L'etnocràcia israeliana

El que mostra la simple enumeració d'aquestes lleis és que l'apartheid va constituir un llarg procés que va durar tot un segle, un interminable work in progress. Entre 1920 i 1949 els negres van ser expulsats dels oficis qualificats (1922), més tard de les llistes electorals (1936, 1956). El 1949 la llei va prohibir els matrimonis mixtos entre blancs i mestissos; finalment, els mestissos (coloured people) van ser esborrats al seu torn de les llistes electorals a la província d'El Cap. Davant del debilitament, a principis del segle XX, de la compartimentació en les mines, l'Estat sud-africà va respondre amb la segregació social i racial, cosa que va permetre la consolidació d'una societat capitalista com en cap altre lloc de l'Àfrica subsahariana.

Cada any que passa, amb cada nou aniversari de l'avui celebrat Nelson Mandela, Israel aprova noves lleis segregacionistes, en una dinàmica no gaire diferent, tot i les lògiques diferències històriques, culturals i geogràfiques. El Centre Legal per als Drets de la Minoria Àrab a Israel (Adalah) i l'Associació pels Drets Civils a Israel (ACRI) realitzen el seguiment de les lleis discriminatòries i intenten contestar-les als tribunals. Basant-me en el seu treball, aquí exposo un petit recordatori de les lleis més recents que ha proposat el govern o aprovat un parlament israelià (Knesset) dominat per l'extrema dreta:

Terres

• La Llei sobre l'Administració de la Terra d'Israel (3 d'agost de 2009): estableix un ampli programa de privatitzacions de terra considerada de domini públic o estatal. Bàsicament, es tracta de la terra que van perdre els refugiats i desplaçats interns palestins (considerada "propietat dels absents"), les terres dels pobles àrabs que van ser evacuats i destruïts, i les que van ser confiscades als palestins per diferents vies. L'Estat d'Israel es va convertir d'aquesta manera en el propietari del 93% de la terra, que després arrenda als seus residents. La llei permet ara vendre-les a les persones i institucions jueves, les tinguin arrendades o no. Es crea a més un nou Consell de l'Autoritat de la Terra, la meitat de representants del qual estan en mans del Fons Nacional Jueu, organisme paraestatal que va precedir la creació de l'Estat d'Israel i les terres estan reservades exclusivament als jueus. La llei afecta també negativament els beduïns del Nègueb, que estan sent objecte de l'assetjament i l'expulsió per part de les autoritats israelianes.
• Esmena a l'Ordenança sobre la Terra (Adquisició per a usos públics) de 1943 (10 de febrer de 2010): la llei confirma la propietat estatal de la terra que s'ha anat confiscant als palestins des de l'època del Mandat britànic, encara que no hagi complert els objectius públics per als que suposadament es va aprovar la confiscació. Aquesta llei impedeix que els àrabs puguin reclamar les seves terres judicialment.
• La Llei sobre els Comitès d'acceptació (22 de març de 2011): legalitza els "comitès d'acceptació" que es van crear en set-cents pobles i comunitats de mida petita. Aquests comitès tenen plena discrecionalitat per rebutjar a una persona o família que desitgi viure o comprar una propietat en aquestes comunitats si consideren que "no s'adapta a la vida social de la comunitat ... o al teixit cultural i social del poble". Algunes comunitats poden establir altres criteris d'acord amb les seves característiques especials, com les que proclamen tenir una "visió sionista". D'aquesta manera, la llei pretén denegar l'accés dels àrabs i d'altres minories ètniques a les comunitats jueves que s'han assentat en terres estatals.
• Esmena núm. 3 a la Llei de Terres d'Israel (març de 2011): la llei impedeix que una persona física o jurídica pugui vendre terres o llogar-les per un període de més de cinc anys, o transferir drets de propietat privada sobre aquestes, quan el destinatari és "estranger". Segons la llei, els estrangers són les persones que no siguin residents, ciutadans d'Israel, o jueus que tenen el dret d'emigrar a Israel en virtut de la Llei de Retorn (1950). D'aquesta manera s'impedeix que els refugiats palestins —propietaris originals d'aquestes terres— puguin comprar o llogar, cosa que fins ara era teòricament possible en ser considerats "absents" mentre no es resolgués el conflicte israeliano-palestí.

Drets socials, civils i polítics

• La Llei d'Eficiència Econòmica (2009): una part de la llei es refereix a les "àrees prioritàries nacionals", categoria que el govern atribueix discrecionalment a ciutats, pobles i comunitats per justificar la transferència d'ingents quantitats de diners públics. La reforma legal cerca sortejar una sentència del Tribunal Suprem de 2006, que havia demostrat que el govern havia aplicat aquest concepte de manera discriminatòria: només quatre comunitats àrabs eren considerades "àrees prioritàries nacionals" davant de 553 comunitats jueves. Una altra secció de la llei discrimina a les famílies beduïnes a l'hora d'atribuir les ajudes familiars per nen.
• Esmena núm. 40 a la Llei pressupostària (coneguda com la "Llei Nakba"): Aquesta reforma de la llei pressupostària afirma que les organitzacions i institucions que commemorin la Nakba com un dia de dol, encara que siguin escoles àrabo-palestines, o rebutgin "el caràcter jueu i democràtic de l'Estat", no podran rebre fons públics. Aquesta norma viola clarament el principi d'igualtat i el dret a la llibertat d'expressió.
• Diverses lleis atorguen preferències als que han prestat el servei militar a l'hora d'obtenir ajudes per a l'educació, la compra del primer habitatge o per accedir a la funció pública civil. Una altra manera subtil de discriminar els àrabs, que no realitzen el servei militar per raons històriques i polítiques.
• Proposició de llei de protecció dels valors de l'Estat d'Israel (2009): aquesta proposta legislativa pendent d'aprovació preveu el tancament d'associacions o companyies si els seus objectius posen en perill l'Estat com a "jueu i democràtic", cosa que implica una investigació ideològica des de presuposicions ultranacionalistes. Aquesta disposició s'assembla a la secció 7A de la Llei bàsica sobre la Knesset (1985), que obliga els partits polítics àrabs a acceptar el caràcter jueu de l'Estat.
• Llei contra la imposició d'un boicot (11 de juliol de 2011): aquesta llei castiga als que iniciïn, promoguin o publiquin material que instigui el boicot econòmic contra Israel. La llei considera aquestes accions com a delicte i imposa una compensació econòmica a les parts suposadament afectades pel boicot. No importa si els demandants no proven els danys: en aquest cas s'imposa una indemnització de base de 30.000 nous shéquels (8.700 dòlars). Les organitzacions que promoguin el boicot no podran presentar-se a licitacions o convocatòries de subvencions.
• Llei relativa al deure de revelació dels receptors d'ajuda d'una entitat política estrangera (febrer de 2011): la llei obliga a les organitzacions no governamentals a que declarin trimestralment al govern tot finançament rebut de governs o donants públics estrangers. Aquesta exigència supèrflua de transparència (les organitzacions ja realitzaven una declaració anual) imposa càrregues administratives afegides i dissuadeix el finançament des de l'exterior a les organitzacions palestines i de defensa dels drets humans que són molt dependents de les mateixes. En canvi, els colons jueus, els grups d'extrema dreta que reben finançament privat queden exempts d'aquest deure de "transparència" i la llei eximeix explícitament d'aquesta obligació a la Organització Sionista Mundial , l'Agència Jueva per a Israel, la United Israel Appeal o l'esmentat Fons Nacional Jueu.

Ciutadania

• Esmena núm. 10 a la Llei de Ciutadania de 1952, per revocar la ciutadania per actes considerats d'espionatge i terrorisme (28 de març de 2011): permet que els tribunals revoquin la ciutadania de persones condemnades per traïció, espionatge, col·laboració amb l'enemic en temps de guerra, i actes de terrorisme, si així ho demana el Ministeri de l'Interior, com a part de la sentència que pronunciïn. La revocació total es dóna quan la persona condemnada té doble ciutadania, si no és així, es rebaixa el seu estatus, de "ciutadà" a "resident". La llei apunta evidentment als àrabs israelians, als quals l'extrema dreta israeliana exigeix ​​una demostració especial de lleialtat, després de la condemna de l'activista Ameer Makhoul.
• Esmena a la Llei de Ciutadania de 1952: el govern va aprovar el 10 octubre de 2010 un altre projecte d'esmena de la llei de ciutadania que exigeix ​​als qui es naturalitzin com a ciutadans israelians o als qui demanin per primera vegada un carnet d'identitat israelià jurar lleialtat a Israel com a Estat "jueu, sionista i democràtic". L'esmena denigra i inferioritza als àrabs israelians i afecta especialment als seus cònjuges provinents dels territoris ocupats o d'altres països àrabs. Encara no ha aconseguit aprovació parlamentària.

Procediment penal, presons i presos

• Esmena núm. 2 (Ordre Temporal) a la Llei d'enjudiciament criminal (2010): la llei estén la vigència dels procediments especials de detenció dels "sospitosos per delictes contra la seguretat". Aquests procediments especials preveuen la detenció d'un sospitós abans de la seva compareixença davant el jutge durant 96 hores (enfront de les 48 hores del règim comú) i permeten que els tribunals prolonguin aquesta detenció i interrogatoris sense presència judicial o d'advocat durant 20 dies, cosa que incrementa seriosament el risc de tortura. Pràcticament tots els sospitosos als quals s'aplica la llei són palestins dels territoris ocupats o residents a Israel.
• Projecte de Llei núm. P/18/558 (2011): la proposta del govern israelià permet al Servei de Presons prohibir el contacte entre els presos condemnats per delictes contra la seguretat i els seus advocats, suposadament per evitar que passin informació a "organitzacions terroristes". L'objectiu de la llei són 4700 palestins empresonats com a "presos de seguretat" i els seus advocats, la majoria també palestins.
• Les "Lleis Shalit": es tracta d'un paquet de lleis que es troben en vies d'aprovació a la Knesset que imposen severes restriccions en el règim penitenciari dels palestins presos per delictes contra la seguretat com a mitjà de pressió per obtenir l'alliberament del soldat Gilad Shalit.
• Llei per retirar el salari a un membre actual o passat de la Knesset per la comissió d'un delicte (2011): aquesta llei elimina el salari i les pensions als membres de la Knesset que hagin estat acusats pel fiscal general com a sospitosos de delictes castigats amb penes de 10 o més anys a la presó, i / o els que no compareixen en els processos judicials que els afecten. Es tracta d'una llei destinada específicament per l'ex-diputat àrab Dr. Azmi Bishara, que es va exiliar després que la policia israeliana obrís una investigació contra ell, encara que després l'Estat mai el va portar a judici ni va poder demostrar cap delicte.

La llista és llarga, encara que no exhaustiva, i no inclou les polítiques colonials a Cisjordània i Gaza. Es refereix principalment a l'ofensiva legislativa més recent, la que s'aplica als palestins residents a Israel, o als qui sobreviuen a les presons israelianes. Una ofensiva que confirma el que el geògraf crític Orin Yiftachel qualifica com la "consolidació opressiva" de l'" etnocràcia" israeliana: un Estat articulat al voltant d'un grup ètnic que imposa un projecte colonial mitjançant un arsenal de dispositius de control polític, econòmic i espacial. En un article publicat el 2005 Yiftachel deia que l'anomenada desconnexió de Gaza, amb la progressiva absorció en els fets de Cisjordània i Jerusalem Est, va obrir les portes al desenvolupament d'un "apartheid silenciós":

Sota aquest ordre, una jerarquia de drets s'institucionalitza i es legalitza gradualment, sobre la base de l'etnicitat i de la ubicació. Aquest ordre és "silenciós" perquè mai ha estat declarat obertament, ni recolzat per cap moviment polític. En un joc d'enganys, tots els actors fan els ulls grossos i continuen donant suport a la il·lusió d'una pau imminent.

L'intent de Mahmud Abbàs que l'Organització de les Nacions Unides reconegui Palestina com a Estat independent, encara que pugui obrir vies inèdites de pressió, és l'últim capítol d'un joc que les revolucions àrabs han tornat completament obsolet. La declaració d'un Estat palestí no pot resoldre la qüestió palestina, perquè aquesta és en realitat la de l'etnocràcia israeliana. L'Estat d'Israel només sembla acceptar dues opcions en relació amb els palestins: la neteja ètnica (que podria derivar en genocidi obert) que promou gent com el ministre d'Afers Exteriors Avigdor Lieberman, amb una Israel habitada gairebé exclusivament per jueus i una Palestina convertida en una multiplicitat de "reserves índies", o la gestió discriminatòria de la població palestina, dins i fora de les fronteres de 1967, mitjançant un apartheid silenciós i cada vegada menys subtil. Una gestió que no només afecta els àrabs.

No hi podrà haver una pau justa i duradora en els territoris que coneixem com Israel i Palestina sense una democràcia real, en la qual el benestar, la seguretat i la mateixa identitat d'un grup ètnic o social es construeixi a costa de la submissió, la humiliació i la degradació dels altres. Els governs occidentals que van sostenir les dictadures àrabs i que promouen la segregació en l'espai euromediterrani sostenen avui l'apartheid dels palestins, que han de "reformar-se" i "adaptar-se" a aquesta forma de domini. Les recents protestes socials a Israel mostren com l'etnocràcia genera noves desigualtats i fractures en el si del grup teòricament beneficiari de l'ocupació i l'apartheid. Però també posen de manifest com aquests constitueixen encara una barrera mental que bloqueja la marxa cap a la democràcia. "El corrent majoritari de l'opinió pública jueva va decidir pel seu compte, i sense gaire reflexió interna, que la justícia social podia coexistir amb un sistema d'exclusivisme ètnic", escriuen Max Blumenthal i Joseph Dana a propòsit del moviment de 14 de juliol. Aquest sistema, com abans el sud-africà, és el que cal desmuntar.