Tempesta a Grècia, calma absoluta a Brussel·les

"Tempesta a Grècia, calma absoluta a Brussel·les

Albert Recio

I

Clima i economia semblen haver-se conjurat aquest hivern per atacar plegats el Sud d'Europa. Pot ser que els desastres que han provocat els elements siguin el resultat d'un simple procés aleatori o d'un mal moment d'un cicle natural. Encara que té molt a veure, almenys en els seus efectes, el tipus d'urbanisme descontrol·lat practicat durant les últimes dècades. I el que sens dubte no pot atribuir-se als "elements externs" és el tipus i la forma que adquireix la crisi econòmica actual. Una borrasca global que va arrasant per allà on passa: Islàndia, els països bàltics, ara Grècia. I amb la península ibèrica en el punt de mira.

La crisi que pateix l'economia mundial i que es manifesta de forma més crua en alguns països és un resultat previsible del desenvolupament econòmic impulsat pel capitalisme triomfant després de la crisi de la dècada de 1970s. Amb la mort del keynesianisme es van posar les bases de la liquidació de l'únic intent seriós d'articular un capitalisme "civilitzat" i es van trencar molts dels mecanismes regulatoris que evitaven que el sistema evolucionés cap a la seva pitjor versió. Però, com resulta cada vegada més evident, la llei de Murphy sembla ser la dinàmica dominant i les coses poden en efecte empitjorar.

II

Els problemes de Grècia tenen elements comuns amb els que pateixen Espanya i Portugal. Els tres països es caracteritzen per combinar, actualment, dos dèficits importants: balança exterior i deute públic. El primer és en gran part el reflex de la seva posició dins l'economia mundial, la seva especialització econòmica. Però és també el resultat de les opcions que al llarg del temps han adoptat les seves èlits polítiques i econòmiques i del disseny de construcció europea perpetrat al Tractat de Maastricht i successius. Un model d'unificació comercial entre territoris d'estructura econòmica molt diversa per amplitud del mercat, estructura tecno-productiva, cultura industrial que a l'integrar-se sense traves comercials ni polítiques compensatòries tenia totes les possibilitats de reproduir i amplificar, com en part ha ocorregut, les desigualtats inicials. Només als teoremes econòmics més abstractes i basats en hipòtesis d'escàs realisme es pot arribar a la conclusió que una eliminació total de barreres econòmiques es traduiria en un harmònic equilibri territorial. En el cas que ens ocupa el paper que juguen les economies d'escala, les grans empreses, la concentració de centres tecnològics, o l'especialització en béns sofisticats feia preveure que serien els països "més endarrerits" els que acabarien experimentant majors problemes productius. Grècia i Portugal són dels pocs països europeus amb els quals Espanya manté un excedent comercial i això s'explica en gran mesura pels factors que acabo de citar, quelcom que en canvi ignoren aquells que sempre confonen competitivitat amb  salaris baixos.

El model d'integració europea ha propiciat, a més, d'altres dinàmiques que han reforçat els resultats negatius que podien derivar-se del model productiu. Per una banda l'Euro ha significat una posició monetària comuna per a països amb estructures productives molt diverses. Una posició que en el cas d'una moneda revaluada genera sempre problemes a aquells territoris especialitzats en la producció de béns que experimenten major competència amb d'altres territoris. L'elevada apreciació de l'Euro ha accelerat les dinàmiques desindustrialitzadores dels països del Sud d'Europa (excepte en alguns sectors, especialment italians, especialitzats en la producció de béns sofisticats). I el comptar amb una moneda forta ha possibilitat al mateix temps accedir a unes entrades de divises que han inflat les bombolles especulatives i facilitat la convivència amb un endeutament exterior creixent. Quelcom al que també han contribuït, pel seu especial disseny, moltes de les transferències de fons comunitaris amb els quals es va tractar de compensar l'impacte de la Unió.

Quan la crisi s'ha manifestat en tot el seu rigor l'"arquitectura" comunitària ha mostrat tots els problemes que al seu moment vam denunciar els crítics amb Maastricht. Especialment el de l'absència d'una política industrial i pressupostària comuna que treballés per generar una economia més integrada i uns mecanismes que afavorissin els ajustaments a les àrees en dificultats. L'absència d'aquests mecanismes no només ha generat greus problemes a Grècia sinó que ha posat en perill gran part de l'estabilitat comunitària. Els dirigents europeus s'han bolcat a una nova representació de teatre polític en suport de Grècia, encara que sense concretar un pla d'ajuda. I generant noves pressions perquè sigui el propi país qui hagi d'assumir un ajustament dràstic, especialment l'aprimament del sector públic, fet que, donada la seva posició al context europeu només pot generar una nova dinàmica de deteriorament econòmic i social.

III

La grandesa d'un projecte es mostra durant les situacions de crisi. La resposta de la Unió Europea davant la crisi ha estat més aviat la de no sap/no contesta. El paper del Banc Central Europeu, la megainstitució comunitària, ha estat menys que mediocre. Quan la crisi ja estava en avançada gestació, va aprovar augments dels tipus d'interès, en resposta a l'alça de les matèries primeres, que van ajudar al daltabaix de molts petits creditors. Després s'ha limitat a oferir diners a cost zero als bancs causants de la crisi i a pontificar sobre la necessitat de reformes laborals i retallades de la despesa pública. Poc o gens s'ha avançat en el posar en cintura un sistema financer absolutament desestabilitzador.

La crisi "grega" reflecteix problemes estructurals de fons, però és també el resultat del descontrol dels mercats financers. Començant pel paper que va jugar Goldman Sachs en el maquillatge del deute grec. Una cosa que confirma el que més o menys es sospitava: que alguns miraculosos ajustaments pressupostaris anteriors a l'Euro es devien més a la comptabilitat creativa (la mateixa que ha afavorit les més recents bombolles financeres i les estafes més sonades: Enron. Madoff, etc.) que a aquest efecte d'un canvi en les polítiques. El que culmina amb l'actual especulació contra l'Euro i el deute grec, possibilitada pels mateixos mecanismes que han generat la crisi financera i possiblement protagonitzada pels mateixos actors que la van provocar. No deixa de ser curiós, observant els resultats financers de 2009, que mentre moltes grans empreses mostren caigudes substancioses dels seus beneficis (el que és normal quan la demanda es contreu), bastants de les primeres firmes bancàries (els grans bancs nord-americans, Deutsche Bank, Credit Suiss, Santander....) presenten espectaculars augments de guanys que segurament han d'atribuir-se a la combinació d'ajudes públiques rebudes i operacions financeres de llarg termini.

Empènyer a un país a fer un dur ajustament econòmic és fàcil. Sobretot si qui ho fa té ressorts de pressió contundents. Allò difícil és recompondre un teixit social i productiu destrossat, promoure polítiques que permetin mantenir drets socials bàsics. Res de tot això està a l'agenda de les institucions europees, ni en les idees dels seus arrogants assessors. Tants anys de creure's i predicar models d'economia màgica, on els individus responen automàticament a uns pocs estímuls, on no importa quins són els seus recursos, on s'ignoren les sofisticades xarxes de poder econòmic, on el temps no existeix i les respostes són instantànies, on la productivitat és el simple resultat del mèrit individual... han afeblit consciències i sensibilitats. I han deixat la gestió econòmica col·lectiva en mans d'irresponsables socials. Una vegada, Keynes va dir que moltes idees econòmiques eren ostatges de les teories d'algun economista mort. Ara més aviat sembla que estem en mans d'un veritable exèrcit de zombies.

IV

Les fallades de la UE han d'atribuir-se a l'hegemonia neoliberal i al poder que tenen els grans lobbis. Però això és només una part de la història. Hi ha també una arrel "populista democràtica" que està en la base del model. I que explica perquè gairebé cap polític és capaç d'oferir idees diferents. És una base que arrela en el nacionalisme econòmic i la difusió de l'imperialisme eurocentrista que predomina en la visió de molts ciutadans. Un nacionalisme que considera que els avanços d'una economia són el resultat del simple esforç de la nació i que ignora les complexes interrelacions de cada economia nacional amb el seu entorn exterior: la depredació ecològica del món sencer, l'intercanvi desigual i l'imperialisme sobre altres pobles són aspectes que simplement s'ignoren. És una visió que no només es nodreix d'estrabisme econòmic, també molt d'un autoconvenciment que la resta de pobles, grups socials desafavorits, etc. són realment inferiors i qualsevol ajuda que se'ls presti ha de ser feta amb reticències. Les formes d'aquest menyspreu del pobre han variat amb el temps, però són palpables i visibles, fins i tot en molts dels debats de política interior on s'enfronten regions o nacionalitats diverses. Per a molts habitants dels països més desenvolupats és convincent l'explicació que els mals dels països veïns ho són per mèrit propi. Fa uns anys, per exemple, era un lloc comú en molts mentiders considerar que els mals d'Àfrica es reduïen a un problema de corrupció local. I aquesta mateixa reticència persisteix entre països europeus: els del Sud o els de l'Est som poc de fiar.

I molt d'això es traduïx en la construcció europea: la por que la ingobernabilitat del Sud posi en crisi el projecte explica part de les restriccions excessives al dèficit públic o al bloqueig de tota iniciativa de crear un mínim estat de benestar a escala comunitària.

La crisi grega ha destapat de nou aquests temors i encoratja respostes populistes que acabaran traduint-se, si triomfen, en noves imposicions als països en dificultats. I que poden tenir l'efecte afegit de reforçar les múltiples i perilloses tendències populistes que promouen sortides irracionals a la crisi i que comporten amb elles noves càrregues de racisme, xenofòbia i aïllament exterior. Efectes col·laterals d'una crisi econòmica que davant l'absència d'alternatives globals i d'actors que les defensin sembla acostar-nos pas a pas al cor de les tenebres. "