Tangentòpolis Hispània S.A.

I

La vida econòmica i política espanyola cada cop s'assembla més a la italiana. Fa tres dècades Itàlia era una referència en tots dos plans: els districtes industrials italians apareixien com un model productiu a seguir i l'esquerra era un referent clar per a moltes de les nostres elaboracions locals. Després Itàlia  va embarrancar. Amb anys de semi-estancament econòmic, amb l'autodissolució de l'esquerra, amb l'ascens del neopopulisme berlusconià. Tangentòpolis, l'emersió de la corrupció endèmica que va posar fi a l'era Craxi, va constituir un moment central d'aquesta crisi. Lluny de propiciar una regeneració social i política, aquesta crisi va afavorir l'ascens de Berlusconi, un empresari que havia aconseguit enlairar-se (primer a la promoció immobiliària i després als mitjans de comunicació) mercès al suport i els favors de Craxi, el polític que millor representava el tipus de gestió que va donar lloc al procés judicial conegut com a Tangentòpolis.

En els darrers anys, el Govern espanyol treia pit. Ara era Espanya qui aspirava a ser el “tigre mediterrani”. El PIB per càpita espanyol va arribar a superar el PIB italià. I el nostre país exercia una certa fascinació per a molts italians progressistes. Avui les coses tornen a col.locar-se al seu lloc. La crisi econòmica ha tornat a acarnissar-se amb Espanya, tot mostrant que el nostre creixement tenia peus de fang (o de ciment i especulació).  I la corrupció, que sempre va ser endèmica, apareix de nou com una qüestió de primera plana periodística i afecta el nucli central de gairebé tot el ventall parlamentari. De la cadena d'escàndols locals hem passat als casos “Gürtel”, un càncer que corca el nucli central del Partit Popular, “Millet” (on Convergència i Unió, una coalición que sempre va vorejar l'escàndal, en surt malmesa) i “Pretòria”, que afecta alhora part del nucli del PSC (l'aportador més gran de vots als governs socialistes) i Convergència. A banda de la unió pel futbol, en poc temps s'ha produit una preocupant convergència en els plans econòmic i polític.

II

Podem atribuir l'extensió de la corrupció a factors culturals i estructures socials comunes. Alguna cosa n'hi ha de certa: el món mediterrani ha tingut un desenvolupament propi en el tema econòmic i polític, començant pel llarg procés històric de les dictadures feixistes i continuant per un model diferent d'industrialització amb forta presència d'estructures familiars, la influència de les quals no només es reflecteix en la manera de tenir cura, sinó en el sistema de relacions socials i, possiblement, en la importància de les xarxes d'informalitat. Cada societat té  la seva pròpia història, el seu model institucional i això explica que gairebé cap país sigui igual que un altre (de la mateixa manera que tampoc hi ha dues persones idèntiques). Però quedar-se només a la foto fixa tampoc ajuda ni a entendre els processos ni a avançar els canvis. Pot conduir a una sensació d'impotència i fatalisme com la que ara  sembla dominar a les nostres societats.

En el ressorgiment de la corrupció també hi ha, al meu parer, aspectes conjunturals, processos més dinàmics que s'entronquen i combinen amb les estructures històriques i que permeten de completar l'explicació del fenomen i generar un diagnòstic més encertat. Els aspectes de conjuntura tenen a veure amb els processos que anomenem globalització i neoliberalisme. Fenomens que han situat les economies del Sud d'Europa a una posició de fragilitat més gran i que han obert nous espais (o reforçat els existents) al fenomen de la corrupció, una sola de les variants del més extès delicte econòmic tan prolífic a les darreres dècades.

III

La globalització afecta de manera diversa territoris amb estructures productives diferents. La producció a escala mundial genera guanyadors i perdedors tant en aspectes de classe social com territorials. Uns espais, unes empreses, tenen una capacitat més gran d'adaptació que d'altres al nou context. A la producció industrial els avantatges adopten diverses formes: les plantes que produeixen amb grans economies d'escala i poden abastir un mercat ampli, els productors de béns sofisticats que poden beneficiar-se de nínxols de mercat particulars i els productors amb salaris molt baixos que poden ampliar la seva demanda de béns de poc valor. Els països del Sud d'Europa estan malament posicionats en els “avantatges” del primer tipus (economies d'escala) i del tercer (salaris molt baixos). Gran part de les deslocalitzacions i pèrdues de mercats s'han produit per aquest doble procés: migracions empresarials a països de baixos salaris i tancament de plantes productives de petites dimensions (que en molts casos han traslladat producció a altres plantes de la Unió Europea). En el cas espanyol s'ha comptat amb l'agreujant de que en un gran nombre de casos les plantes productives eren propietat de multinacionals estrangeres (instal.lades en dècades anteriors o que van comprar empreses locals a la dècada dels 1980s) les decisions de les quals tenen un mínim arrelament al nostre país. El “segon” avantatge és més transitable (i en part explica el bon funcionament d'algunes regions com l'Emília italiana i potser també d'alguns segments de la indústria basca), però requereix un important esforç tecnològic, organitzatiu, de formació professional, d'especialització en el tipus de producte adient, etc., que només s'aconsegueix en el llarg termini i exigeix desenvolupar un marc institucional i empresarial coherent. Hi ha, a més, un altre factor que complica el panorama: la moneda única europea apreciada respecte al dòlar augmenta encara més les pressions dels productors de baixos salaris sobre la indústria local i en dificulta les respostes: una apreciació de l'Euro de, posem, un 10%, es tradueix automàticament en un encariment de les exportacions en el mateix percentatge (i abarateix les importacions).

Davant de l'absència de polítiques de resposta ben definides, i davant d'un empresariat en molts casos acostumat a la vella tradició de baixos costos laborals i fiscals, la resposta d'aquestes economies, especialment l'espanyola, ha estat la de cercar camps d'especialització als quals hom pogués continuar la història de guanyar diners fàcilment. En el cas espanyol, el turisme i la construcció han estat la principal resposta, especialmente després de la crisi de 1991-1994. I aquesta particular especialització productiva duu en el seu modus operandi enormes possibilitats de corrupció. Perquè la manera més ràpida d'enriquir-se és mitjançant l'augment de l'espai construit per metre quadrat de sòl comprat. I aquesta és una possibilitat que depèn crucialment de les decisions polítiques a nivell local. La corrupció immobiliària és una forma de funcionamient “normal” d'un mercat, a menys que aquest s'hagi organitzat de tal manera que n'impedeixi, o en minimitzi els efectes. Per exemple, mitjançant la qualificació de sòl com a bé públic i la seva posada en mans dels promotors sense possibilitat d'alterar a posteriori el volum edificable. Sense perdre de vista evidentment la promoció pública directa.

IV

El neoliberalisme ha ampliat igualment un altre espai per a la corrupció. Encara que la retòrica oficial (i en molts casos el discurs assumit per sectors de l'esquerra) s'ha centrat en glorificar el mercat com a espai d'organització econòmica, en realitat molts dels espais de creixement més gran han tingut lloc en el camp mixte del públic-privat. Amb diferències nacionals, a gairebé tots els països s'hi han produit privatitzacions  i externalitzacions d'activitats públiques sense que els estats hagin reduit sustancialment el seu pes a l'economia. El canvi ha estat més avit el pas de la provisió pública directa cap a la provisió pública per intermediaris privats. Amb això el mercat significatiu per a les empreses que hi operen no són els usuaris finals dels seus serveis sinó els organismes públics que els contracten. No s'hi competeix per a guanyar clients sinó per a obtenir una contracta. I ja se sap que en qualsevol competència sempre hi ha el trampós i per tant el problema de les comissions i els soborns esdevé un perill important. Un problema tradicionalment present en mercats com el de la despesa militar (recordeu els casos recents de Haliburton o BAE Systems al món anglosaxó) i que ara ha multiplicat per deu  la seva àrea d'influència.

“Mercats” que, a més, es desenvolupen sobre béns i serveis no estandaritzats i on, per tant, hi ha bones possibilitats de fixar-hi preus inflats: cada obra pública és diferent de la resta, és difícil determinar detalladament la valoració de cada servei públic especialitzat, etc. No és casual que el camp dels “events” hagi estat un bon colador de comissions, ja que molts  d'aquests actes particulars permeten un camuflatge de sobrecostos més difícil de fer en serveis més estandaritzats.

La pròpia transformació organitzativa del sector públic sota la pretesa necessitat de flexibilitat ha propiciat l'aparició d'organismes d'estatus jurídic divers que han afegit opacitat al control públic i han permès de generar claveguerons de recursos econòmics en benefici de particulars i del finançament dels grans partits.

V

Els trets estructurals no expliquen tot. Els comportaments individuals hi compten i aquests no només estan influenciats pels incentius (com dogmàticament explica la secta econòmica dominant), hi compten també les percepcions, les influències culturals, les conviccions ètiques... I també en aquest sentit la ideologia neoliberal ha estat un element cabdal en pèrdua d'elements de control sobre les conductes delictives. Una ideologia que defensa la recerca d'enriquiment personal com únic element d'organització social té tots els punts per esdevenir coartada de tota mena d'abusos. Al cap i a la fi els polítics corruptes no són més que aprenents d'aquests directius bancaris que converteixen sensa vergonya part dels ajuts públics rebuts en bonus autoconcedits, o que practiquen tota mena de polítiques antisindicals, o que generen greus problemes ambientals amb l'argument de perseguir la rendibilitat de la inversió, o dels accionistes enriquits que tallen alegrement el cupó sense preocupar-se del comportament social de les seves empreses.

No es pot consolidar un comportament moral solidari allà on hi predomina la ideologia del “com més profit en treus, millor”, ni hom pot demanar racionalitat allà on s'hi predica que val el mateix un esquema de Ponzi que una activitat productiva real.

La mateixa corrupció política és en part el resultat d'un model on el ciutadà i el militant han estat rebaixats a la categoria de clients o fans. Un espai on el marketing ha substituit la veritable acció política. I on fins i tot militants de bona fe poden ser atrets a pràctiques corruptes amb la coartada moral de que no ho fan en benefici propi sinó per a satisfer les insaciables necessitats financeres del seu partit.

VI

Som davant d'una situació realment perillosa. I Itàlia torna a ser un mirall on mirar-s'hi i reflexionar. Allà la crisi de Tangentòpolis, lluny de traduir-se en una regeneració de la política, va obrir el pas al berlusconisme i la crisi de l'esquerra. En una societat amb tanta incultura política com l'espanyola, amb un tan clar predomini de mitjans de propaganda més que de comunicació, amb una xarxa tan afeblida d'institucions intermèdies, el fantasma del populisme és a la volta de la cantonada. No cal que assoleixi una elevada movilització, pot tenir prou, per tal d'imposar-se, amb el complement de l'apatia política de moltes persones desencantades. I darrere del populisme hi ha la combinació de demagògia, autoritarisme i corrupció que pot esdevenir endèmica.

És hora d'aixecar un moviment social que generi un altre discurs i una altra política.  Difícilment vindrà dels partits, la majoria inmersos en el seu propi autisme i les seves inèrcies. Fins i tot el conglomerat Izquierda Unida-Iniciativa Verds, l'únic que no ha sucumbit a l'atracció fatal del mercat corrupte, està massa inmers en  les seves pròpies dinàmiques (la defensa de les essències i el burocratisme d'uns, o la baralla fratricida i un càlcul polític sovint més amatent a les aliances institucionals que a cap altra cosa) com per pensar que estigui en condicions de liderar una proposta de canvi. Cal partir del supòsit de que depenem de les nostres pròpies forces, les de totes aquelles persones que aspirem a que l'acció política sigui fonamentalment defensa dels interessos públics, les de qui considerem que l'enriquiment no és la raó fonamental de la nostra vida social, les de qui aspirem a una democràcia realment participativa, deliberativa i inclusiva, les de qui exigim que es controlin els excessos que uns pocs fan a costa de la majoria.

És hora de que aquesta legió d'activistes i persones de bona fe facin sentir la seva veu, generin una pressió sobre aquells que aspiren a ser representants i exigeixin canvis, ja que la movilització social també influeix en els comportaments individuals (per això l'individualisme anòmic és tan funcional al neoliberalisme) i la creació d'actituds morals no és aliena a la forma en que som vistos, criticats, valorats pel nostre entorn. Les transformacions acostumen a sorgir quan la realitat social les fa inevitables.

Cal ser capaços de superar sectarismes i cercar un espai comú que permeti al menys introduir alguns elements de regeneració social. I la meva modesta sugerència és que aquests no només han de passar per exigències de moralitat pública (ineludibles), de reformes a l'esfera política (trasparència, limitacions a la despesa electoral, finançament de partits....), sinó també per canvis a l'esfera econòmica. Tant pel que fa al funcionament del sector públic com a l'orientació de l'activitat productiva. Perquè la meva hipòtesi de partida és que el mateix model que ens ha conduit a la crisi i la incertesa actuals és a la base de l'epidèmia de corrupció que es farà endèmica… si continuem preferint ser crítics de butaca abans que modestos activistes pel canvi social.

(Traducció d'Enfocant.net)