A l'Amazònia del Perú, un conflicte internacional

A l'Amazònia del Perú, un conflicte internacional

La batalla a prop de Bagua el 5 de juny del 2009 de la policia i l'exèrcit peruans contra els indígenes awajun (aguaruna) i wampis (huambisa) té certament un origen internacional, com diu el president Alan García. Segons ell, la violència de l'Estat és una resposta necessària a la conspiració estrangera d'organitzacions ecologistes i de drets humans, juntament amb Hugo Chávez i Evo Morales. Alan García és un anti-ecologista fervent que en un famós article titulat "El Perro del Hortelano" va dir que els ecologistes són els comunistes d'avui.

El conflicte és internacional per les següents raons. El petroli i el gas van a l'exportació. L'extensió de la frontera petroliera fins els indrets més impropis es deu a que ens acostem al pic del petroli, degut a l'alt consum mundial. Al Perú ha crescut molt l'extensió de l'Amazonia concessionada a companyies petrolieres en els últims anys. La recerca de petroli arriba als últims confins.

Hom sacrifica pobles i diversitat biològica a canvi de gairebé res. La crueltat del comerç globalitza no en té, de límits. Tota la producció de petroli del Perú en un dia (uns 140 mil barrils) suposa una part ínfima del consum mundial (84 milions de barrils al dia). Encara que arribés a duplicar-se, la producció del Perú durant tot un any no donaria ni per un dia de consum mundial. Fins aquí arriba l'absurditat. A més a més, la producció de petroli al Perú amb prou feines augmenta. Ha augmentat la producció de gas de Camisea (a l'Amazonia central) però això no ha compensat la davallada contínua de la producció de petroli des del 1980.

Alan García està disposat a arrasar l'Amazonia tot cercant el Dorado dels combustibles fòssils, una prosperitat improbable i que seria força breu. Això tampoc no és nou. La internacionalització de l'agressió contra els pobles indígenes d'Amèrica va començar el 1492. Els anomenats pobles "jíbaros" a l'Amazonia de l'Equador i del Perú, han resistit durant segles. Ja el 1549 precisament a Jaén i Santa María de Nieva, zones veïnes al conflicte actual, van combatre als espanyols. Van patir força a l'època del cautxú, fa cent anys. S'han estructurat en grups ètnics amb les seves organitzacions i federacions, com AIDESEP, Associació Interètnica de Desenvolupament de la Selva Peruana. El seu líder actual és Alberto Pizango. Està o estava prevista la seva visita a l'octubre del 2009 a Barcelona invitat per la Universitat Autònoma (FAS), a la recerca de solidaritat internacional per tal d'aconseguir que Repsol-YPF es retiri del lot 39, un àrea que des del 2003 està en tràmits per a ser declarada reserva territorial a favor de pobles indígenes en aïllament voluntari, i no posar així en risc la salut i la vida d'aquestes persones no-contactades.

Les concessions s'ofereixen a empreses estrangeres, i l'empresa estatal Perupetro només intervé a la negociació. Aquestes empreses estrangeres són normalment dels Estats Units, Canadà o Europa (Perenco, Repsol, Cepsa) encara que ara arriben també empreses xineses. Aquests són els Pizarros d'avui. No respecten els drets indígenes ni tenen por d'irrompre en zones d'indígenes no contactats, amb les conseqüències de malaltia i mort que es coneixen des de la Conquesta. Més internacionalitzat no pot estar el conflicte.

El conflicte actual vé de anys enrere. L'activitat petroliera a l'Amazonia peruana va començar a inicis dels 70s. Les poblacions indígenes han lluitat pel seu reconeixement i el respecte dels seus territoris ancestrals. Malgrat els assoliments que van portar a que Perú ratifiqués el 1993 el Conveni 169 de l'OIT i el 2007 la Declaració de Nacions Unides sobre els Drets dels Pobles Indígenes (lleis peruanes que obliguen l'Estat a reconèixer els drets territorials indígenes, així com la consulta prèvia, lliure i informada de qualsevol activitat que es vulgui desenvolupar als seus territoris), el govern d'Alan García ha volgut eliminar aquests drets mitjançant els decrets legislatius nº 994, 995, 1020, 1064, 1080, 1089 i 1090 (la coneguda com la "Llei de la Selva") aprovats el 2008 pel poder executiu mercès a les facultats legislatives que el Congrés li va atorgar en virtut de la llei 29157, promulgada per a afavorir la implementació del Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb els EE.UU.

La negociació prèvia a l'arremesa del govern

Aquests decrets legislatius faciliten el camí per a la venda de terres i lliurament de recursos amazònics a les grans empreses transnacionals, d'acord al TLC amb els EE.UU., signat per l'ex president Alejandro Toledo. Fa dos anys i mig, el candidat García va prometre retirar la signatura del Perú d'aquest tractat; un cop escollit president, aquest senyor va esdevenir el millor aliat dels EE.UU, juntament amb Uribe de Colòmbia, com un exemple meravellós de la contradicció permanent entre dir i fer. Com ha dit l'antropòleg Rodrigo Montoya, el president García està amoïnat per la inversió capitalista de les multinacionals com únic recurs per a resoldre el problema de la pobresa, i exigeix que los indígenes amazònics, a qui insulta dient-los "perros del hortelano, que no comen ni dejan comer", facin servir les seves terres per a produir capitalisme o les venguin o regalin, si no poden. Es tracta de set decrets del Govern que obren els seus territoris a l'explotació exterior, no només de petroli, gas i minerals sinó de fusta i d'agrocombustibles. Es tracta d'una veritable expropiació de drets comunitaris tradicionals.

Les demandes indígenes, des dels seus representants legals d'AIDESEP, es van sentir des del el primer moment i han recollit el suport tant de la població local mestissa com de l'Església (pronunciament dels Bisbes de l'Amazonia davant de la vaga dels pobles amazònics, del 7 de maig del 2009). Pensant que les taules de diàleg i negociació disposades pel govern peruà eren realment paranys, els indígenes van augmentar les protestes, decretant una vaga pacífica des de l'abril del 2009. Els decrets legislatius 994 i 1090, varen ser declarats inconstitucionals el maig del 2009 per la comissión de Constitució, la qual va considerar que vulneren la Constitució ja que atenten contra els drets de propietat de les comunitats i desconeixen el Conveni 169 de l'OIT en impedir la consulta prèvia abans de la promulgació de lleis que els afecten. Però el Congrés en ple mai no va debatre aquests decrets de privatització de l'Amazonia. Segons Pizango, el president del Congrés, l'aprista de Lambayeque Javier Velásquez Quesquén, n'és el principal responsable.

Després de més de 50 dies de protestes pacífiques i de diversos ajornaments del debat en el ple del Congrés sobre la derogatòria dels decrets (l'últim el dijous 4 de juny del 2009), el govern va ordenar desbloquejar per la força el bloqueig awajun i wampis. Més de 1500 indígenes awajun i wampis mantenien un bloqueig tot impedint el pas de vehicles a la carretera Fernando Belaunde Terry a 7 kilòmetres del pont Corral Quemado, al sector conegut com Curva del Diablo, a la frontera entre Cajamarca i Bagua (Departament d'Amazones, al nord de la selva peruana). En suport als pobles indígenes, la Federació de Rondes Camperoles de Jaén bloquejava la carretera Fernando Belaúnde a la cruïlla de Chamaya (a 20 Km de Jaén) tot exigint també la derogació dels decrets legislatius que atenten contra la sobirania dels pobles indígenes sobre els seus recursos naturals i el seu dret a consulta prèvia. Mentrestant, a la ciutat de Jaén, el sindicat unitari de treballadors d'Educació i el Front de Defensa van marxar pels carrers exigint la derogatòria i el cessament de la persecució política.

El desallotjament

A la matinada del divendres dia 5 de juny, la DINOES (cos policial d'èlit) va començar a llançar gasos lacrimògens des d'helicòpters, mentre els indígenes mantenien les seves posicions armats amb llances. Els trets de la policia van començar poc després, i pel que sembla els indígenes van arrebassar armes a policies i es van defensar de les bales. Allà s'hi va donar el primer enfrontament greu con el primer balanç de morts i ferits.

Després, la població de Bàgua (a 20 kilòmetres), es va enardir per aquesta violència i va començar a protestar contra les forces de l'Estat. Això va derivar en la destrucció del local del partit aprista i algunes institucions públiques. La policia va matar dues persones, entre elles un periodista (anomenat Ticlla). En assebentar-se'n d'aquests fets, per la tarda del divendres 5 de juny els indígenes de l'estació 6 de bombeig de l'Oleoducte Nordperuà, de Petroperú (a tres hores per carretera, en direcció a Santa María de Nieva), varen decidir de prendre l'estació i van agafar d'hostages 38 policies i un enginyer. L'exèrcit va rescatar 22 policies amb vida. Hi van morir més de deu policies i molts indígenes. Però de les víctimes indígenes a l'estació de bombeig 6 no se'n sap res pel setge informatiu a la zona.

El dirigent awajun Santiago Manuin Varela, a qui inicialment s'havia donat per mort, va ser ferit i hospitalitzat a l'hospital Las Mercedes (Chiclayo). Aquest líder, reconegut internacionalment per defensar els drets dels awajun, la qual cosa el va fer mereixedor del premi Reina Sofía, va responsabiltizar directament el Govern de la massacre a la selva i va assenyalar que l'Executiu no havia mostrat cap interès per donar solució a les seves reclamacions i els hauria estat enganyant tot aquest temps. Mentrestant, Segundo Valera, cosí de Manuin, va dir al diari 'La República' del Perú, que la Policia Nacional sembla haver estat en tot moment autoritzada per a fer servir les seves armes de foc contra els nadius.

Marijke Deleu i Thomas Quirynen, dos voluntaris de l'ONG belga CATAPA van ser testimonis de la brutalitat policial amb esfereïdores fotografies que ràpidament es van fer públiques a la web. També acusaven la policia d'estar emportant-se els cossos per a reduir el nombre de víctimes indígenes. L'ONG Amazon Watch, amb seu als EE.UU, la qual hi té personal, a la zona, ha denunciat que existeixen nombrosos testimonis oculars que varen confirmar que forces especials de la Policia varen desfer-se'n, dels cadàvers, tot llançant-los al riu Marañón, fins i tot des d'helicòpters, i en altres casos van cremar-los per mirar d'impedir-ne la identificació. Va haver-hi també violentes detencions d'indígenes ferits a hospitals de Bagua. No hi ha dades oficials fiables dels morts indígenes.

Mentrestant, el president del consell de ministrs, Yehude Simon, i el govern van acusar de sedició, rebel.lió i de ser l'autor intel.lectual de les morts dels policies el president d'AIDESEP, Alberto Pizango, representant reconegut per les organitzacions indígenes amazòniques. El govern parlava de cop d'Estat i Alan García de conspiració internacional i d'ensinistrament militar extern. ¿Oblida el govern que entre els anomenats herois del Cenepa, indígenes veterans de les batalles a la frontera de l'Equador a la breu guerra del 1995, se n'hi troben molts, d'indígenes, alguns d'ells presents als bloquejos de carreteres?

Alberto Pizango ha estat un interlocutor acceptat fins fa pocs dies. El setembre del 2008, el govern, a través del ministre de Medi Ambient, qui ha gaudit de bona reputació fins ara, Antonio Brack Egg, conversava amb l'AIDESEP i el seu president, Alberto Pizango, amb la intenció de crear una Comissió Multisectorial formada per les carteres de Salut, Educació, Ambient, Agricultura i Energia, i per a revisar els decrets. El maig del 2009, Pizango es va reunir diverses vegades amb el primer ministre Simón a la seva oficina, en ton conciliador. En algun moment, el govern va decidir atacar i dissoldre el bloqueig a la carretera de Bagua, com Pizango va advertir públicament en els primers dies de juny que succeiria. El propi dia 5 de juny, Pizango, a Lima, a migdia, amb gran presència d'ànim va donar una conferència de premsa de deu minuts (inmediatament penjada a You Tube) denunciant el govern per haver iniciat la violència a l'Amazonia aquella mateixa matinada, i després va sortir eludint els policies que el cercaven ja per a detenir-lo. Es va anunciar després de dos dies que havia demanat asil polític a l'ambaixada de Nicaràgua. A Lima, que un personatge polític demani asil a una ambaixada duu directament al record de l'estada a partir del 1949 del fundador del APRA, Haya de la Torre, a l'ambaixada de Colòmbia durant sis anys per a fugir de la persecució del dictador general Odria, cosa que va esdevenir una causa cèlebre.

L'APRA, el partit d'Alan García, mai no parlava d'Hispanomèrica, Amèrica llatina o Iberoamèrica en els anys 1930, sinó que el seu fundador Haya de la Torre s'enorgullia d'introduir el terme "Indoamèrica". Per Alan García, els Inques de Cuzco, morts fa molt de temps, són potser l'arrel de la nació. ¿Però on són els actuals indígenes de la muntanya pobres i pitjor encara, on són els indígenes selvàtics, els representants dels quals han estat repetidament titllats de no-peruans pel President en oposar els interessos del Perú als interessos dels habitants de l'Amazonia?

Alan García no dubta en titllar els indígenes de terroristes i de simpatitzants de Sendero Luminoso. La història, però, és ben diferent. Sendero Luminoso va atacar els indígenes de la selva. Després de l'assessinat d'Alejandro Calderón el 1989, líder ashaninka que presidia l'ANAP, federació del Pichis afiliada a AIDESEP, els indígenes van organitzar l'autoanomenat "exèrcit ashaninka", que en una setmana va fer desaparèixer el MRTA de la seva zona i després Sendero Luminoso de Satipo i Pangoa. Aquesta contribució no ha estat reconeguda als ashaninkas, ni per agrair-los-hi públicament, ni per restituir-los les seves terres que van abandonar quan regnava la violència.

Per Alan García, aquesta no és pas la primera massacre. De seguida, a la memòria històrica del poble peruà ha sorgit el dolorós record de la "Matansa dels Penals". El Perú va sortir de l'atroç dècada de la guerra de Sendero Luminoso (del 1980 al 1992) amb uns 70,000 morts, però amb una certa dignitat democràtica en haver-se constituit anys després i arribat a terme la investigació completa de la Comissió de la Veritat. S'han celebrat també judicis no només contra els líders de Sendero Luminoso sinó també contra l'ex-president Fujimori, per les matances d'escamots de la mort organitzades des de l'Estat. Tanmateix, no va haver-hi judici per la Matança dels Penals esdevinguda a la primera presidència d'Alan García, qui havia assumit el càrrec el 1985. Centenars de presos amotinats a les presons de Lurigancho i El Frontón van ser eliminats per les forces de l'Estat, se suposa que això va ser seguint ordres seves.

Un cop més, "mecidos" i tirotejats

Després dels esdeveniments de Bàgua el 5 de juny del 2009, on els indígenes clarament no s'hi van deixar dispersar pacíficament i van respondre violentament contra els trets de la policia, hi ha una enorme disparitat informativa pel que fa als morts. Els policies morts estan ben comptats, vint-i-quatre. Els indígenes morts, ferits, desapareguts, no estan ben comptats. Els seus dirigents estan ferits de bala o perseguits. Els periodistes que són a la zona no semblen capaços d'establir una xifra de morts. És l'hora, en una democràcia, de que el poder judicial actui amb independència. És ben probable, tal com passen aquestes coses, que si a les forces estatals d'ordre hi ha més de vint morts, n'hi hagi hagut molts més entre els indígenes. Alguns, com es va poder veure en un canal televisiu de Lima la nit del 8 de juny, estan sent enterrats a les seves comunidats sense ser inclosos a les xifres oficials ni la premsa.

Fa menys d'un any, es pronosticava per la CEPAL amb un optimisme força exagerat que l'economia del Perú batria rècords a l'Amèrica llatina i creixeria un 7 per cent el 2009. La inversió estrangera, precisament en els títols d'exportació de recursos naturals, seria un dels motors d'aquest creixement. Però a partir de l'agost del 2008 el món ha vist com el preu de les matèries primeres baixava un 50 per cent, fins el març del 2009. Per tant, s'anuncia el maig del 2009 (abans ja dels esdeveniments de Bàgua) que l'economia peruana entrava en decreixement, augmentant l'atur. La popularitat del president Alan García, que ja era baixa, va camí de baixar encara més. Aquests fracassos poden anunciar més autoritarisme i menyspreu dels drets humans. L'estratègia de la inversió estrangera i l'exportació de recursos naturals es veu ara, al Perú i a tota l'Amèrica llatina, novament com un error. I aquesta és l'estratègia que Alan García ha predicat amb prepotència.

El desenllaç de la matança de Bagua està per veure. Els indígenes amazònics, que s'havien comportat pacíficament, van reaccionar a l'agressió a la Curva del Diablo. Les posicions s'han aguditzat. Pizango, que era un interlocutor possible, és en vies d'exiliar-se al menys algun temps. Alan García pot pensar que un canvi de ministres (al menys una ministra ha dimitit ja, avergonyida), la via dura i l'apelació al racisme popular tan escampat al Perú el durà a un triomf en els dos anys que li resten a la presidència. Però l'oposició política i social no ha sortit vençuda dels tristos sucessos del 5 de juny. Al contrari. Tant de bo que aquests tristos fets serveixin per a un canvi de rumb que freni l'explotació de l'Amazonia i els seus habitants, no només al Perú sinó també als països veïns. La petició dels ecologistes equatorians de deixar el petroli en terra al Yasuní ITT (que limita amb territori peruà i amb pous de la Repsol) sembla ara més assenyada que mai.

Escrivia Rodrigo Montoya (antropòleg i professor emèrit de la Universitat Nacional Mayor de San Marcos, de Lima) fa gairebé un any, a l'agost del 2008: "Els pobles indígenes van demanar i exigir un diàleg, amb força i fermesa, però sense violència. El govern va enviar el ministre Antonio Brack per a assabentar-se'n del que volen i resoldre alguns temes segurament menors. Quan el Sr. García i els funcionaris del capital van pensar i redactar els decrets legislatius no van invitar a cap diàleg i els pobles interessats no van tenir ni tan sols la possibilitat d'assabentar-se'n d'allò que els esperava. Els dirigents indígenes van suspendre el diàleg demanant que vagi una comissió amb capacitat de decisió i no ser "mecidos"; és a dir, enganyats. El govern respon suspenent les garanties constitucionals; en dues paraules, apelant a la violència. Diàleg? En aquestes condicions no serà possible. Fins quan? Els indígenes ja no podran ni reunir-se ni fer manifestacions. La policia i, potser, l'exèrcit després, podran disparar i si maten no podran ser jutjats perque tenen llibertat per a matar mercès a una altra disposició del propi Alan García. Alguns mesos enrere, va dir als seus soldats i policies "disparin i pensin després". D'aquesta manera, no cal ser adivins per a suposarr que podriem veure més violència i morts degudament anunciades." (18 d'Agosto del 2008 amb el títol "Solidaridad con el movimiento indígena amazónico" en ALAI, Agencia Latinoamericana de Información).

Joan Martínez Alier i Martí Orta

Investigadors de l'ICTA, Universitat Autònoma de Barcelona.

Publicat originalment a Sinpermiso

Traducció al català d'Enfocant.net