Les consultes sobiranistes del 13-D: potencialitat i límits de la creació d'un mecanisme d'innovació disruptiva

Em centraré doncs en tres temes que considero claus alhora d'abordar la potencialitat transformadora del mecanisme plebiscitari: la capacitat d'innovació política del mecanisme, l'autoorganització ciutadana i la transformació dels marcs discursius sobiranistes en un sentit post-identitari. Així mateix, establiré una comparació amb dues experiències precedents: la consulta per l'abolició del deute extern i la consulta sobre la guerra, a fi de mostrar com malgrat les aparents similituds, les consultes sobiranistes suposen un canvi en el repertori d'acció política. En cap cas he pretès desvirtuar l'interès polític de les consultes anteriors, que tenien uns objectius i responien a una lògica de l'acció col·lectiva diferent, sinó identificar en el context de les consultes sobiranistes quins han estat els elements generadors de novetat i que poden ser d'interès per aquelles persones compromeses amb una pràctica política transformadora.

Sóc conscient, que una anàlisi raonada, fonamentada i no esbiaixada sobre el sentit de les consultes supera en molt les reflexions contingudes en aquests escrit, que es basen principalment en l'experiència viscuda i les converses compartides arran de la visita que diferents persones de l'Espai Social Magdalenes vam realitzar a la comarca d'Osona durant la jornada del 13-D. Agraeixo especialment a Ricard Vilaregut, el seu paper de cicerone local que ens va mostrar la rebotiga que feu possible l'organització de les consultes osonenques i que m'ha transmès moltes claus interpretatives del procés recollides en aquest escrit; així com a l'Anna, l'Albert, l'Águeda, la Gemma i l'Alberto per compartir aquesta expedició dominical i ajudar-me a pensar la potencialitat d'aquest mecanisme en clau de política de moviment.

Les consultes com a mecanisme d'innovació

En relació a aquest primer punt, cal tenir en compte el caràcter innovador del procediment. Si bé, ja havien existit experiències anàlogues, com la consulta sobre l'abolició del deute extern de març de 2000 i la consulta sobre la guerra de març i abril de 2003, i a més a més, hi ha un gruix de persones que han participat en totes tres experiències, el que afavoreix una transmissió dels aprenentatges, considero que les consultes sobiranistes marquen un punt d'inflexió en el desenvolupament del mecanisme que es caracteritzaria per: la relació entre mitjà i objectius, la capacitat de reproducció viral i el major grau de professionalització i institucionalització del mecanisme.

En referència a la correspondència entre mitjà i objectiu, considero que les consultes del 13-D cal llegir-les en clau de política pre-figurativa, és a dir s'utilitza un mecanisme que ara mateix no té validesa legal, el referèndum per decidir quin ha de ser el grau de sobirania política de Catalunya, però que prefigura com podria de ser en un futur. És aquesta capacitat de simulació i anticipació de l'esdeveniment el que li atorga la càrrega simbòlica necessària per trastocar els límits del possible-impossible en què actualment s'estructura el nostre ordre simbòlico-polític. Les 200.000 persones que van participar directament d'aquesta simulació col·lectiva i la resta que participaven com espectadors passius, es veien interpel·lades per la força del mecanisme a posicionar-se sobre una qüestió que d'altra banda hagués romàs aliena a l'agenda pública, mediàtica i política.

Per contra, les consultes sobre el deute extern o la guerra no s'inscrivien en aquesta línia prefigurativa. La consulta sobre el deute tenia com a objectiu generar un mecanisme de pressió davant la classe política per inserir en l'agenda política l'abolició del deute extern, menystinguda en el debat polític convencional i recolzar la presentació d'una iniciativa legislativa popular. La consulta sobre la guerra, en canvi, cal situar-la en un context de mobilització on la guerra ja ocupava la centralitat del debat públic, mediàtic i polític, i per tant no era necessària forçar la seva incorporació; la seva funció es reduïa doncs a acompanyar altres mecanismes de protesta com les manifestacions i els boicots, obrint noves formes de participació de la gent en la protesta política, el que li va restar centralitat.

Un altre element de contrast és la capacitat de reproducció viral de les consultes sobiranistes. La primera consulta es va celebrar a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009. Aquest municipi del Maresme està governat per Arenys de Munt 2000, llista que forma part de l'Entesa de Progrés Municipal, partit polític municipalista coaligat amb ICV-EUiA i que ha estat un dels primers impulsors de les consultes, així com de la plataforma decidim.cat que agrupa actualment 1377 càrrecs electes locals. Malgrat que la iniciativa va sorgir d'una plataforma ciutadana, el Moviment Aranyenc per l'Autodeterminació, la clau de l'èxit ragué en el recolzament institucional, que dotava d'aparença de legalitat al mecanisme i que motivà un recurs de l'advocacia de l'estat contra la celebració del referèndum, el que va augmentar el seu ressò mediàtic. L'èxit de la consulta d'Arenys amb una participació del 41% del cens electoral i un 96,2% de vots afirmatius, ornat amb la folklòrica irrupció de la Falange, va marcar el full de ruta que seguirien després nombrosos municipis catalans.

La capacitat de reproducció del mecanisme es basa amb la creació d'un receptari senzill i estandaritzat: una única pregunta «Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?»; el suport del ple municipal que dota al procediment de reconeixement institucional i evita un ús partidista de la consulta; la creació d'un cos de persones voluntàries encarregades d'organitzar la propaganda, les taules electorals -que s'ubiquen en espais rellevants simbòlicament per la ciutadania-, l'ús d'un programa informàtic a fi d'evitar el vot duplicat i la creació d'una xarxa de complicitats amb el teixit associatiu local per impulsar la consulta.

Aquest procediment constitueix el “manual d'instruccions” que fou emprat per 161 municipis el 13 de desembre i que permet la seva replica en successives onades posteriors: 28 de febrer, 25 d'abril,.. Si comparem aquest mecanisme amb les consultes anteriors del Deute i contra la guerra, observem algunes diferències:

En relació a les consultes precedents no hi havia una única pregunta, sinó tres. En el cas del consulta sobre el Deute aquestes eren:

1. Està a favor que el Govern de l’Estat espanyol cancel·li del tot el deute extern que tenen amb ell els països empobrits?

2. Està a favor que l’import del pagament anual del deute sigui destinat, per part de la població del països empobrits, al seu propi desenvolupament?

3. Està a favor que els tribunals investiguin l’enriquiment il·lícit que els poderosos del Nord i del Sud estan obtenint amb els préstecs i que aquestes quantitats siguin retornades als seus pobles?

Si analitzem l'enunciat d'aquestes preguntes s'observa un clar biaix en l'enunciació “el seu propi desenvolupament”, “enriquiment il·licit” i “països empobrits”, justificable des dels objectius que impulsaven la consulta, però mancat de la neutralitat que un enunciat plebiscitari requereix.

En el cas de la Consulta sobre la guerra les preguntes eren:

1. Està d'acord amb l'atac militar a l'Iraq?

2. Creu que el govern espanyol hauria de convocar un referèndum vinculant abans d'implicar-se en una guerra?

3. Creu que Aznar i el seu govern han de dimitir com a conseqüència de la seva actuació en el conflicte?

Si bé en aquest cas la construcció dels enunciats és aparentment més neutral que les preguntes anteriors, per exemple no es parla de “guerra il·legítima” o de “govern bel·licós”, el format d'enunciació de les preguntes es correspon més al d'una enquesta d'opinió que a un referèndum plebiscitari. Aquests elements contribueixen a restar força prefigurativa al mecanisme, si bé són conseqüents amb als objectius que es proposaven ambdues consultes, però resten potencial de replicació.

Ara bé, aquell element que marca el llindar de la capacitat d'autoreproducció del mecanisme és el seu horitzó temporal. En el cas de la consulta sobre el deute extern, l'horitzó temporal venia marcat per les eleccions generals de març de 2000 i l'objectiu de la consulta era enfortir la presentació d'una Iniciativa Legislativa Popular. En canvi, la consulta sobre la guerra l'horitzó temporal venia marcat per la durada del conflicte bèl·lic i el seu objectiu era enfortir el rebuig popular a la guerra. En el cas de les consultes sobiranistes l'horitzó temporal es troba obert, donat l'alt grau d'improbabilitat que prosperi un referèndum legal sobre la independència de Catalunya, però és aquest caràcter indeterminat és justament el que permet la seva reproductibilitat.

Finalment, cal destacar el grau de professionalitat de les consultes sobiranistes, especialment les organitzades per la plataforma Osona Decideix que van seguir un estricte protocol d'organització.

Aquest protocol tenia com objectiu fixar els mínims per un desenvolupament reeixit de la consulta: aprovació en el Ple Municipal, implicació dels càrrecs electes, transversalitat política, rigor metodològic, garantia d'una mesa electoral per cada 1000 habitants,...

En les converses mantingudes a Osona durant la jornada electoral, es va posar de manifest que l'èxit del mecanisme consultiu depenia de la implicació en l'organització de la consulta d'un mínim de l'1% del cens electoral, el recolzament del Ple Municipal i del teixit associatiu del municipi i l'existència d'una comissió organitzadora que es reuniria setmanalment i que es faria responsable de les següents àrees: direcció executiva, portaveu, comunicació, participació, seguretat, logística, coordinació i formació de voluntaris, tresoreria i informàtica.

Un dels principals obstacles que havien de afrontar les consultes sobiranistes era la dificultat d'accedir per vies legals al cens electoral, per la qual cosa es va decidir utilitzar un mecanisme invers. Per superar aquest escull, es va procedir de la següent manera: mitjançant les dades del padró continu de població era possible saber el nombre de possibles votants potencials que constituirien el cens electoral de les consultes: persones empadronades al municipi majors de 16 anys sense discriminació per nacionalitat. La documentació que es demanava per votar era el Document Nacional d'Identitat per les persones ciutadanes de l'estat espanyol i la targeta de residència o passaport expedit pel seu estat per la població d'origen immigrant. A fi d'acreditar la residència en el municipi en cas que no aparegués en els documents identificatoris o correspongués a un altre municipi, calia adjuntar un volant d'empadronament amb data posterior al document identificatori, el qual en cap cas podia correspondre a un altre municipi on se celebrés la consulta, per evitar el vot doble. Així mateix, cada mesa electoral disposava d'ordinadors connectats a internet amb un programa informàtic que permetia disposar de dades de participació en temps real i evitar el vot doble. Cal destacar en aquest sentit la preocupació de l'organització per assegurar el rigor i la qualitat dels resultats mitjançant l'observança d'un reglament que garantia la credibilitat i fiabilitat del procediment.

Finalment, en el cas osonenc la coordinació de la jornada electoral es trobava centralitzada a la seu del Seminari de Vic, on es va habilitar el centre de recollida de dades, la recepció a periodistes i observadors internacionals, i sales de premsa amb rodes de premsa continues que informaven periòdicament de l'evolució de la jornada electoral i emetien valoracions sobre la mateixa.

En el cas de les consultes sobre l'abolició del deute extern i sobre la guerra el grau de professionalització, centralització i estandarització dels protocols va ser molt menor, en tant no hi havia una preocupació per assegurar el rigor del mecanisme plebiscitari i la seva força es basa més en la iniciativa voluntària dels grups locals implicats, que en la creació d'una estructura organitzada que en garantís el seu èxit. Si bé, es pot considerar que la consulta sobre l'abolició del deute extern va comptar amb un grau d'organització i planificació superior al de la consulta sobre la guerra, que va haver-se d'improvisar al ritme dels esdeveniments del conflicte bèl·lic.

El debat sobre l'organització i professionalització de les consultes ha estat un dels motius de tensió entre la Coordinadora Nacional i la Plataforma Osona Decideix. Tot i que ambdues van mantenir els mateixos criteris de rigor alhora de garantir els resultats, els criteris d'organització de la Coordinadora Nacional eren molt més laxes que els de la plataforma osonenca, en tant que en un primer estadi es valoraven més els criteris quantitatius (el nombre de poblacions que celebrarien la consulta) que els criteris qualitatius (la forma d'organització que garantís una alta participació). Aquest fet explica que les consultes osonenques obtinguessin un 41,7% de participació que correspondria a un 48% si el cens electoral fos el mateix que l'emprat en les eleccions catalanes, mentre que les consultes impulsades per la Coordinadora Nacional, sense desglossar els resultats dels municipis osonencs, es van quedar amb un 27,4% de participació. Si bé cal tenir en compte la influència d'altres factors, com la major concentració de vot sobiranista en els municipis osonencs respecte a altres zones on es va realitzar la consulta.

Les consultes com a mecanisme d'autoorganització ciutadana

Malgrat el que hom pugui pensar de lectura dels mitjans de comunicació, les consultes sobiranistes han estat en bona part el resultat de l'autoorganització ciutadana i no de la política de partits. Tant des de la Coordinadora Nacional com especialment des d'Osona Decideix s'ha intentat que l'acord polític municipal per impulsar les consultes fos el més ampli i transversal possible, incloent el conjunt de partits representats en el municipi; però que un cop assolit aquest acord el protagonisme recaigués en la ciutadania i cap partit se'n pogués apropiar.

Així les consultes han comptat amb la complicitat del teixit associatiu municipal, incorporant entitats associatives, ecologistes, associacions de veïns, sindicats i associacions d'immigrants que han ofert els seus espais per fer possible les consultes així com 18.000 persones que s'han implicat voluntàriament en l'organització. En aquest sentit, és significatiu el debat que es va generar sobre la possibilitat que dues de les mesquites de Manlleu esdevinguessin seu de les consultes, si bé finalment aquesta es va realitzar a les seus de Comissions Obreres, l'Escola de Música i el Patronat del Teatre. D'altra banda, cal també destacar que l'organització de les consultes no ha rebut cap subvenció pública, a fi de mantenir la independència envers el poder institucional, i aquesta ha estat sufragada per particulars i empreses que han donat el seu recolzament.

Aquesta característica és compartida també per les consultes del deute extern i sobre la guerra, però trobem una diferència simbòlica en la ubicació de les taules electorals. En el cas de les consultes precedents, les taules s'ubicaven al carrer, mentre a les consultes del 13-D els col·legis electorals es van situar en edificis emblemàtics per la ciutadania, el que augmentava el grau d'identificació amb el mecanisme i el separava de qualsevol identificació partidista.

Malauradament, la política de partits ha acabat interferit el mecanisme de consultes: així, malgrat que ERC en un primer moment es va mostrar reticent, s'ha vist abocada a donar-hi suport en la mesura que les consultes anaven ocupant major centralitat mediàtica, arribant fins a l'extrem d'instrumentalitzar els acords municipals per fer política partidista i marcar perfil polític davant Reagrupament i les CUP, alhora que promou una irreal consulta sobiranista a Barcelona, sense que hi hagin garanties per organitzar-la de forma eficient. Per un altre costat, el PSC i IC-EV s'han vist obligats a cridar a l'ordre als seus regidors que estaven donant recolzament a les consultes i sortir en defensa de la via estatutària, davant els atacs del Partit Popular, malgrat que en el cas d'IC-EV hagi estat l'EPM una de les principals forces impulsores. Finalment, CIU ha sabut nedar i guardar la roba, donant recolzament en l'àmbit local a les consultes, però mantenint un discurs nacional de baixa intensitat a fi de garantir la imatge de partit d'ordre.

Aquestes picabaralles polítiques han esclatat encara amb més força a partir del 14-D quan es van traslladar en forma d'enfrontament entre les dues entitats promotores, així com una desafortunada intervenció de Carles Mora on anunciava la creació d'un nou partit polític independentista, el que no només enterbolia l'èxit de participació assolit, sinó que suposava un menyspreu per totes aquelles persones que havien participat en les consultes de forma no partidista.

L'anàlisi d'aquests esdeveniments requeriria un article independent sobre com la política de partits pot acabar interferint i desballestant els processos organitzatius de la societat civil en funció dels interessos electoralistes. Aquest no és un fenomen nou, sinó que ja l'hem observat en altres processos de mobilització com la campanya del Prestige a Galícia que fou instrumentalitzada electoralment per part del BNG o la mobilització contra la guerra d'Irak per part del PSOE.

Les consultes com a transformació de marc

Finalment, voldria cloure aquest post amb un apunt sobre la capacitat de les consultes per generar una transformació de marc. Històricament la reivindicació d'un major nivell d'autogovern per Catalunya havia anat vinculada a la reivindicació d'un marc identitari conformat per la història, la llengua i la cultura que conferia a Catalunya la categoria de nació, i com a tal la possibilitat d'esdevenir un estat independent. El referèndum era vist com un mitjà més mitjançant el qual era possible assolir aquest objectiu.

En canvi, la centralitat de la consulta ofereix la possibilitat de superar el marc de la identitat cultural per un marc de republicanisme democràtic. L'enfoc del debat canvia en tant ja no es basa en l'apel·lació a uns suposats drets culturals, sinó al dret democràtic de les persones a decidir quina és la forma d'organització político-territorial on volen viure. Si ens atenyem a les definicions clàssiques de nació, es tracta del pas del concepte germànic de Volk al concepte francès encunyat per Ernst Renan de la nació com a plebiscit quotidià, tot i que com desenvoluparé posteriorment va més enllà d'aquest concepte.

D'altra banda, el caràcter prefiguratiu de les consultes ressol l'etern debat sobre qui tindria dret a votar en futur referèndum sobre la independència, i ho fa de forma expeditiva adoptant la solució més democràtica possible: qualsevol persona empadronada en un municipi català major de 16 anys. S'admet així el sufragi dels ciutadans no nacionalitzats espanyols i es rebaixa l'edat necessària per exercir el dret a vot, tal i com històricament s'ha reclamat des de diferents entitats progressistes. Aquest fet suposa un gir radical a com sovint s'havia plantejat un cens plebiscitari, on el debat sempre se situava al voltant de les restriccions, enlloc d'adoptar un criteri de ciutadania universal.

A més a més, la pràctica del referèndum dóna igual valor a l'opció partidària de la independència de Catalunya com a l'opció de mantenir la unitat amb Espanya. Malgrat que els vots negatius hagin estat mínims, en tant no es tractava d'un referèndum vinculant i els contraris a la independència no se sentien incentivats per anar a votar, el mecanisme promou un reconeixement dels arguments de l'adversari i l'impulsa a argumentar el sentit de la seva posició.

El debat no s'emmarca doncs entre defensors i oponents a la independència de Catalunya, sinó entre partidaris i contraris a l'exercici del dret a decidir, el que implica ubicar-lo en l'arena de la qualitat democràtica enlloc de la política identitat. En aquest sentit, s'obre la possibilitat a introduir qüestions no identitàries que fins ara havien romàs absents en el debat sobre l'aprofundiment d'autogovern: en quina mesura un major autogovern pot afavorir o no la creació de polítiques socials més avançades, en quina mesura pot incidir en la protecció del medi natural, com pot afectar a un canvi en el model productiu, en quina manera pot enfortir la societat civil i la seva capacitat d'incidència en la deliberació política,... El mecanisme de la consulta enlloc de restringir la política al context identitari, permet doncs expandir el debat democràtic a altres àmbits: socials, econòmics i ambientals.

Finalment, al marge de les eurofílies i les eurofòbies de cadascú, el fet d'incloure en la pregunta de la consulta la referència a l'Unió Europea implica un reconeixement del fet que actualment la sobirania ja no recau en l'estat-nació, sinó que en el context de la globalització cal concebre-la com una interdependència amb altres estats i poder supra- i infra- estatals. Malgrat la polèmica generada amb aquelles posicions refractàries a l'europeisme, l'encert de la pregunta es trencar amb el tòpic que equipara la independència amb una voluntat aïllacionista. Si pensem en aquest context d'interdependència, qüestions com l'organització de la defensa o altres de caràcter anecdòtic com les lligues de futbol perden tot sentit, en tant s'obren possibilitats de mantenir polítiques, i lligues, conjuntes amb altres països europeus, entre ells Espanya que per raons històriques, socio-demogràfiques i de veïnatge esdevindria un soci clau.

L'interès del mecanisme de la consulta rau en què aquesta transformació de marc ha estat possible en la pròpia efectuació del mecanisme, el que no es va donar en el cas de les consultes sobre la guerra o el deute extern, que operaven més com mecanismes d'extensió i amplificació de marcs previs existents. Per exemple, en aquestes no apareix el caràcter de reconeixement de la legitimitat de la posició de l'adversari ni s'obre la possibilitat d'un canvi cognitiu entre les persones que participen en la consulta.

Ara bé, seria poc sincer per la meva part afirmar que el conjunt de les persones que han participat en les consultes han operat aquesta transformació de marc, el que únicament es podria valorar mitjançant un estudi d'opinió que difícilment cap entitat estaria interessada en impulsar. D'altra banda, els processos de transformació de marc no són instantanis, sinó que requereixen temps llargs on les persones tornin a reorganitzar els seus models cognitius. El que m'interessa remarcar, d'igual manera que he fet a l'analitzar la capacitat d'innovació política i d'autoorganització ciutadana, és que les consultes obren la possibilitat per què aquests processos siguin possibles. Dependrà de l'evolució dels esdeveniments que aquestes tendències acabin desenvolupant-se o es retreguin. Tanmateix, des d'una posició de política de moviment considero interessant remarcar el nexe entre aquests tres factors: innovació política, autoorganització ciutadana i transformació de marc, en tant assenyalen elements que cal tenir en compte en tot procés de transformació social. D'igual manera, cal pensar com des d'una política de moviment pot emprar-se el mecanisme de consulta per incidir sobre una temàtica concreta, per exemple: la definició d'un pla territorial, el model de desenvolupament econòmic d'un barri o ciutat o la protecció del medi ambient. Malgrat que cal tenir en compte que el mecanisme plebiscitari pot ser una arma de doble fil, tal i com ha posat de relleu el referèndum sobre els minarets a Suïssa.

Epíleg

No voldria acabar aquest post sense fer referència als límits de la capacitat transformadora de les consultes. Anteriorment, ja he fet referència al risc, cada vegada més evident, d'instrumentalització política. És a dir, la colonització per part de la lògica de la política de partits d'una experiència sorgida des de la ciutadania. Però hi ha també un risc intern, que fa referència a la fragilitat organitzativa i la manca d'un raonament de fons, en tant les consultes no han estat el resultat d'una iniciativa estratègica, sinó la confluència atzarosa de diferents factors que les han fet possibles.

Entre aquests factors, cal destacar la crisi de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) impulsora de les mobilitzacions massives del 18 de febrer de 2006 "Som un nació i tenim el dret de decidir." i de l'1 de desembre de 2007 "Som una nació i diem prou. Tenim el dret de decidir sobre les nostres infrastructures". Mentre la primera manifestació el protagonisme va recaure en la societat civil, en la segona els partits polítics ERC, CIU i en menor mesura IC-EV foren els protagonistes. Es dibuixaven dues lògiques d'acció que portaren a l'esclat d'una crisi l'any 2008, la PDD s'escindí en dos grups, un encapçalat per Elisenda Romeu que comptava amb el suport del CIEMEN i optava per la via de la societat civil, i un altre encapçalat per l'anterior portaveu de la PDD, Mònica Sabata que propugna un treball transversal amb els partits polítics. Finalment, el setembre de 2009 després d'un procés de mediació conduït pel Departament de Justícia de la Generalitat i una sentència judicial s'escollí una junta de consens tot i que dominada per l'anteriorment denominat sector crític encapçalat per Elisenda Romeu, mentre la Mònica Sabata i persones afins constituiran un grup d'assessorament i lobbying polític.

L'objectiu de la PDD des d'aleshores ençà va ser impulsar la campanya Decideixo Decidir en col·laboració amb Sobirania i Progrés, i que constarà d'una recollida de signatures per avalar que el Parlament de Catalunya pugui convocar referèndums sense necessitar del permís del govern central, campanya que es va cloure el passat 29 de novembre. Aquesta iniciativa entroncarà amb el moviment de càrrecs electes locals, decidim.cat impulsors del Manifest pel Dret a Decidir. Paral·lelament, la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independènciaha estat rebutjada dues vegades per la mesa del Parlament en tant no s'ateny a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat. impulsava una iniciativa legislativa popular que tenia com a objectiu demanar al Parlament de Catalunya que aprovés la celebració d'una consulta vinculant sobre la independència de Catalunya pel proper 25 d'abril, que

Cal recordar que en un principi, la consulta d'Arenys no tenia altre finalitat que recolzar aquesta iniciativa legislativa popular, en tant el seu alcalde Carles Mora n'era un dels principals impulsors. Però el ressó mediàtic obtingut per la consulta d'Arenys, va portar a altres municipis a interessar-se en el mecanisme de la consulta. Fixem-nos doncs que el mecanisme de consulta no respon a cap lògica estratègica prèvia, sinó al recolzament d'una ILP, de manera semblant a com va succeir amb la Consulta Sobre el Deute Extern. Però, és l'interès que suscita la seva capacitat innovadora el que promou l'extensió de la seva reproducció vital, desbordant els objectius inicials. A fi de promoure les consultes, la Coordinadora Nacional es recolzarà amb la PDD i decidim.cat. És en aquest context, on un significant previ “el dret a decidir” que ja havia estat enunciat en les campanyes de la PDD, adquireix centralitat i fa possible l'obertura del procés de transformació de marc. Com es pot veure, l'encadenament que he mostrat anteriorment: innovació política, reproducció viral, autoorganització ciutadana i transformació de marc no són el resultat d'una estratègia prèvia, sinó el precipitat d'un seguit d'esdeveniments que acaba fent-los possibles.

Pel que fa a la comarca d'Osona es va decidir iniciar un procés diferenciat de la Coordinadora Nacional i es constituí la plataforma Osona Decideix, a fi de centralitzar l'organització a escala comarcal. La plataforma va comptar amb el recolzament tècnic del grup de Mònica Sabata i n'exercí com a portaveu Alfons López Tena, ex-vocal del Consell General del Poder Judicial que s'ha mostrat molt crític amb els plantejaments de la Coordinadora.

Aquesta dualitat que responia en un principi a criteris organitzatius, va acabar, tal i com ja n'he fet referència, en un enfrontament entre portaveus arran de la valoració dels resultats del 13-D. La plataforma Osona Decideix tal i com havia anunciat prèviament es va dissoldre un cop realitzades les consultes a la comarca. Mentre la Coordinadora Nacional continua el treball d'impulsar consultes arreu del territori català, si bé part dels seus membres continuen vinculant les consultes a l'aprovació de la Iniciativa Legislativa Popular.

Les perspectives de futur són ara mateix incertes. D'una banda, la Coordinadora Nacional està mancada d'un lideratge clar i existeixen diferents plantejaments sobre el futur de les consultes, sense que domini cap iniciativa estratègica clara. De l'altra, hi ha el perill cada vegada més evident d'instrumentalització partidista. Finalment, la convocatòria precipitada d'una consulta a Barcelona pot suposar el cant del cigne del procés i un tancament prematur del cicle. Però més enllà de la capacitat del procés de superar aquests entrebancs, ens queda demanar-nos que restarà d'aquesta experiència i quin ús en podem fer des d'una política de moviment.

Jordi Bonet i Martí