Perquè està condemnat al fracàs el paquet d'estímuls econòmics

No en té pocs, d'avantatges, veure la crisi dels nostres dies com una erupció superficial generada per derives tectòniques profundes en el dispositiu espacio-temporal del desenvolupament capitalista. Les plaques tectòniques estan ara accelerant el seu desplaçament, i gairebé amb tota seguretat s'incrementarà la probabilitat de que les crisis del tipus de les que han vingut succeint més o menys des de 1980 es hacin més freqüents i més violentes. La manera, la forma, l'espacialitat i el moment d'aquestes disrupcions superficials resulten pràcticament impossibles de predir, però es pot afirmar gairebé amb certesa que es repetiran amb freqüència i profunditat creixent. De manera, doncs, que els esdeveniments de 2008 cal situar-los en el context d'unas pautes de major calat. Que aquestes tensions siguin internes a la dinàmica capitalista (sense excloure esdeveniments nocius aparentment externs, com una pandèmia catastròfica), és el millor argument, segons va deixar dit Marx, “per a què el capitalisme desaparegui i s'obri camí alguna manera de produir alternativa i més racional”.

Començo per aquesta conclusió perquè em continua semblant vital, si no posar-hi èmfasi dramàtic, sí al menys destacar, segons he vingut fent durant anys en els meus escrits, que la incapacitat per a entendre la dinàmica geogràfica del capitalisme –o encara la consideració de la dimensió geogràfica com una cosa en cert sentit contingent o epifenomènica— val tant com perdre el fil conductor que permet comprendre el desenvolupament geogràfic desigual del capitalisme i perdre de vista possibilitats de construcció d'alternatives radicales. Però això planteja una aguda dificultat afegida a l'anàlisi, perquè ens enfronta constantment a la tasca d'intentar inferir principis universals pel que fa al paper de la producció d'espais, emplaçaments i contextos mediambientals en la dinàmica del capitalisme a partir d'un oceà de particularitats geogràfiques, sovint volàtils. Així doncs, ¿com integrar la inteligència de les dades geogràfiques a les nostres teories del canvi evolutiu? Observem més detenigudament les derives tectòniques.

El novembre de 2008, poc després de l'elecció d'un nou president, el Consell d'Inteligència Nacional dels EEUU (NCIS, per les seves sigles en anglès) va fer públiques les seves estimacions dèlfiques sobre com seria el món el 2025. Potser per primer cop, un organisme nord-americà gairebé oficial predeia que el 2025 els EEUU, tot i mantenir el seu paper d'actor poderós, si no el més poderós, de la política mundial, ja no seria la potència dominant. El món seria multipolar i menys monocèntric, i creixeria el poder dels actors no estatals. L'informe admetia que l'hegemonia dels EEUU havia tingut en temps passats alts i baixos, però que ara allò que s'estava esvaïnt de manera sistemàtica era el seu predomini econòmic, polític i fins i tot militar. Sobre tot (i paga la pena fer palès que l'informe ja era enllestit abans de la implosió dels sistems financers nord-americà i britànic), “la deriva sense precedents que, pel que fa a riquesa i poder econòmic relatius, observem ara en direcció Oest-Est, seguirà el seu curs.”

Aquesta “deriva sense precedents” ha invertit el drenatge de riquesa que inveteradament fluia de l'est, el sud-est i el sud d'Àsia envers Europa i el nord d'Amèrica: un drenatge que va començar el sigle XVIII –i del qual va arribar a adonar-se'n, lamentant-ho, el propi Adam Smith a la Riquesa de les Nacions—, però que es va accelerar implacablement durante el segle XIX. L'auge del Japó a la dècada dels 60 del segle XX, seguit del de Corea del Sud, Taiwan, Singapur i Hong Kong als 70, i després el ràpid creixement de la Xina després de 1980 (acompanyat, tot seguit, per brots d'industrialització a Indonèsia, Índia, Vietnam, Tailàndia i Malàisia), han trastocat el centre de gravetat del desenvolupament capitalista, encara que no sense incidents (la crisi financera de l'est i el sudest asiàtics el 1997-98 va veure, breu però abundantment, fluir un altre cop la riquesa cap a Wall Street i els bancs europeus i japonesos). L'hegemonia econòmica sembla estar-se desplaçant cap alguna constel.lació de potències a l'est asiàtic, i si les crisis, segons he argumentat, són moments de radical reconfiguració del desenvolupament capitalista, aleshores el fet de què EEUU estigui en camí de finançar amb enormes dèficits la sortida de les seves dificultats financeres i el fet de què els dèficits estiguin sent en gran mesura coberts pels països amb excedents estalviats –Japó, Xina, Corea del Sud, Taiwan i els Estats del Golf— sugereixen que estem al començament de la consolidació d'una deriva d'aquesta mena.

Ja se n'han donat, de derives així, a la llarga història del capitalisme. En el conscienciós repàs que en fa Giovanni Arrighi al seu llibre El llarg segle XX podem veure com l'hegemonia es desplaça des de les ciutats-estat de Gènova i Venècia en el segle XVI a Amsterdam i els Països Baixos en el XVII, per a concentrar-se a la Gran Bretanya a partir del segle XVIII, abans de que els EEUU prenguessin el control després de 1945. Arrighi destaca uns quants trets comuns a totes aquestes transicions que són pertinents per a la nostra anàlisi. Cada deriva, observa Arrighi, es va donar en la estela d'una rotunda fase de financiarització (esmenta aquí amb aprovació la màxima de l'historiador Braudel, segons la qual la financiarització anuncia la tardor d'alguna configuració hegemònica). Però cada deriva va portar també amb ella un canvi radical d'escala, des de les petites ciutats-estat inicials fins a l'economia de proporcions continentals dels EEUU a la segona meitat del seglo XX. Aquest canvi d'escala cobra sentit, tenint en compte la regla directriu capitalista de l'acumulació sense treva i el creixement compost de, com a mínim, un permanent 3%. Però les derives hegemòniques, sosté Arrighi, no estan determinades de partida. Depenen de l'aparició d'alguna potència econòmicament capaç i política i militarment disposada a exercir el paper d'hegemon global (amb els avantatges i desavantatges que això comporta). La resistència dels EEUU a assumir aquest paper abans de la II Guerra Mundial va significar un interregne de tensions multipolars que va propiciar la deriva bèlica (Gran Bretanya no estava ja en disposició d'afirmar el seu anterior paper hegemònic). Molt en depèn també de com es comporti l'antic hegemon enfrontat a la disminució del seu paper tradicional. Pot passar a la història o pacíficament o beligerant. Vist així, el fet de què els EEUU continuin mantenint un poder militar avassallador (particularment, al espai exterior) en un context de declivi del seu poder econòmic i financer i de creixent minva de la seva autoritat moral i cultural creï escenaris inquietants per a qualsevol transició futura. A més, no és obvi que el principal candidat a desplaçar els EEUU, Xina, tengui la capacitat per a o la voluntat de consolidar-se en algun paper de potència hegemònica, ja que tot i que la seva població és, evidentment, prou gran com per a subvenir els requisits d'un canvi d'escala, ni la seva economia ni la seva autoritat política (ni tan sols la seva voluntat política) apunten a una ascensió fàcil al paper d'hegemon global. Donades les divisions nacionalistes existents, la idea de què alguna associació entre les potències de l'est asiàtic podria acomplir la tasca resulta força improbable. I el mateix passa en el cas d'una Unió Europea fragmentada i fracturada o en el de les anomenades potències BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina). Raó per la qual resulta plaussible la predicció de què anem envers un nou interregne multipolar d'interessos enfrontats i en conflicte.

Derives tectòniques

Però la deriva tectònica que està deixant enrera el predomini i l'hegemonia nord-americans dels darrers temps és cada cop més visible. La tesi d'una excessiva financiarització afegida a la tesi del “deute com a predictor principal de l'hegemonia d'una potència mundial” ha trobat un ressò popular en els escrits de Kevin Phillips. Els intents ara en curs de reconstruir el predomini dels EEUU mitjançant reformes a l'arquitectura del vincle entre les finances nacionals i globals sembla que no estan funcionant. A l'hora, les exclusions imposades a les temptatives de la majoria de la resta del món per tal de reconfigurar aquesta arquitectura provocaran amb gairebé total seguretat fortes tensions, quan no oberts conflicts econòmics.

Però les derives tectòniques d'aquesta mena no es produeixen per art de màgia. Tot i que la geografia històrica d'una deriva d'hegemonia, segons la descriu Arrighi, manifesta una clara pauta, i encara que del registre històric resulta també clar que aquestes derives venen sempre precedides de periodes de financiarització, Arrighi no ofereix una anàlisi en profunditat dels processos generadors d'aquestes derives. És veritat que esmenta “l'acumulació sense treva”, i per tant, el síndrome del creixement (la regla del 3% de creixement compost) com a elements crítics explicatius de la deriva. Això implica que l'hegemonia es desplaça amb el decurs del temps d'entitats polítiques petites (per exemple, Venècia) a d'altres de més grans (per exemple, els EEUU). També argumenta que l'hegemonia ha de radicar en aquella entitat política que produeix la majoria de l'excedent (o a la qual flueix la majoria de l'excedent en forma de tributs o exaccions imperialistes). D'un producte global total proper als 45 bilions de dòlars el 2005, els EEUU van participar amb 15 bilions, la qual cosa el converteix, per dir-ho així, en l'accionista principal que domina i controla el capitalisme global, amb capacitat per a dictar (com acostuma a fer en el seu paper d'accionista en cap a les institucions internacionals com el Banc Mundial i el FMI) les polítiques globals. L'informe del NCIS basa en part la seva predicció en la pèrdua de predomini paral.lela al manteniment d'una robusta posició a la minvant participació en el producte global dels EEUU en relació amb la resta del món en general i amb la Xina en particular.

Però com el mateix Arrighi assenyala, el curs polític d'aquesta deriva no és gens clar. L'aposta dels EEUU per l'hegemonia global sota Woodrow Wilson durant i inmediatament després de la I Guerra Mundial es va veure obstaculitzada per les preferèncias aïllacionistes prevalents a la tradició política nacional nord-americana (d'aquí el colapse de la Lliga de les Nacions), i només després de la II Guerra Mundial (a la qual la població nord-americana no hi volia entrar, fins que va succeir Peral Harbour) es van lliurar els EEUU al seu paper d'hegemon global mitjançant un política exterior bipartidista ancorada als Acords de Bretton Woods, que van establir la manera d'organitzar l'ordre internacional postbèlic (davant de la Guerra Freda i l'amenaça que per al capitalisme representava un comunisme internacional en plena onada de propagació). Que els EEUU havien estat inveteradament desenvolupant-se com un Estat capaç en principi d'acomplir un paper d'hegemon global, resulta evident des dels primers dies de la seva existència com a nació. Estaven provistos amb les oportunes doctrines, com la del “Destí manifest” (expansió geogràfica a escala continental, eventualment fins el Pacífic i el Carib, abans de fer-se global sense necessitat de conquestes territorials) o la Doctrina Monroe, que exigia a les potències europees deixar en pau les Amèriques (la doctrina va ser en realitat formulada pel secretari britànic d'Exteriors, Canning, a la dècada dels 20 del segle XIX, i feta seva gairebé de forma inmediata pels EEUU). Els EEUU posseien el dinamisme necessari per tal d'aspirar a una creixent participació en el producte global, i van estar de manera essencial compromesos amb una o altra versió d'allò que hom pot qualificar de la manera més feliç com “mercat arraconat” o capitalisme “monopòlic”, afavorit per una ideologia apologètica de l'individualisme més descarnat. De manera, doncs, que hi ha un sentit en el qual es pot dir que els EEUU havien estat preparant-se, durant la major part de la seva història, per al paper d'hegemon global. L'únic sorprenent és que passés tant de temps fins arribar a fer-ho, i que fos la II Guerra i no la primera l'ocasió que els va portar finalment a jugar aquest paper, permetent que els anys d'entreguerres fossin temps de multipolaritat i caòtica competició entre ambicions imperials com aquelles que ara té por d'entreveure l'informe del NCIS per al 2025.

Les derives tectòniques ara en decurs estan, però, profundament influenciades per la radical desigualtat geogràfica en les possibilitats econòmiques i polítiques de respondre a la present crisi. Se'm permetrà il.lustrar la manera en què opera ara aquesta desigualtat per la via d'un exemple força plàstic. A mesura que ha anat aprofundint-se la crisi començada el 2007, molts han pres el partit d'una solució plenament keynesiana com l'única capaç de trerue el capitalisme global del desastre en què es troba enfonsat. Amb aquesta finalitat, es va propusar una varietat de paquets d'estímuls i mesures d'estabilització bancària. Moltes d'aquestes propostes van ser fins a cert punt posades en pràctica a diferents països i de diferents maneres amb l'esperança de fer front a les creixents dificultats. L'espectre de solucions oferides variava inmensament segons les circumstàncies econòmiques i els perfils imperants en l'opinió pública (situant, per exemple, Alemanya enfrontada a França i la Gran Bretanya a la Unió Europea). Però pensem, per exemple, en les diferents possibilitats econòmico-polítiques obertes als EEUU i a la Xina i en les potencials conseqüències tant per a la deriva d'hegemonia com per a la possible manera de resoldre la crisi.

Xina, els EEUU i les solucions keynesianes

Als EEUU, qualsevol intent de trobar una solució keynesiana adient ha estat condemnada de partida, aixecant-li unes barreres econòmiques i polítiques pràcticament impossibles de franquejar. Per tal que funcionés una solució keynesiana, caldria un finançament massiu i durador amb dèficit. S'ha dit, amb raó, que l'intent de Roosevelt de tornar a un presupost equilibrat el 1937-38 és el que va tornar a enfonsar els EEUU a la depressió i que va ser la II Guerra Mundial la que va salvar la situació, i no el tímid projecte rooseveltià de finançament amb dèficit que fou el New Deal. Així doncs, encara que les reformes institucionals i unes polítiques més igualitàries posessin els funaments de la recuperació posterior a la II Guerra Mundial, el New Deal com a tal va fracassar pel que fa a resoldre la crisi als EEUU.

El problema per als EEUU el 2008-09 és que parteix d'una posició d'endeutament crònic amb la resta del món (ha estat prenent préstecs a un ritme de més de 2 mil milions de dòlars diaris en els darrers deu o més anys), i això significa una limitació econòmica per a les dimensions del dèficit extra que es pot permetre ara. (Cosa que no va ser un problema seriós per a Roosevelt, el qual va començar amb un presupost equilibrat.) Hi ha també una limitació geopolítica, ja que el finançament de qualsevol dèficit extra depèn de la disposició d'altres potències (principalment de l'est asiàtic i dels Estats del Golf) a prestar. Tenint en compte totes dues limitacions, cal donar per pràcticament segur que l'estímul econòmic factible als EEUU no serà ni prou ampli ni prou durador com per a subvenir a la tasca de reflotar l'economia. Aquest problema es veu agreujat per la resistència ideològica d'ambdós partits a acceptar les enormes quantitats de despesa deficitària que calen per tal de sortir de la crisi. Irònicament, i al menys en part, perquè l'anterior administració republicana va treballar d'acord amb el principi de Dick Cheney, segons el qual “Reagan ens va ensenyar que els dèficits no importen”. Com ha dit Paul Krugman, el primer advocat públic d'una solució keynesiana, els 800 mil miliones de dòlars votats a contracor pel Congrés el 2009, tot i ser millor que no res, no són suficients ni de bon tros. Caldria una xifra de l'ordre dels 2 biliones de dòlars, una quantitat excessiva donat el nivell actual de partida del dèficit nord-americà. L'única opció econòmica possible seria canviar el feble keynesianisme de les excessives despeses militars per un keynesianisme molt més fortt adreçat a programes socials. Retallar a la meitat el presupost nord-americà de defensa (acostant-lo als nivells europeus en percentatge de PIB) podria resultar tècnicament útil. No cal dir-ho: qualsevol que proposi una cosa semblant cometrà un suicidi polític, donada la posició política mantinguda pel Partit Republicà i per tants Demòcrates.

La segona barrera és més purament política. Per tal de funcionar, l'estímul s'ha d'administrar de forma tal, que se'n garanteixi la despesa en béns i serveis per tal que l'economia recuperi alegria. Això vol dir que cal adreçar tots els ajuts a aquells que en faran ús de manera efectiva i gastaran els diners, és a dir, a les classes socials més humils, perquè les classes mitjanes, si gasten alguna cosa, el més probable és que ho facin licitant a l'alça per valors d'actius (comprant cases hipotecàriament executades en subasta, per exemple), i no pas comprant més béns i serveis. En qualsevol cas, en els temps dolents molta gent tendeix a fer servir els ingressos extraordinaris inesperadament rebuts per a cancelar deutes o per a estalviar (com van succeir en gran mesura amb el reemborsament de 600 dòlars propiciat per l'administració Bush a començaments de l'estiu del 2008).

Allò que sembla prudent i racional des del punt de vista del presupost domèstic resulta danyós per al conjunt de l'economia. (Anàlogament: els bancs han procedit racionalment en servir-se dels diners públics rebuts per a atresorar-los o per a comprar actius, en comptes de prestar-los.) L'hostilitat, preponderant als EEUU, a “escampar la riquesa” i a gestionar qualsevol ajut públic què no siguin els retalls fiscals als individus, ve del nucli dur de la doctrina ideològica neoliberal (focalitzada, però de cap manera confinada en el Partit Republicà), segons la qual “les llars saben més”. Aquestes doctrines han arribat a gaudir als EEUU d'àmplia acceptació, com si d'un evangeli es tractés, després de trenta anys d'adoctrinament polític neoliberal. Segons he argumentat en una altra ocasió, “tots som neoliberals ara”, molt sovint sense saber-ho. Hi ha una acceptació tàcita, per exemple, de què la “repressió salarial” –un component clau del problema present— és un “estat normal” de les coses als EEUU. Una de les tres potes d'una solució keynesiana –més capacitat de negociació dels treballadors, salaris a l'alça i redistribució favorable a les classes baixes— és ara per ara políticament impossible als EEUU. Només la sugerència de què un programa així equival al “socialisme” fa tremolar a l'establishment polític. Els treballadors organitzats no són prou forts (després de trenta anys de ser triturats per les forces polítiques), i no es veu cap altre moviment social prou ampli com per a pressionar per una redistribució a favor de les classes treballadores.

Una altra manera d'aconseguir objectius keynesians és el subministrament de béns col.lectius. Això, tradicionalment, ha implicat inversions en infraestructures físiques i socials (els programes WPA [Works Progress Administration] dels anys 30 del segle passat en van ser un precedent). D'aquí que la tentativa d'insertar en els paquets d'estímul programes per a reconstruir i ampliar infraestructures públiques de transport i comunicacions, energia i altres obres públiques en paral.lel a un increment de la despesa en atenció sanitària, educació, serveis municipals, etc. Aquests béns col.lectius tenen el potencial per a generar multiplicadors tant a l'ocupació com a la demanda efectiva de més béns i serveis. Però el que se suposa és que aquests béns col.lectius entraran, en un cert moment, a la categoria de “despeses públiques productives” (és a dir, que estimulen un posterior creixement), no que esdevindran un seguit “d'elefants blancs” públics que, segons que va observar Keynes en el seu dia, no tenen cap altra utilitat que la que tindria posar la gent a cavar fosses per a tornar a omplir-les després. Dit d'una altra manera, una estratègia d'inversió en infraestructures s'ha d'orientar a la sistemàtica recuperació del creixement del 3% a través, posem per cas, del metòdic redissenyament de les nostres infraestructures i les nostres maneres de vida urbanes. Això no pot funcionar sense una refinada planificació estatal afegida a una base productiva ja existent que pugui aprofitar-se de les noves infraestructures. També aquí, el dilatat procés de desindustrialització experimentat pels EEUU a les darreres dècades, així com la intensa oposició ideològica a la planificació estatal (elements, aquests últims, incorporats per Roosevelt al New Deal, i que van persistir fins els 60, per a ser abandonats després de l'assalt neoliberal dels 80 a aquest particular exercici del poder de l'Estat) i l'òbvia preferència per les retallades fiscals contra les transformacions públiques de les infraestructures, fa impossible als EEUU la posada en pràctica d'una solució plenament keynesiana.

A la Xina, d'altra banda, s'hi donen realment tant les condicions polítiques com les econòmiques per a una solució plenament keynesiana, i n'hi ha força, de senyals, de que aquest serà probablement el camí a seguir. Per a començar, la Xina posseeix una gran reserva d'excedent estranger en efectiu i resulta més fàcil finançar el deute partint d'aquesta base que d'unes despeses de deute ja acumulat com en el cas dels EEUU. Paga la pena fer palès també que des de mitjans dels 90 els “actius tòxics” (els préstecs que no funcionen) dels bancs xinesos –algunes estimacions els situen en el 40% de tots els préstecs el 2000) han desaparegut de la contabilitat bancària mercès a ocasionals injeccions d'excedent en efectiu procedent de les reserves del comerç exterior. Els xinesos han tingut en funcionament durant molt de temps l'equivalent a un programa TARP [el programa nord-americà de rescat bancari posat en pràctica en els darrers mesos del 2008], i evidentment saben com manejar-lo (fins i tot si moltes de les transaccions duen la imprompta de la corrupció). Els xinesos tenen prou capacitat econòmica com per a embarcar-se en un programa massiu de finançament amb dèficit i disposen d'una arquitectura financera estatal centralitzada apta, si s'ho proposen, per a administrar aquest programa amb eficàcia. Els bancs, durant molt de temps de propietat estatal, pot ser que fossin nominalment privatitzats per tal de satisfer les exigències de l'OMC (Organització Mundial de Comerç) i atreure capital i perícia de fora, però encara poden ser fàcilment sotmesos a la voluntat de l'Estat central, mentre que als EEUU fins i tot el més lleuger signe de directriu estatal, per no parlar de nacionalització, dóna peu a tota mena de furors polítics.

Anàlogament, allà no hi tenen la més mínima barrera ideològica per a una generosa redistribució de recursos en favor dels sectors més necessitats de la societat, tot i que pot haver-hi la necessitat de vèncer els cuirassats interesos dels membres més rics del partit i d'una incipient classe capitalista. La imputació, segons la qual això seria tant com el “socialisme”, o encara pitjor, el “comunism”, amb prou feines despertaria a la Xina somriures divertits. Però la reaparició a la Xina de l'atur massiu (d'acord amb els darrers informes, la ralentització dels últims mesos hauria provocat ja 20 milions d'aturats), així com els indicis d'un extès malestar social acceleradament creixent, forçaran segurament el Partit Comunista xinès a emprendre massives redistribucions, estiguin o no ideològicament convençuts de la seva justícia. A començaments del 2009, aquesta política redistributiva sembla adreçada primerament a revitalitzar les endarrerides regions rurals a les quals tornen els treballadors emigrants que han perdut les seves feines, frustrats amb la constatació de l'escassatat de llocs de treball a les zones manufactureres. En aquestes regions, on hi manquen infraestructures socials i físiques, una robusta injecció de recursos per part del govern central contribuirà a augmentar els ingressos, a expandir la demanda efectiva i a donar el tret de sortida per al llarg procés de consolidació del mercat intern xinès.

En segon lloc, hi ha un fort desig de procedir a inversions massives en infraestructures que encara hi manquen, a la Xina. –En canvi, els retalls fiscals gairebé no hi tenen atractiu polític— I encara que és possible que algunes d'aquestes inversions acabin sent “elefants blancs”, la probabilitat de què sigui així hi és força més baixa, donada la inmensa quantitat de treball que encara cal per tal d'integrar l'espai nacional xinès i, així, enfrontar-se al problema del desenvolupament geogràfic desigual entre les regions costaneres d'alt desenvolupament i les empobrides províncies de l'interior. L'existència d'una ampla –tot i que problemàtica— base industrial i manufacturera necessitada de racionalització espacial fa més probable que l'esforç xinès entri a la categoria de la despesa pública productiva. En el cas xinès, bona part de l'excedent pot ser canalitzat cap a la posterior producció d'espai, i això encara admetent que l'especulació als mercats de propietat urbana a ciutats com Shanghai, igual que als EEUU, és part del problema i no pot, per tant, esdevenir part de la solució. Les despeses en infraestructures, sempre que es facin a una escala prou gran, són de gran alè i serveixen tant per a canalitzar el treball excedent com per a reduir les possibilitats d'aldarulls socials, contribuint també, a més, a impulsar el mercat interior.

Implicacions internacionals

Aquestes possibilitats completament diferents que tenen els EEUU i la Xina de propiciar una solució plenament keynesiana tenen profundes implicacions internacionals. Si la Xina fa servir més recursos procedents de les seves reserves financeres per tal d'impulsar el seu mercat interior, com amb gairebé total seguretat es veurà forçada a fer per raons polítiques, deixarà menys recursos per a possibles préstecs als EEUU. La davallada de compres de bons del Tresor nord-americà acabarà per forçar uns tipus d'interès més alts, la qual cosa incidirà negativamente en la demanda interna nord-americana, cosa que, alhora, i a menys que se'n faci una gestió meticulosa, podria disparar allò què a tothom fa por i que fins ara s'ha aconseguit evitar: un enfonsament del dòlar. Una paulatina desvinculació dels mercats nord-americans i la seva progressiva substitució pel propi mercat intern com a font de la demanda efectiva de la indústria xinesa alterarien significativament els equilibris de poder (un procés que, dit sigui de pas, estaria carregat de tensions, tant per a Xina com per als EEUU). La divisa xinesa s'enfortirà necessàriament davant del dòlar (una situació tant de temps pretesa per les autoritats nord-americanes, com secretament temuda), cosa que obligarà als xinesos a basar-se encara més en el seu mercat interior per a la demanda afegida. El dinamisme que en resultarà a l'interior de la Xina (contrastable amb les condicions de recessió duradora que es donaran als EEUU) atreerà més i més productors de matèries primeres a l'òrbita comercial xinesa i erosionarà la importància relativa dels EEUU en el comerç internacional. L'efecte global de tot plegat serà l'acceleració del desplaçament de la riquesa d'Oest a Est en l'economia mundial i la ràpida alteració dels equilibris de poder econòmic hegemònic. El moviment tectònic que operarà en l'equilibri del poder capitalista global intensificarà tota mena de ramificacions econòmiques i polítiques impredictibles en un món on els EEUU deixaran de tenir-hi una posició dominant encara que continuin mantenint un poder important. La suprema ironia, no cal dir-ho, és que les barreres polítiques i ideològiques posades als EEUU a qualsevol programa plenament keynesià contribuiran segurament a accelerar l'enfonsament del predomini nord-americà en els afers globals, malgrat que les elits de tot el mó (incloses les xineses) preferirien preservar aquest predomini el major temps possible.

Que amb un genuí keynesianisme n'hi hagi prou o no per a què la Xina (juntament amb altres Estats en posició similar) aconsegueixi compensar l'inevitable fracàs del reticent keynesianisme occidental, és qüestió de tot punt obert. Però aquestes diferències, sumades a l'eclipsi de l'hegemonia nord-americana, ben bé podrien ser el preludi d'una fragmentació de l'economia global en estructures hegemòniques regionals que podrien acabar pugnant feroçment entre sí amb tanta facilitat com col.laborant en la miserable qüestió de dirimir qui ha de carregar amb els desastres d'una depressió duradora. No és aquesta una idea precisament encoratjadora, però tenir en ment la possibilitat d'una perspectiva d'aquesta mena podria, potser, contribuir a despertar bona part del món occidental i a adonar-se'n de la urgència de la tasca que té al davant; a què els seus dirigents polítics deixin de predicar banalitats sobre restaurar la confiança i es posin a fer el que cal fer per tal de rescatar el capitalisme dels capitalistes i de la seva falsària ideologia neoliberal. I si això vol dir socialisme, nacionalitzacions, robustes directrius estatals, forja de colaboracions internacionals i una nova i força més inclusiva (“democràtica”, si puc gosar dir-ho així) arquitectura financera internacional, doncs que així sigui.

David Harvey és un geògraf, sociòleg urbà i historiador social marxista de reputació acadèmica internacional. Entre els seus llibres traduits al castellà: Espacios de esperanza (Akal, Madrid, 2000) i El nuevo imperialismo (Akal, Madrid, 2004). Actualment és Distinguished Professor en el CUNY Graduate Center de Nueva York. El seu darrer llibre és A Brief History of Neoliberalism [traducció castellana: Breve historia del neoliberalismo , Madrid, Akal, 2007]. Manté un més que recomendable blog: Reading Marx's Capital blog.

Traduit al català a partir de la versió castellana a càrrec de Minima Estrella apareguda a www.sinpermiso.info