L'autonomia universitària i els seus enemics

Si aquesta vaga estudiantil ha de ser efectivament activa, una de les coses que podem fer avui, en comptes de suspendre còmodament la classe i marxar cadascú per la seva banda, és reflexionar tots plegats sobre quina és la situació de la universitat pública europea. Ho faré, segons m'heu proposat, des d'un punt de vista filosòfic-polític, és a dir, de manera adient amb l'assignatura de segon cicle a la que esteu matriculats (Filosofia i metodologia de les Ciències Socials).

Com a tantes coses de la vida i de la discussió política actual, també en matèria de política universitària s'observa un retorn a posicions que, no fa tant, es creien superades per sempre després del final de la II Guerra Mundial i de la victòria política i militar de les forces de la democràcia sobre les forces de la reacció, l'obscurantisme i el feixisme.

El 2 d'agost de 1932, en plena discussió parlamentària sobre la concessió d'autonomia a la nostra Universitat, la de Barcelona, José María Gil Robles, el conspirador monàrquic i líder de l'extrema dreta catòlica a les Corts republicanes, s'expressava així sobre el seu ideal d'"autonomia universitària":

"Jo demanaria l'autonomia no per la Universitat de Barcelona, que em semblaria molt poc, sino per totes les Universitats espanyoles; una llibertat de moviments, una autonomia docent, pedagògica, administrativa, que no servís només per a desenvolupar àmpliament les activitats universitàries, sino per què la societat, i això, senyors, és l'interessant, li donés a la Universitat la calor, el suport i l'assistència que avui li nega, perquè no arriba a les entranyes ni al cor del poble. A això és al que aspirem nosaltres per la Universitat: la creació d'Universitats que pugin competir amb les de l'Estat; jo defenso aquest principi, malgrat que soc catedràtic universitari i pertanyent a un escalafó de l'Estat." (1)

Per a Gil Robles, doncs, una autèntica autonomia universitària passava per posar l'ensenyament superior al servei dels interessos –i els negocis— privats de la "societat" (la ximpleria retòrica actual de la "societat civil" encara no estava de moda). "Autonomia" volia dir, doncs, per a Gil Robles, independència respecte de l'interès públic tutelat o organitzat per l'Estat republicà, i a l'inrevés, submissió de la vida universitària al joc d'interessos particulars, desigualment organitzats, de la "societat". I també, és claro: recuperació per part de l'Església catòlica de les competències que li havien estat arrevassades per l'Estat republicà; assalt en tota regla a la promesa de laicitat universalista de la II República espanyola.

Uns mesos després del discurs parlamentari de Gil Robles, i a l'Alemanya inmediatament posterior a la investidura de Hitler com a canceller, Martin Heidegger pronunciava un famossíssim discurs, "L'autoafirmació de la Universitat alemanya" (27 de maig de 1933), donant ales intelectuals a l'atac nacionalsocialista a la autonomia de la universitat alemanya. En efecte, a la seva presa de possessió com a Rector de la Universitat de Friburg, el filòsof Heidegger es va emplear a fons per a desacreditar la vella i venerable idea de l'autonomia universitària.

El nucli pretesament filosòfic de l'atac a l'autonomia universitària era la crítica a la idea de que la ciència, la investigació científica bàsica, té la finalitat en sí mateixa.

Res de nou en ell: abans del seu pas al nazisme políticament actiu –i també després de la seva "desnazificació" pels tribunals militars aliats— ja havia deixat clar Heidegger que no li agradava gens això de que els científics moderns posessin la finalitat de la ciència en la ciència mateixa, colocant la recerca de coneixment sota l'única i per a ell frívola tutela del capritx de satisfer la curiositat. En una famosa ocasió, el filòsof de la Selva Negra va presentar Galileu com el prototipus d'aquesta desviació: com el veritable iniciador de l'escissió moderna entre la ciència especialitzada i el món de la vida o l'existència. Heidegger va oposar-hi un autèntico saber, que era autèntico per a ell, com és de sobra conegut, en la mesura en què estava –instrumentalment— orientat a un fi: el fi de desvetllar el sentit de l'existència de l'home. Un fi en apariència tan noble, com indeterminat.

El que era nou en el discurs com a rector era la concreta determinació que va fer el 1933 d'aquell fi un tant misteriós, al que l'aspiració al saber devia servir instrumentalment. Aquesta nova determinació duia amb ella la demolició de la "molt celebrada llibertat acadèmica", en el fonament filosòfic de la qual veia molt bé Heidegger que hi ha la idea de que el coneixement bàsic –no, és clar, l'aplicat— es busca per sí mateix, és autotèlic, per fer servir usar argot aristotèlic. En el seu discurs rectoral, Heidegger oposava l'ideal d'una universitat en què la ciència, lluny de tenir el fi en sí mateixa, esdevindria una "íntima necessitat de l'existència", passando així a constituir-se "en l'esdevenir bàsic de la nostra existència espiritual com a poble".

I això, clar i català, què volia dir?

Volia dir que la Universitat alemanya, lluny de continuar sent una torre de marfil que gaudia d'una autonomia protegida per la "llibertat acadèmica" en la que, idealment al menys, era possible cercar el coneixement per sí mateix amb independència de quins fossin els resultats, havia de tenir tres vincles finalistes o instrumentals:

- Un vincle amb la "comunitat del poble". Aquest vincle significava per a ell que els estudiants havien de prestar un servei laboral que els obligués a treballar amb els no-acadèmics.

- Un segon vincl amb "l'honor i el destí de la Nació". Això significava el servei militar com a part de l'existència de l'estudiant, que havia de ser instruit militarment.

- El tercer vincle afirmat per Heidegger era "amb la tasca espiritual del poble alemany". És urgent –declarava— formar els estudiants per a què siguin capaços de prestar un tercer servei, el "servei epistèmic" (Wissensdienst), pel bé del poble.

Heidegger va resumir les seves propostes tot dient que la Universitat alemanya havia d'orientar-se al fi de formar "els futurs cabdills i custodis dels destins del poble alemany" ("zukunftige Führer und Hüter des Schicksals des deutschen Volkes"). Les propostes de Heidegger no van tenir gaire èxit, afortunadament, en la seva part constructiva o afirmativa. Però com tothom sap, sí en la seva part destructiva: el nazismo va destruir completament la vida acadèmica alemanya –potser la més fèrtil del siglo XX—, una anihilació de la que mai mes s'ha recuperat.

En contra del que diu una tradició filosòficament ignorant –en bona part inaugurada per Heidegger—, la ciència bàsica és sempre d'una utilitat pràctica incerta: la teoria científica més famosa del siglo XX, la teoria general de la relativitat, no serveix absolutament per a res: cap tecnologia operativa s'hi basa; no ha tingut el menor ús industrial o tecnològic fins fa molt poc, en què, inopinadament, ha "servit" per a fundar la tecnologia de la localització GPS. Aquest és el motiu principal de que la investigació científica bàsica, que, amb el gran art plàstic, amb la gran música o amb la gran literatura comparteix al menys el tret de la seva perfecta inutilitat ex ante, no s'hagi finançat mai a través del mercat i de la inversió privada que persegueix el benefici: s'ha finançat o a través de la universitat pública (com a la millor tradició europea) o a través del mecenatge privat més o meys altruista (com a les grans universitats privades nordamericanes).

La raó filosòfica de que la investigació bàsica no pugui subjectar-se a un càlcul instrumental cost/benefici és senzilla d'entendre. La investigació bàsica persegueix un bé –l'eliminació de les restriccions informatives estructurales a què està sotmesa l'acció humana— al que, precisament, no pot aplicar-se cap càlcul cost/benefici. Ja que, por definició, no puc estimar el valor –en termes d'utilitat, o de diners, o del que sigui— de la informació X, mentre no la tinc; els costos de l'activitat encaminada a aconseguir la informació X, doncs, són costos que, encara que fossin calculables a priori, no poden contrastarse mai a priori amb el possible benefici dimanant de posseir aquesta informació. La cultura filosòfica ha reconegut perfectament aquest problema des de, al menys, la rotunda afirmació d'Aristòtil, segons la qual l'únic motiu de la recerca de coneixement nou és la necessitat, característicament humana, de satisfer la curiosia, raó per la qual la investigació bàsica no pot sino procedir, fonamentalment, en l'aspecte motivacional, gratis et amore. L'autonomia universitària presuposa el reconeixement institucional d'aquesta veritat filosòfica elemental.

És veritat que, ex post (tot i que no sempre, ni tan sols sovint), els resultats de teories científiques bàsiques permeten fundar tecnologies poderoses. És més, només en els resultats d'una bona investigació bàsica perseguida per sí mateixa poden fundar-se tecnologies de gran capacitat instrumental. Ortega, que coneixia molt bé l'ambient irracionalista-instrumentalista alemany d'on van sortir després construccions filosòfiques com la de Heidegger, va deixar estupendament descrita aquesta peculiar relació entre ciència bàsica i ciència aplicada o tècnica:

"la tècnica és consubstancialment ciència, i la ciència no existeix si no s'interesa en la seva puresa i per ella mateixa, i no pot interessar si la gent no continua entusiasmada amb els principis generals de la cultura. Si s'esmussa aquest fervor –com sembla succeir—, la tècnica només pot sobreviure una estona, la que duri la inèrcia de l'impuls cultural que la va crear". (2)

L'actual mercantilització en curs de la Universitat pública europea significa la destrucció de la motivació "pura" de la investigació i de la recerca organitzada de coneixement; no es pot entendre sino com l'intent de posar-les al servei de fins i valors instrumentals, i pel mateix, com l'atac a l'autonomia universitària –propiament entesa— més decidit i consequent esdevingut des dels anys 30. Com el que va tenir lloc als anys 30, l'actual procés d'instrumentalització finalista de la investigació bàsica i l'educació superior es basa en la ilusòria creença de que aquella "inèrcia" de la qual va parlar Ortega pot durar per sempre.

L'assalt a l'autonomia universitària que experimentem a Europa ara mateix té un paral.lel en el sistema universitari nordamericà, que, com s'ha dit abans, fundaba tradicionalment aquesta autonomia, no en l'organització público-estatal de la investigació, sino en la seva organització a través de la donació altruista privada, público-fiscalment incentivada. N'hi ha prou amb un exemple per aclarir-ho. La universitat de Harvard, la número 1 del rànking mundial, ha esdevingut en els darrers anys una empresa especuladora en els mercats financers. És la segona institució privada més rica dels EEUU, amb un patrimoni de 37 mil milions de dòlars (procedents de donacions que permeten a les grans fortunes bones desgravacions fiscals). Doncs bé: l'any passat va gastar menys del 5% del seu patrimoni en tasques pròpiament acadèmiques (que és el que exigeix la llei nordamericana a les organitzacions sense ànim de lucre), mentre que les remuneracions dels executius del seu fons d'administració de donacions (que han tingut en la darrera dècada una taxa de retorn d'inversions del 23%!) s'apropaven el 2005 als 80 milions de dòlares. (3) La necessitat d'entrar en els mercats financers especulatius s'ha fet més imperiosa sota l'Administració Bush, ja que els espectaculars retalls fiscals als estrats més rics de la població han tingut com un dels seus efectes perversos el fet que ja no sortissin a compte, fiscalment parlant, les donacions a les grans Universitats como Harvard. Malgrat el secret que envolta les inversions dels fons financers constituits per Harvard o Yale, és evident que aquests fons han hagut d'experimentar als últims mesos pèrdues catastròfiques, com totes aquestes institucions financeres. (4)

Us diran que la Universitat actual, molt més democratitzada o oberta a les classes populars que les universitats elitistes d'honoratiores –nuament classistes— anteriors a la II Guerra Mundial, és molt distinta de la universitat alemanya que Heidegger es proposava reestructurar. I us diran, amb no menys raó, que el d'ara és un intent d'instrumentalitzar la vida acadèmica també molt diferent del dels nazis.

Trist consol, si és un consol, perquè en l'actual atac a la llibertat i l'autonomia acadèmiques no només pot esbrinar-se un inconfunsible programa contrarreformador, és a dir, desdemocratitzador de l'ensenyament superior, sino que s'hi poden veure també inquietants paral.lels amb el programa de "serveis" finalistes proposat pel rector Heidegger.

També als estudiants europeus d'ara, com als alemanys de 1933, us exigeixen un "servei laboral" en forma de contractes de treball precaris, quan no simples meritoriatges ad honorem a les empreses, o la solicitud de crèdits bancaris, a tornar després amb el sou de treballs escombreria.

També als estudiants europeus us exigeixen ara, no certament un vincle finalista amb l'honor i el destí o amb la "tasca espiritual" de la nació, però sí un vincle finalista amb la conjuntura d'un mercat de treball creixentment desregulat i "flexibilitzat". Grotescament, en l'argot de molts gestors i buròcrates acadèmics, ja es comença a dir als estudiants "clients".

I també ara volen formar "cabdills i custodis" de l'ordre social establert, només que aquesta tasca guardiana sembla que la volen reservar a les institucions acadèmiques privatitzades amb ànim de lucre (aquelles en les quals el Gil Robles de 1932 fiava el seu bastard concepte d'"autonomia universitària"), deixant tendencialment per a les públiques, com a molt, la simple funció d'instruir uns "clients" –vosaltres— destinats per vida a la subalternitat econòmica i intel.lectual.

NOTES: (1) Gil Robles ("La enseñanza en el Estatuto de Autonomía", Diario de Sesiones de las Cortes, 2 d'agost de 1932). Aquesta tesi del discurs de Gil Robles, tan actual, seguia de forma no menys actual: "no és cap secret que aquesta Universitat bilingüe que avui es concedirà a Catalunya, o que la Universitat autònoma que, en una altra hipòtesi, pugués constituir-se, no seran més que un instrument de catalanització, millor podriam dir de desespanyolització, que acabaria amb tota llavor de cultura espanyola dins de l'àmbit que assolís l'activitat de la Universitat catalana". (2) La rebelión de las masas, Planeta, Barcelona, 1981, pàg. 102. La insatisfacció d'Ortega amb la visió instrumental de la ciència que s'havia obert pas a la cultura filosòfica de parla alemanya del primer terç del segle XX té un sorprenent paral.lel en la insatisfacció expressada per Bertrand Russell amb la visió instrumental de la ciència que s'havia obert pas a la cultura filosòfica de parla anglesa del primer terç del segle XX: "En el desenvolupament de la ciència, l'impuls-poder ha prevalgut cada vegada més sobre l'impuls-amor. L'impuls-poder està representat per la indústria i per la tècnica governamental. Hi és també representat per les conegudes filosofies del pragmatisme i l'instrumentalisme. Cada una d'aquestes filosofies sosté que les nostres creences sobre qualsevol objecte són verdaderes sempre que ens facin capaços de manipular-lo amb aventatge per a nosaltres". (La perspectiva científica [1949], Barcelona, Ariel, 1969, pàg. 214.) (3) Cfr. Geraldine Fabrikant, "Fund Chief at Harvard Will Depart", The New York Times, 12 setembre 2007. (4) Aquesta mateixa setmana, un analista tan poc sospitós com el que fa servir l'heterònim "Spengler" a l'Asia Times (un ex-alt funcionari de l'època Reagan) considerava molt possible (AT, 25 Novembre 2008) que els fons d'inversió financera especulativa de Harvard i Yale hagin tingut en els darrers mesos pèrdues properes al 87%. Comparat amb això, el suposat dèficit de 100 milions d'euros de la nostra pública Universitat de Barcelona és un gra de sorra!