Repsol-YPF

YPF-Repsol i la guerra dels tafurers

El fracàs i les contradiccions de l'estratègia empresarial d'"argentinització" d'YPF, que fan que Repsol no sigui capaç d'assumir financerament la posada en explotació de les reserves d'hidrocarburs de la zona de Vaca Muerta, plantegen en tota la seva cruesa les exigències de l'autoabastiment energètic sostenible de l'Argentina. En un ambient determinat per la creixent competència en el mercat global de gas i petroli, pels límits empresarials de Repsol i per la política de nacionalització parcial encetada pel govern argentí de Cristina Fernández, el govern espanyol de Mariano Rajoy amenaça amb un rumb diplomàti de xoc. Testimonium paupertatis amb tots els ets i uts de la "marca Espanya", el xoc no pot deixar d'afectar el conjunt de les inversions espanyoles a l'Amèrica Llatina i retroalimentar l'enfonsament de la confiança dels "mercats" en un Regne d'Espanya intervingut de facte per la UE, en plena crisi del seu deute sobirà.

Una mica d'història: YPF i el somni d'un desenvolupament endògen argentí

YPF va ser per als argentins alguna cosa més que la principal empresa nacional i un símbol de sobirania en matèria d'explotació d'hidrocarburs. Como bé va assenyalar Gustavo Callejas (ex secretari de Combustibles i animador juntament amb Fernando "Pino" Solanas i Félix Herrero del Grup Moreno que va fer una batalla conseqüent contra les privatitzacions), la renda petrolera va permetre a l'Argentina de crear, des del 1934 fins el 1989, tota la infraestructura viària nacional i provincial, construir la xarxa troncal i expandir les xarxes domiciliàries de gas. Aquells fons foren també determinants per a la construcció de tots els embassaments hidroelèctrics, varen aportar a les caixes de previsió i van finançar altres empreses de l'Estat. YPF va crear pobles, escoles tècniques, xarxes de comunicació. Fins a la seva privatització, es comptabilitzaven reserves de gas per a 36 anys i de petroli per a 23 anys. Des del 1989, però, no es va construir un sol gaseoducte o polioducte destinat al mercat intern. Ara ningú sap amb certesa quines són les reserves argentines de petroli i de gas. Durant el govern de Menem es van construir gaseoductes per a exportar gas a Xile, un gran negoci per a les transnacionals, mentre el 40 per cent de les llars argentines en restaven mancades.

En aquesta història tan intensa d'YPF, i tot el que ha significat per a la política energètica del país, no van restar-ne absents els intents de buidament o liquidació, que finalment varen reeixir als anys 90.

El mateix general Perón, al seu segon mandat i davant de les dificultats que s'advertien a l'economia mundial després de la fi de la guerra de Corea, va apuntar cap a un acord amb una de les Set Germanes [les set transnacionals petrolieres d'aleshores], a la qual va oferir un contracte d'explotació dels jaciments de la Patagònia, considerada ja aleshores la regió més prometedora pel que fa a reserves estimades. Malgrat disposar d'una majoria absoluta al Congrés, una part dels diputats peronistes va fer front al seu cap, una confrontació que fou finalment interrumpuda pel cop del 1955 que va enderrocar en Perón.

Després va arribar Arturo Frondizi, qui havia transitat tota la seva vida política agitant la defensa del petroli com una eina estratègica per al desenvolupament nacional, però que en arribar al govern el 1958 va fer un gir de 180 graus, fent tot el contrari del que havia promès en campanya. Per imposar el seu pla de concessions, va haver de derrotar una vaga general dels treballadors petroliers, tot mobilitzant-los amb l'Exèrcit, i aplicant el Pla Conintes (Commoció Interna de l'Estat). La Federació dels petroliers, dirigida llavors per combatius dirigents com Marcelo Alvarado i Ricardo Frigerio (res a veure amb Rogelio Frigerio, ideòleg i un dels homes més propers a Frondizi), va poder sostenir la vaga en algunes zones, encara que des de la clandestinitat o mobilitzats militarment. Entre els treballadors petroliers es recordava per dècades la gesta de la refineria de Luján de Cuyo, que va romandre paralitzada més d'un mes després de que el moviment a escala nacional hagués estat derrotat. Ni els tècnics italians, que l'havien construit i posat en funcionament-i que van ser duts per a trencar la vaga-, van poder vèncer la resistència i sabotatge dels treballadors i posar en funcionament la planta.

Finalment, els contractes de Frondizi van ser anul·lats per Arturo Illia, en un nou intent de restablir el caràcter estratègic d'YPF al sector energètic, situació que va durar fins al cop militar de Juan Carlos Onganía (1966). En el breu periode de Cámpora-Perón del 1973-1974, amb José Gelbard al davant d'Economia, una altra vegada es va intentar corregir el rumb. Durant la Dictadura Militar del 1976-1983, YPF va ser un botí de guerra cobejat pels comandaments castrenses i els seus socis empresaris i tecnòcrates, com a plataforma de grans operacions financeres i negociats. La pàtria contractista, que havia nascut amb Onganía el 1966, vivia amb la dictadura de Videla el seu moment de glòria. Entre les operacions financeres es van computar el palanquejament de préstecs per a la compra d'armaments i altres mercadejos connexos, que deixaven grans comissions, de les quals participaven eufòrics els nous rics de la "pàtria contractista".

Buidament i privatització irregular d'YPF

Com una mostra de les grans paradoxes de la història política argentina, va ser un advocat peronista de la Rioja,un personatge distingit en aquell temps per la seva fatxa de Segle XIX -cara petitona entre el parèntesi del cabell i unes enormes patilles- qui va denunciar el 1982, davant del Jutjat Nacional de Primera Instància en el Criminal i Correccional Nº 3, de la Capital Federal (Expedient 41.545), l'endeutament fraudulent i buidament d'YPF comès pel règim militar ja agonitzant.

Aquesta, però, no seria la darrera de les paradoxes, gairebé una comèdia d'intrigues, si no fos per la tragèdia que sempre va acompanyar aquelles pràctiques polítiques. Precisament és el mateix Menem qui, en assumir el govern el 1989, renuncia al discurs de campanya, en una versió augmentada i corregida de la tombarella d'en Frondizi, per assumir plenamente la política econòmica neoliberal. Aquest cop la hiperinflació, el context internacional i el passat encara latent del terrorisme d'Estat, van contribuir a que s'aconseguís destruir qualsevol pla energètic nacional. Aquests vents, però, amb tota la seva força, no eren prou destructius per sí mateixos. Calia derrotar els treballadors de les empreses públiques d'energia i de serveis públics.

S'hi va concebre, per això, una estratègia ben eficaç, teixida de complicitats i maniobres. Una de les eines va ser el programa de propietat participada (PPP), pel qual els treballadors suposadament es quedaven amb el 10 per cent de les accions: unes accions que, en realitat, manejarien els dirigents sindicals corruptes en total connivència amb els empresaris, els bancs i el ministeri d'Economia dirigit per Domingo Cavallo. Un altre dels mitjans fou el repartiment de les satrapies entre els governadors de les províncies petrolieres, virtuals senyors feudals amb una participació decisiva en el negoci petrolier. El "chamullo" [tripijoc] tècnic, fent servir llenguatge del tango, consistia en que el petroli i el gas deixaven de ser recursos naturals estratègics, ja que, arran de la "globalització", de la "fi dels Estats-nació (sic)", etc., etc., eren béns transables, commodities, amb un comportament al mercat semblant al del blat de moro, el cafè, la soja, el sucre, etc. Un concepte que no va resistir cap prova, ja que amb prou feines es va passar pàgina, van continuar a tot arreu les guerres geopolítiques pel domini de les regions riques en hidrocarburs.

Consumada la privatització, la nòmina de personal d'YPF va passar de 37.000 a 5.500 treballadors. Nombroses activitats van ser o bé externalitzades o bé desmantellades. Entre elles, la poderosa flota petroliera de l'empresa estatal. Alguns d'aquests vaixells va ser venuts, entre els amics, sense registres comptables; i molts poden ser vistos avui abandonats a cementeris flotants sobre el riu Paranà. Amb tot el desvergonyiment, algunes de les empreses contractistes que manegen recursos cabdals de l'operatiu d'YPF figuren amb domicili legal a la seu de la Federació del SUPE, el mateix edifici que el 1958 ocupaven aquells luitadors infatigables –tan penetrats de consciència de classe— escollits pel vot lliure dels seus afiliats i que van morir gairebé en la pobresa.

Tot aquest procés de privatització d'YPF va estar viciat d'il·legalitat des del seu origen. Entre les nombroses denúncies formulades als tribunals, amb el patrocini de l'ex jutge Salvador María Lozada, Pino Solanas va presentar al seu moment un recurs d'inconstitucionalitat molt bé fonamentat. La resposta va ser un atemptat: nou trets de bala a una plaça d'estacionament; trets que, afortunadament, només van trobar les seves cames, ja fos per miracle o perquè en realitat els qui van disparar eren sicaris professionals que només tenien ordres d'intimidar.

Donat el munt d'antecedents irregulars de la privatització d'YPF i del gas (fins al punt de que es va cridar al seu escó parlamentari un diputat fals per tal d'assolir el nombre necessari de vots), resulta ara com a mínim graciós sentir les apel·lacions a la "seguretat jurídica". Entre altres aberracions legals o procedimentals, YPF va ser venuda sense taxació prèvia, segons prescrivia la Llei de Reforma de l'Estat dissenyada a propòsit pel "geni" jurídic de les privatitzacions, Roberto Dromi, ara rehabilitat com assessor del ministre de Planificació, Julio de Vido, i –oh ironia de les ironies!— possible director tècnic de l'ara pretesa renacionalització.

La gestió de REPSOL

En assumir la presidència Néstor Kirchner, el 2003, la relació amb Repsol passava per bons moments. Com a governador d'una província petroliera, Kirchner havia tingut un protagonisme cabdal en el procés de privatització del petroli i del gas i després en la negociació i la venda del paquet a Repsol. Així doncs, les relacions amb els directius de l'empresa espanyola anaven per bon camí.

Tanmateix, després del col·lapse del règim de convertibilitat, la pessificació i el default (suspensió de pagaments), el camp de les negociacions amb les empreses privatitzades o de serveis públics concessionats restava minat. El novembre del 2003 el nostre amic Rubén Lo Vuolo advertia: "És indispensable fer una estricta auditoria sobre les reserves comprovades, tant en el camp del petroli com del gas, i establir restriccions a la relació entre les exportacions i les reserves. La prioritat és el normal abastiment del mercat intern a preus que sustentin les necessitats de la matriu input-producte local. Això obliga a revisar criteris de lliure exportació de petroli, gas natural i derivats, així com també les exigències en matèria d'explotació. Abans d'exportar, les empreses haurien de mostrar evidències certes pel que fa a un horitzó de durada de les reserves comprovades que no sigui inferior als 10-15 anys, així com també caldria establir que les empreses productores de gas i petroli destinin un percentatge de les seves inversions a activitats d'exploració, amb independència de la durada de les reserves comprovades dels seus jaciments".(1)

No se'n va fer res d'això. Les petrolieres continuaren funcionant com als anys 90. I quan es van imposar restriccions a la liquidació al país de les divisses per exportacions, les petrolieres i les mineres en foren exemptes. Els governadors, alhora, varen atorgar escandaloses pròrrogues per a l'explotació d'importants jaciments, anticipant-se algunes en 20 anys a la data del seu venciment, quan la llei estableix que, per tal de renovar una concessió, cal avaluar-ne la conducta i l'acompliment de l'empresa a les darreres dècades. Veritablement grotesc. Els qui saben alguna cosa dels negocis financers poden imaginar fàcilment les conseqüències que comporta en els mercats de valors el fet de que a una petroliera li renovin la concessió d'un àrea productiva per 20 anys.

Desinversió o buidament d'YPF

Les companyies mineres i petrolieres han gaudit de privilegis especials, no només pel disseny i estructura de les privatitzacions, conformes amb el model "neocon" dels anys 90, sinó perquè el marc regulatori és absolutament permissiu. Per exemple, fins i tot en els casos comprovats de dany al medi ambient, les concessionàries ni tan sols han hagut de pagar el valor de la reparació del mal ocasionat. Tampoc s'ha plantejat l'obligació legal de reformular l'operativa per tal d'evitar futurs accidents. Simplemente, quan han estat sancionades, les companyies extractores s'han limitat al pagament d'una multa, que és sempre infinitament més barat que no pas un procediment ambientalment sostenible.

Tant Alfonso Cortina com Antonio Brufau, principals directius de Repsol des de la compra d'YPF, n'han estat al corrent, d'aquestes històries. No podien ignorar que tard o d'hora, per la manera de conduir el negoci, anaven a un xoc de trens amb el govern argentí, més enllà de les voluntats individuals.

El creixement sostingut de l'economia argentina dels últims anys, amb el corresponent increment del parc mòvil, va disparar la demanda de combustibles i gas (fuel, gas i gasoil per a la indústria i el camp), factor al qual cal afegir-hi les convulsions de la crisi mundial, que han tingut gran impacte en el compte dels hidrocarburs. En un curiós negoci publicitat com el "procés d'argentinització" d'YPF, Repsol havia acceptat la venda del 25,4% de les accions, per un valor de 1.304 milions de dòlars, al Grup Petersen del banquer argentí Eskenazi, un antic conegut de Néstor Kirchner totalment aliè al negoci petrolier. Repsol va treure els seus principals homes de Buenos Aires, i va cedir de seguida la direcció de l'empresa als nous socis. Uns socis que, d'acord amb l'enginyeria financera aprovada per Repsol i el govern argentí, posaven un dòlar al comptat i cancel·larien el seu deute amb els mateixos beneficis o utilitats generats per la companyia en el futur.

O sigui –i és cabdal entendre bé aquest punt—, que per tal de recuperar el crèdit com abans millor, era fonamental augmentar els beneficis i disminuir la inversió, però en un context totalment diferent i advers. La veritat és que, donada la moratòria fins al 2013 acordada als crèdits a Eskenazi, Repsol no ha rebut encara ni interessos ni principal, estant, en canvi, obligada a recomprar aquest paquet d'accions d'YPF (25,46%) a 34 dòlars l'acció, si perd el control majoritari de la companyia argentina –en el mercat bursàtil cotitzaven el 13 d'abril a 21,95 dòlars— o disminueixen els beneficis o dividends repartits.

Aquest procés està molt bé descrit en un recent treball del col·lectiu argentí "Economistas de Izquierda" (EDI):

"Repsol es va apoderar d'YPF quan el barril que actualment ronda els 100 dòlars només en costava 20 i va dedicar la seva gestió a buidar els pous ja descoberts. Va girar sistemàticament dividends a l'exterior i va invertir en altres regions (EEUU, Brasil, Mèxic, Carib, Àfrica). Argentina va figurar sempre com la principal font d'ingressos de la companyia i la renda del subsòl nacional fou destinada a obrir negocis en altres latituds.

Als seus propis balanços s'informa que aquests beneficis van sorgir del buidament dels pous ja existents. Aquesta extracció va assegurar un altíssim nivell de rendibilitat. Només al periode 2008-2010 l'empresa va obtenir beneficis nets per 13.380 milions de pesos i va distribuir el 90 % d'aquests guanys.

"Un frau complementari va ser perpetrat pels capitalistes argentins aliats del govern (família Eskenazi). Van entrar a l'empresa tot adquirint-ne el 25 % de les accions, amb fons sorgits de la distribució dels dividends. No van posar-hi un sol pes i van finançar la seva compra amb crèdits solventats en el buidament de l'empresa.

"El govern va participar directament d'aquesta operació. Va desfer obstacles legals i va sancionar ajustaments de preus als surtidors. Va suposar que aquesta "argentinització" permetria de recuperar el control sobre un sector devastat per les privatitzacions. Però el remei va ser pitjor que la malaltia, ja que els empresaris nacionals van accentuar el parasitisme dels ibèrics.

En els darrers mesos aquest desastre ha començat a repercutir sobre l'economia i ha obligat el govern a pressionar per un increment de l'abastiment. L'oficialisme s'ha enutjat amb els seus vells socis, ha tret subsidis a les empreses (programes petroli, refinament i gas plus), ha denunciat sobrepreus al gasoil, ha qüestionat pràctiques monopolístiques (vendre més car als transportistes que en els surtidors) i ha obligat a liquidar les divises d'exportació. A més, ha votat en el directori d'YPF contra el repartiment de dividends, ha amenaçat amb introduir fortes regulacions i ha desplegat una retòrica força bel·ligerant ("no podem tornar a l'època del Virreinat")". (2)

El desencadenant de la crisi i el joc del gallina

El desembre del 2010, la companyia Ryder Scott va certificar l'existència de reserves de gas i petroli no convencionals equivalents a 22.807 milions de barrils a la zona de Vaca Muerta, entre les províncies de Neuquén i Mendoza. La seva explotació convertiria l'Argentina en autosuficient i triplicaria les reserves conegudes del país. YPF, que produeix el 39% del petroli i el 28% del gas argentins, veu amb aquesta certificació de la seva concessió de Vaca Muerta augmentar el seu valor bursàtil i la seva importància estratègica.

Al mateix temps, no cal dir-ho, posa directament en qüestió les fórmules i expectatives que hi havia al darrere de "l'argentinitzacio d'YPF" en un mercat global de forta competència per les reserves d'hidrocarburs, exacerbada per la irrupció de les empreses petrolieres xineses. Iniciar l'explotació de Vacas Muertas exigeix una inversió als propers anys de 25.000 milions de dòlars, mentre que el pla inversor compromès per Brufau en carta a la Presidenta Cristina Fernández és de 3.416 milions de dòlars el 2012, després de 3.029 milions el 2011. La reinversió de beneficis d'YPF està limitada per l'acord amb el Grup Petersen, que estableix que es repartirà en un 90% per assegurar el pagament dels crèdits atorgats per Repsol per a la compra del seu paquet d'accions d'YPF. Les xifres, simplement, no quadren, si la prioritat del govern argentí és l'augment de la producció i l'autosuficiència energètica, independenement de les comissions implícites en el procés de nacionalització per a controlar el 51% de les accions d'YPF (3).

És evident que a partir del gener del 2012 les autoritats argentines han encetat la seva estratègia. La propietat de les reserves és legalment dels governs provincials, sis dels quals han començat a retirar les llicències d'explotació a zones sota la seva jurisdicció, tot acompanyant aquest acte administratiu amb les oportunes movilitzacions populars. L'efecte immediat ha estat una davallada del valor bursàtil de les accions d'YPF en més d'un 30%, i sigueix caient… Segons l'esborrany del projecte de nacionalització filtrat pel diari Clarín, el govern argentí es faria amb el 50,01% de les accions d'YPF amb la compra del 25,46% de la família Eskenazi i el 24,55% de Repsol, d'un paquet majoritari actual del 57,43% de l'empresa espanyola. Malgrat que qualsevol adquisició per damunt del 15% obliga a una OPA global sobre el conjunt d'YPF, l'estratègia del govern argentí és deixar de banda el 17% en mans d'inversors institucionals, en una bona part dels EE UU, que sens dubte trobarien compradors interessats al mercat, potser xinesos.

Les anades i vingudes dels negociadors espanyols durant aquestes setmanes, incloent-hi els infructuosos viatges a Buenos Aires del ministre d'indústria Soria i del president de Repsol, Brufau –rebuts pels ministres argentins d'economia, Hérnan Lorenzino, i de planificació, Julio de Vido, però no per la Presidenta Cristina Fernández—, operen en un cronograma que s'assembla al que en teoria matemàtica de jocs es diu el "joc del gallina": un joc on tots dos jugadors poden destruir-se i guanya, si algú finalment ho fa, el més temerari i amb menor aversió al risc. En efecte: en 90 dies, els governs provincials argentins hauran d'assumir els sous de les plantilles i les pèrdues de les regalies d'YPF als seus magres presupostos; mentrestant, el preu de les accions de Repsol -no ja les d'YPF- han cedit un 26% del seu valor (de 23,73% a 17,47% euros) davant de la perspectiva de la nacionalització d'YPF, davant d'una caiguda mitjana de la borsa de Madrid del 15%.

La convocatòria, la setmana passada, d'una reunió de la Presidenta Cristina Fernández amb els presidents dels governs provincials petroliers va despertar totes les alarmes al Regne d'Espanya, mentre circulaven pels bufets d'advocats especialitzats fins a quatre esborranys distints del projecte de nacionalització d'YPF. Des de Varsòvia, on acompanyava Mariano Rajoy, el ministre d'indústria Soria va fer una advertència, més amenaçadora que no pas puerilment solemne, "davant dels gests d'hostilitat", tot amenaçant el govern argentí amb "serioses conseqüències". El secretari d'Estat per Europa, Méndez de Vigo, va augurar que l'Argentina esdevindria un "apestat internacional". Al dia següent, després de rebre l'ambaixador argentí a Madrid, el ministr d'exteriors García Margallo va elevar davant de les càmeres el to de l'amenaça, assenyalant amb el dit, tronant tota mena de represàlies (4).

El joc del gallina continua: la diplomàcia de la "marca Espanya", en acción

La crisi d'YPF-Repsol agafa la diplomàcia espanyola amb el pas canviat i sumida en les seves contradiccions, després de la formació del conservador govern Rajoy el desembre del 2011.

Les empreses espanyoles són el primer inversor estranger a la República Argentina (23.000 milions de dòlars) i suposen gairebé un 15% del PIB argentí. Al mateix temps, però –i amb més motiu, en la situació de crisi a Espanya—, una part important dels seus beneficis, del valor de les seves accions en borsa i la seva mateixa naturalesa d'empreses transnacionals depèn de les seves inversions a l'Amèrica Llatina, que a començaments d'aquest segle superaven ja els 90.000 milions de dòlars. Actualment, les seves suposen dos terços de tota la inversió directa espanyola a l'exterior (5).

La reacció del govern Rajoy –en mig d'una setmana entre negra i esperpèntica, on el diferencial del deute espanyol superava els 410 punts i la borsa s'enfonsava per sota dels 7.300 punts, amb els "mercats" rebutjant els presupostos i retallades del pla de ajust, una delegació de la Comissió europea inspeccionant els seus comptes a Madrid i el Rei d'Espanya borbonejant furtivament a Botsuana— ha seguit en el to "d'enviar un senyal de confiança als mercats". Probablement amb el mateix èxit per a la "marca Espanya" que l'aconseguit en el terreny de l'economia nacional.

El "senyal" llançat amb la matussera seqüència d'enfurismades amenaces de baixíssima credibilitat, tot cercant si fa no fa erràticament l'aliança amb Mèxic (que participa a través de Pemex com a soci minoritari a Repsol) com a president de torn del G-20, amb la Comissió europea, amb Colòmbia (com anfitriona aquests dies de la Cimera de les Amèriques de Cartagena), o amb els EE UU, mostra fins a quin punt la diplomàcia espanyola, després del gir expressament neoconservador de la seva política exterior, ha quedat aïllada a l'Amèrica Llatina. Una Amèrica Llatina que es recupera de les "dècades perdudes" neoliberals, on les empreses transnacionals espanyoles van fer el seu agost en processos de privatització més que dubtosos, per dir-ho de manera suau. En aquest procés privatitzador van arribar precisament a constituir-se com a empreses transnacionals, i avui han de competir no només amb altres transnacionals dels EE UU i Europa, sinó del Brasil i la Xina. I, a més, han de batallar amb els legítims processos de renacionalització i recuperació de sobirania iniciats pels governs dels països de l'ALBA i, ara, pel kichnerisme argentí. I la veritat és que, en aquesta situació de creixent competència en un mercat globalitzat, les empreses espanyoles, ni per la seva capacitat econòmica ni pel suport polític amb que compten, no es troben en les millors condicions competitives.

Tot podria emptijorar, però, i els elementals errors d'estratègia diplomàtica són, evidentment, un factor d'empitjorament. El conflicte pel 24,55% de les accions en joc de Repsol a YPF pot acabar afectant no només el conjunt de la inversió espanyola a l'Argentina, sinó també a tota l'Amèrica Llatina. El síndrome de la "seguretat jurídica" de la dreta espanyola sorgeix directament de la seva experiència traumàtica de la crisi argentina del 2001, quan davant de la intervenció de la banca espanyola a l'Argentina, Aznar només va poder recórrer a la pressió dels EE UU, davant de la incapacitat de reacció de la UE: això, i no cap altra cosa, és el que va propiciar el gir "atlantista" que va desembocar en la foto de les Açores, la participació a la Guerra de l'Irak i la manifesta displicència vers el nucli de la "vella Europa". Doncs bé; aquesta interpretació aznariana de la defensa dels interessos de la "marca Espanya" i de les empreses trasnacionals espanyoles a l'Amèrica Llatina constitueix ara el nucli de la nova política exterior conservadora espanyola, sempre sota pressió del propi Aznar i de la seva ideològicament verinosa fundació FAES. Del que es tractaria, en essència, és d'una confrontació ideològica "sense complexos" amb el "populisme", i a favor de la "llibertat de mercat" i de la "democràcia liberal" (6).

Més conscient de la tensió estructural subjacent en les inversions espanyoles a l'Amèrica Llatina, la diplomàcia de l'anterior govern del PSOE va buscar una estratègia "d'acompanyament" i adaptació a la nova situació política sorgida en l'última dècada, tot multiplicant aliances asimètriques amb els països de la zona, recolzant políticament les inversions en una estratègia multilateral iberoamericana i gestionant els conflictes inevitables amb una pressió més gran envers les empreses espanyoles per a que complissin amb la seva "responsabilitat social corporativa", reinvertint a la zona. Una estratègia que, al menys, i és just dir-ho, va evitar en el seu dia ensopegades obertes de Repsol amb l'Equador, Bolívia i Veneçuela.

El que, de moment, sembla primar ara és esvalotar, i una escalada d'amenaces que no pot sinó nodrir la coneguda espiral d'enduriment de posicions, a la República Argentina tant com al Regne d'Espanya. No cal dir que, en un marc de creixent feblesa del pes polític espanyol a la UE, la contaminació per "inseguretat jurídica" de les inversions espanyoles a l'Amèrica Llatina a causa d'una mala gestió diplomàtica de la crisi d'YPF-Repsol agreujaria la crisi de confiança de la UE en el govern Rajoy, per no parlar dels maleïts "mercats".

Autors: María Julia Bertomeu (Buenos Aires), Carlos Abel Suárez (Buenos Aires) i Gustavo Búster (Madrid) són membres del Comitè de Redacció de SinPermiso. Antoni Domènech (Barcelona) n'és l'editor general.

(Traducció d'Enfocant.net del text original)