Les banderes

I del mundial... Què és el que se celebra? També, possiblement, moltes coses: qui són els nois de la  selecció, com juguen, la trajectòria de l'entrenador, els plantejamets de joc del rivals, quins valors  tramet tot plegat...

Però, sobre tot, cel.lebrar que es pugui cel.lebrar. Que puguis anar a la mani i al dia següent patir amb el futbol com la cosa més natural del món, amb els mateixos amics, sent la mateixa persona,  sense haver d'amagar-te, sense que una contradicció et trenqui per dintre.

I a tot això, què se'n ha fet de les banderes? Al meu barri, Lavapiés, Madrid, molts balcons amb la  bandera espanyola, pero la majoria a les cases dels “emigrants”. I jo em dic: si un negre subsaharià  pot cantar al mig del carrer allò de “yo soy español, lalalá, lalalá” tenint al costar un peruà que canta  el mateix, dons vol dir que espanyol ja significa massa coses, tot i no-res alhora. Un gir saludable. Si la  bandera spanyola alhora simbolitza tantes coses contradictòries és que comença a no significar  res en concret. Tot i no-res. Meravellosa complexitat.

Una amiga m'ha explitat que a la mani del dissabte passava una cosa semblant. La senyera  simbolitzant una catalanitat complexa, descentrada. Bonic i interesssant, no?