Podem declinar el dret a decidir com a dret a no haver d'escollir?

Si repasséssim la majoria de comentaris que s'ubiquen a una i altra banda del cleveage nacional, observaríem una voluntat de menysprear quant no ignorar l'esdeveniment contrari. De fet crec que una persona aliena a les particularitats de la política catalana i espanyola que llegís ambdues versions, difícilment arribaria a creure que parlen d'un mateix país i àdhuc d'un mateix cap de setmana.

En canvi, si optem per ponderar tots dos esdeveniments, les hipòtesis que apareixen tenen molt més trellat. Simultàniament es manifesten dos plànols d'acció col·lectiva que aparentment expressen sentiments contraposats: el desig d'avançar cap a una transformació de l'organització territorial de l'estat en clau autodeterminista i el sentiment d'identificació amb un univers simbòlic espanyol.

De ben segur, hi hagi altres interpretacions plausibles; per exemple, negar tota rellevança política a ambdós fets com formes de suggestió induïda pel bloc dominant a fi no afrontar el malestar provocat per la crisi econòmica, social i ecològica que travessem. És a dir, un foc d'artifici nacionalista que serviria per distreure'ns de l'augment de l'atur, les retallades de la despesa social i el fet que l'economia espanyola es trobi actualment intervinguda a l'estil de les economies llatinoamericanes de fa dues dècades.

No obstant això, i sense negar la major, he preferit centrar-me en les dues mirades que em semblen significatives per la seva càrrega política futura: la de la polarització i la de la transformació. I és que malgrat els alambicatges teòrics del marxisme ortodox, els processos que operen en l'ordre simbòlic determinen l'estructura d'allò real.

Ara bé, crec que ambdues hipòtesis (polarització i transformació) no tenen per què ser excloents, en tant plantegen escenaris possibles cap a on poden desenvolupar-se les tendències actuals i aquesta evolució pot ser simultània, almenys en un primer estadi. El fet doncs que en aquest text posi més èmfasi en una que en l'altra, no vol dir que la consideri més versemblant, sinó que per a mi la hipòtesi de la transformació representa un horitzó desitjable a partir del sistema de creences polítiques on m'adscric, mentre la polarització podria representar un retrocés de les lluites de transformació social que quedarien fracturades per la dimensió identitària.

La hipòtesi de la polarització social

Aquesta hipòtesi correspondria a la interpretació clàssica, on el creixement d'una determinada opció política en un pol suposaria la mobilització dels seus contraris en l'altra direcció. La centralitat no canvia, sinó que es produeix una polarització entre dos bàndols. En aquest sentit, el creixement de l'independentisme en la societat catalana hauria comportat un creixement paral·lel de l'espanyolisme que hauria trobat en el triomf de la selecció espanyola de futbol una forma d'expressar el seu recolzament a l'actual status quo amenaçat. Exemples de confirmació d'aquesta hipòtesi els trobaríem en l'aparició de Ciutadans-Partit per la Ciutadania i el seu accés al Parlament a les eleccions de 2006 mantenint com a únic eix programàtic la defensa de l'actual model d'organització territorial o l'augment de vots del Partit Popular a determinades barriades de la perifèria de Barcelona.

Aquesta hipòtesi portada a l'extrem estaria representada pels escenaris de conflicte inter-comunitari. Un exemple d'aquesta polarització seria el conflicte que es va desenvolupar al Nord d'Irlanda a principis del segle XX on la ciutadania d'arrel cultural protestant s'organitzà políticament i militar per frenar el procés independentista de l'illa, donant lloc al naixement de l'unionisme i la partició que es troba en l'origen d'un conflicte encara irresolt. Altres exemples de polarització inter-comunitària serien els desenvolupats a diferents països de l'est europeu fruït de l'ensorrament del sistema socialista (Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Kosova, Geòrgia, Moldàvia, Ucraïna, Letònia, Armènia-Azerbaijan,...) alguns dels quals han donat origen a guerres sagnants.

Tanmateix, considero que difícilment Catalunya podria arribar a una situació semblant, donada l'elevada mixticitat demogràfica i cultural de la societat catalana. A Catalunya no podem parlar de diferents comunitats nacionals, sinó de diferents sentiments de pertinença compartits en graus variables per la seva població i que en diferents casos han funcionat com a elements d'enriquiment cultural. D'altra banda, l'estructura d'oportunitats política de l'estat espanyol malgrat el seu caràcter centralista, és formalment democràtica i depenent de la Unió Europea el que dificulta una sortida militar al conflicte. Tot i així, sense arribar a l'extrem de la dramaticitat del conflicte inter-comunitari, les conseqüències d'una polarització social a Catalunya al voltant d'aquesta qüestió serien negatives per un escenari de transformació social, en tant comportarien un replegament identitari i una sobredeterminació del debat polític a mercès dels discursos d'afirmació nacional en una o altra direcció.

Ara bé, cal tenir en compte altres fets alhora de valorar la plausibilitat d'aquesta hipòtesi. Així, durant la setmana anterior a la celebració convivien en molts balcons de les principals ciutats del país tant banderes espanyoles com catalanes (en les seves diferents versions), i malgrat la presència d'alguns incidents aïllats no es van produir situacions de confrontació real al carrer. D'altra banda, gairebé totes les enquestes semblen confirmar que tant Ciutadans-PC com els seus germans bessons d'UPyD no aconseguiran representació en les properes eleccions al Parlament català i el creixement de vot del Partit Popular serà més aviat baix, de manera que la hipòtesi de la polarització social no es confirmaria.

Finalment, hi ha un element que no podem menystenir en l'anàlisi, que és el pes de la qüestió catalana en el debat a escala estatal. En aquest sentit, la polarització política a l'estat segurament sigui inevitable, especialment per l'interès de determinats grups polítics i mediàtics en construir un nou nacionalisme espanyol i utilitzar la qüestió catalana com a arma dialèctica per enfrontar-se amb el seu oponent polític. Tanmateix, l'experiència acumulada ens indica que les possibilitats d'intervenir sobre aquesta polarització política en clau catalana no només són ineficaces, sinó que produeixen efectes contraposats. En qualsevol cas, aquest fet va en detriment d'una solució en clau espanyola al conflicte.

La hipòtesi de la transformació

Aquesta segona em sembla més agosarada i més interessant per explorar. Es basaria en diferenciar el dret democràtic a decidir l'organització territorial que considerem més adient, del debat sobre els sentiments de pertinença nacional. Es tracta en primer lloc d'una hipòtesi contraintuïtiva ja que problematitza els axiomes sobre els quals s'ha basat el discurs nacionalista modern i que han estat assumits per l'independentisme català recent, però compte amb l'interès que ens permet entroncar el debat sobre el dret a decidir amb una tradició política pròpia: el republicanisme-federal.

Dit de forma resumida, seria diferenciar el dret a decidir de l'obligació d'escollir, o sia separar la voluntat d'autoorganització política dels sentiments de pertinença a una, altra o múltiples comunitats nacionals/culturals que puguin tenir els ciutadans. És així com crec que el dret a decidir podria esdevenir un element de radicalització democràtica alliberat de sobredeterminacions identitàries. En primer lloc, es tracta d'un exercici de reconeixement on cadascuna de les diferents opcions admeten com a legítima l'opció adversària. En aquest sentit, considero exemplar la participació de la Federació d'Associacions de Veïns de Cornellà en la campanya Cornellà Decideix apostant pel no al referèndum. Aquest escenari impensable fa només uns anys, és indicatiu d'un procés de canvi en la societat catalana on els tabús del pacte constitucional de 1978 comencen a esvair-se i es reconfigura una nova centralitat, a la que la classe política continua sent sorda.

Tot i així, cal un esforç interpretatiu per donar un segon pas: el fet que un futur escenari autodeterminista no hauria de comportar la necessitat d'haver d'escollir entre diferents sentiments culturals de pertinença. La realitat socio-demogràfica i cultural catalana no és comparable a Letònia, on existeix una marcada diferenciació amb la ciutadania russòfona, i un cop el país assolí la independència es va donar un procés de conculcació dels drets civils d'aquesta població. En aquest sentit, un part considerable de la població catalana viu còmodament un sentiment de binacionalitat, que s'expressa en l'ús de l'idioma i els seus referents culturals, i que amb l'arribada de població migrant arriba a ser tri i multi-nacionalitat. És rellevant doncs tant la implicació de les associacions de migrants en les consultes sobre el dret a decidir i la participació d'aquests en els referèndums, com la identificació de molts migrants amb la selecció espanyola de futbol. Ambdós casos són indicatius de la voluntat d'establir aliances amb la cultura d'acollida, conscients que aquesta és heterogènia.

Aquesta amalgama de sentiments que trobem als carrers, s'evidencia en les diferents enquestes, on si bé hi ha una majoria de catalans que se senten espanyols, hi ha una majoria que volen un major autogovern que no exclogui la independència</a>. Malgrat no disposar d'estudis, posaria la mà al foc que un nombre com a mínim significatiu de les persones que van anar a la manifestació del dia 10, animaven a la selecció espanyola el dia 11, si bé potser no arribessin a l'extrem de penjar la bandera espanyola al balcó.

Com assolir doncs la quadratura del cercle? ¿com crear un model que conjugui el respecte als múltiples sentiments de pertinença cultural i nacional amb l'exercici democràtic del dret a decidir, sense que aquesta possibilitat sigui percebuda com a excloent per un o altre sector? Cal doncs una nova gramàtica política que faci possible aquesta transformació, però comptem amb un actiu, malgrat poca gent recordem la seva existència: el republicanisme-federal.

La tradició oblidada

Els 40 anys de dictadura no van representar només una etapa d'anorreament de les llibertats, de repressió i adoctrinament en el nacional-catolicisme, sinó també de destrucció de les estructures d'organització i dels marcs històrico-culturals de les classes subalternes. Les dues principals tradicions de pensament i acció del moviment obrer català (el republicanisme-federal i el moviment llibertari) o bé desaparegueren completament o bé han esdevingut un reflex tragicòmic del que en un passat van arribar a ser.

Atansar-nos al fet del republicanisme federal requereix algunes preocupacions. En primer lloc, cal problematitzar la tesi de l'origen burgès del catalanisme, popularitzada per Jordi Solé i Tura en la publicació del llibre Catalanisme i Revolució Burgesa (1967) i que malgrat que historiogràficament hagi estat força discutida, entre d'altres per Ricard Vinyes, Josep Termes i Pere Anguera, encara gaudeix d'un cert ressò en determinats cercles polítics i intel·lectuals educats en la cultura política de la transició.

El que sovint s'oblida al llegir el llibre de Solé i Tura, és que aquest escriu més com a militant del PSUC que com a historiador i que la seva voluntat en escriure'l era aplanar un pacte entre una burgesia liberal catalanista i 'el partit de la classe treballadora' dins el sistema d'aliances antifranquista. Així doncs, crec que aquest llibre ha de ser llegit més com un exemple d'eurocomunisme primigeni que com una obra amb rigor historiogràfic.

Enfront aquesta tesi, cada cop hi ha més consens historiogràfic en què el catalanisme polític neix amb dues vessants (tres si afegim la reaccionària d'un Torres i Bages i d'en Jaume Balmes): una representada per la burgesia liberal i que tindria els seus exponents en la Lliga Regionalista, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i l'altra, obrera-popular vinculada al republicanisme federal i que estaria representada per Valentí Almirall, Abdó Terrades i Narcís Roca i Ferreras.

A diferència dels orígens del nacionalisme basc, molt més proper a la tradició romàntica alemanya de l'ius sanguinis i a la defensa del particularisme cultural, el catalanisme obrer català apareix doncs amb una clara vocació cívica i republicana, on la cultura juga un rol subaltern enfront la voluntat d'autoorganització política, i la defensa d'allò singular s'integra a l'universal mitjançant l'existència del pacte federal. El federalisme sorgí doncs com a alternativa política d'esquerres al model de centralització estatal imposat per la monarquia borbònica, i en el cas català adopta un referent d'unilateralitat que el diferencia dels models espanyols de Joaquín Costa o fins i tot de Pi i Margall, malgrat l'origen català del darrer.

En aquest sentit, cal recordar que les dues proclamacions d'independència catalana que es realitzen al segle XX, la de la República Catalana del president Macià l'1 d'abril de 1931 i l'estat català del president Companys el 6 d'octubre de 1934 es realitzen sempre dins un marc federal espanyol o ibèric tal i com queda palès en ambdues proclamacions:

“Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.” (Francesc Macià)

“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del parlament, el govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola” (Lluís Companys)

El que posen de manifest ambdues proclamacions és l'agenda política federal catalana que ja havia estat assajada amb anterioritat al segle XIX: la federació no com el resultat d'un procés de deliberació sobre la reforma constitucional, sinó com un acte d'unilateralitat on una entitat autònoma decideix separar-se per vincular-se lliurament a les altres.

Cal diferenciar doncs aquesta tradició federalista catalana del federalisme simètric professat per determinats sectors del PSC i IC-EV. En primer lloc, el federalisme català original no es basa en una mera descentralització política de l'estat, sinó en un reconeixement dels ens federats com a ens autònoms i sobirans que es vinculen lliurement i voluntària entre ells a través d'un pacte federal que permea el conjunt de la societat, però mantenint un marc territorial propi sense arribar a la disgregació cantonalista. La seva és doncs una aposta unilateral, com van posar de manifest els federals intransigents encapçalats per Baldomer Lostau quan el març de 1873 proclamaren des de l'Ajuntament de Barcelona l'estat català, posant en crisi la Primera República Espanyola.

En segon lloc, és hereu d'una tradició que es remunta al federalisme monàrquic que té els seus orígens en la corona d'Aragó i que quedaria definitivament estroncada arran de l'ensulsiada de 1714. En aquest sentit, fou significativa la signatura del Pacte de Tortosa el 18 de maig de 1869 entre els partits republicans federals dels antics territoris de la corona aragonesa (Catalunya, València, Aragó i les Balears) com a aposta federativa enfront als intents assimilacionistes de l'estat central.

No m'és possible desenvolupar aquí una anàlisi més aprofundida del republicanisme-federal català, tot i que seria desitjable fer-ho en un futur donat el gran desconeixement que tenim sobre aquest corrent polític i el fet que al meu entendre és la tradició que entronca més clarament amb l'aposta del dret a decidir. A diferència del nacionalisme romàntic o dels moviments d'alliberament colonial que han servit de font d'inspiració de l'independentisme post-franquista, l'aposta federal és aquella que aposta clarament per l'exercici democràtic, universalitzant allò particular sense incórrer en un replegament identitari. Fins i tot, permet establir un vincle amb la tradició llibertària a partir del principi federatiu elaborat per Proudhon, el qual li serví d'inspiració intel·lectual. Al meu entendre, el dilema no és si federalisme sí o no: sinó quin federalisme necessitem.

El federalisme ha mort. Visca el federalisme

Si alguna cosa ha posat de relleu la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut d'autonomia és la clausura del procés de descentralització política iniciat a partir del pacte constitucional de 1978. La sentència defineix clarament quins són els límits que no poden travessar-se, desambigüant la lectura del text constitucional. La reacció dels principals partits polítics espanyols a la sentència ha estat també força clarificadora, al mostrar la seva satisfacció amb l'organització territorial vigent. L'Espanya plural de Zapatero no és l'Espanya federal somiada per determinats sectors del PSC o d'IC-EV.

Partint d'aquest fet, l'aposta per seguir defensant una transformació federal de l'estat només pot qualificar-se, prenent la interpretació més benèvola, com a ingènua. L'única possibilitat de transformar federalment l'estructura territorial de l'estat espanyol passaria per una reforma de la Constitució que a partir de l'aritmètica política actual és impossible. Fins i tot, seria plausible que tal i com defensen determinats corrents del Partit Popular i d'UPyD, l'obertura d'un procés de reforma constitucional pogués comportar una major centralització de l'estat i un procés d'involució competencial.

Davant d'aquest fet, el marc del dret a decidir està assolint cada dia més centralitat en la política catalana. En un text anterior publicat a Enfocant, ja vaig expressar la potencialitat d'aquest marc transversal que sobrepassa fins i tot la voluntat d'aquells que l'iniciaren, i que està produint un canvi en les coordenades de l'escenari polític català.

En aquest sentit, i d'acord amb les opinions d'Alfons López Tena i Ferran Requejo els discursos clàssics i les organitzacions polítiques que havien marcat fins ara la política catalana han quedat completament envellits. Calen nous marcs discursius que posin de relleu el canvi de centralitat operat en aquests darrers anys. Ara bé, l'ambivalència és sempre present. D'una banda, la situació de desafecció podria donar lloc a l'enfortiment d'opcions berlusconianes, com la representada per l'ex-president del Barça Joan Laporta, o a una hegemonització del marc a mans del catalanisme conservador de CIU. De l'altra, obre la possibilitat de repensar noves formes de radicalització i repolitització de la democràcia que incorporin, però vagin més enllà del model d'organització territorial incorporant altres variables al debat polític: des del sistema fiscal al model de welfare, passant per la reorganització dels serveis públics, les polítiques d'acollida o el model de creixement urbà i econòmic que un major autogovern faria possible.

És aquí on crec que la revisió de les dues tradicions originals de les classes populars, el republicanisme federal i el moviment llibertari poden servir-nos d'inspiració, desenvolupant una lectura crítica, desacralitzada i heterodoxa del passat oberta a l'aprenentage per al futur: incorporant des de la tradició mutalista i cooperativa fins a les formes de reinvenció de la socialitat, des de l'aprenentatge de repertoris d'acció col·lectiva fins a un ús contrahegemònic de les institucions,...

I dins d'aquests aprenentatges, caldria ponderar de nou el pacte federal. Durant el segle XIX i primera meitat del segle XX, l'horitzó federalista ha tingut com a principals referents Espanya o la península ibèrica. Actualment, però, no té sentit seguir donant-nos de cops contra la paret intentant educar en el federalisme les elits polítiques espanyoles, sinó que crec cal apostar ras i curt cap a Europa. Es tractaria doncs de repensar el vincle federal en un marc superior, donada la impossibilitat de materialitzar-lo en l'escala peninsular, apostant per una eixida unilateral però no excloent ni identitària. La inserció del dret a decidir dins un marc federalista europeu permetria resoldre part dels dilemes en què ens trobem. Conceptes decimonònics com les fronteres nacionals, o fins i tot la ciutadania nacional perden sentit en un context federal europeu on el dret de ciutadania no hauria de tenir com a base l'estat-nació. El federalisme europeu no hauria de ser només l'encaix dins l'actual estructura organitzativa, sinó la voluntat de repensar-la d'una altra manera, per què si bé és cert que a Europa corre el risc d'un replegament identitari i que el sistema fronterer 'real' té una dimensió transnacional, quina millor manera de combatre aquestes tendències regressives que poder accedir als espais de deliberació amb veu pròpia i no mediada?

Plantejat d'aquesta manera, el dret a decidir es desenganxa del nacionalisme per revincular-se al republicanisme cívic. No esdevé doncs contradictori que algú pugui sentir-se culturalment espanyol i no només reconegui l'exercici democràtic de decisió, sinó que opti per un nou model d'organització territorial en tant aquest no suposarà cap perjudici pels seus drets civils, culturals i socials, sinó un guany.

Jordi Bonet i Martí