Treballar més?

Cal treballar per a viure?

La introducció de la ciència als tallers a finals del segle XIX i començaments del XX va suposar el declivi definitiu dels treballadors d'ofici fins llavors empleats a la indústria. La mecanització, fragmentació i estandarització dels processos de treball que vingueren de la mà de la ciència van obrir també les portes a l'ús massiu a les fàbriques de treballadors sense cap experiència prèvia en el treball industrial.

L'accés al consum de béns i serveis per a cada vegada més segments de la població (la reproducció i supervivència de les societats, en definitiva) passà a dependre de la participació (pròpia o d'altres membres de la família) en el treball assalariat. En conseqüència, el conjunt de les institucions socials van anar orientant-se cap a la producció, manteniment, reproducció i formació d'aquesta població de treballadors: la “societat” havia de ser capaç de “produir” (o “importar”) assalariats en les quantitats i qualitats que les empreses demandaven.

El consum continua

Durant la segona meitat del segle XX, aquesta gestió social de les poblacions assalariades va anar adquirint una autonomia creixent pel que fa als temps i llocs on les persones treballaven, la reposició de materials i tecnologies o la circulació del capital financer. Avui, els assalariats moderns aturen la seva activitat laboral (es posen malalts, es queden sense feina, envelleixen, gaudeixen d'un periode de descans) i, malgrat tot, continuen consumint. Els administradors públics dels centres formatius proposen currículums que, tanmateix, només anys després poden presentar una utilitat pràctica per a les empreses. Els fons socialitzats resultants de les cotitzacions dels assalariats (assegurances d'atur, jubilació, malaltia) poden garantir-los en el futur un poder de compra no sotmès als vaivens dels mercats financers. Les condicions de vida de les poblacions assalariades semblen, doncs, cada cop menys depenents de les prestacions laborals dutes a terme en un moment concret.

Així doncs, a les nostres societats, el temps de treball directament implicat en la reproducció i millora de les nostres condicions de vida ha anat reduint-se progressivament conforme s'incrementava l'automatització dels processos productius i, en general, la productivitat del treball. Com a conseqüència, s'ha possibilitat una davallada del temps de treball humà que, als països occidentals, s'hauria plasmat en diferents fórmules: reducció progressiva de la jornada laboral setmanal, prohibició del treball infantil i ampliació de l'escolarització obligatòria, institucionalització de la prestació per jubilació, instauració progressiva de les vacances remunerades, etc. A tots aquests dispositius de reducció dels temps de treball humans s'hi afegeix un altre de conseqüències menys amables: l'extensió de l'atur (avui, portada de tots els diaris, tot i ser un fenomen consubstancial a les societats basades en el treball assalariat).

I no és ciència-ficció

Precisament en un context on la feina ha esdevingut un objecte de desig per a bona part de la població, sembla difícil enlairar la senyera del “no treball” com un horitzó socialment possible, capaç d'esdevenir el principi constitutiu de les nostres societats en comptes d'actuar com una realitat restringida a determinades etapes de la nostra vida, a certs segments de població o a minories políticament organitzades disposades a fer del ‘rebuig al treball’ una aposta política i vital millor o pitjor formulada. El ‘no treball’ sembla constituir avui un territori propici per als relats de ciència ficció on espècies alienígenes ens alliberen de les nostres obligacions laborales. Tanmateix, ¿cal considerar el ‘no treball’ com un cos estrany a les societats actuals?

La història del salariat sembla inclinada a avançar pels ‘costats dolents’ i la reducció del temps de treball humà s'expressa dramàticament en termes d'atur per uns i d'intensificació i ampliació del temps de treball per altres (ajornament de l'edat de jubilació, ampliació de la jornada laboral, concentració de la feina a determinats països). Però, igual que la destrucció dels treballadors d'ofici va possibilitar l'extensió de les institucions del salariat al conjunt de la població, aquesta socialització ha fet possible, sense pretendre-ho, no només unes altres maneres de distribució de la riquesa social, sinó també una reducció real i encara més generalitzada dels temps de treball humans. La radicalització d'aquesta tendència no és pensable fora dels dispositius institucionals que realitzen avui la formació, el reciclatge, el manteniment i la reproducció ampliada de la població assalariada.

Reapropiació

Aquests processos s'efectuen de manera cada cop més autònoma pel que fa als temps de treball efectius: mitjançant negociacions (convenis), impostos i cotitzacions que permeten distribucions i repartiments (parcialment alliberats així dels intercanvis de valors equivalents), en funció de necessitats socials i políticament determinades (de manera cada vegada més descentralitzada) per uns o altres col·lectius. Malgrat això, aquesta producció i reproducció de la classe dels assalariats es fa encara d'esquena a ella. La progressiva reapropiació, per la seva banda, d'aquests mecanismes acceleraria el procés d'alliberament definitiu dels temps de la vida dels del treball assalariat: no cal que esperem a que ens invaeixin els marcians.

HORES DE TREBALL // França, de les 35 hores setmanals a les hores extra

La jornada laboral de 35 hores setmanals va ser implantada a França pel Govern social-liberal de Lionel Jospin, a partir de dues lleis votades el 1998 i el 2000. Es tractava d'implantar una reducció generalitzada i obligada de la jornada laboral de 39 hores a 35. Els objectius de la reforma consistien en compartir i redistribuir el volum de treball entre el conjunt de la població activa, i així crear nous llocs de treball. La reforma, que es va anar aplicant de forma progressiva, permetia una certa flexibilitat: es podia, per exemple, treballar 39 hores a la setmana, però després tenir 25 dies de vacances, o tenir lliure una tarda a la setmana. A més, obligava les empreses a no baixar els sous malgrat la reducció d'hores. Avui dia, si bé la durada legal del treball a temps complet continua sent 35 hores, les facilitats donades per Sarkozy a les empreses per tal de recórrer a les hores extra han fet que sigui molt fàcil per aquestes imposar temps de treball setmanals superiors a les 35 hores i així ‘permetre’ als treballadors de “treballar més per a guanyar més”, un dels lemes més recurrents durante la seva campanya.

RENDA BÀSICA // El dret de viure i no de sobreviure

Una plena ocupació ni possible ni desitjable, rendes mínimes d'inserció o prestacions contributives dissimulades com “ajuts” (verbigràcia, els 420 euros que el Govern està donant als aturats de llarga durada) són evidències de la necessitat d'un canvi en les relacions de l'Estat amb els seus habitants. A l'Estat espanyol conviuen diferents conviccions pel que fa a com ha de ser aquesta renda. Les propostes més avançades consideren que ha de ser un dret individual, universal, incondicional i suficient, és a dir, que al menys se situi per damunt del llindar de la pobresa. A l'actualitat, la Comunitat Autònoma Basca i Pamplona mantenen una renda bàsica d'emancipació, encara que tant els partidaris de la Renda Bàsica Universal com els qui defensen la Renda Bàsica dels Iguals consideren negatiu que el model basc exigeixi contraprestacions als qui perceben aquest subsidi.

DECREIXEMENT // Una proposta que qüestiona la sacrosanta dictadura del PIB

“Un lema provocador per a què assumim l'absurditat d'un sistema que ens duu a la catàstrofe”. Així defineix el decreixement el filòsof francès Serge Latouche, un dels gurús d'aquest corrent de pensament polític, econòmic i social que qüestiona l'objectiu del creixement econòmic del capitalisme, el fet de créixer per a continuar creixent dels països enriquits. Consumir menys per tal de viure millor, produir menys i, per tant, treballar menys i de forma repartida. A l'Estat espanyol, Jorge Riechmann, Carlos Taibo o Joan Martínez Alier han desenvolupat aquesta proposta que mira de trencar amb la lògica de l'acumulació i aconseguir l'equilibri dels recursos, la població i el medi ambient. En darrer terme i grosso modo, per tal d'acabar amb les dinàmiques de desigualtat social caldria caminar cap a societats austeres que abandonin el sobreconsum i el malbaratament, decréixer als països ‘desenvolupats’ i créixer als països empobrits fins assolir els nivells de benestar social que avui no tenen, amb nous índexs per uns i altres, més enllà del PIB, que ens permetin de mesurar aquest benestar i la felicitat.