Lobbies empresarials i universitat.

Tot seguit reproduim un article publicat a Sin Permiso on s'analitza el fenòmen d'aquest lobby empresarial.

Susan George [1] i George Lakoff [2] han descrit de forma convincent el procés pel qual el pensament neoliberal s'ha anat apoderant del panorama cultural i polític dels EEUU a través d'organitzacions i fundacions privades, amb l'objectiu, entre d'altres, d'anar imposant com a “sentit comú” el seu llenguatge i principis.

Aquest fenomen es dóna també a Espanya, en particular a l'àmbit de la universitat. Un any més, acabem d'assistir a la presentació a so de bombo i platerets de l'Informe de la Fundació Coneixement i Desenvolupament sobre la Universitat. La Fundació CyD, presidida per Ana Patricia Botín, té per patrons a presidents, vicepresidents i consellers delegats de bona part de les empreses més importants de l'Ibex 35 i declara com a objectiu a la seva pàgina web [3] “analitzar i promoure la contribució de les universitats al desenvolupament econòmic i social d'Espanya”.

Enguany, l'èmfasi de l'informe se centra en el govern de les universitats públiques. Els autors ens delecten amb un seguit de tòpics sobre la suposada rigidesa del sistema d'òrgans de govern (col.legiats, evidentment) de la universitat pública que, segons ells, fa gairebé impracticable el sistema de presa de decisions. La recepta que proposen, com era d'esperar, és “professionalitzar” el govern de les universitats, apostar pels òrgans individuals en detriment dels col.legiats, que el rector passi a ser una mena de conseller delegat i, és clar, que s'augmenti la representació externa –llegiu empresarial– a la universitat pública.

Causa estupor comprovar la pobresa intel.lectual amb la qual es construeix l'argumentació de l'informe (com, d'altra banda, la de molts altres documents semblants; veieu, per exemple, el Llibre Blanc de la Universitat de Catalunya [4]). Les tècniques fonamentals per a sostenir les seves tesis es redueixen bàsicament a tres. D'una banda, es presenten anàlisis –en molts casos, exactes i justificats– dels defectes o mancances del funcionament actual de la universitat (per exemple, fent notar les altes taxes d'abandonament dels estudis), i n'infereixen, com per art d'encanteri, les conclusions que interessen (en el cas que ens ocupa, que el govern de la universitat ha de ser més jeràrquic), sense que se sàpigua quina relació guarda l'anàlisi amb les conclusions, ni s'estudiïn i comparin possibles alternatives. En segon lloc, es recorre a l'autoritat de suposats i autoanomenats “experts” que emeten opinions categòriques i inqüestionables sobre el tema que sigui. Finalment, s'escriuen pàgines i fins i tot capítols sencers sobre les anomenades “tendències” actuals, per a la qual cosa es trien de manera escaient els exemples que interessen (les universitats daneses o, fins i tot, com en aquest cas, la Universitat de Vic) i es presenten com l'evolució “natural” de les coses.

Això és el que menys importa, però. Allò que és rellevant és constatar, un cop més, com s'intenta, sense que els representants de la ciutadania i els responsables de les universitats públiques moguin una cella o, fins i tot, amb la seva aquiescència, condicionar en benefici propi el futur d'un servei públic imprescindible per a un país i per al seus ciutadans, com a motor de la formació i de l'avenç científic. Resulta irritant observar les fotografies dels actes de presentació de l'Informe i comprovar, un any més, amb quina naturalitat els poders públics es presten a recolzar les iniciatives i les tesis de la patronal. A Madrid, avalaven l'informe amb la seva presència dos membres del govern d'Espanya (Ángel Gabilondo, ministre d'Educació, i Cristina Garmendia, ministra de Ciència i Innovació) i el president de la Conferència de rectors de les universitats espanyoles (Federico Gutiérrez Solana, rector de la Universitat de Cantàbria). A Barcelona, vint-i-quatre hores més tard, s'hi anunciava que farien el mateix un conseller (Antoni Castells, conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya) i el president de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques (Josep Joan Moreso, rector de la Universitat Pompeu Fabra).

És imprescindible que els qui estem a favor de la universitat com a servei públic intervinguem en aquest debat amb anàlisis serioses i crítiques de la situació de la universitat actual, i amb arguments i propostes de futur que permetin de millorar la universitat pública i el servei que aquesta presta a la societat. Anàlisis, arguments i propostes que serveixin, de forma efectiva, com a contrapès a unes pressions mercantilizatdores que encara no han guanyat la batalla. Una modesta contribució pot ser la propera jornada Construir el futur de la universitat pública [5], però en calen moltes més.

NOTES: [1] Susan George. El pensamiento secuestrado. Ed. Icaria, 2007. [2] George Lakoff. No pienses en un elefante. Ed. Complutense, 2007. [3] http://www.fundacioncyd.org/ . [4] http://www.acup.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=195&Itemid=182. [5]http://www.jornadauniversidadpublica.org/ . Jornada de reflexión y debate: Construir el futuro de la universidad pública – propuestas para una universidad al servicio de toda la sociedad. Madrid, 1 de junio de 2009.

Albert Corominas és professor d'organització industrial i Vera Sacristán, professora de matemàtica aplicada de la Universitat Politècnica de Catalunya. Pertanyen, a més, a l'associación UpiC (www.upc.edu/upic) i col.laboren habitualment en temes universitaris a la revista SINPERMISO.

(traducció al català d'Enfocant.net)