RIP: els experts, 1929-2008

Una recent invitació per a parlar sobre "causa o causes de l'actual crisi financera" m'ha fet reflexionar sobre un altre tema: "la causa o causes de la Gran Depressió". Fins el dia d'avui no n'hi ha, de consens, entre els economistes sobre quina va ser la causa de la greu depressió que va durar des del 1929 fins el 1939. Va ser la fallida de la borsa el 1929 el que va ocasionar la Gran Depressió? Va ser el posterior pànic bancari i la contracció monetària? Potser la reducció en el préstec internacional i les polítiques proteccionistes engegades pels Estats Units (com, per exemple, la Tariff Act de Smoot-Hawley) són les que van causar la Gran Depressió. O potser la "gran contracció", com acostumava a dir-li Milton Friedman[1], va ser provocada per les accions de la Reserva Federal, que van permetre una disminució en el subministrament de diners en part per a preservar el patró or. Totes aquestes explicacions són, per suposat, ad hoc.

La realitat és que els "cervells" econòmics dels anys 1920, els anomenats experts, ni van preveure el desastre que vindria ni, un cop esdevingut, van predir-ne correctament la magnitud i la durada. En el seu llibre de 1984, The Experts Speak: The Definitive Compendium of Authoritative Misinformation (Parlen els experts: El Compendi definitiu de la desinformació autoritzada), Christopher Cerf i Victor Navasky esmenten moltes de les prediccions i comentaris fets pels "experts" econòmics durant la Gran Depressió. [2] Entre les quals n'hi ha les següents. El 17 d'octubre de 1929, set dies abans de la fallida del mercat de valors, el "Dijous Negre", Irving Fisher, el gurú de la teoria econòmica dominant i professor d'economia a la Universitat de Yale, va escriure: "Les accions han assolit el que sembla una estabilització permanent a nivells alts". Fisher, "l'expert econòmic", no va aturar-se aquí. Després de la fallida, el 14 de novembre de 1929, va escriure: "El final de la baixada de la borsa.. no està lluny, només uns pocs dies més com a molt." Un any després del crash, i nou anys abans del final de la depressió, Fisher encara predeia: "Les perspectives de futur són brillants". El 1933 la inversió neta havia esdevingut negativa, la producció de bens i serveis havia minvat un terç, la taxa d'atur havia pujat al 24%, preus i salaris havien caigut un terç, gairebé el 40% dels bancs s'havien enfonsat i les accions havien perdut el 90% del seu valor. Aquest era el "brillant" futur que l'eminent professor d'economia havia promès.

Però Fisher no era l'únic "expert" que subministrava desinformació autoritzada. El conseller presidencial i "expert" en el mercat de valors Bernard Baruch va fer la següent predicció el 15 de novembre de 1929: "La tempesta financera ha acabat definitivament". De manera semblant, el president del Banc Continental d'Ilinois i Chicago, Arthur Reynolds, va predir el 24 d'octubre de 1929 que "el crash no tindrà gaire efecte en els negocis". I per no ser menys que aquests "experts", a l'Anuari Mundial de 1929, Thomas C. Shotwell va escriure sota el títol "Anàlisi de Wall Street": "El mercat està seguint lleis naturals de l'economia i no hi ha motiu pel qual la prosperitat i el mercat no hagin de continuar durant anys en aquest nivell alt o fins i tot superior". Els experts governamentals no es quedaven curts tampoc. El Departament de Treball dels EE.UU. predeia, el desembre de 1929, que l'any següent seria "un any esplèndid per a l'ocupació".

Però sempre hi ha qui "prediu set de les passades dues recessions", com afirma l'acudit". La Gran Depressió no és pas l'excepció. El New York Times del 12 d'octubre de 2008, que reproduia moltes de les cites anteriors, afegia: "Per suposat, no tothom era tan optimista". Segons el Times, "Roger Babson, un conegut empresari i editor d'estadístiques empresarials i financeres", va fer aquesta advertència en un discurs davant una conferència d'empresaris el 5 de setembre de 1929: "Molta gent està demanant préstecs i especulant avui més que mai a la nostra història. Tard o d'hora arribarà una fallida que podria ser terrorífica. Són inteligents aquells inversors que ara es desfan dels deutes i actuen amb cautela." Però com el Times assenyalava també, un any abans, el mateix Babson havia dit que "l'elecció de Hoover i d'un Congrés republicà donaria lloc a una prosperitat continuada el 1929."

Per què es van equivocar tant els experts? Doncs principalment perquè l'economia és una disciplina sotsdesenvolupada dominada per simple i desvergonyida ideolgia. L'escola dominant de pensament econòmic durant la Gran Depressió era, i perdura fins avui dia, l'escola "neoclàssica" o marginalista. Però en el món "neoclàssic" no n'hi ha de coses com les crisis. Aquest no és el món real on vivim. És un món sense classes, format per "consumidors" i "productors". És un món harmoniós modelat principalment en base a la física matemàtica. En un món així no existeix la història; no existeix el passat, ni el present ni el futur. Res d'important passa mai en aquest món, sobretot cap succés catastròfic. Aquest món irreal, insípid i a-històric de l'escola marginalista hauria d'haver estat abandonat fa molt de temps, particularment després de la Gran Depressió. En canvi, la seva aparent elegància matemàtica combinada amb la seva defensa inadulterada i descarada del capitalisme, o "lliure mercat" com els seus defensors prefereixen dir-li, l'ha mantingut amb vida. Evidentment, des de la Gran Depressió la teoria "neoclàssica" ha estat modificada una mica amb unes quantes idees de l'aristòcrata britànic John Maynard Keynes, idees que han intentat afegir-hi alguns elements de realitat a una teoria irreal. Però el resultat, l'anomenada "síntesi neoclàssica" o "neo-Keynesianisme", no és més que una barreja d'idees incoherents i confuses que són imbuïdes als estudiants de teoria econòmica sota la el nom de "micro" o "macroeconomia".

Aquest trist estat del tema no permet pas una anàlisi molt més intel.ligent del passat o del present. Tampoc permet pronosticar el futur, especialment les crisis. Com afirmaba un article de 1988 escrit per alguns economistes de la tendència principal i publicat en el diari econòmic més important: "Ni els futuròlegs contemporanis ni els moderns analistes podrien haver previst la gran disminució en la producció que va seguir al Crash [de 1929]". [3] En unes altres paraules, no hi havia res en el joc d'eines de l'Economia de l'època de la Gran Depressió, o en la seva versió ortodoxa actual, que ens permetés entendre les severes depressions econòmiques i preveure-les. Tanmateix, les explicacions de les "causes" de la crisi actual són àmpliament difoses.

Entre altres coses, les desgràcies financeres del 2008 han estat atribuides als títols o valors garantits per hipoteques, especialment aquells associats amb les hipoteques "subprime"; la bombolla immobiliària, que va anar a pitjor per la concessió de préstecs arriscats, irresponsables i rapinyaires; eines financeres exòtiques o derivades que van ser suposadament concebudes per algun nen prodigi de les matemàtiques o la física a Wall Street, per exemple, l'intercanvi de crèdits impagats; els esdeveniments de l'onze de setembre de 2001, la subsegüent invasió americana de l'Irak i l'increment en els preus del petroli; l'eufòria irracional al mercat de valors seguida per una borsa a la baixa; la reducció repetida per part de la Reserva Federal en els tipus de descompte i fons federals el 2001-2003, la línia errònia del president de la Reserva Federal, Alan Greenspan, qui es va trobar fa poc en un "estat de conmoció i indredulitat" en aprendre que "el propi interès de les institucions de crèdit" podria no "protegir el dret dels accionistes" [4]; desregulació del sector bancari, particularment el Decret de Modernització dels Serveis Finacers de 1999 o Decret Gramm-Leach-Billey; problemes de liquidesa en general; manca de confiança en el sistema financer i en el mercat creditici, etc.

Si bé cadascuna d'aquestes explicacions "causals", o una combinació d'elles, podria tenir algun mèrit i necessitat d'estudi adicional, totes són més aviat explicacions a posteriori. Cap dels economistes que apareixen avui als mitjans explicant quina és la causa del desastre econòmic del 2008 va ser capaç de preveure la crisi un any o dos abans. Per estar-ne segurs, sempre hi ha un Roger Babson o un "Dr. Fatalitat" que prediu set de les dues últimes recessions. Però entre miles d'economistes, les possibilitats són que un o dos encertessin en predir alguna cosa de tant en tant. No oblidem, és clar, aquells que sense vergonya van predir coses tals com "La Gran Depressió de 1990". Podrien haver aconseguit fama i riquesa abans de 1990, però ara els exemplars usats dels seus llibres no valen ni un cèntim a Amazon.com.

Els pànics financers i les depressions econòmiques severes no són coses noves a l'economia capitalista. La història d'aquest sistema econòmic, des de, al menys, l'era de l'economia política clàssica, mostra que les crisis monetàries i les sobreproduccions tenen lloc amb relativa freqüència. Això s'espera que passi. Una economia a la qual els bens són produits no per fer-los servir sinó per aconseguir un benefici està destinada a tenir sobreproducció de tant en tant. D'altra banda, en un sistema econòmic on la cobdícia es considera una virtut i l'avarícia és ben vista, hauriem d'esperar una creació incessant de nous i exòtics instruments financers a Wall Street per tal d'estafar-se els uns als altres. També hauriem d'esperar veure els intents enginyosos i persistents dels prestamistes i dels industrials per evitar noves regulacions i burlar les existents. És més, en una econmia on els mitjans de subsistència de les masses depenen dels capritxos i els desitjos dels magnats de la indústria i de les finances, hauriem d'esperar veure les masses exigint el rescat d'aquests mateixos magnats quan passen un mal moment. Aquestes mesures, com deia el President Bush el 14 d'octubre de 2008 a un debat sobre economia, "no pretenen prendre el control del lliure mercat, sinó preservar-lo". Això era d'esperar. El que no era d'esperar és la nostra habilitat per a predir exactament quan aquest monstre de malson es desperta, ataca i colpeja. No tenim la construcció teòrica que permeti aquesta mena de previsions. Aquells que, amb gran confiança, expliquen les causes de l'actual crisi, així com aquells que, post mortem, expliquen amb remarcable exactitud les causes de la Gran Depressió, són, probablement, els qui menys comprenen la naturalesa de la bèstia.

Pel que em toca a mi, estic content de que la meva entrevista sobre "la causa o causes de l'actual crisi financera" va ser ajornada indefinidament degut a "dificultats tècniques". Les meves respostes, probablement, no haurien estat les que l'entrevistador esperava sentir.

Sasan Fayazmanesh és professor d'Economia a la Universitat Estatal de Califòrnia, Fresno.

Notes:

[1] “The Role of Monetary Policy,” Milton Friedman, The American Economic Review, Vol. 58, No. 1 (March, 1968), pp. 1-17.

[2] An expanded and updated version of the book appeared in 1998.

[3] “Forecasting the Depression: Harvard versus Yale,” Kathryn M. Dominguez, Ray C. Fair and Matthew D. Shapiro, The American Economic Review, Vol. 78, No. 4 (September, 1988), pp. 595-612.

[4] “Greenspan Concedes Flaws In Deregulatory Approach,” The New York Times, October 24, 2008.