Nous intents de trencar el setge als territoris palestins

La flotilla Rachel Corrie

Com a les grans ocasions, però amb una ampolla d'oli d'oliva palestí trencant-se contra el seu casc en substitució del xampany habitual es va batejar a un port irlandès, el passat 10 de maig, el vaixell de càrrega "Rachel Corrie", anomenat en memòria de l'activista nord-americana del International Solidarity Movement assassinada per un bulldozer israelià a la Franja de Gaza el 2003.

El motiu? Un persistent grup d'activistes de diversos països aplegats al voltant de l'organització "Free Gaza", fundada el 2006, continua negant-se a acceptar el bloqueig que Israel i l'Egipte mantenen des de fa quatre anys sobre aquesta estreta franja de territori. Aquest mes de maig naveguen, per novè cop, en direcció a Palestina a bord de la flotilla "Rachel Corrie" carregats de passatgers i ajut humanitari. Si a les anteriors ocasions ho van fer des de Xipre, ara planegen de fer-ho simultàniament des d'Irlanda, Suècia i al menys uns altres dos països mediterranis, Turquia i Grècia.

Els membres de Free Gaza miren de passar, amb aquesta iniciativa, de les paraules als fets. El passat 30 de març l'irlandès Derek Graham, President de l'organització, va comprar en subhasta el MV Linda, un vaixell de càrrega letó amb 2.800 tones de capacitat que havia estat abandonat el julio del 2009 al port de Dundalk, Irlanda. El seu objectiu, segons una de les portaveus de l'organització, Qaoimhe Butterly és "carregar-lo de ciment, equipament mèdic i material escolar".

La iniciativa s'afegeix a les protestes contra el bloqueig de Gaza que han llançat organitzacions com Amnistia Internacional que insisteix en denunciar el "càstig col·lectiu contra la població civil" o OXFAM, que exigeix l'inmediat aixecament del setge. També John Ging, Director d'operacions de la UNRWA (Agència de Nacions Unides per als Refugiats) ha declarat el maig que "la comunitat internacional hauria de concentrar-se en l'ajut a la Franja de Gaza tal i com fa la flotilla, fent arribar l'ajut per mar, en comptes de limitar-se a publicar declaracions escrites sobre el que caldria fer".

La campanya engegada per Free Gaza s'anomena "apadrina un sac de ciment". Cinc euros per un sac de ciment. 100 euros per 20 sacs de ciment. A través de la seva pàgina web demanen donacions per tal que la seva flotilla viatgi a Gaza carregada de subministraments donats per la societat civil. I no només ciment. Proposen també que els ciutadans col·laborin amb la compra de bosses de material escolar per a les escoles de Gaza.

Juntament amb el MV Linda, l'organització de ajut humanitari turca IHH noliejarà també el seu propi vaixell, el Mavi Marmara, per afegir-se a un comboi marí on s'espera al menys la participació d'aquests dos vaixells de càrrega i quatre vaixells de passatgers més que l'organització Free Gaza prepara aquests dies a diversos ports europeus. El President d'IHH, Bülent Yildirim va declarar a la roda de premsa de presentació de la iniciativa, assegut vora una màquina de diàlisi "aquesta màquina, necessària per a persones que pateixen d'insuficiència renal no està disponible a Gaza. No es permet d'entrar-hi, a Gaza, instrumental mèdic bàsic degut a l'embargament, cosa que està condemnada pel dret internacional i per la consciència humana. Per desgràcia, ha estat en vigor durant quatre anys i navegarem el maig per tal de trencar-lo.”

El vaixell noliejat per Turquia té capacitat per a 1.080 passatgers i, davant d'iniciatives prèvies de caire més activista -i per tant més fàcilment desarticulables per la marina de guerra israeliana- la delegació multinacional que salparà el maig augmenta -tant en volum de càrrega i passatgers com en voluntat de desafiament al bloqueig de Gaza- dificultant enormement les possibilitats de les autoritats de Tel Aviv per a fer servir la força i aturar-la.

No només Irlanda o Turquia envien els seus vaixells "nacionals".

Grècia o Suècia s'hi afegeixen també a la iniciativa tot aportant una llarga campanya de mobilització encetada després de l'operació "Plom sòlid". Al país escandinau fa més d'un any que hi venen "milles nàutiques" amb les quals sufragar una expedició que, partint de Goteborg, farà escales a diversos països europeus. Bilbao, Barcelona o Marín veuran atracar a port els vaixells de Free Gaza. Una delegació gallega i una de catalana coordinada per l'organització Cultura i Pau, constitueixen l'aportació espanyola a aquest moviment internacional.

La delegació de l'ong Cultura i Pau té clars els motius del seu viatge. "La nostra participació respon a una crida de la societat civil europea a trencar el setge a Gaza. Pretenem conèixer en primera persona la situació que viu la població civil a Gaza, mostrar-los la nostra solidaritat i afecte. Manuel Tapial, Coordinador de Projectes de l'organització es ratifica en el seu objectiu de denúncia política "amb la nostra presència volem cridar a la comunitat internacional a imposar sancions a Israel fins que compleixi les resolucions de les Nacions Unides". Miraran també de transmetre un misatge de suport als infants de Gaza que estudien a les escoles de la UNRWA i viatgen amb centenars d'exemplars del llibre on fan el recull dels relats i dibuixos d'estudiants d'ESO espanyols referits a la situació dels refugiats palestins. "Al menys els infants de Gaza sabran, quan llegeixin els llibres que els portem, traduïts a l'àrab, que els nens de Leganés, Getafe o Vallecas coneixen la seva situació i s'hi solidaritzen". També han creat un blog per tal d'informar de cadascuna de les etapes del viatge.

Breu història del moviment.

El 23 d'agost del 2008, el Liberty i el Dignity, dos petits bots que transportaven 40 activistes de més d'una desena de nacionalitats, van aconseguir d'atracar a Gaza després de dos anys de preparatius més propis d'una pel·lícula d'espies que d'un moviment de solidaritat (Poden ser vistos en aquest documental d'Al Jazeera: Part 1, part 2, part 3, part 4). Després de que cap vaixell estranger no ho aconseguís en gairebé quatre dècades, va quedar demostrat que un grup activista podia introduir tant persones com mercaderies a Gaza tot articulant una forta campanya de pressió i suport a través dels mitjans de comunicació. Després de cinc viatges reeixits, quan el desembre del 2008 Israel va prohibir la presència d'informadors estrangers a la Franja de Gaza, els vaixells de Free Gaza havien aconseguit d'introduir-hi un grup de persones de diferents nacionalitats que van poder explicar-li al món, juntament amb els periodistes y parametges palestins, el que va succeir durant el desenvolupament de l'operació "Plom Fos" que va deixar més de 1400 morts, gairebé 7000 ferits i més de 6000 llars destruides.

La periodista i bloguera canadenca Eva Bartlett, una de les fundadores de Free Gaza, que viu entre el camp de refugiats de Jabalia i la localitat de Khan Younis des de fa gairebé dos anys, transmet informació molt acurada sobre tot allò relatiu a la supervivència diària de la població a través d'històries aparentment mínimes però d'alt contingut humà. L'Eva ens mostra també amb tota claredat la situació dels pagesos de l'anomenada "buffer zone", espai mort d'uns 500 metres d'amplada i kilòmetres de llarg des de la frontera israeliana cap a l'interior de Palestina, la terra més fèrtil de la Franja de Gaza. Fa mesos que els militars israelians no permeten d'accedir als pagesos als seus conreus amb trets continus de franctiradors des de torres de vigilància situades a l'interior d'Israel, provocant no només desenes de morts sinó l'abandonament obligat de les terres agrícoles i condemnant famílies senceres a la dependència alimentària de l'ajut humanitari.

El seu treball i les situacions sobre les quals informa es poden conèixer mercès als vídeos que penja periòdicament a internet juntament amb el seu company italià Vittorio Arrigoni -el llibre del qual sobre la guerra del 2009 "Seguim sent humans" acaba de ser publicat en espanyol per l'editorial Bósforo-. Eva Bartlett documenta situacions com la que es pot veure i llegir en aqueste post del dia 22 d'abril. En violació de l'alto el foc i sense que cap mitjà internacional ho consideri una notícia rellevant, tancs israelians penetren il·legalment a Gaza durant hores en oberta violació de l'alto el foc anunciat el gener del 2009 i es passegen sobre camps de conreu palestins. Només si la milícia palestina respon a l'exèrcit israelià, el fet adquireix rellevància i esdevé notícia.

Atacs i dificultats.

El grup d'activistes estrangers que pretèn ingressar en vaixell a Gaza porta banderes dels seus respectius països i està preparant una marxa pacífica, portant-las contra l'existència de l'esmentada "buffer zone", indret perillós també per ells i no només per als palestins. El passat dissabte 24 d'abril, Bianca Zammit, una activista maltesa de l'ISM va rebre mentre ella mateixa ho filmava amb tota fredor i sense arribar ni tan sols a caure a terra, un tret net a la cuixa, amb orifici d'entrada i sortida, mentre participava a una de les marxes setmanals on els voluntaris internacionals acompanyen els palestins per tal de protestar contra les incursions contínues i la prohibició d'accés a la terra.

Després de l'operació "Plom Fos", les conseqüències de la qual - el dia després- es poden entendre gràficament a través dels impressionants multimèdia de fotoperiodistes com Olivier Laban Mattei o Stefania Mizara, el moviment Free Gaza no ha aconseguit d'arribar a port.

A la que ha estat fins el moment la darrera missió marítima, el juny del 2009, la marina israeliana va assaltar el vaixell "Esperit de la humanitat" a bord del qual 24 activistes de diferents països miraven d'entrar a la Franja, remolcant-lo a la ciutat d'Ashdod, per a posteriorment detenir-ne tots els passatgers i deportar-los. Un interessant vídeo de Ricenpeas ens transporta a l'interior del vaixell i ens mostra part d'aquell viatge. A un altre vídeo de l'organització s'hi poden veure el moment de l'assalt i els arguments legals que recolzen la decisió dels organitzadors dels vaixells de no respectar les decisions israelianes pel que fa a la seva suposada sobirania sobre les aigües que banyen Gaza. Altres periodistes com Mónica G. Prieto van intentar de penetrar a Gaza durant la guerra a través dels vaixells de Free Gaza en operacions que van resultar finalment fallides o que van ser directament abordades amb violència per la marina israeliana.

També el port de Gaza va ser bombardejat durant la guerra, deixant-lo pràcticament inservible. Els treballadors de l'agència humanitària turca IHH, que nolieja al menys un dels vaixells de càrrega, ja són a Gaza mirant de reparar un dels dics del port per tal de que recuperi la capacitat de rebre vaixells amb ajut. Malgrat això, i per entendre les dificultats i pressions a les quals s'enfronten, el passat 27 d'abril, l'exèrcit israelià va detenir, mentre intentava de viatjar entre Betlem i Jerusalem, Izzet Sahin, un dels seus organitzadors, tot acusant-lo de pertànyer a un "moviment il·legal".

Diferents organitzacions, com la britànica Viva Palestina han enviat combois d'ajut humanitari a Gaza per via terrestre, partint del Regne Unit i travessant el nord d'Àfrica fins a topar amb la policia egípcia a Al Arish, última població de la península del Sinaí abans d'arribar a la frontera de Rafah, que permetria, si fos oberta, l'entrada a Gaza.

El govern israelià ha començat ja a pressionar les autoritats xipriotes per tal que impedeixin que el moviment Free Gaza salpi des del port de Larnaca, com va fer en el passat. Avisen, fins i tot, respecte a "la provocació" que segons les seves pròpies paraules "podria derivar en una confrontació violenta amb l'armada que acabaria amb l'arrest per la força de tots els passatgers" en el moment en què els vaixells entrin a la "zona especial de seguretat que la marina israeliana ha declarat prohibida a qualsevol tipus de navegació".

Després del que va passar el juliol del 2009 els organitzadors estan preparats per a qualsevol eventualitat tal i com Huwaida Arraf, una de les seves organitzadores, va assegurar a la roda de premsa de presentació del nou viatge "estem fent el que els nostres governs haurien de fer". Sense atemorir-se davant de les possibilitats de que la flotilla Rachel Corrie sigui detinguda, els membres de Free Gaza saben que "en aquesta ocasió és diferent. Israel ens ha mostrat que està disposat a l'ús de la força. Per això és important demostrar que no ens aturarem i que no acceptem la noció de que l'exèrcit se'n sortirà".

El bloqueig i la reconstrucció que mai no va tenir lloc.

El passat mes de març Israel va autoritzar l'entrada de roba i calçat a la Franja de Gaza. Per primer cop en tres anys. Es tracta d'una situació que la comunitat internacional assumeix amb "normalitat" -recordem, qualitat estadística i no ètica o política- mentre s'accepta, alhora, que el llançament de cohets per part d'un grup armat podria tenir una relació directa amb la possibilitat dels seus veïns d'aconseguir unes sabates noves.

El concepte de "castigar tota la classe per la broma de l'entremaliat de torn", fàcil de comprendre mirant la nostra infantesa, dut a la pràctica i traduït al llenguatge del Dret Internacional Humanitari esdevé "càstig col·lectiu" quan s'aplica al milió i mig d'habitants de la Franja de Gaza.

El problema no és només de sabates o roba de diumenge -al cap i a la fi béns de luxe, com Israel assegura-. És molt més greu. Adquireix, fins i tot, tonalitats "perverses" quan sabem -mercès al treball d'ong´s com la israeliana GISHA que lluita als tribunals per reobrir l'ús comercial dels passos fronterers de Gaza- que es confirmen les pitjors espectatives que la població de Gaza podria tenir. Dov Weisglass, assessor del llavors Primer Ministre Ehud Olmert va dir, allà pel 2006 "No s'ha de matar els palestins de gana, només deixar que s'aprimin". No es tractava d'una frase retòrica. Ni d'una metàfora. Feia referència a un càlcul real i concret. Acaba de saber-se, a través d'una filtració de GISHA a la BBC que Israel estudia fins i tot les calories que els habitants de Gaza necessiten per a sobreviure.

La llista de productes que no entren a la Franja de Gaza des del primer semestre del 2009 no té pèrdua per la incredulitat que genera el fet de llegir-la. Inclou farina, oli de cuinar, sal, sucre, pasta, all, arròs, llenties, mongetes, margarina, llet en pols, paper de bany, bolquers per a nadons o pasta de dents, entre altres productes. Des del novembre del 2009 Israel prohibeix també l'entrada a Gaza de pebre, llençols, llumins o veles i des del febrer del 2010, fins i tot d'aigua mineral.

El mateix mes de març que hi entraven les sabates i la roba, John Ging, Director de la UNRWA (Agència de Nacions Unides per als Refugiats palestins) va declarar "No en tenim de ferro ni d'acer. No podem introduir ni un sol sac de ciment, ni una sola làmina de vidre per a començar la reconstrucció" de les aproximadament 11.000 cases, 105 fàbriques, 20 clíniques i hospitals, 159 escoles, parcs infantils i institucions públiques i privades de tota mena que van ser destruides o malmeses durant 21 dies i 22 nits de malson el gener del 2009. Al voltant de 20.000 persones viuen en tendes de campanya o sota lones de plàstic a la Franja de Gaza des d'aleshores.

Gaza ja va ser definida per Karen Koning Abu Zayd, Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Refugiats palestins fins fa uns mesos, en un article a The Guardian -no ahir, sinó el gener del 2008-, com un "lloc a punt de convertir-se en el primer territori reduit intencionalment a un estat de la més gran pobresa amb el coneixement, l'aquiescència i fins i tot els ànims de la major part de la comunitat internacional". Segons Filippo Grandi, el seu substitut com a Alt Comissionat de la UNRWA "Per a la construcció calen un milió de tones de ciment i només n'hem rebut 25 des del 2007" tot demostrant que la història del bloqueig a Gaza és anterior a la guerra del 2009 i mentrestant afegeix una explicació que ho contextualitza tot: "Hem construit amb tova".

La UNRWA avisa constantment sobre les conseqüències -tant humanitàries com de reforç de les posicions extremistes- que se'n deriven de les lamentables condicions de vida de la població de Gaza. Que es capbussa en un perillós i cada cop més complex cercle "gens virtuós" d'acció-reacció-acció. Mentre Israel fa pressió al govern de Hamas a través del tancament de fronteres per tal d'aconseguir l'alliberament del soldat Gilad Shalit, capturat fa tres anys per la milícia palestina, les organitzacions de drets humans denuncien que 336 menors d'edat es troben detinguts de manera il·legal en presons israelianes.

Amb prou feines 48 hores després de l'entrada en vigor de l'alto el foc que va posar fi a l'operació "Plom fos", es va celebrar una Conferència Internacional de donants al balneari egipci de Sharm El Sheikh. La comunitat internacional va aprovar la donació d'uns 3.500 milions d'euros per a la reconstrucció de Gaza en dos anys. El govern espanyol hi aportava 180 milions d'euros. La meitat d'aquests diners, 90 milions, aniria destinada a l'Autoritat Nacional palestina amb seu a Ramallah, que paga sous a milers de funcionaris fidels a Al Fatah a Gaza mentre els exigeix que no vagin a cap lloc de treball, dificultant així les possibilitats de desenvolupar qualsevol funcionament normalitzat de l'administració de la Franja.

Per si no n'hi hagués prou amb aquesta complicada situació i aplicant a la perfecció les paraules de l'Alta Comissionada de la UNRWA, el passat mes de gener el govern del Canadà, un dels 10 contribuents més importants a l'agència humanitària, va anunciar que cessava la seva col·laboració amb la institució "davant de les sospites de que part de les donacions destinades a la Franja de Gaza podrien acabar en mans de Hamas". No només no s'ha desemborsat el promès a Sharm el Sheikh sinó que s'han reduit les aportacions econòmiques a la Franja. El motiu: Hamas figura a la llista d'organitzacions terroristes dels Estats Units i la Unió Europea.

Recordem que, independentment de les valoracions -legítimes però polítiques- que es puguin fer, Hamas és el govern de facto de la Franja de Gaza i gestiona l'administració pública del territori, convertint en impossible per al conjunt de les agències internacionals sobre el terreny d'obviar-ne l'existència. La conseqüència: el conjunt de la població continua bloquejada. La reconstrucció és inexistent. Els indicadors de vida de la població s'esfondren en una situació que s'assembla cada vegada més a la de l'embargament que va patir el règim iraquià durant els anys 90. Inútil com a mecanisme de pressió davant de Saddam Hussein. De lamentables conseqüències per al conjunt de la seva població.

(traducció d'enfocant.net)