Tres segrestos, tres tractes diferents, un mateix govern

Tres segrestos, tres tractes diferents, un mateix govern

Per fi han alliberat els cooperants catalans que es trobaven en mans d'Al Qaeda al Magrib. Només puc felicitar els seus familiars i acompanyar-los en aquests moments de felicitat i d'assossec, un cop que la incertesa ha passat i s'ha aconseguit un desenllaç positiu a tan dramàtica situació que han estat vivint durant tants mesos. Una vegada dit això, m'és impossible no mirar enrere i recordar diferents situacions semblants, de ciutadans espanyols retinguts contra la seva voluntat i el tractament que dels casos se n'ha fet per part del govern d'Espanya, així com les atencions que uns i altres hem tingut. I m'és impossible no fer aquesta comparativa ja que tots els mitjans de comunicació s'han despatxat de gust recordant-nos l'arribada a l'aeroport d'El Prat de la cooperant Alícia Gàmez el passat mes de març envoltada d'alts càrrecs de la Generalitat i del Govern espanyol.

Quan vaig ser a Sant Sebastià oferint una conferència sobre l'atac a la Flotilla de la Llibertat, no vaig poder resistir-me d'intentar esbrinar com els pescadors bascos que foren segrestats al vaixell Alakrana havien estat tractats pel govern socialista un cop alliberats, i evidentment el tracte donat a les seves famílies durant tota l'absència dels seus éssers estimats. La meva curiositat estava motivada perquè em costava d'assumir el tracte que nosaltres, que haviem estat segrestats per Israel, haviem rebut tot i ser ciutadans espanyols de ple dret, però això ho explicaré més endavant. Les meves consultes, a través d'intermediaris, obtingueren respostes. El govern espanyol només es va bellugar quan els familiars varen recórrer als mitjans de comunicació i començaren a fer soroll. No només això, ni eren informats, ni tingueren cap mena d'atenció com caldria esperar davant d'una situació tan dura psicològicament com la que els va tocar de viure. Recentment en una entrevista, l'esposa d'un dels mariners ratificava aquestes afirmacions al diari El País (http://www.elpais.com/articulo/ultima/prensa/movian/dedo/elpepiult/20100817elpepiult_1/Tes).

Tornant al tracte rebut per la cooperant Alícia Gàmez, al menys de cara als mitjans de comunicació perquè allò personal segurament serà una altra història (o no), recordo que vaig seguir tota la peripècia en directe pel canal del grup PRISA CNN+ i vaig sentir-me alegre per ella, pels seus familiars i pel tracte que va rebre a peu d'avió on l'estaven esperant el president Montilla i l'Alcalde de Barcelona, el Sr. Hereu, així com familiars i amics de la seva ONG. La Secretària d'Estat per a la Cooperació, Soraya Rodriguez, la va acompanyar des de Mauritània juntament amb el seu germà. Entenia que no podia ser menys després d'una experiència tan traumàtica que aquesta mena d'atencions i reconeixements li fossin donats. Cal dir que en aquelles dates, no sabia res de l'aventura que van haver de viure durant i posteriorment els tripulants i familiars de l'Alakrana, però vaig imaginar-me que una cosa així devia de ser de manera ingènua com em van confirmar posteriorment. Fins i tot vaig aprovar que el govern posés a disposició de la família un avió per anar a recollir-la a Mauritània i portar-la de retorn, no podia ser menys per una compatriota que havia tingut un contratemps de tal magnitud (http://www.rtve.es/noticias/20100310/liberada-alicia-gamez-cooperantes-espanolas-secuestrada-qaeda/323145.shtml).

I ara ve la nostra experiència, que per més que ho hem denunciat públicament, els mitjans de comunicació només han tret de les nostres paraules una crítica a la tebiesa del govern en el nostre afer, però cap ni un ha descrit els nostres desencontres amb l'actual executiu. Crec convenient fer públic de manera explícita el tracte que tant Laura Arau, com David Segarra així com jo mateix vam “patir” de l'executiu espanyol.

Després d'haver patit l'atac per part d'Israel, els nostres familiars van ser assistits per una dona via telefònica que de manera despectiva li va dir a la meva mare que des del Ministeri d'Afers Exteriors no podien fer res per nosaltres i que no li podien donar cap mena d'informació. Després d'aquests desencontres telefònics i mercès a la presència del meu pare i de la mare de Laura als mitjans de comunicació des del mateix dia 31 de Maig, la pressió cap a l'executiu, que s'havia negat a actuar preventivament per evitar la massacre al Mavi Marmara sota petició de la nostra associació, era evident. Cal dir que l'abandonament al que ens van sotmetre des del govern espanyol els dies previs a embarcar (es van sol·licitar reunions a l'Ambaixada d'Espanya a Turquia per tal d'avaluar la situació de manera conjunta i no vam ser atesos en cap moment) fou total. Només vam poder tenir contacte telefònic amb segons de les ambaixades d'Espanya a Turquia i a Israel però sense cap fruit atenent a les ordres que des del propi Ministeri d'Afers Exteriors tenien.

Un cop ja embarcats, vam tornar a sol·licitar al Govern d'Espanya, que ostentava la Presidència de torn de la Unió Europea, la mediació davant de l'ONU. Vam oferir d'obrir els vaixells a delegats de l'ONU per a que inspeccionessin la càrrega i desmuntar així les acusacions per part d'Israel que deia que portàvem armes a Hamas. No teniem res a amagar i vam demanar al Govern empara davant del que consideràvem que seria una massacre i així li vam fer saber. El govern tampoc ens va esoltar tot i estar emparats per la legislació internacional i la IV Convenció de Ginebra aprovada el 12 d'agost del 1949 (http://www.icrc.org/Web/spa/sitespa0.nsf/iwpList103/AB1C1C7C1F0BA414C1256DE10053D111).

Un cop segrestats per l'exèrcit d'Israel, vàrem patir tota mena d'humiliacions i maltractaments per no parlar de l'impacte d'estar veient morts i ferits durant més de deu o dotze hores, fins que vam arribar al port d'Ashdot. Per part de l'Ambaixada d'Espanya, només vam poder tenir contacte amb un representant a la presó de Ber Sheeva durant una hora si fa no fa, i mai més vam saber-ne, de l'Ambaixada. En qualsevol cas, hem d'agraïr a aquesta persona que ens va visitar el fet d'aguantar la nostra indignació amb la dignitat amb que va fer-ho.

El nostre relat, ja en mans dels magistrats de l'Audiència Nacional espanyola i de la fiscalia turca, no escatima en detalls del tracte rebut per part d'Israel (http://www.rebelion.org/noticia.php?id=108723), que al nostre entendre hagués merescut una enèrgica defensa dels nostres drets com a cooperants espanyols i haver trencat relacions diplomàtiques, així com haver expulsat l'ambaixador d'Israel del nostre territori.

Un cop arribats a Estambul, quan suposadament seríem deportats a España, ens hi esperaven el Cònsul espanyol i un assistent seu a l'aeroport turc. (Ni rastre de les nostres famílies a l'aeroport ni de cap avió amb càrrecs públics que ens vingués a recollir i traslladar-nos a territori nacional). A corre-cuita, pretenien que atenguéssim la premsa que ens esperava a l'exterior i saber quan retornaríem a Espanya per a fer-nos la reserva de bitllets (que pensàvem cobriria l'Ambaixada ja que ningú ens va dir res de pagar, tot i que dúiem diners per poder haver-ho fet nosaltres). En aquell moment vam decidir Laura, David i jo que ens hi quedaríem, als funerals dels nostres companys morts i tornaríem el dia després. Vam restar a l'aeroport si fa no fa una hora, periode en el que els nostres representants consulars van desaparéixer i tot seguit vam ser traslladats a un hospital d'Estambul on ens van fer proves de tota mena per valorar el nostre estat de salut; anàlisis de sang, d'orina, proves de reflexos, etc. Durant tot aquest periode, vam poder veure com els representants de les ambaixades de Suècia, Nova Zelanda i Irlanda, entre d'altres, acompanyaven els seus nacionals i els orientaven sobre els tràmits que havien de seguir. A nosaltres, van ser els nostres companys turcs els qui ens van acompanyar.

Un cop ja a l'aeroport d'Estambul, disposats a retornar a Barcelona i havent descobert que el govern turc es va fer càrrec no només de treure'ns d'Israel sinó també de cobrir-nos la tornada a Espanya, ens hi esperaven el Cònsul, un assistent de l'Ambaixada i l'ambaixador i antic Batlle de Barcelona Joan Clos … a l'altre costat del telèfon que ens volia adreçar unes paraules.

És important de ressenyar que el dia abans de la nostra arribada, des de l'Associació a la qual representàvem, havíem sol·licitat una habitació privada a l'aeroport de Barcelona per tal de poder-hi veure els nostres familiars fora dels focos de les càmeres, i la sala de premsa de l'aeroport per a poder parlar amb els mitjans de comunicació de manera digna. Sens dubte, m'imaginava que aquests mínims, després d'haver vist el tracte que se li va donar a l'arribada de la cooperant catalana Alícia Gàmez, no hi hauria cap problema per complir-los per part d'AENA i de l'executiu. Quina va ser la nostra sorpresa que en arribar a l'aeroport d'El Prat, a peu d'avió (un vol comercial de Turkish Airlines), ens hi esperaven el responsable de l'aeroport i la cap de premsa del mateix…. ni rastre de càrrecs públics, ni dels nostres familiars ni dels nostres amics. Imaginava que serien a la sala que havíem sol·licitat (els nostres familiars i amics, els polítics ni els esperàvem, ja sabíem com n'érem, d'incòmodes) i se'm va acudir de preguntar-hi. Molt educadament, el responsable d'AENA em va indicar que no s'havia preparat res; ni sala de premsa ni per als familiars, per la qual cosa em vaig negar a sortir i donar l'espectacle davant dels mitjans de comunicació. Com sabeu, sortir, vam sortir …. però escortats per la Guàrdia Civil.

En el trajecte des de l'avió a la sortida, el responsable d'AENA em va comentar que tenien l'ordre de la Delegació del Govern a Barcelona de no preparar absolutament res del que havíem sol·licitat. Evidentment, en sortir només hi havia amics, familiars i centenars de mitjans de comunicació indignats per les condicions de treball que els havien estat imposades, com així ens ho van transmetre.

Mentre nosaltres caminàvem cap a l'exterior, a la porta ens esperaven els nostres familiars que van ser aclaparats constantment pels vigilants jurats i treballadors d'AENA.

Davant d'aquestes vivències, es pot entendre que les nostres primeres paraules fossin de condemna a Israel per l'atac, i posteriorment de censura al Govern d'Espanya pel seu menyspreu amb les nostres famílies, i el maltracte rebut durant tot el procés que ens va tocar de viure. Posteriorment vam poder veure als mitjans de comunicació el Sr. Moratinos, la Sra. Leire Pajín i el Sr. Caamaño defensant les seves actuacions sense cap mena de vergonya, i mirant de desqualificar-nos i confondre l'opinió pública amb que si érem cooperants o activistes, sense cap mena d'autocrítica sobre la seva política exterior, que al cap i a la fi, és la que ens ha posat en perill a tots els qui treballem a l'estranger.

I jo em pregunto, és que n'hi ha d'altres, de raons, que la humanitat per a ser cooperant o activista? L'ajut humanitari d'uns és més humanitari que el d'uns altres? No hi ha un criteri comú d'actuació davant de fets d'aquestes característiques?

Ara, un cop feta pública la nostra experiència, que cadascú jutgi per sí mateix si teníem raons per a ser crítics i estar indignats amb l'executiu.

Han passat gairebé tres mesos de la nostra vivència i és normal que un día com vai en fem valoracions. És clar que no és el mateix ser segrestat per pirates somalis, musulmans jihadistes o Estats pirates. El que també tenim clar és que tant uns com altres, dels segrestats, som persones que hem tingut experiències traumàtiques i que ens han deixat seqüeles. I també tenim clar que el tracte que uns i altres hem obtingut per part de l'executiu i dels representants polítics ha estat desigual, i en algun moment hauran d'explicar públicament per què els tractaments han estat tan diferents, a uns totes les atencions i a uns altres tots els menyspreus.

Ara tornaran els altres dos cooperants catalans, Albert Vilalta i Roque Pascual, dels quals m'atreveixo a aventurar que la seva experiència ha estat més dura que la nostra amb gairebé tota seguretat, i només espero que les atencions que rebin siguin les mateixes, com a mínim, que la seva companya i que si us plau, un cop que s'apaguin els focus de les càmeres, continuin tenint les atencions que puguin necessitar per part del govern, que no els passi com a tota la resta. Nosaltres, com els pescadors de l'Alakrana, ja hem estat oblidats amb els nostres malsons, amb les nostres crudes vivències i sense cap mena d'atenció.

Benvinguts a casa, on segur, encara que s'apaguin els focus, les vostres famílies i companys seran al vostre costat.

Manuel Tapial, Barcelona 23 d'agost del 2010.

(Extret de Crónicas desde Gaza, traducció d'Enfocant.net)