Per què lluiten els sirians?

El 10 d'abril el patriarca greco-catòlic, Monsenyor Gregorio III Laham, afirmava que "la discòrdia a Síria ha vingut de l'exterior mentre que tothom vivia en pau". A Occident, els adeptes de les teories de la conspiració i els "anti-imperialistes" evoquen igualment una intervenció oculta d'agents estrangers per explicar la revolució siriana. Fent aquestes afirmacions, tots ells obliden (voluntària o involuntàriament) el calvari i la repressió a què han estat sotmesos els ciutadans sirians (musulmans, cristians, àrabs, kurds, armenis, ...) durant els últims 49 anys. Contràriament a aquells que creuen en una confabulació nord-americana o israeliana per atacar Iran i desestabilitzar l’"eix xiïta", a aquells que han decidit erròniament que el poble sirià és incapaç de prendre les regnes del seu propi destí, les veritables causes de la revolució siriana s'han de buscar en la mateixa història d'aquest país.

La manca de llibertats polítiques

El joc polític sirià ha estat dominat per un únic partit des de 1963, any en què el partit Baas pren per la força el poder. Com en l'Egipte de Mubàrak, a la Síria baasista no hi ha eleccions presidencials sinó referèndums arreglats a través dels quals la població expressa "la renovació de la seva confiança" en el líder. Tampoc hi ha partits d'oposició lliures i autònoms que puguin participar en el joc polític. Els pocs partits nacionalistes o d'esquerres tolerats per les autoritats es van veure desacreditats en el moment mateix en què van acceptar posicionar sota la tutela del partit Baas per mitjà del Front Nacional Progressista, que demostrava suposadament la pluralitat del sistema polític. Han estat cinc dècades d'absència de confrontació política i d'enquadrament de tots i cada un dels sectors de la societat a través dels organismes populars baasistes (sindicats, unions, lligues, organitzacions populars, escoltes, etc.). Aquesta falta de llibertats polítiques ha creat un alt nivell de frustració en el si de la població; frustració que, en el marc de la "primavera àrab", s'ha transformat, primer, en protesta i, més tard, en revolta. No, la revolució siriana no és el fruit de l'imperialisme, el sionisme o al-Qaida, és el fruit de la recerca de la llibertat.

L'empobriment de la població davant l'augment de la corrupció

El fort creixement demogràfic de la població siriana (3.26% entre 2005 i 2010) combinat amb un fenomen d'atur endèmic, un increment important de l'economia submergida i del sector de treball informal, i un repartiment cada vegada més desigual de les riqueses ha desembocat en els últims anys en una greu precarietat social i en un empobriment gradual de la població (de 30,01% el 2004 a 33,6% el 2007), malgrat el creixement continu del PIB. Paral·lelament, un important fenomen de corrupció, tant en les altes esferes com a nivell dels funcionaris de base i de les pràctiques quotidianes, s'ha estès visiblement durant la presidència de Baixar al-Assad. En aquest sentit, l'any 2008 l'ONG Transparency International classificava a Síria en el lloc 150 del seu Índex de Percepció de la Corrupció, que inclou un total de 180 països. Tot això explica que Rami Makhlouf (cosí carnal del president al-Assad, major empresari sirià i màxim representant d'aquest fenomen de corrupció) fos el principal objecte de les primeres protestes del mes de març de l'any passat. No, la revolució siriana no és el fruit de l'imperialisme, el sionisme o al-Qaida, és el fruit de la recerca de la igualtat i la justícia social.

La por i la humiliació

Durant dècades, els sirians han estat sotmesos a les arbitrarietats dels seus dirigents. Qualsevol que haja viscut a Síria haurà pogut experimentar la por i la humiliació que, abans de l'esclat de la "primavera àrab", provocaven i exercien diàriament els serveis d'intel·ligència, els temuts moukhabarat, en el si de la població. Aquests serveis han actuat impunement durant dècades sense haver de passar comptes amb la justícia del seu país. El pillatge, els suborns, l'extorsió, el terror, les pallisses, els assassinats, ... formen part de les seves prerrogatives més conegudes. I va ser precisament aquesta humiliació, cruel i salvatge, la que va provocar un esclat popular a la ciutat de Daraa i la que va encendre la metxa de la revolució. Com reaccionar sinó és manifestant-se quan, un cop haver anat a preguntar sobre la sort dels teus fills adolescents detinguts, et responen dient que els oblides i que els substituesques portant nous fills al món? No, la revolució siriana no és el fruit de l'imperialisme, el sionisme o al-Qaida, és el fruit de la recerca de la dignitat.

La defecció dels ciutadans pel que fa al projecte de desenvolupament baasista

En els últims deu anys el desencís i la desil·lusió davant el projecte de desenvolupament i de modernització promogut per l'Estat sirià en els anys 60 i 70 (projecte que històricament havia estat una de les principals fonts de legitimació del règim baasista) han augmentat fortament. Aquest desencís ha estat en gran mesura provocat per l'impacte negatiu del procés de liberalització econòmica iniciat fa deu anys i per la lògica de supressió gradual de les subvencions als productes bàsics; estratègies molt impopulars tant en el si de les classes socials més desfavorides com a les files baasistes. D'aquesta manera, l'antic pacte social que el règim i la societat havien conclòs tàcitament a partir dels anys 60 (pacte pel qual, a canvi de desenvolupament, de justícia social i de benestar, el partit Baas havia imposat la seva hegemonia política ) s'ha trencat. I a mesura que l'Estat s'ha anat allunyant del seu rol protector, el règim ha anat desacreditant-se a ulls de la població. No, la revolució siriana no és el fruit de l'imperialisme, el sionisme o al-Qaida, és el fruit de la recerca d'un nou projecte de societat.

Heus ací per què lluiten els sirians. Només el conjunt d'aquests quatre factors ens pot permetre entendre la determinació del poble sirià en el seu desigual combat contra el règim dels Assad. "Més val la mort que la humiliació" (al-Mawt wa la al-Madhala) van cantar els manifestants a l'inici de la intifada. Avui en dia, un any més tard, l'alternativa a morir lluitant ja no és la humiliació, sinó la mateixa mort a mans del règim. Heus ací per què lluiten i seguiran lluitant els sirians.