Quan de la riquesa se'n diu escassetat

Quan de la riquesa se'n diu escassetat

Res no podria ser més penós que continuar considerant  l'actual conjuntura política com una crisi de treball o segons les reformes necessàries per salvar una màquina econòmica embussada. Durant els prop de dos anys i mig que portem des que se'n van declarar els primers símptomes, d'aquesta nova Gran Depressió, hem passat de la negació al desconcert, de la desesperació als "brots verds", i de l'esperança d'una sortida propera, a una situació d'estancament continu que segurament durarà alguns mesos, o potser anys. I tanmateix, no ha mancat temps a reformistes i esquerrans per a proclamar el retorn al keynesianisme -al qual, és veritat, mercès a la despesa pública deficitària, s'ha aconseguit de contenir els impactes més durs- i fins i tot per a proclamar la mort del capitalisme financer i la fi de l'era neoliberal. S'equivoquen.

Dit en termes clàssics, l'actual fase del capitalisme fa impossible tot retorn a un capitalisme bo basat en la producció industrial i a un nou repartiment entre salaris i capital -quina justícia!-, que ens torni al bon camí d'inversió en formació i millores de la productivitat. Si hem entrat de ple en això que, amb aquest curiós mot en diem finançarització, és perquè la vella situació del capitalisme industrial, basada en la contínua acceleració de la producció i circulació de mercaderies com a base de l'obtenció de beneficis, ha esdevingut cada cop més difícil. Encara que s'observi el creixement accelerat dels BRIC (Brasil, Rússia, Índia, Xina), precisament recolzat en la captura i desenvolupament de velles i noves línies de producció industrial, la base de les anomenades "economies avançades" transcorre per una senda de performances modestes, creixements gairebé nuls i situacions que basculen entre la deslocalització industrial i el desenvolupament de les noves economies cognitives que mai no acaben d'enlairar-se del tot.

Aquesta és la principal conclusió de la nostra posició actual a la història del capitalisme: la finançarització és el resultat d'una crisi subjacent dels mecanisme de realització capitalista, o de manera més clara, de la possibilitat d'obtenir beneficis per la via clàssica de la producció i circulació de béns i mercaderies. Quan a la principal economia del planeta més del 60% dels beneficis empresarials es produeixen per vies financeres, i quan a una economia com l'espanyola aquesta proporció és fins i tot més gran -sempre a condició de que s'hi afegeixin les plusvàlues del, fins fa poc, pròsper mercat immobiliari-, no és possible ja cap distinció entre una economia productiva (bona) i una de parasitària-financera (dolenta).  Empreses i grans corporacions obtenen tant o més beneficis per la negociació d'accions, futurs i compra-venda de béns immobles que per la seva producció pròpiament dita.

La crisi de realització per vies convencionals liquida també un dels miratges més poderosos del consens econòmic: la promesa de que el capitalisme, o millor, de que l'organització de la producció per mitjans capitalistes, assenyalava cap a un horitzó creixent abundor de béns materials que tard o d'hora acabarien per escampar-se a tota la humanitat. Més enllà dels desastres ambientals i socials que ha produit el progressisme desenvolupista, la finançarització n'és l'estrice oposat, d'aquesta promesa. La nova centralitat de la renda com a forma prototípica del benefici empresarial (i, fins i tot, del salari) ens retorna als temps de la violència originària i a la creació de condicions d'escassetat allà on no n'hi havia. Efectivament, l'exigència de la finançarització és la d'un moviment d'acceleració perpetu. Cal que una part cada cop més gran de l'activitat econòmica sigui abstraïda i governada per mitjà d'eines financeres, per tal que la capacitat d'extracció de benefici sigui sempre més alta.

Naturalment escassos

En estricta continuïtat amb aquest programa, la urgent colonització financera de totes les esferes econòmiques tendeix a obrir la vida (i tots els mitjans que calen per a la seva existència, com l'habitatge, les pensions, l'ensenyament, el coneixement) a pràctiques d'enginyeria financera que, a més d'accelerar notablement la velocitat de l'intercanvi (la liquiditat) de béns i serveis representats ara en forma de títols fiduciaris (hipoteques, fons de pensions, beques préstec, drets de propietat intel·lectual), han d'esdevenir naturalment escassos.  Tal és la violència que marca el nostre temps: la condició de partida de la finançarització rau en la reintroducció de condicions d'escassetat relativa allà on no n'hi havia, o estava parcialment bloquejada, ja sigui perquè era proveïda per mitjans col·lectius de garantia (com l'Estat de benestar) o per mecanismes pròpiament comunals d'organització (com és el cas del coneixement a la Xarxa o de bona part dels recursos naturals del planeta). Res que no sigui escàs pot tenir un preu, i res que no pugui tenir un preu pot ser negociat en cap mercat.

En aquest context, cal reconéixer-ho, l'unic debat que resulta ara pertinent és el de com distribuir l'enorme riquesa que efectivament hi ha al nostre voltant, però sobre la qual s'insisteix en mantenir mecanismes privatius i excloents dirigits a fomentar l'extracció de benefici per mitjans cada cop més cruels. El problema no és, per tant, que les pensions hagin de minvar durant la pròxima dècada, i amb això desviem els nostres diners –o els de les classes mitjanes– a fons de pensions que són negociats per entitats financeres i sindicats, quan les pensions es podrien finançar per via fiscal sobre les rendes de capital, pràcticament lliures d'impostos.

El problema tampoc és que l'educació o la sanitat públiques ja no es puguin pagar, i que per això  calgui privatitzar-les o reduir-les, quan en el cas espanyol aquests són capítols de despesa inferiors a la mitjana europea, i sembla que sempre hi ha hagut diners per als més generosos rescats bancaris i per a infraestructures impossibles (ja som el país del món amb el nombre més gran de kilòmetres d'alta velocitat: trist premi per als amants del tren!). El problema tampoc és, de cap de les maneres, que no hi hagi habitatges al país europeu amb nombre més gran d'habitatges per habitant i amb el parc més gran d'habitatges buits, sinó que la vivenda s'ha convertit en el bé bàsic per una especulació institucionalitzada que n'ha fet pujar el preu fins a cotes impossibles. I, evidentment, el problema no és que no hi hagi feina –qui accepta treballar de bona gana?–, sinó que el treball precaritzat i infrapagat sigui gairebé l'única via d'obtenció de renda per als més pobres. L'única qüestió política aquí consisteix senzillament en com apropiar-nos d'una riquesa que s'expressa cada cop més en termes financers.

Hi ha un aforisme de la Xina maoista que diu: “El problema no és la pobresa sinó la desigualtat”. Amb això es fa palès, o al menys nosaltres volem llegir-ho així, que allò que fa completament intolerable un context social són les desigualtats aberrants que sempre cavalquen les unes sobre les altres. Podriem desviar aquesta sentència per tal de traduir-la a les nostres condicions actuals: “El problema no és l'escassetat –perquè senzillament no n'hi ha–, sinó la distribució de la riquesa”.

(Traducció d'enfocant.net)