La UE i Zapatero se superen

La UE i Zapatero se superen, o quan els bojos són els pigalls dels cecs

“Tothom comprèn que la sobirania democràtica dels pobles europeus és en vies de veure's definitivament burlada per les fúries privades d'uns mercats financers embogits, que resulten ser els veritables pigalls d'una elit tecnocràtico-política evidentment cega. Que aquesta comprensió, que d'una manera o una altra ha ingressat ja en el sentit comú popular europeu, es pugui canalitzar i articular d'una manera política adient, en comptes d'enquistar-se en una resignació i en una impotència perillosament manipulables per l'extrema dreta, d'això, precisament, es tracta.”

No cal insistir un cop més en la berlanguesca trajectòria seguida per Zapatero i els seus assessors des que, potser entestats en continuar expressant amb bona fortuna electoral les actuals dinàmiques de polarització político-social en termes de simple cultural war, es van negar en rodó fins ben entrat el 2009 a admetre ni tan sols que pogués parlar-se, no ja de crisi, sinó fins i tot de recessió econòmica a Espanya. Ni tan sols val ja  la pena de recordar que, reconeguda l'aclaparadora realitat de la crisi a mitjans del 2009 –a la força pengen—, i com si d'una batalla cultural més es tractés –contra el clergat, contra el revisionisme històric, contra el masclisme o contra l'homofòbia—, Zapatero va cercar en un primer moment de passar retòricament a l'ofensiva amb la paladina (i per a molts esperançadora) declaració de que, "evidentment, hi ha una política econòmica d'esquerra, diferent de la de dreta".

Hic Rhodus: el passat 12 de maig el president va comparéixer davant del Congrés dels Diputats per tal d'informar dels acords adoptats pocs dies abans pel Consell d'Economia i Finances de la UE, ECOFIN, en relació amb la crisi fiscal que afecta Europa, i ben especialment Grècia, i amb la creació d'un "mecanisme europeu d'estabilització" (MEE). La seva intervenció va començar amb un balanç de les diferents mesures adoptades pel seu govern per a lluitar contra la crisi, i especialment, del Pla d'Austeritat engegat a finals del gener d'enguany, amb la finalitat de reduir el dèficit públic del 11,2% al 3% del PIB a finals del 2013 amb una retallada de la despesa pública de 50.000 milions d'euros (5% del PIB).

La bomba

Després va venir la bomba: l'anunci de que, com a conseqüència dels atacs especulatius massius registrats durant la darrera setmana contra el deute públic dels Estats membres de la UE i dels acords que s'acabaven d'assolir a l'ECOFIN, s'engegaria un Pla de Xoc. S'accelerarien els ritmes d'aplicació del Pla d'Austeritat amb una reducció adicional de la despesa pública el 2010 d'un 0,5% del PIB i d'un 1% el 2011 –per un valor total de 15.000 milions d'euros—, amb el propòsit declarat de situar ja a finals del 2011 el dèficit fiscal en el 6,5% [1].

Així doncs, el Govern, davant de la manca de suports parlamentaris, es disposa a aprovar per Reial Decret les nou mesures anunciades per al periode 2010-2011 el proper 21 de maig. Aquestes mesures impliquen:

+ La reducció en un 5% dels salaris dels funcionaris públics.

+ La congelació de les pensions (amb l'excepció de les no contributives i mínimes).

+ L'eliminació del règim transitori per a la jubilació parcial

+ La fi del xec-nadó de 2.500 euros

+ El control de les dosis dels medicaments a la sanitat pública

+ L'eliminació de la retroactivitat en el cobrament de les prestacions de la Llei de Dependència

+ La retallada en 600 milions d'euros de l'ajut als països en desenvolupament (AOD)

+ La reducció en 6.000 milions de la inversió pública en infraestructures.

+ I finalment, una retallada de 1.500 milions en la despesa pública de les administracions autonòmiques i municipals [2].

Malgrat insinuar després, en el debat parlamentari, una possible pujada d'impostos a les rendes del capital, Zapatero va eludir qualsevol mesura d'augment dels ingressos fiscals, més enllà de la pujada de l'IVA en dos punts, prevista ja a partir del proper mes de juliol en els presupostos del 2010.

Zapatero es va referir també a tres reformes estructurals previstes i exigides pel Banc d'España, el BCE i el FMI:

+ La del mercat de treball, la negociació de la qual amb els sindicats i la patronal ha de concloure el maig.

+ El debat i revisió del Pacte de Toledo sobre les pensions al Congrés dels Diputats.

+ I finalment, la reestructuració de les Caixes d'Estalvi, amb la reforma –que es vol consensuar amb el PP— de la Llei Orgànica de les Caixes d'Estalvi, reforma que ha de comportar una important concentració del sector financer espayol.

Amb aquestes mesures de teràpia de xoc del Pla d'Austeritat, el Govern de Zapatero es disposa a trencar per Reial Decret:

+ Els Acords de la Funció Pública amb els sindicats del sector , assolits en data tan recent com el setembre del 2009.

+ La Llei 33/85 sobre el manteniment de la capacitat adquisitiva de les pensions (que, d'altra banda, no es comptabilitzen al presupost nacional i que gaudeixen pel moment de superàvit a la Caixa de la Seguretat Social).

+ La Llei 40/07 sobre el règim de jubilacions.

+ Els acords parlamentaris sobre la Llei de Dependència.

+ I finalment, diverses disposicions de la Llei de Presupost del 2010.

No ofereix dubte: es tracta de la més gran i més decidida ofensiva contra els drets socials i econòmics de les classes treballadores que té lloc al Regne d'Espanya des de la fi del franquisme. Lluny de ser un pla de lluita contra l'atur i per la reactivació econòmica, el seu únic i declarat objectiu és mantenir el deute públic espanyol als mercats financers internacionals.

Amb aquest pla de xoc neoliberal, que constitueix una agressió sense precedents contra la seva pròpia base social, Zapatero i el seu Govern s'han suïcidat políticament.

La crisi fiscal europea

Per tal de comprendre l'abast econòmic i polític d'aquest Pla de Xoc, cal situar-lo en el seu context europeu i espanyol.

Una crisi financera sense precedents des de la II Guerra Mundial va implicar un increment, també sense precedents, del dèficit públic. El dèficit públic va servir, en primer lloc, i sobre tot, per a rescatar amb sumes gegantines institucions bancàries privades, per a pal·liar o mitigar els desastres socials de la crisi (increment de l'atur i de la pobresa) i, per últim, per a desenvolupar polítiques fiscals d'estímul públic d'una economia que queia acceleradament en una descomunal depressió. Unes polítiques fiscals d'estímul de l'economia, cal recordar-ho, que havien estat un veritable tabú per a l'ortodòxia neoliberal imperant fins a  finals del 2008, aferrada monotemàticament fins aleshores a les úniques polítiques monetàries d'orientació antiinflacionària.

Des de finals del 2008, però, les polítiques fiscals d'estímul públic de l'economia –inversió pública directa en infraestructures i suport públic més o menys enèrgic a l'increment de la demanda efectiva— no han deixat de ser al punt de mira de la dreta econòmica i d'una generació sencera d'economistes, "experts" i pèrits en legitimació diversos, crescuts i educats tots en un antikeynesianisme militant. Per tal d'adonar-se'n, n'hi ha prou amb observar la histèria antidèficit registrada a tots els països, començant pels EEUU. Hi ha, però, una diferència essencial entre països, com els propis EEUU, Gran Bretanya i el Japó, que mantenen la seva sobirania monetària (amb el dòlar, la lliura i el ien), i països com Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia o França, que l'han perduda (a favor de l'euro). Una cosa és practicar polítiques fiscals expansives i incórrer en dèficit públic (i emetre deute públic) tot mantenint la sobirania monetària, i una altra de ben diferent és fer-ho havent perdut sobirania monetària. I una cosa és no tenir sobirania monetària, però ser dins d'un espai monetari polític-econòmica i fiscalment comú (com l'estat de Califòrnia, dins dels EEUU), i una altra força diferent és no tenir soberania monetària –capacitat per emetre i devaluar o apreciar la pròpia moneda— i ser en aquest espai sense política econòmica i fiscal comuna, o al menys coordinada (com és el cas de Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia o França). L'obtús dogmatisme neoliberal amb el qual es va articular la Unió Monetària Europea va dur a crear un espai monetari comú per als països membres, tot prohibint alhora la coordinació de les seves polítiques econòmiques i fiscals. Si Grècia, posem per cas, hagués pogut devaluar la seva moneda, no s'hauria enfrontat als problemes amb els quals s'enfronta des de fa uns mesos (Califòrnia és un estat fallit, i no en té, de problemes); i si Grècia, posem també per cas, hagués pogut emetre títols d'eurodeute (és a dir, de deute públic solidàriament avalat per tots els països membres), tampoc no s'hauria enfrontat a aquests problemes (el deute del Japó en relació amb el seu PIB és molt superior al grec, i no en té, de problemes).

El fet de no poder fer ni una cosa ni l'altra ha dut a la següent i cruel situació: els mateixos mercats i instituts financers privats que han estat salvats in extremis amb milmilionaris rescats públics aprofiten ara la seva bonança per especular contra els títols de deute grecs,  fent-ne pujar els interessos fins a convertir en infinançable als mercats el dèficit públic grec i amenaçant, a través d'una possible fallida grega, la pròpia moneda comuna de l'eurozona. Després d'unes inacabables setmanes de vacil·lació i paràlisi, en bona part causades pels guardians alemanys de l'ortodòxia econòmica, i després d'una amenaça gens velada del govern francès d'abandonar l'euro, quan l'agreujament de la situació de Grècia va començar ja a resultar contagiosa i a amenaçar seriosament l'existència mateixa de l'euro, la UE s'ha decidit a violar les seves pròpies regles fundacionals i a tractar d'imposar un marc de política econòmica comuna a l'eurozona.

Els acords assolits a l'ECOFIN el 9 de maig, després la reunió, divendres 7, dels caps d'Estat de l'Eurogrup, signifiquen la creació –precàriament coberta per l'article 122 del Tractat de Lisboa— [3] d'un "mecanisme europeu d'estabilització" (MEE) tan opac com ambigu en les seves regles de funcionament. S'institueix el MEE amb aportacions dels Estats membres per una suma de 57.000 milions d'euros, la qual cosa permet la concessió de crèdits per un valor de 500.000 milions d'euros als Estats membres en dificultats amb el seu deute públic. A aquest mecanisme s'hi suma també el Fons Monetari Internacional, amb una aportació que permetrà d'apujar el nivell dels crèdits al voltant dels 750.000 milions d'euros.

Deflació competitiva: establir les bases d'una cursa cap a l'abisme

Lluny, però, d'establir les bases d'un espai político-econòmic comú, apte per permetre polítiques fiscals expansives antirrecessives del conjunt de la UE (inversions públiques, estímul públic de la demanda efectiva, etc.), el que la reunió de l'ECOFIN va començar a instituir oficialment a escala europea és una política d'estalvi i austeritat de la despesa pública incentivadora d'una mena de concurs suïcida de deflació competitiva entre els països de l'eurozona: retallada de les inversions públiques, retallada dels salaris dels funcionaris públics, congelació de les pensions, destrucció dels salaris privats per la via d'ulteriors "flexibilitzacions" del mercat de treball, augment de l'IVA, etc. (Com si, per exemple, el Govern Federal dels EEUU, en comptes de pagar, com ho fa, els xecs de la seguretat social i altres despeses públiques del fallit estat californià, imposés als californians més austeritat i fes, a més a més, que la resta dels estats federats competissin entre sí i amb Califòrnia en austeritat.) El dumping fiscal i social i la deflació competitiva poden potser funcionar en un sol país (ha funcionat a Alemanya, tot catapultant les seves exportacions als últims anys), a condició, però, de que la resta s'abstingui de fer-ho. És una evident fal·làcia de composició pensar que tots o molts poden fer-ho alhora: el 60% de les exportacions alemanyes van a parar a països de la UE; la depressió de la demanda efectiva a escala europea no pot deixar d'afectar negativament a les exportacions alemanyes (i de qualsevol altre país membre).

A jutjar per l'evolució dels mercats durant la setmana passada –de dilluns a divendres—, els mercats no han trigat a treure aquesta mateixa conclusió: el MEE ha fallat ja al seu mateix inici. Paul Volker, l'antic president de la Reserva Federal nord-americana ha parlat obertament de procés de "desintegració de l'euro", i el propi president del BCE, Jean-Claude Trichet, que fa només uns dies s'omplia la boca amb "brots verds", acaba de declarar que assistim a la pitjor crisi coneguda, no des de la Segona Guerra Mundial, sinó des de la Primera!

Dilluns 10 de maig, el Banc Central Europeu va iniciar una intervenció massiva i precipitada als mercats secundaris del deute, seguint els acords de l'ECOFIN i renunciant manifestament a la seva pretesa "autonomia", ara que es tracta de salvaguardar els interessos dels mercats financers. De tota la setmana, la intervenció del dilluns al mercat de deute fou sens dubte la que va tenir l'efecte de xoc més gran sobre les taules de deute públic dels grans bancs, quan van començar a rebre de cop i volta cadenes de trucades d'empleats de l'Eurosystema que els demanven de comprar quantitats ingents de bons grecs, irlandesos i portuguesos, a gairebé qualsevol preu i immediatament. Segons les estimacions de la premsa especialitzada, el BCE ha comprat fins el moment bons d'aquests tres Estats membres per un valor aproximat de 20.000 milions d'euros. Amb efectes dispars, però: mentre que l'interès del bo grec va caure de l'escandalós 12% al 8%, el bon portuguès va pujar un punt. L'exclusió dels bons espanyols i italians va mantenir el mercat estable fins el dia 13, quan van començar a pujar de nou, inmediatament després de l'anunci del pla de xoc de Zapatero. Però els mercats financers es varen omplir de diners públics. No és estrany que les borses europees assolissin pujades sense precedents aquell mateix dilluns, per iniciar a continuació un procés de correcció durant tota la setmana, que va acabar el divendres 14 de maig amb pèrdues també històriques. Per posar l'exemple espanyol, l'Ibex 35 va passar de pujar el 14% a caure el 6,6% a les dues dates senyalades.

Com han resaltat nombrosos analistes, el BCE va prendre la decisió de comprar deute públic sota una enorme pressió política i d'uns mercats en pànic, que n'exigien la intervenció, tot alegant que "si no s'hi fa alguna cosa ja, l'efecte contagi causarà l'esfondrament de tots els mercats, un rere l'altre, i després resultarà impossible d'arreglar". La decisió del consell de govern del BCE no va ser unánime, com va reconéixer Trichet, ja que probablement al menys Weber (president del Bundesbank i candidat a substituir-lo) s'hi va oposar. El BCE va prendre la decisió de mala gana i en oberta contradicció amb els seus propis principis fonamentalistes de no fer res que pogués considerar-se un finançament indirecte del dèficit públic dels països que han mostrat una "irresponsabilitat" fiscal més gran.

A la conferència de premsa mensual del BCE sobre la política monetària del passat dijous 6 de maig, Trichet va respondre a un periodista que el consell de govern del BCE ni tan sols havia discutit el tema de compra de deute públic. És a dir, quatre dies abans d'anunciar la decisió de comprar-ne!

Per tal d'escapolir-se de l'òbvia acusació de que finançava la despesa pública a costa de la responsabilitat fiscal i de l'estabilitat de preus, tot violant els termes del seu mandat, el BCE es va defensar amb l'argument de que l'objectiu de les compres era ajudar a recompondre aquells segments del mercat de deute públic que havien deixat de funcionar amb normalitat. També que absorbiria a través d'operacions especials les injeccions de liquidesa creades amb les compres de deute públic, de manera que les desenfrenades pressions inflacionistes així creades pel propi BCE no posessin en risc la sacrosanta estabilitat de preus. Res d'això no ha tingut lloc fins ara.

Els mercats financers havien rebut el missatge: la UE no permetria la fallida a curt termini de cap dels seus Estats membres, i garantia en curt els guanys dels especuladors al mercat secundari -encara que amb el risc afegit d'haver de cobrir-se tot comprant a preus més alts- , per tal de que se'n retiressin temporalment mentre entrava en funcionament el MEE. És a dir, mentre els Estats membres en perill se sotmetien a la teràpia de xoc neoliberal contra les seves crisis presupostàries: el 12 de maig, Espanya, i un dia més tard, Portugal. A més a més, el BCE, avantçant-se a les necessitats dels especuladors en el seu trasllat al mercat de divises, l'onze de maig va tornar a obrir la línia de crèdit swap en dòlars i altres divises (en col·laboració amb la FED, el Banc d'Anglaterra i el Banc Nacional Suís) als bancs nacionals i privats, tot i que la demanda no va superar els 9.000 milions de dòlars, malgrat les pressions per refinançar els actius dels bancs europeus als EE UU.

El missatge, però, era també de feblesa. Per partida doble. Amb tot el capital injectat pel BCE com a catalitzador, més la perspectiva de noves línies de crèdit alimentades pel BCE en divises, els inversors de tota mena es van traslladar del mercat secundari del deute al mercat de divises tot buscant liquiditat i transparència [4], i van començar un atac lent però acumulatiu contra l'euro, que va començar a caure des del 1,3 fins a l'horitzó de la paritat amb el dòlar, sense que s'hagi tingut més notícia de per a què pot servir en aquest cas el MEE. D'altra banda, presoner de la "paradoxa de Minsky" [5] tot el pla de salvament del deute europeu, l'únic que s'aconseguia era guanyar temps per veure l'eficàcia, o la seva manca, de la teràpia de xoc de la deflació competitiva, és a dir, amb un ajust a través de les caigudes dels salaris, la retallada de la despesa social, la dràstica caiguda de la inversió pública i el sosteniment dels pagaments del deute a través de l'increment de l'exportació. Exportació de qui envers qui? En el cas de la UE, dels països de la perifèria europea envers Alemanya, però a condició de que es produís un augment de la demanda interna alemanya –que no és la política del govern liberal-conservador presidit per Merkel—, així com un augment de les exportacions alemanyes a un mercat mundial amb salaris deprimits a l'estil xinès. Tot, en una jerarquització de les conseqüències de la crisi "cap a baix", tant en termes socials com de centre-perifèria geopolítica. La veritat és que totes dues "febleses" s'alimenten en la il·lusòria lògica neoliberal: es fantasieja amb què la depreciació de l'euro a causa dels atacs especulatius pogués ajudar a guanyar "competitivitat" exportadora mundial a la locomotora europea, la qual cosa, a l'hora, vendria a reforçar les teràpies de xoc.

Molts analistes de bancs d'inversió consideren que l'impacte negatiu sobre el creixement de l'economia grega de la retallada de la despesa pública exigida per la UE, el BCE i el FMI serà tal, que Grècia no tindrà més remei que reestructurar part del seu deute per tal de poder pagar-lo. És a dir, el pla d'ajust fiscal és tan brutal, que lluny de fer sostenible el pagament del deute, n'empitjorarà la sostenibilitat. Quin sentit, però, té això quan el que s'ha decidit és de rescatar Grècia? D'aquesta flagrant contradicció no se'n pot concloure sinó que el pla d'ajust grec va ser concebut, primer de tot i sobre tot, com un advertiment exemplificant per als altres països de la zona euro, en especial Espanya i Portugal, encara que sigui a costa de condemnar l'economia grega a l'impagament parcial i a la reestructuració del seu deute. I a jutjar pels resultats posteriors, l'objectiu principal ha estat un èxit.

La crisi financera va donar pas a una crisi econòmica galopant, i aquesta ha donat pas a una crisi fiscal de dèficit públic. I la manera de fer front a la crisi de dèficit públic amenaça ara amb un nou rebrot virulent de la crisi econòmica, precisament quan, pretesament, apareixien algunes dades incipients de recuperació. Allò que manifestament està avui en qüestió és tot el projecte de construcció europea neoliberal. Al fracàs de legitimar-lo amb una Constitució europea rebutjada a França i als Països Baixos, cal sumar-hi ara l'absoluta inoperància del Tractat de Lisboa que va venir a prendre el relleu, la fi del fetitxisme de la "autonomia" d'un BCE perdut en una erràtica política d'intervenció als mercats i, en fi, la palesa incapacitat de sostenir el pacte social que conforma el "model social europeo". L'Estratègia 2020, que era la "joia de la corona" de la nova Comissió presidida per Barroso després de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, i que havia d'orientar la recuperació econòmica [6], s'ha vist abrupta i taxativament substituida aquesta passada setmana per les amenaces de l'ECOFIN i les comminacions intimidatòries als governs dels Estats membres en dificultats. La "governança econòmica" –a partir d'un augment del raquític presupost europeu i d'una incipient coordinació de les polítiques fiscals— ha estat substituida per la disciplina tanatoplàstica de la teràpia de xoc: la Comissió europea s'erigeix ara en guardiana del procés d'elaboració presupostari dels Estats membres, abans de la seva adopció parlamentària. A la pèrdua de la sobirania monetària ve a afegir-s'hi la pèrdua de la sobirania fiscal, segrestades totes dues per una elit tecnocràtica tan obstinadament dogmàtica doctrinalment com lliurada, a la pràctica, als interessos dels rendistes financers. Mentrestant, posem per cas, les grans entitats financeres privades poden prendre préstecs del BCE a l'1% per a comprar títols de deute públic grec remunerats amb interessos artificialment inflats per l'especulació fins a més del 7%, [7] un govern com el grec del socialista Papandreu, que acabava de ser escollit democràticament per la seva població per tal de desenvolupar una política d'expansió i de despesa social, és forçat pels eurotecnòcrates i per uns mercats financers dominats a plaer pels especuladors a posar en obra una política de deflación competitiva.

El missatge és inequívoc: si el procés de construcció neoliberal d'Europa ha fracassat, el que ha de canviar és Europa, per tal d'adaptar-se al neoliberalisme, en comptes d'abandonar el neoliberalisme per tal de construir Europa [8].

Zapatero doblega el clatell

El Pla d'Austeritat presentat pel president Zapatero al Congrés dels Diputats el 17 de febrer [9] posava punt i final a mesos d'equilibris de funàmbul entre la promesa de mantenir els drets socials i laborals dels treballadors i el suport als beneficis empresarials, equilibris possibilitats per la col·locació de deute públic espanyol als mercats financers. La crisi econòmica començava a donar pas prioritari a la crisi fiscal, i el discurs d'un nou model econòmic, recollit a la Llei d'Economia Sostenible, al de l'austeritat com a missatge contra els atacs especulatius als mercats financers del 27 i 28 de gener i del 4 de febrer.

Tanmateix, l'anunci del Pla d'Austeritat es va veure eclipsat al seu dia pel del possible augment de l'edat de jubilació als 67 anys. La resposta de CC OO i UGT a aquesta segona amenaça amb la manifestació del 23 de febrer, i l'emfàtica afirmació del Govern de que això no es faria en cap cas fora del consens parlamentari del Pacte de Toledo, van crear la falsa impressió de que el Pla d'Austeritat era només un missatge destinat als mercats financers, i per tant, modulable a través del diàleg social i de la pressió sindical. A això hi va contribuir el propi Zapatero: "Als qui discrepen els dic que aquest és un Govern que escolta, que no és un Govern, ni ha estat ni serà, de decretazos, sinó que el seu senyal d'identitat serà el diàleg i l'acord" (El País, 24-2-2010). I la Ministra d'Economia, Elena Salgado, qui va corregir públicament el seu Secretari d'Estat, Carlos Ocaña, que havia amenaçat amb una possible revisió per al 2011-2012 de l'Acord de la Funció Pública amb els sindicats de funcionaris (El País, 25-2-2010).

Mentrestant, la crisi fiscal grega va començar a fer estralls a cop de plans de xoc imposats per la UE i l'FMI –el consumat "especialista" en plans de xoc i en ajustos estructurals que enfonsen economies, inopinadament ficat ara a Europa mercès a la senyora Merkel i celebrat com a tal especialista per la senyora Lagarde—, de nous atacs especulatius contra el deute públic grec i de vagues generals i manifestacions als carrers, tot esperant una decisió política de rescat per part de la Comissió i el BCE, bloquejat per la Cancellera Merckel davant de les eleccions regionals a Renània, que finalment perdria.

A Espanya, l'acumulació d'intervencions exigint una reducció del dèficit públic més ràpida no es van fer esperar, amb la consigna de que "Espanya no és Grècia, però se'n pot encomanar". El president del BBVA, a la seva junta d'accionistes, exigia un "pla urgent i sostingut" de reducció del dèficit fiscal (El País,12-3-2010). El Banc d'Espanya informava de que el deute de les comunitats autònomes s'havia disparat en un any el 25,8%, fins als 86.280 milions d'euros (El País, 13-3-2010). Les agències de qualificacions van començar a amenaçar amb una probable rebajixa de la seva estimació de risc del deute públic, fins que Standard and Poor ́s la fes efectiva el 10-4-2010. L'emissió de deute el 20-4-2010 pel Banc d'Espanya, per un valor de 6.600 milions d'euros, es va fer sense cap problema, però amb un tipus marginal del 0,904% en comptes del 0,848% del mes de febrer, la qual cosa, però, va permetre ja a l'ex-ministre neoliberal de Felipe González Carlos Solchaga afegir-se a la campanya de pressions. Però encara el centre del debat estava ocupat per les negociacions del Pacto de Zurbano, que cercaven de forjar consensos al voltant del Pla d'Austeritat, al diàleg de sords sobre la reforma del mercat laboral i a les fusions de les Caixes d'Estalvi. Els nous ajustos es deixaven per a la negociació del presupost del 2011, a la tardor.

No era, d'altra banda, aquest l'únic problema del Regne, que patia una crisi oberta de l'administració de justícia en tres casos tan importants com l'acusació contra Baltasar Garzón per "prevaricació" arran de la seva investigació dels crims del franquisme, el bloqueig del Tribunal Constitucional en el dictamen de l'Estatut de Catalunya a recurs del Partit Popular i, per últim, l'absolució, després de set anys de persecucions inquisitorials, dels periodistes d'Egunkaria.

El 4 de maig, tot coincidint amb una visita de Zapatero a la Comissió a Brussel·les en el marc de la presidència rotatòria d'Espanya al Consell, les borses europees es van esfondrar – com havia passat durant la seva intervenció a Davos el 28 de gener—, i l'Ibex 35 va caure un 5,4% davant del rumor de que el veritable objectiu del seu viatge era preparar un pla de rescat per valor 280.000 milions d'euros. El dia abans s'havia aprovat el pla de rescat de 110.000 milions d'euros per a Grècia i el Governador del Banc d'España, Miguel Angel Fernández Ordóñez, havia lloat el pla per a insistir, tot i marcant les diferències amb Espanya, en la urgència de dur a terme les reformes estructurals neoliberals per ell defensades. A la roda de premsa amb Van Rompuy, un Zapatero desencaixat no va poder més que balbutejar un desalterat "no dono crèdit, és una absoluta bogeria, un despropòsit monumental". El rumor, però, va costar als grans bancs espanyols una pèrdua del 7% i, a partir d'aquest moment, la pressió es va fer insoportable per un Govern cada cop més dividit i que políticament ha perdut el nord .

Un canvi radical d'horitzó

Què ens espera ara?

En el terreny econòmic, cal constatar que estem immersos en un bucle especulatiu i de mesures d'austeritat que obre la perspectiva d'una segona recessió, poc després de que la primera semblés a punt de tocar fons, com a conseqüència de la crisi fiscal: desapareix de l'horitzó fins i tot la perspectiva d'una lenta recuperació sense ocupació. L'exemple del que va passar a l'Amèrica Llatina a la dècada dels 80 i 90, per moltes diferències que hi hagi, com amb Grècia, cal ser tingut en compte. La teràpia de xoc neoliberal i el model de servei del deute a través de rebaixar salaris per tal de guanyar competitivitat exportadora ha tingut conseqüències desastroses allà on s'ha aplicat. A la UE, l'espai econòmic més gran del món, i l'espai on, d'aquella manera, millor es conserven les restes del capitalisme socialment reformat de la postguerra, pot suposar l'assalt final a l'anomenat "model social europeu" en nom de la defensa d'un euro acorralat pels especuladors.

En el terreny social, el procés de polarització i desigualtat social que ha anat desenvolupant-se en aquests anys, s'accelerarà. És d'allò més previsible que les resistències dels sindicats europeus a les teràpies de xoc triguin en recobrar densitat, efectivitat i capacitat de coordinació. S'obre a Europa un periode llarg i dramàtic, i de rellevància políticament planetària. És d'esperar que permeti guanyar experiència i aprendre lliçons, unes de noves, d'altres, i potser la majoria, catastròficament desapreses. La més important és, sens dubte, la de la necessitat de la unitat i de la mobilització, de la perentòria urgència de recompondre les divisions que introdueix la crisi entre aturats i treballadors amb convenis sindicals i per sectors, a través de la tradicional política de front unificat de la població treballadora.

En el terreny polític, la pressió i la vigilància sobre els darrers governs social-demòcrates de la UE, Espanya i Portugal, els ha deixat sense marge de maniobra i en oberta confrontació amb la seva base social. La reconstrucció de l'esquerra només es pot fer en la defensa dels treballadors, en la resistència contra les teràpies de xoc neoliberals, a partir de les organitzacions socials i sindicals però plantejant la necessitat d'una alternativa política.

Al Regne d'Espanya, el calendari no pot ser més clar: la resistència al pla de xoc ha de tenir lloc abans de l'estiu, i ja hi ha convocada una vaga del sector públic per al dia 2 de junio [canviada després al dia 8]. CC OO i UGT no volen abandonar de moment la possibilitat d'aconseguir encara algun avenç a les negociacions de la reforma laboral, tot preveient una correlació de forces política cada cop més negativa, la qual cosa explica la seva prudència a l'hora de concretar la perspectiva d'una vaga general. Les eleccions autonòmiques de Catalunya a l'octubre es veuran força condicionades no només pel clima social, sinó també pel dictamen del Tribunal Constitucional –si finalment té lloc— sobre l'Estatut. Les possibilitats de mantenir un govern d'esquerra davant de l'avenç electoral de CiU (que compta amb el suport poc dissimulat del sector neoliberal del Govern Zapatero) depenen completament de la mobilització d'una esquerra catalana fragmentada i, aparentment, en desbandada. Després, a la tardor, el debat sobre els presupostos del 2011 farà molt difícil al Govern de mantenir una majoria parlamentària, ni que sigui circumstancial, davant de les pressions dels mercats especulatius, a la resistència sindical i a la mobilització de la dreta social i política exigint eleccions anticipades. Serà molt difícil que el Govern Zapatero pugui arribar en aquestes condicions a les eleccions autonòmiques i municipals i, en tot cas, ho farà amb una erosió creixent de la seva base social, i amb la perspectiva certa d'una derrota electoral a les legislatives.

Mobilització i resistència unitàries

El primer, per tant, és preparar la mobilització i la resistència contra el pla de xoc. Acumular correlació de forces a través de la suma de petites resistències que preparin la confluència de mobilitzacions més grans. La por a una victòria de la dreta, que fins ara ha resultat determinant de la prudència dels sindicats de classe i de la base social que ha sostingut el Govern Zapatero, s'anirà dissipant amb la certesa de que la dreta ja s'ha fet amb el propi Govern des de dins. Resultaria còmic, si no fos tràgic, sentir a Rajoy defensar el poder adquisitiu de les pensions davant de Zapatero.

Els objectius més immediats són evidents: frenar el pla de xoc, acompliment de l'Acord de la Funció Pública signat el setembre del 2009 i no a la reducció del 5% dels salaris dels funcionaris, el manteniment de la capacitat adquisitiva de les pensions, el finançament ple de la Llei de Dependència i un pla d'inversió pública a favor de l'ocupació.

Però calen, a més,  propostes que augmentin l'ingrés públic per tal de fer front a la crisi fiscal i permetin d'evitar majors desigualtats socials. Les de Izquierda Unida, d'ICV, de les noves tendències anticapitalistes, són clares i concretes, i apunten totes a un mateix camí: el d'una reforma fiscal progressista en la mesura de la UE, per a que "pagui qui més té", impostos a les grans fortunes, restauració de l'Impost del Patrimoni, derogació de les rebaixes fiscals de les societats patrimonials d'inversió (les escandaloses SICAV, que només tributen l'1%), a favor de la regulació i de la taxació dels mercats financers, a favor d'una gestió unificada del deute públic europeu al servei del creixement econòmic i dels ciutadans europeus, no dels especuladors i dels governs neoliberals.

Calen mesures per tal de reduir el frau fiscal i l'economia submergida. Cal inversió en l'adquisició d'habitatges a preu de cost per tal de constituir un Parc Públic d'Habitatges en Lloguer (no superior al 30% dels ingressos dels llogaters). Cal la suspensió dels processos d'execució del desnonament per impagament d'hipoteques dels treballadors en atur. Cal la reducció de l'IVA dels aliments de primera necessitat. És urgent la retallada de la despesa militar i la retirada de les tropes espanyoles de l'Afganistan.

Tothom entèn que la sobirania democràtica dels pobles europeus va camí de veure's definitivament burlada per les fúries privades d'uns mercats financers enbogits, que resulten ser els veritables pigalls d'una elit tecnocrátic-política evidentment cega. Que aquesta comprensió, que d'una manera o d'una altra ha entrat ja en el sentit comú popular europeu, pugui canalitzar-se i articular-se d'una manera política adient, en comptes d'enquistarse en una resignació i en una impotència perillosament manipulables per l'extrema dreta, d'això, precisament, es tracta.

NOTES: [1] El text de la intervenció de Zapatero i el debat parlamentari pot consultar-se al diari de sessions del Congrés, http://www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/DS/PL/PL_162.PDF . [2] Per un resum         de       les       mesures       del        pla      de      xoc,       veieu       El      País: http://www.elpais.com/articulo/espana/nuevas/medidas/Gobierno/quiere/aho... . [3] L'article 122 del Tractat de Lisboa: "en cas de seriós risc de dificultats greus en un Estat membre, ocasionades per catàstrofes naturals o esdeveniments excepcionals que aquest Estat no pugués controlar, el Consell, a proposta de la Comissió, podrà acordar, en determinades condicions, un ajut financer de la Unió a l'Estat membre en qüestió. El president del Consell informarà al Parlament Europeu sobre la decisió presa". [4] No és fàcil distingir entre els anomenats “especuladors” (inclosos els fons de risc) i una altre tipus d'inversors, com bancs o fons d'inversió, que es desfan d'actius europeus en euros simplement per limitar la seva exposició al risc. Per exemple, molts fons d'assegurances o pensions estan obligats a invertir només en actius amb una certa qualificació (AA o BBB, per exemple) i després de que S&P, Fitch i Moodys li rebaixessin la qualificació a Grècia o Portugal, alguns d'ells es van veure obligats a deixar d'invertir en deute públic d'aquests països. Altres fons o bancs són sensibles a la volatilitat i, en quant aquesta és excessiva, els seus models de Value at Risk (VAR) els obliguen a vendre els actius que han traspassat un cert nivell de volatilitat. En altres casos, els departaments de risc de certs bancs poden simplement donar l'ordre de que es deixi de comprar actius amb riscos si consideren que és excessiu. El que sí està clar és que els anomenats especuladors sempre necessiten de mercats líquids (mercats on hom pot “sortir i entrar” o executar ordres de compra/venda de cert tamany ràpidament i a preus de compra i venda estrets (tight bid/offer spreads) per a poder jugar les seves posicions. El mercat de divises és el mercat líquid per antonomàsia. Després de que alguns mercats de deute europeu (com el grec, el portuguès i, alguns dies, fins i tot l'espanyol) deixessin de funcionar amb normalitat per l'alta volatilitat i inestabilitat -¿com aconsegueix d'especular un especulador en un mercat on ningú li vol cotitzar preus?- molts d'aquests especuladors prefereixen jugar a que “Grècia s'enfonsa i la zona euro amb ella” a través del mercat de divises. [5] “Les economies capitalistes tendeixen a evolucionar d'una estructura financera dominada per unitats financeres cobertes a una altra on augmenten de manera significativa les finances especulatives i piramidals tipus Ponzi. És més, si una economia amb una quantitat apreciable d'unitats financeres especulatives es troba en fase inflacionària i les autoritats miren de combatre la inflació amb mesures monetàries restrictives, llavors esdevindran unitats del tipus Ponzi i el valor de les anteriors unitats de tipus Ponzi s'evaporarà ràpidament. Com a conseqüència, les unitats amb limitacions de liquiditat es veuran obligades a reforçar les seves posicions venent posicions. La qual cosa que és probable que derivi en el colapse del valor dels seus actius.” Cfr. Hyman P. Minsky, “The Financial Instability Hyothesis” (1992) http://www.levyinstitute.org/pubs/wp74.pdf, així com el seu llibre clàssic: Stabilizing an Unstable Economy (1986, Yale University         Press).          [6]        La          Estrategia         2020         de        la           UE: http://ec.europa.eu/eu2020/pdf/COMPLET%20ES%20BARROSO%20-%20Europe%20202... %20ES%20version.pdf . [7] Veieu: Juan Hez. Vigueras, “El papel del BCE en la crisis grtiega”;  també: Vicenç Navarro, “Lo que no se dice de la crisis”, Público, 15 de mayo 2010: http://blogs.publico.es/dominiopublico/2013/lo- que-no-se-dice-de-la-crisis/ [8] Veure en aquest sentit els pedagògics articles del setmanari The Economist, en la seva edició del 15 de maig del 2010, “The Euro and the future of Europe: No going back”  i  “Emergency repairs”. http://www.economist.com/opinion/displayStory.cfm?story_id=16116773&sour... . [9] Veieu G. Buster, “Zapatero ofrece un Pacto de Austeridad no de lucha contra la crisis”, Sin Permiso http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=3126

Antoni Domènech es el editor de SinPermiso. Alejandro Nadal y Gustavo Búster son miembros del Consejo Editiorial de SInPermiso. Daniel Raventos es redactor de SinPermiso.