Silenci de l'Ajuntament de Barcelona davant del suïcidi de Patrícia Heras

Des d'aleshores ençà, no hi ha hagut ni una sola declaració institucional sobre la mort de Patrícia Heras. Ni el batlle Jordi Hereu ni la regidora de Seguretat Assumpta Escarp ni el servei de premsa –que ha declinat qualsevol valoració– no han fet cap manifestació, malgrat que fou l'Ajuntament –governat per la coalició entre el Partit Socialista de Catalunya i Iniciativa per Catalunya-Els Verds– qui va exercir l'acusación particular en un sumari judicial del qual se n'han denunciat reiterades irregularitats.

Cas 4-F: història d'un test

El 4 de febrer del 2006 va resultar greument ferit un agent de la policia local, que ha quedat tetraplègic pel traumatisme cranioencefàlic produit per l'impacte d'un objecte. Amb el temps, la salut de l'agent ha millorat paulatinament: durant la darrera visita del papa Benet XVI, el policia local –Juan José Salas, conegut pels seus companys com a ‘Johnny’– va rebre la benedicció del pontífex a la basílica de la Sagrada Família.

Des dels fets fins al judici, la versió oficial ha canviat ostensiblement. Qui era llavors alcalde de Barcelona, Joan Clos, va comunicar al matí següent que l'agent havia rebut l'impacte d'un test des d'un dels balcons de la casa.

Clos va reiterar aquesta versió a la vigília del judici, l'any 2008, i això revesteix especial gravetat: tots els detinguts i processats eren al carrer en el moment dels fets i no a l'interior de la casa, on s'hi celebrava una festa.

Les irregularitats augmentaren fins a la sentència definitiva: absència de proves, primacia d'una versió policial no demostrada, menyspreu dels pèrits i forenses que testificaren respecte de l'origen de les greus lesions i, fins i tot, la denúncia d'Amnistia Internacional pels maltractaments patits pels detinguts.

Detinguda a l'hospital

El cas de la Patrícia Heras, que sempre va defensar la seva innocència, n'era potser el més paradigmàtic. Mai no va ser-hi, al lloc dels fets, fou detinguda a les urgències d'un hospital després de patir un accident de bicicleta i l'única prova contra ella va ser la declaració d'un policia que va acusar-la de llançar una tanca.

La matinada del 4 de febrer, Heras i un amic varen patir un accident de bicicleta al parc de la Ciutadella. Foren traslladats en ambulància –xofer i metge testificaren al judici–, i allà, a la sala d'espera, un agent de paisà va jutjar la seva estètica “okupa” i alternativa, la va identificar i va procedir-ne a la detenció juntament amb el seu company.

Fins i tot en aquest punt la versió policial oferta pels agents és contradictòria: difereixen pel que fa a si la seva detenció va ser abans o després d'una suposada identificació telefònica. En qualsevol cas, durant el procés d'instrucció, l'agent ferit amb caràcter lleu –amb el número d'identificació 24.738– va xiuxiuejar als passadissos del jutjat: “sang per sang”.

I és que els grups de suport als processats sempre han sostingut que els vuit condemnats són “caps de turc” i una revenja per tal de no deixar impune les lesions patides per l'agent ferit. Malgrat els recursos, desestimats fins i tot pel Tribunal Suprem, la resolució judicial fou més dura encara. Va ser condemnada a tres anys de presó per unes lesions menors a un agent de la Guàrdia Urbana.

Actes de record i protesta

48 hores després de la mort de la Patrícia, i sota una pluja gairebé torrencial, més de 500 persones van recórrer el centre de Barcelona, des del Forat de la Vergonya, fins a la presó de Wad-Ras. A les portes del presidi, Mariana Huidobro –mare d'en Rodrigo Lanza, un altre dels empresonats pel cas 4-F– va llegir un dur comunicat contra l'Ajuntament de Barcelona, el poder judicial i el sistema penitenciari. També va recordar la Patri “com un àngel que no volia viure sota reixes”.

Mentre passava això, arribaven al carrer les veus de les dones preses que insistentment cridaven “Patri, t’estimem”. També a ciutats com Saragossa i Madrid s'hi realitzaren actes en record d'Heras. L'Associació de Veïns i Veïnes del Casc Antic –barri on s'esdevingueren els fets– i la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) han emès sengles comunicats de consternació, indignació i condol.

La FAVB ha exigit una immediata reobertura del cas que aclareixi d'una vegada què va passar i reestableixi la justícia. No ho sostenen en va: altres tres persones –Rodrigo, Àlex i Juan– compleixen encara penes de presó, dos en règim obert, per un delicte que mai van cometre. Les altres quatre persones condemnades no varen ingressar a presó per ser les penes inferiors a dos anys.

En les seves paraules i en paraules de les seves amigues

“Mi reino está inerme y vencido, envenenado,

como todo mi ser

que se retuerce indefenso ante el cruel ataque

de una absurda realidad [...]

un sufrimiento largo y lento, en vano.

Me entierro en vida y amargas pesadillas me impiden morir,

me abofetea la rabia, se alimenta de mi misma [...]

Me sé vencida”.

Psicopatología del delirio, poema de Patrícia Heras al seu blog Poeta muerta, putas cárceles de papel.

“Després del judici a l'Audiència Provincial de Barcelona, i després de dos anys de neguitosa espera, Alfredo i jo vam ser condemnats a 3 anys i 6 mesos i 3 anys de presó respectivament per un suposat atemptat contra l'autoritat consistent en llançar una tanca de metall contra un agent de la llei, tot causant-li un blau. Aquesta tanca no va aparéixer mai. Nosaltres mai no vam ser-hi”.

4F ÚLTIMAS NOTICIAS, publicat al seu blog el 4 de setembre del 2009.

“El més dur són les entrevistes amb els diferents membres de la junta de tractament, fa mal escoltar que si no reconec el meu delicte, [és perquè]no hi ha voluntat de re-inserció, ni penediment. Avui m'ha dit el psicòleg que això és propi d'un psicòpata. I què voleu que us digui... no soc capaç de fer-me això a mi mateixa, i tracto amb tot el que em tirin a sobre però no passo per reconèixer una cosa que no he fet i continuo defensant la meva innocència fins al final”.

Cartes des de Wad-Ras, 13 de gener del 2011.

“[...] La biblio aquí és més com un bar però sense alcohol, igual es barallen a crits que es munta un concert de flamenquet improvisat per les gitanes residents aquí -totes grandetes ja i família- quan els puja la metadona, -i a aquestes ni tossir-les, que són les Corleone del presidi”.

Cartes des de Wad-Ras, 7 de desembre del 2010.

“Volem expressar que la Patricia era una dona transfeminista i gòtica, sinistra, romàntica, madrilenya d'impura soca, involucrada a la moguda postporno i queer de Barcelona. Volem expressar també la nostra disconformitat amb què sigui considerada màrtir o víctima. A ella no l'ha mort ningú, s'ha matat ella sola perquè va tenir ovaris per a fer-ho, no volem que ningú es reapropiï del seu mèrit i de la seva valentia per a saltar. No construiu sobre la seva figura un ideal de res contrari a ella, no la convertiu en allò que no era, no feu de la seva decisió desesperada un crim d'estat, perquè va ser la seva voluntat d'acabar amb la seva vida el que l'ha matat”.

Comunicat des de prop de Patricia Heras, 6 de maig de 2011.

“De vegades anava a veure-la a la seva feina, em feia una abraçada entusiasta però em deia com de difícil se li feia anar a dormir a la presó. Patricia tenia una mirada tan transparent que l'amagava entre dos rínxols, perquè era una mirada oberta, d'un esperit bell i bo, però ferit i sofrent”.

“Heu intentat de corrompre'ls, de fer-los mentir amb promeses de llibertat per tal de provar el muntatge construit, però no ho heu aconseguit. […] En el món, tot i que vosaltres no ho veieu, encara n'hi ha de bellesa, d'amor i de valors, encara hi ha persones que no es deixen embrutar amb la vostra merda i que, cadascú a la seva manera, són lliures malgrat les presons”.

Carta oberta l'alcalde de Barcelona Jordi Hereu, de Mariana Huidobro, Barcelona, 28 d'abril 2011.