L'hotel del Palau, una martingala de l'estil Porcioles

L’hotel del Palau, una martingala de l’estil Porcioles

El sumari del cas Millet no s’ha tancat, i podria tenir un desenllaç sorprenent. Potser haurem de pagar entre tots les irregularitats urbanístiques que van permetre tirar endavant els plans especulatius al voltant de l’hotel del Palau de la Música.

Maria Favà. Periodista

L’embolic de l’hotel del Palau de la Música sembla que no tingui fi. És com un culebrot, i a mesura que passen els dies va sortint més merda, més mentides, més contradiccions: canvis de qualificació urbanística, permutes sospitoses, un promotor hoteler que es alhora patró de la Fundació Orfeó Català, modificació del PGM, sordesa patològica de l’Ajuntament que tira endavant el projecte de l’hotel fins i tot després d’esclatar l’escàndol Millet... I tot i que la historia té molts folis i Fèlix Millet i els sospitosos habituals del seu entorn ja s’han convertit en personatges d’auca i carn d’acudits, el sumari encara no s’ha tancat. Falta per representar l’últim acte. Si prospera la investigació actual del fiscal, la causa podria tenir un desenllaç sorprenent.

Una de les últimes notícies sobre aquesta desafortunada història de corrupteles és que el jutge ha denegat que la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona es personi com acusació particular en la causa. La FAVB ja ha recorregut contra aquesta decisió. Però al marge de les actuacions del magistrat, que col·legues seus han qualificat amb el pejoratiu de “cargol” per la lentitud en portar el processament, el fiscal encara no ha llençat la tovallola i busca les responsabilitats en les quals podria haver incorregut un conseller, en donar el vist-i-plau als canvis de qualificació urbanística i a la permuta, encaminades ambdues a fer possible la construcció de l’hotel de luxe en la confluència dels carrers Sant Pere Més Alt i Amadeu Vives.

Mentre que el jutge denegava a la FAVB personar-se en la causa, per contra es produïen dues bones notícies. El 26 de març l’Ajuntament anul·lava, de forma definitiva, el pla urbanístic que permetia la “millora urbana” dels voltants del Palau de la Música, una “millora” que tenia com objectiu permetre la construcció de l’hotel. En aprovar el consell plenari la cancel· lació del pla, es detallaven cinc finques (13 bis, 15 i 17 del carrer Sant Pere Més Alt i les que porten els números 2 i 8 del carrer Amadeu Vives), dues més de les que en teoria havien de convertir-se en hotel.

L’altra bona notícia és que Mariona Carulla, la nova presidenta de la junta del Palau de la Música, anunciava a finals de febrer que les finques on s’havia de fer l’hotel es destinarien a escola de música, sales d’assaig i equipaments culturals del barri. L’entitat en sortirà beneficiada i també el veïnat, però hi ha dos actors d’aquesta comèdia que en surten perjudicats. Són l’Escola La Salle Comtal, que ja tenia coll avall les obres de millora que s’havien de fer a canvi de cedir les finques, i el grup promotor de l’hotel, Olivia Hotels, que veu com se’n va al cel un gran negoci. Aquest ja ha acudit als tribunals i en els documents aportats que li serveixen per reclamar s’han descobert més contradiccions sobre la valoració de les finques i les compensacions que van rebre les dues administracions implicades, el govern i l’Ajuntament.

Tot comença l’any 2000

El projecte per construir aquest hotel es va començar a gestar l’any 2000, però per imposició de Fèlix Millet, les gestions es van dur amb total discreció. Tothom ho sabia, ningú no deia res i els diaris catalans (l’Avui i La Vanguardia) també van entrar en aquest pacte de silenci. Millet tenia amics, benefactors i paganos a tot arreu.

El 10 de novembre del 2003, Millet aconseguia les finques per poder fer aquest establiment. Fins ara (fins al plenari del mes de març en el qual es va desvelar que hi havia cinc finques afectades) s’havia parlat només de tres cases del carrer Sant Pere Mes Alt, l’última de les quals fa cantonada amb el carrer Amadeu Vives i està catalogada. Eren propietat dels Germans de la Doctrina Cristiana, que és l’ordre religiosa que gestiona l’Escola La Salle Comtal del carrer Amadeu Vives, la que hi ha davant del Palau. Les finques cedides eren utilitzades fins aquell moment per a usos escolars, activitats extraescolars i parroquials.

Segons els documents de la permuta, les cases van ser “una cessió gratuïta de l’Institut dels Germans de les Escoles Cristianes” a canvi que el futur promotor de l’hotel fes obres de millora a La Salle Comtal i construís un nou poliesportiu al terrat del col· legi, un sala d’actes i diverses aules d’infantil i primària. En presentar ara Olivia Hotels la reclamació da· vant del jutjat, s’ha sabut que a més de les obres, La Salle també va exigir una compensació en diners que se· gons diverses fonts oscil·lava entre els 300.000 i els 600.000 euros. Però de totes les seves reivindicacions, La Sa· lle només ha aconseguit fins ara dues aules noves.

El 2006, tres anys després de la suposada “cessió gratuïta”, la Fundació Orfeó Català -Palau de la Música i el govern van signar un conveni “per a la transferència d’aprofitament de diverses finques”. Dit amb paraules que s’entenguin, l’objectiu d’aquest pacte era autoritzar la permuta i el canvi de qualificació de les finques del carrer Sant Pere Més Alt i una altra del carrer Jaume I que és propietat del govern.

Gràcies a aquest conveni, les cases propietat de la Fundació deixaven de ser considerades com a “equipaments escolars i culturals” per convertir-se en sòl residencial.

El pacte també preveu que “en un termini de dotze anys l’ús hoteler en totes les seves modalitats es pugui transformar en usos d’habitatge”. Segons aquest document, les finques Sant Pere Més Alt, 13 bis, 15 i 17, i el carreró anomenat Hort d’en Favà tenen una superfície de 3.457 metres.

Pel que fa al govern, el document diu que és propietari per compra a la Caixa d’Estalvis, des del 1998, del palauet situat a la confluència dels car· rers Ciutat, 1, i Jaume I, 2 i 4, que té una superfície construïda de 5.501 metres. Aleshores i ara, els baixos estan ocupats per una oficina bancària, i els pisos, per oficines del govern. La diferència entre les propietats de la Fundació i del govern és de 2.000 me· tres de superfície residencial, que van a parar al futur hotel.

Aquesta “modificació puntual del PGM” es justifica en aquest conveni -i en el projecte urbanístic aprovat posteriorment i ara revocat per l’Ajuntament de Barcelona- “per donar una nova configuració a l’entorn, creant una ordenació que eixampli el carrer”. És a dir, fent una plaça davant del Palau perquè els autocars que porten els hostes a l’hotel puguin girar més còmodament.

Com més cosins més endins

Però la discreció que havia imposat Millet un bon dia s’acaba. L’Associació de Veïns del Casc Antic, i d’altres entitats, reben cartes anònimes denunciant les corrupteles de Millet, gangrenes que segons sembla coneixia tothom però que ningú no portava al jutjat. Els ve· ïns investiguen i descobreixen el pla per fer l’hotel. L’any 2008 es va saber que l’arquitecte Òscar Tusquets ja havia redactat el projecte constructiu. El pla original preveia l’enderroc de l’edifici modernista de la cantonada d’Amadeu Vives amb el carrer Sant Pere Més Alt, que està catalogat. És una casa del 1906 que va construir l’arquitecte Antoni Millàs. També anaven a terra les finques 15 i 17 del carrer Sant Pere Més Alt, que són dels segles XVII i XVIII. Arran de la protesta veïnal i de les pressions de l’Ajuntament, l’arquitecte Tusquets va refer el projecte però ja no el va voler signar; va eliminar l’aparcament de cotxes i la plaça i admetia conservar les façanes de les finques. Al final, Tusquets va atipar-se de les reivindicacions veïnals i va acabar fent un exabrupte de dèspota il·lustrat en una assemblea del barri. Però només va abandonar el vaixell quan Millet ja havia estat encausat pel jutge “cargol”.

Encara és l’hora que Òscar Tusquets hagi donat la seva versió de l’embolic i de la seva relació amb el promotor de l’hotel. Tusquest es diu Blanca de segon cognom, igual que Manuel Valderrama Blanca, l’amo i promotor d’Olivia Hotels, l’empresa que havia de construir l’hotel del Palau. Però encara hi ha més marro: Valderrama era vocal de la junta rectora de la Fundació Orfeó Català. La llei de fundacions prohibeix expressa· ment que el vocal d’una fundació sigui alhora el promotor d’un negoci vinculat a la mateixa entitat. I Valderrama va incórrer en aquesta duplicitat fins que va esclatar l’escàndol i va presentar la seva dimissió.

Però Valderrama, dimitit i tot, no es dóna per vençut i ha acudit als tribunals per rescabalar-se de les inversions que ha fet en el projecte de l’hotel i també pretén endossar al Palau les obres que encara no s’han fet a La Salle Comtal. Fa una recla· mació econòmica d’uns 14 milions, que són xavalla comparat amb els diners que ha estafat Millet.

Tornarem a pagar tots

No seria la primera vegada que el consistori barceloní ha de compensar econòmicament promotors i particulars per uns tràmits urbanístics que no tiren endavant o que els jutges decideixen que estaven mal con· cedits. Hi ha molts exemples: el primer projecte de l’hotel Miramar, l’hotel Sarrià, Illa Sandoz...

També pot passar que sigui un magistrat dels que toquen de peus a terra i faci una sen· tència similar a la que es va dictar contra el primer projecte de Piscines i Esports. Aquest era un pla especulatiu que l’Ajuntament va tirar enrere en l’últim moment influït per la pressió popular. El jutge va considerar que els promotors no podien demanar ser com· pensats perquè el projecte no havia passat l’aprovació definitiva i que només s’havien frustrat les expectatives de guanys. El conte de la lletera. Anys després, l’equip de govern municipal va apro· var un altre pla a Piscines i Esports que és el que es va executar i que encara va ser pitjor que el primer. La his· tòria es va repetir en l’hotel Miramar. El primer projecte va aconse· guir aturar-lo Josep Antoni Solans quan era director general d’urbanisme. El segon, que curiosament també és d’Òscar Tusquets, ja no el va aturar ningú. I ben a la vista està. Quasi tant com l’hotel Vela, obra d’un altre arquitecte diví, que s’ha passat pel forro de la caixa d’eines la llei de costes.