calumniava per l'ús que jo feia sobre la falsa denúncia o el fals testimoni de la meva tortura. Aquest personatge, al qual se'm pot permetre de qualificar de desvergonyit, no només negava que jo hagués estat torturat, sinó que ho denunciava per no sé quina consigna o estratègia de destrucció i calúmnia meva a la policia espanyola. La policia m'havia torturat amb impunitat, impunitat consagrada i sancionada per un jutge, i ara, a més, un canalla em calumniava en públic per haver manifestat a un advocat que vaig ser torturat. L'odi a aquest senyor, a Fraga Iribarne, representant genuí de la barra i la pocavergonya franquistes, es va instal·lar en mi de manera permanent com a protesta contra aquell exercici, en el que es va entestar Fraga Iribarne, per acallar els crits que sorgissin d'algun cor adolorit per tal que no arribessin a oïdes de ningú. El crit del pària, al qual es referia Heinrich Heine, havia d'ofegar-se en aquella mudesa. Aquesta era la feina d'aquest sinistre personatge”.

Aquest és un petit retall de la història real d'en Fraga Iribarne. Una història, com tantes d'altres, amputada de la memòria col·lectiva, al servei d'un tret constituent de l'Espanya franquista que forma part del llegat transmès per la Transició i que el propi Pereña defineix així: “Aquest país va quedar desposseït de mala consciència”. I afegeix: “No hi ha una aberració social més gran”. Davant de quasevol risc que torbi la conformitat establerta sobre el dogma de que la història ha funcionat de la millor, i en realitat única, manera possible, es produeix immediatament un moviment de consens reactiu que restableix l'ordre. Aquí també, "no hi ha alternativa".

Gregorio Peces Barba, que exhibeix quan li convé la seva condició d'amic d'Enrique Ruano, ha passat de puntetes sobre la seva memòria a l'elogi fúnebre a Fraga Iribarne. El record hauria fet malbé el pedestal on el col·loca com “home d'Estat”. Esplèndida definició. Està perfecta així, en singular, sancionant l'equivalència entre l'Estat del franquisme i l'Estat de la Transició: Fraga va poder servir sense gaires contradiccions i en llocs d'alta responsabilitat aquests dos Estats precisament perquè tenen fonaments comuns, perquè l'Estat “democràtic” va nèixer contaminat del fang i la sang de la dictadura.

“Un demòcrata” canta el cor de ploraners. I és que en el discurs del poder “home d'Estat” i “demòcrata” són termes equivalents. Quanta raó té Jacques Rancière quan en una entrevista a Público (15/01/2011) reclama la necessitat de repensar “completament allò que democràcia, en el sentit fort del terme, significa”. I afegeix: “La democràcia no és una forma d'Estat. És la realitat d'un poder del poble que no pot coincidir mai amb una forma d'Estat”. El llenguatge del 15-M ve a dir el mateix arran de terra: “Li diuen democràcia i no ho és”. Fa temps que no ho sentim massivament. L'exaltació pòstuma de Fraga ens recorda fins a quin punt cal tornar a ocupar els carrers que haurien de ser nostres.

L'odi és un sentiment inquietant, fins i tot quan està justificat. Tot i amb aquesta inquietud, odio en Manuel Fraga Iribarne. Mentre han estat i estiguin al poder aquesta gent, aquests “homes (i dones) d'Estat” que s'han unit en “comunió democràtica” en homenatge a un dels seus, els nostres morts no descansaran en pau.

Miguel Romero és editor de VIENTO SUR

P.D: He escrit aquesta nota tot recordant Enrique Ruano, amic i camarada, sinònims en aquells temps.

(Traducció al català d'Enfocant.net)