L'afer Millet, corrupció a la catalana?

II

Que Fèlix Millet ha fet servir al seu capritx els recursos que li ha permès la triple presidència del Patronat del Palau de la Música, de la Fundació Palau de la Música i de l'Orfeó Català sembla fora de tot dubte Les notícies del seu patrimoni acumulat, del seu salari autoconcedit o la seva pròpia autoinculpació (dissenyada com una calculada estratègia per eludir la presó i frenar la investigació) així ho demostren. El que és realment inaudit és que se li hagués donat tant de poder a algú que en el passat ja havia estat inculpat per un fosc procés d'estafa col.lectiva (l'afer Renta Catalana). Perquè el que és greu és que el conjunt d'aquests organismes està fonamentalment finançat amb fons públics i a la seva junta participen representants de l'alta burgesia catalana i de les elits polítiques (incloses personal clarament lligat al Partit dels Socialistes de Catalunya, com l'ex diputada Anna Balletbó, o una de les filles de Pasqual Maragall). Persones que en força casos, com el mateix Fèlix Millet, apareixen també vinculades a altres entitats del G-16. Es tracta de recursos especialment quantiosos perquè durant el mandat de Millet s'han engegat dues grans obres de remodelació de l'edifici que han absorbit una enorme quantitat de recursos (només la segunda va costar 24 milions d'euros), que donen fe de l'enorme capacitat de drenatge exercida per aquest sr. i els seus secuaços. I això malgrat que ja el 2002 la Sindicatura de Comptes (l'equivalent català del Tribunal de Cuentas) hi va detectar anormalitats, les quals no van impedir que tant les administracions corresponents com els propis patrons miressin a una altra banda. Sens dubte la personalitat de Millet, la seva capacitat de relacions públiques, el seu origen i posició familiar (el seu oncle va ser l'històric fundador de l'Orfeó, una figura històrica de la ciutat) hi contribuïen. Però també han jugat al seu favor uns altres factors que obliguen a considerar que el cas va més enllà de la simple història del saquejador incansable.

Hi ha dues qüestions que resulten especialment notòries. D'una banda, les relacions polítiques del propi Millet, ben connectat tant amb la dreta nacionalista catalana com amb el Partit Popular, la qual cosa explica la participació en el patronat de la delegació catalana de la Fundació FAES. El que comença a aflorar és que des de la Fundació del Palau, bàsicament orientada a obtenir fons per al propi Palau, finançava altres institucions relacionades amb la dreta nacionalista catalana. En el moment d'escriure aquestes línies ja hi ha evidència de que això ha succeït amb la Fundació Trias Fargas (de Convergència Democràtica de Catalunya) i amb una no nascuda Fundació Espais que va servir per tapar la fallida del fracassat projecte del Partit per la Independència promogut per Àngel Colom i Pilar Rahola (i al qual també va participar-hi el president del FC Barcelona Joan Laporta). Colom, en ser descoberta la seva implicació, va al.legar en  defensa seva que algú li havia recomanat d'acudir a Millet en busca d'ajut (i va penjar intempestivament l'entrevista que li feia Manel Fuentes a Catalunya Ràdio quan aquest li va preguntar si qui s'ho havia aconsellat era Artur Mas). Potser tampoc sigui casualitat que l'advocat defensor de Millet sigui Pau Molins, fill d'un altre ex-conseller convergent i membre d'una família enriquida  amb la producció de ciment (introductora exclusiva a Espanya del ciment aluminós causant de morts i un gravíssim problema d'habitatge als barris més humils de  Catalunya). Hi ha, per tant, més que indicis de que part dels fons desviats han servit per a engreixar una seguit d'institucions de l'espai dels partits conservadors. Resta per veure si el finançament també arribava a més llocs o si la complicitat del Partit Socialista es limitava a mirar a una altra banda el que feien els seus rivals polítics, com a mostra d'aquesta especial omertà educada que tan sovint practiquen les elits catalanes.

D'altra banda, resalta una qüestió que va més enllà del saqueig i la corrupció. I és el tractament públic que reben alguns grans operadors culturals i esportius. A l'actual model de competència entre ciutats que genera la globalització, les elits polítiques no dubten en dedicar ingents recursos a promoure icones “culturals” i “esportives” que actuïn com a marques de la ciutat. I és aquí on les elits a l'estil del G-16 barceloní tenen una enorme capacitat d'influència i d'orientació de les polítiques públiques. D'obtenció de recursos sigui per la via directa del finançament o per la indirecta de la requalificació urbanística. El problema de l'aluminosi (que va afectar 35.000 habitatges a Catalunya, en molts casos implicant l'enderroc i la reconstrucció) va tenir lloc en el mateix periode de l'incendi del Liceu. Mentre aquest darrer es va reconstruir i ampliar en quatre anys, els barris afectats per l'aluminosi encara tenen pendent la solució de prop de 1.000 habitatges després de 19 anys d'espera. Avui alguns dels processos urbans més conflictius que viu la ciutat de Barcelona hi té a veure, amb aquests mateixos interessos, com la qüestionada requalificació de terrenys del FC Barcelona al barri de Les Corts (per a construir-hi habitatge). O el mateix projecte d'hotel que impulsava el propi Millet i que havia aconseguit una requalificació de l'espai públic “regalat” per l'Ajuntament i la Generalitat. Un projecte altament qüestionat pel moviment veïnal i que incloïa a dosis variables especulació pura i dura del propio Millet, nyap urbanístic i cessió d'interès públic per part de l'administració. Cal tenir en compte que en totes aquestes operacions, juntament amb els promotors-especuladors i l'Administració, hi juga un paper fonamental l'arquitecte-estrella que “avala” la qualitat i interès del projecte. Els Tusquets, Bofill, Foster etc. són ells mateixos agents actius d'aquestes operacions (Òscar Tusquets, que figurava com a “vedette” del projecte d'hotel i que va ser qui va remodelar el Palau de la Música, no ha dubtat en sortir corrent quant s'ha destapat el cas i ha tingut la barra de denunciar, amb força anys de retard, que les obres van costar la meitat del que li van dir).

III

Hom pot pensar que som davant d'un cas singular. Diferent al de la tradicional corrupció amb l'obra pública o les requalificacions urbanístiques. Que Fèlix Millet és un cas especial de delinqüent social. Però és possible identificar amb facilitat les semblances o connexions del cas amb el que succeeix a d'altres (començant pel “Gurtel”) del nostre entorn i fins i tot d'altres latituds.

Potser Barcelona és una ciutat que ha explotat al màxim la creació d'icones amb pretensió d'universalitat. Però el model és d'aplicació més general i té variants per tot arreu. Les requalificacions fraudulentes a grans clubs esportius, i fins i tot la intervenció pública davant de la fallida de projectes privats és habitual a tota la geografia espanyola (amb els casos més evidents del Real Madrid i el València CF), com n'és també, d'habitual, la dèria per construir grans “temples culturals” alhora que es dedica poc esforç i recursos al foment de la cultura de base (al meu parer un dels elements explicatius del problema del fracàs escolar, l'absència de motivacions i referències cultes a la qual viu una gran part de la nostra societat). En els enormes dispendis en “fastos” i “projectes vistosos” s'hi colen enormes sumes. No és casualitat que tota la xarxa teixida per Correa i els seus col.laboradors estigui relacionada amb aquestes activitats: es tracta d'un espai on els costos reals resulten força opacs i on és possible filtrar recursos sense que es noti gaire.

Hi ha també la qüestió judicial. Si alguna cosa caracteritza aquest país no és només la proliferació de casos de corrupció, sinó també l'enorme exquisitesa amb la qual ses senyories tracten aquesta mena de delinqüentes. En poques setmanes hem presenciat com un manifest especulador per la via de la informació privilegiada (César Alierta, president de Telefònica) era exonerat mercès a la prescripció del delicte), com el cas d'un President de comunitat autònoma que havia rebut quantiosos regals d'un presumpte (i pres) delinqüent era arxivat mercès a la ignorància de la informació rellevant. I ara estem assistint a un procés, el d'en Millet, on el jutge demora intervencions en detriment de les possibles proves inculpatòries. Podriem trobar-ne moltes més, d'il.lustracions d'un sistema judicial amb inequívoques característiques de classisme que greixa el nostre model de capitalisme depredatori.

En Millet, finalment, forma part de la classe de delinqüents de guant blanc que en els darrers anys tant han proliferat, ja es diguin De la Rosa o Madoff. Cadascú d'ells constitueix una història particular, però les seves accions, el llarg temps d'impunitat, només es poden entendre si els situem en el context d'hàbits i comportament de la classe social que els acull i del marc institucional i cultural que els deixa espais  d'actuació.

Publicat al número 73 de mientrastano.e. Traduit per enfocant.net