Setmana de lluita contra els transgènics i per la sobirania alimentària

La ceguesa del discurs que justifica els cultius transgènics

Ignacio Mendiola (autor de "El jardín biotecnológico")

L'autor esbudella el discurs tecnocientífic a favor dels transgènics que va tombar la proposició no de llei per a declarar Espanya com a zona lliure de transgènics a finals de l'any passat.

La retòrica tecnocientífica que impregna el desenvolupament dels cultius transgènics tan sols constituïx el revés d'un discurs que, al promoure una tecnologització dels problemes, descontextualiza social i mediambientalment el propi model agrícola intensiu que irromp amb l'agrobiotecnologia. Els discursos de la innovació tecnològica i del control científic vénen a conformar, en la seva interrelació, un escenari que es presenta com a necessari i considera tota crítica d'aquest model com contrari al desenvolupament.

La paraula clau és la coexistència. La retòrica tecnocientífica que travessa a l'agrobiotecnologia ens ve a dir que els cultius transgènics tan sols són un model agrari que podria coexistir amb els cultius convencionals i ecològics ja existents. No obstant això, els transgènics per raons agronòmiques, pel sistema de producció agrícola i per la seva posterior entrada en la cadena alimentària (no oblidem que els principals cultius transgènics, soia i blat de moro, travessen en forma de pinsos i derivats gran part de la producció d'aliments) semblen assemblar-se a un fluid que travessa barreres, que es precipita sobre els altres models agrícoles. A manera d'exemple, s'ha de dir que la producció de blat de moro ecològic a Catalunya i Aragó, a causa de la seva contaminació amb blat de moro transgènic, està pràcticament a la vora de la seva desaparició. Davant aquesta presència de fluids transgènics, se'ns diu que hauran de fixar-se llindars que possibilitin legalment la presència de transgènics en aquests altres models. Però la presència d'un llindar legitima ja de facto el model agrobiotecnològic, un model que no es caracteritza per coexistir sinó per un progressiu precipitar-se més enllà de si mateix descurant les conseqüències que això ocasiona. Es pot afirmar, per això mateix, que potser la qüestió no sigui negociar llindars sinó reivindicar la possibilitat mateixa de negar aquest model i, en conseqüència, de poder construir zones lliures de transgènics, zones alienes a un model agrícola que ha emprès una inquietant mercantilització de la naturalesa.

Mites de la tecnociència

La contínua remissió a un futur ple de seguretat on la tecnociència dictaminarà una suposada innocuïtat dels transgènics comporta, d'una banda, la preocupant assumpció que els actuals cultius transgènics no s'han desenvolupat una vegada que el principi de precaució ha estat establert. Primer van ser els transgènics i després un sistema de control que ha de reconstruir-se a mesura que els problemes afloren: l'agrobiotecnologia no espera (el primer blat de moro transgènic conreat a Espanya està avui prohibit) i la coexistència haurà de regular-se en un context marcat ja per la contaminació transgènica. Per altra banda, l'experiència dels cultius transgènics ha estat ja prou àmplia com perquè es continuï demanant informes sobre seguretat, obviant la problemàtica ambiental i social que la transgènia ha comportat: pèrdua de biodiversitat, contaminacions per transgènics, aparició de males herbes i de resistències als insums agroquímics, creixent deforestació a països com Argentina i Brasil per  plantar la soia transgènica que alimenta el bestiar occidental, mercantilització del comerç de llavors que impedeix la seva reutilització i que soscava coneixements i pràctiques agrícoles de caràcter local sobre les quals hauria de fonamentar-se la sobirania alimentària.

La ignomínia del discurs que justifica l'agrobiotecnologia sobre la base d'una major productivitat, que vindria a ajudar a pal·liar el problema de la fam i la fal·làcia de la promesa d'una reducció d'insums agroquímics, vénen a emmascarar el que és inherent a l'agrobiotecnología, que no és sinó una reactualització del vell somni modern de convertir-nos en amos i senyors de la natura. La reducció del debat a la recerca d'una irrefutable seguretat tecnocientífica contribuïx a ocultar el debat entorn del model de naturalesa i societat que reproduïx l'agrobiotecnologia.