Un bitllet d'avió i 300 euros

Un bitllet d'avió i 300 euros

L'expulsió de milers de persones gitanes del territori francès ha agitat en plena crisi el panorama polític europeu. Després del dur intercanvi de crítiques entre la comissària Viviane Reding i el govern de Nicolás Sarkozy, els mandataris de la UE, incloent-hi en José Luis Rodríguez Zapatero, han tancat files al voltant del president gal. Molts ho han fet posant per davant la necessitat de salvaguardar el principi de no discriminació i la defensa dels drets fonamentals. Malauradament, no falten raons per pensar que, encarrilades les posicions més extremes, la política d'estigmatització i repressió de les poblacions gitanes o dels migrants en general seguirà endavant sense cap problema.

En realitat, el govern Sarkozy col·loca Europa davant del seu mirall i no menteix quan sosté que la seva política, lluny de ser excepcional, es basa en pràctiques i normes semblants a d'altres ja existents. La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, de fet, porta anys denunciant en els seus informes discriminacions massives contra persones d'ètnia gitana no només a França, sinó també en altres països com el Regne Unit o Alemanya. I el mateix passa amb el Comitè de drets socials del Consell d'Europa o amb el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, la jurisprudència del qual sobre vulneració de drets habitacionals a la població romaní no ha fet sinó créixer a les últimes dècades.

Encara que aquestes amonestacions i sentències han estat de gran importància per a mostrar no només la injustícia, sinó la il·legalitat d'aquests fenòmens, poques vegades han dut els governs a modificar les seves polítiques. De fet, tot fa pensar que si les expulsions franceses no haguessin recaigut sobre gitanos d'origen búlgar o rumanès, sinó sobre gitanos o immigrants extra-comunitaris, l'escàndol hagués estat molt més petit.

Bona prova d'això és que el govern de Silvio Berlusconi -un dels principals valedors de Sarkozy en aquests dies- porta temps ordenant desnonaments massius contra campaments de gitanos migrants. Quan va fer-ho per primer cop, el 2008, a ciutats com Roma, Milà o Nàpols, aquests desnonaments acabaren amb l'expulsió de centenars de gitanos albanesos i balcànics. Tanmateix, no varen merèixer retrets formals per part de les institucions comunitàries. Aquesta permissivitat va animar Berlusconi a anar fins i tot més enllà. Va tipificar la immigració irregular com a delicte i va anunciar la presa d'emprentes dactilars als gitanos per tal de tenir-los identificats. Només la protesta d'algunes organitzacions de drets humans i de defensa dels sense papers va forçar el Parlament europeu a exhortar sense gaire èxit al govern italià per a que aturés l'assetjament a la població romaní.

En rigor, quan s'analitza la política recent de la UE i dels seus estats membres en matèria migratòria o de combat del racisme, es difícil reunir elements per l'optimisme. Si les institucions comunitàries, en efecte, acostumen a exhibir una certa sensibilitat simbòlica davant d'actes de racisme extrems i mediàtics, no s'alteren d'igual manera si aquests tenen lloc de manera silenciosa i quotidiana. Alguns parlamentaris socialistes que en el seu moment van censurar Berlusconi i que ara critiquen en Sarkozy van votar, per exemple, l'ominosa Directiva de Retorn que permet ampliar fins a 6 (i de vegades a 12) mesos el periode de retenció d'immigrants en Centres d'Internament pel sol fet de trobar-se en situació d'irregularitat administrativa.

Fins i tot en el cas espanyol, molts dels qui avui posen el crit en el cel per les mesures de Sarkozy, van aplaudir com un signe de "realisme" la retallada de drets que la darrera reforma de la legislació d'estrangeria va imposar a milers d'immigrantes la situació social dels quals no difereix en substància de la dels gitanos expulsats de França. I són els mateixos, en el fons, que amb prou feines s'immuten quan les expulsions tenen lloc lluny de l'ull de les càmeres. Només a la darrera setmana, 47 bengalís que duien cinc anys vivint a Melilla van ser traslladats a un Centre d'Internament d'Estrangers a Barcelona. Malgrat el temps que duien a la península i les nombroses mostres d'arrelament que havien donat, corren el risc de ser expulsats, col·lectivament, com a França. La seva història, però, restaria invisibilitzada a no ser pels col·lectius de solidaritat que, en aquests dies, han cridat l'atenció al respecte.

En realitat, la invisibilització i estigmatització de la població econòmica i ètnicament més vulnerable són dues cares d'un mateix fenomen. D'un fenomen que, a més, s'agreuja en èpoques de crisi, on els més febles entre els febles passen a ser presentats, bé com població sobrant, bé com subjectes "perillosos" que amenacen els drets de la resta de la població. Que el govern de Sarkozy impulsi la prohibició del burka i col·loqui els gitanos en el punt de mira, alhora que enceta, sense cap debat, la retallada de les pensions, no hauria de prendre's com una simple coincidència. Que el Partit Popular hagi intentat d'imitar-lo, buscant gitanos o migrants "conflictius" sota les pedres de cara a eleccions properes, tampoc.

La reconvenció d'una comissària social-cristiana, de centre dreta, a l'obscena política del govern francès, podria haver suposat una certa inflexió en la política europea sobre la matèria. Després de la fulminant desqualificació i crida a l'ordre en la que han coincidit des de Durão Barroso a Berlusconi o al propi Zapatero, és probable que tot quedi aigualit en no res. I és que quan el ministre francès Enric Besson afirma que la principal diferència entre els gitanos d'ahir i d'avui, entre els vells i nous immigrantes, rau en què ara se'ls fa fora amb un bitllet d'avió i 300 euros a les butxaques, no pretén pronunciar cap boutade. Sap que aquest és el preu per a que una política com la de Sarkozy, amb petits retocs, pugui resultar acceptable als ulls d'unes classes dirigents europees que, al cap i a la fi, estan mancades d'una política alternativa. Vet aquí la tragèdia.

Gerardo Pisarello, Jaume Asens

(traducció d'Enfocant.net)