Refundar l'irrefundable? Raons per l'escepticisme

"Refundar l'irrefundable? Raons per l'escepticisme

El moviment i l'esquerra: una altra relació és possible

A mitjans dels vuitanta, una nova onada de mobilitzacions va brindar a la meva generació l'oportunitat de recuperar la iniciativa política als carrers després del “desencant” postfranquista. Van ser els anys de la campanya contra l'OTAN, el moviment estudiantil del curs 1986/1987, la vaga del 14-D, les mobilitzacions contra la Guerra del Golf, la campanya contra el V Centenari, etc. L'onada es va extendre de mitjans dels vuitanta a la primera meitat dels noranta i malgrat no ser comparable a l'onada precedent dels anys de la transició, va servir per a que tota una generació es formés políticament i aconseguís experimentar noves formes de fer política. Segurament el moviment antimilitarista representi millor que cap altre les coses positives d'aquells anys. La desobediència civil va demostrar que es podia articular una mobilització capaç d'incidir no només sobre les polítiques públiques, sinó també sobre la pròpia estructura de l'Estat en un dels seus pilars fonamentals (l'abolició del servei militar obligatori). Malgrat la moderació rampant que havia seguit a l'aclaparadora victòria electoral del PSOE el 1982, fer política des de la radicalització de la democràcia era possible.

Al mateix temps, en el context d'aquella onada dels vuitanta, es va formular una bona idea que mai va arribar a desenvolupar-se plenament: el “moviment polític i social”. IU n'eren les sigles i no pocs i poques hi vam creure, en aquell projecte amb la rebel.lia ingènua de l'adolescència i la convicció infrangible de que aquest món no és l'únic possible. Impulsada per l'onada de mobilitzacions, IU va crèixer organizativament i electoral. L'onada, però, no va durar prou i a la seva fase descendent el projecte inicial va ser progressivament abandonat.

La crisi d'IU es va expressar bàsicament de tres maneres. (1) L'oportunisme del PDNI, Esquerda de Galicia (apropiació oportunista i espanyolista de l'Esquerda de Galiza original) i molts altres que varen decidir de recol.locar-se a l'ombra del PSOE i dels grans sindicats, on s'hi està, sens dubte, molt més calentet que als carrers, els centres socials okupats i altres espais del moviment sense calefacció. (2) El consevadurisme identitari i autorreferencial del PCE, que es va negar a afrontar la seva fi històrica juntament amb el món soviètic i va prefirir iniciar la llarga etapa d'autoafirmació contra les altres famílies de l'esquerra de la qual encara no sembla haver-ne sortit. I last but not least (3), la sortida en qualsevol dels seus dos sentits —de tornada a casa o vers la política de moviment— d'un munt d'activistes que van transitar per IU en els seus anys bons (i entre els quals s'hi troba qui escriu això).

Per quan va arribar la següent onada de mobilitzacions, IU ja no era una eina política, sinó aquesta estranya gàvia de grills que sempre ha conegut la generació altermundialista. L'onada iniciada entre Chiapas i Seattle va agafar IU completament fora de joc, incapaç de dialogar amb una eclosió sense precedents d'altres maneres de fer política i alts nivells de mobilització social. Durant el periode de mobilització subsegüent no hi haurà millor evidència, més real i més cruel per IU, que els seus propis resultats electorals (l'única eina amb la qual IU s'ha volgut mesurar envers l'exterior des de la primera meitat dels noranta). En aquest context de creixent aïllament del moviment real, IU anirà de refundació en refundació fins a la refundació final.

L'interfície representativa

L'onada altermundialista que es va desplegar des de finals dels noranta a mitjans dels dos mil ha estat un procés que ha deixat darrere seu una rica experiència alhora que ha consolidat un important entramat institucional del moviment: des dels centres socials fins els mitjans de comunicació alternatius, tot passant per una constel.lació d'organitzacions (sindicats, col.lectius, etc.) de diferent grandària, temàtica i pràctica política. En aquest sentit, el balanç per l'esquerra de la darrera dècada sense dubte és força més positiu per a la política del moviment que no pas per a la política de partit. A dia d'avui l'activisme és molt més fort, disposa de molta més experiència acumulada i està molt millor organitzat que a mitjans dels anys noranta. Per més que els pessimistes de la raó no deixin les seves queixes ploraneres sobre l'absència de masses als carrers, els optimistes de la voluntat saben que la multitud no es guia per les estructuracions hegemòniques de la manera de comandament leninista. La multitud no es convoca amb una circular del Partit, s'invoca amb el gest que neix de la sempre difícil conjunció de fortuna i virtus.

Malgrat això, tampoc n'hi ha tant com per ser triomfalistes. La política del moviment amb prou feines està donant els seus primers passos i malgrat la seva enorme potència, la darrera dècada deixa interrogants preocupants sobre la capacitat de les xarxes d'activistes per aconseguir influir sobre els processos legislatius i l'estructura del propi poder sobirà del qual s'escindeixen i al qual s'oposen. Anem malament si la utilitat de les mobilitzacions s'ha de limitar a fer fora del poder el PP (o a impedir que torni) per a que n'ocupi el lloc el PSOE. Als moviments els cal urgentment una interfície pròpia en el govern representatiu o pel contrari seran víctimes de la seva pròpia incapacitat per a fer front a la deriva neoliberal.

Arribat aquest punt hom pot qüestionar si la interfície representativa pot ser construïda interactivament amb les organitzacions de partit existents o si, pel contrari, ha de sorgir de les pròpies xarxes activistes. A favor de la primera idea trobem la genealogia comuna que comparteixen les organitzacions de partit d'esquerra amb les xarxes activistes a la política del moviment. Encara que per la modalitat d'institucionalització seguida avui pugui costar d'identificar que en un altre moment van ser organitzacions de moviment, els partits polítics de l'esquerra es van originar a les diferents expressions de la política del moviment (del moviment obrer van sorgir els partits socialistes i comunistes, dels nacionalismes sense Estat els partits nacionalistes, etc.).

Històricament fou l'èxit del moviment el que va obligar al poder sobirà a readaptar la forma-Estat per tal d'acomodar les elits nascudes de les organitzacions del moviment. Per mitjà de la coneguda tesi sobre la “llei de ferro de l'oligarquia”, Robert Michels va mostrar ja a començaments del segle passat les possibilitats d'acomodació de les elits obreres. Des de llavors, aquest mateix patró d'acomodació s'ha vingut observant en diferents països de maneres diverses. Les més recents integracions d'aquells partits que es deien “anti-partit” serien el darrer capítol d'una mateixa història (el cas més notori vindria a ser el de Die Grünen a Alemanya).

La crítica a aquesta primera modalitat de producció de la interfície representativa podria venir de la dependència que aquestes organitzacions han originat respecte de les seves pròpies trajectòries (el que els politòlegs anomenen path dependency). Al cap i a la fi, vistes les experiències que des del moviment s'han fet amb aquestes organitzacions (sovint marcades per forts nivells de conflicte resultants del recurs al poder sobirà amb una finalitat disciplinària), no resulta estrany que les xarxes activistes (especialment aquelles que han conegut la política de partit de primera mà) guardin una distància prudencial pel que fa als propis partits polítics.

En aquest sentit, qui desitgés reorientar la seva organització de partit vers la funció d'interfície representativa del moviment hauria de realitzar una inversió gens menyspreable d'esforç en bastir les relacions de confiança necessàries. I quan diem confiança no ens referim a teixir xarxes de complicitat personal, sinó a la seguretat que neix de les garanties d'una procedimentalitat adient, transparent, degudamente institucionalitzada. Malauradament, al nostre entorn inmediat no s'observen indicadors significatius en aquest sentit.

La segona modalitat amb la qual produir una interfície representativa segueix la direcció oposada a l'anterior i parteix de sota, però no per anar cap amunt, sinó per a difondre's horitzontalment d'acord amb el principi federal. Encara que de manera incipient sens dubte insuficient, el zapatisme ha avançat algunes idees estratègiques importants per mitjà dels seus apotegmes “a baix a l'esquerra”, “caminar preguntant” i altres, el seu exemple pràctic resulta encara insuficient en els contextos de les societats postfordistes. En la lògica categorial de l'eix vertical la legitimitat indubtable que es guanya de partir des de baix i en ruptura desobedient amb el poder sobirà s'exposa a un ràpid esgotament si s'insisteix en repetir les fórmules del passat (des del partit obrer de masses a l'organització ideològica d'avantguarda).

Malauradament, això és quelcom que no semblen tenir gaire clar encara els activistes de les organitzacions que aspiren a construir la interfície representativa des de la política del moviment. La matriu leninista d'organitzacions tan variades com la neotrotskista Izquierda Anticapitalista o els partits independentistes que habiten alguns projectes innovadors com les CUP constitueix a dia d'avui el principal impediment per a la producció de la interfície representativa. El canvi gramatical dels nostres dies passa per fer definitiu el Good bye Lenin! i no per l'explotació de la legitimitat que neix en la desobediència amb finalitats partidistes. La raó per això és, si hom vol, paradoxalment leninista: el model de transposició de l'organització fabril al partit de masses que va funcionar en el fordisme ja no està operatiu en el món d'avui.

Refundar l'irrefundable?

Després d'anys d'esbroncades, expulsions i sectarisme, sembla que IU s'anima a sortir per fi del seu univers caïmita i es dirigeix de nou a la societat. La proposta seria enormement esperançadora de no tractar-se de l'enèsima mutació d'un mateix conjunt de problemes sense resoldre. I és que a jutjjar per documents i intervencions, IU es troba lluny de configurar-se com la interfície representativa del moviment que necessitem. Ben al contrari, la seva “refundació” apunta més aviat a l'esgotament d'un model avortat (el “moviment polític i social”) i a la necessitat d'oxigenar una organització exhausta per la seva pròpia ineficàcia. Vet aquí algunes raons per a l'escepticisme:

1. Un discurs aliè als canvis del món d'avui. Malgrat que a la darrera dècada s'ha formulat un complex i ric programa, IU no sembla donar-se per assebentada i continua movent-se en els marges conceptuals i identitaris de l'anomenada “esquerra transformadora”: la defensa (i no el rebuig) del treball, el feminisme de gènere (i no de la seva superació), l'economia del creixement (in)sostenible i l'industrialisme productivista, la relació amb les tecnologies del (impresentable) cànon digital, un republicanisme historicista i desconeixedor de la seva pròpia teoria, el federalisme simètrico (EUiA davant d'ICV), així com un llarg etcètera que demostra que IU continua ancorada a la programàtica obsoleta del segle passat.

2. Un model organitzatiu centralista basat en l'hegemonia, la unitat i les grans estructures professionalitzades del govern representatiu. Contràriament al que pensa IU (i molts altres), la fragmentació ideològica i organitzativa no és un problema, sinó una riquesa, el símptoma del decreixement polític. IU, però, persisteix en operar dins d'un marc monista (el mite de la “unitat de l'esquerra”) aspirant (debades) a enquadrar el pluralisme del moviment en una organització centralitzada.

Com si encara estigués en vigor la fàbrica fordista, IU continua entestada amb la idea de que és possible recomposar un centre de coordinació i decisió sota el seu lideratge (el del PCE). Lluny d'haver entès que la lògica de la representació opera des de la llei electoral (que IU no podrà canviar) i que, per això mateix, la unitat només s'ha de formular en els termes tàctics d'obtenir els millors resultats, IU s'obstina en articular-se com un projecte homogeni i homogenitzador sobre un territori que no n'és, d'homogeni.

La proposta d'IU continua guiada per la reductio ad unum, per l'erradicació de la diversitat mitjançant la producció del consens hegemònic. Com s'apunta al seu document sobre la “convergència” (noció que és tot un símptoma en sí mateixa) el pluralisme és només una fase temporal prèvia a l'assimilació de la diversitat exterior. Fins i tot encara que hi hagi gent participant ingènuament en el procés, el seu únic objectiu és ampliar l'hegemonia del PCE a un nou cercle concèntric. Significativament, no es planteja la dissolució de l'hegemon de l'esquerra espanyola (el PCE) per tal de crear una interfície on cada activista sigui lliure i igual.

3. La participació entesa com a plebiscit, no com a procedimentalitat democràtica. A les vuit pàgines del document Guia per a la refundació de l'esquerra no s'hi diu res sobre els procediments que han de guiar els espais d'interacció amb l'exterior. Un sol exemple: es fan un tip de parlar d'acabar amb la discriminació de la dona, però no concreten ni la paritat més elemental. Tampoc s'hi dóna una sola indicació sobre els mecanismes de rendiment de comptes i responsabilitats. En bona lògica, participar en aquest procés, fins i tot encara que hom coincideixi amb els continguts ideològics, és com signar un xec en blanc a una organització que ha demostrat —per activa i per passiva— una incapacitat notable per a interactuar amb el moviment fora de relacions de domini (l'hegemonia gramsciana entesa malament).

4. El burocratisme continua marcant per complet el funcionament d'IU. Contràriament a l'obertura del procés constituent d'una cosa nova que exigeixen les circumstàncies actuals, IU opta per un control administratiu del procés (pàgina 4 de la seva guia). En rigor, la “refundació” d'IU proposa els fòrums com a espais per a detectar la realitat externa que se'ls ha escapat en els últims lustres sense la més petita intenció d'aplicar-se les responsabilitats polítiques derivades de la seva intervenció en tot aquest temps. Es tracta de projectar l'organització cap a l'exterior com una estratègia de diagnòstic, agenciament i captura de la societat que es belluga. Incapaç d'afrontar-se críticament, IU ofereix tan sols la mà extesa de la paraula buida, el procediment administratiu centralitzat i la pluralitat inexistent del seu interior.

5. Nacionalisme espanyol. D'acord amb la lògica de la reductio ad unum, se segueix reconeixent “Espanya” com a referent nacional de la totalitat de la ciutadania, sense alternativa per a les subjectivitats que reneguen de la identitat nacional(ista) espanyola. Això, que per sí ja és problemàtic per a la ciutadania en el seu conjunt, ho és encara més per a les seves bases potencials (el rebuig a això que s'anomena “Espanya” augmenta exponencialment cap a l'esquerra). En comptes de reconèixer que l'espai a representar és avui una realitat segmentada, complexa i asimètrica (per a la qual un model confederal segurament és l'única i última oportunitat d'articular la seva territorialitat), IU persisteix en salvar “Espanya” del seu fracàs històric com a Estat nacional.

6. IU continua sense reconèixer els efectes del neoliberalisme sobre la composició social de l'activisme (no només de classe, sinó de gènere, origen, cultura, etc.). El seu projecte continua (re)fundant-se en la centralitat de la figura del treball assalariat estable, masculí, nacional, etc. En comptes de replantejar-se les estructures de dominació que diu aspirar a combatre es decanta més aviat per reproduir-les a la seva pròpia realitat organitzativa. Els seus plantejaments no trenquen de manera explícita amb les polítiques connivents dels grans sindicats, ni qüestionen els rols de gènere, l'espanyolisme rampant, etc. Paradoxalment, aspiren a obrir-se a un exterior on aquesta crítica ja s'ha realitzat (molt sovint des d'IU, contra IU i cap a fora d'IU). Tal és la riquesa del moviment.

Així les coses, no sembla que la refundació ens hagi de donar gaires alegries. Menys encara servirà per a construir la interfície representativa que urgeix a la política del moviment. Mentre no es prenguin seriosament qüestions com la dissolució dels partits dins d'IU, la procedimentalitat democràtica, l'acceptació de la dissidència, el principi federal, l'autonomia social i altres factors intrínsecs a la producció de la interfície representativa, poc més es pot esperar que una pobre ampliació del cercle de la IU del PCE."

(Traducció d'Enfocant.net)