La silenciada vaga de fam dels presos maputxes

La criminalització del conflicte maputxe

La vaga de fam iniciada per un grup de 31 presos polítics maputxes a diverses presons de Xile ha arribat ja als 40 dies i les autoritats xilenes encara no han donat cap resposta a un conjunt de reivindicacions que han plantejat els vaguistes i les organitzacions del poble Maputxe. Les demandes que plantegen a l'autoritat són justes i legítimes:

1. Pel dret a un degut procés o judici just sense els muntatges polític-judicials actuals i l'ús de violència institucionalitzada que inclou la tortura;

2. Per la fi de la llei Antiterrorista, feta durant la dictadura, i l'aplicació de la qual a la causa Maputxe permet tota mena d'accions il·legítimes condemnades per les Nacions Unides. El seu ús és facilitat per la criminalització de les lluites legítimes del poble Maputxe;

3. Per la fi de la Justícia Militar que promou la impunitat als crims de l'Estat des dels temps de la dictadura i que ara accentua la seva guerra contra el poble Maputxe. Fi de l'ús de processos civils i militars a un mateix pres;

4. Per la llibertat de tots els presos polítics Maputxe empresonats;i

5. Per la desmilitarització de les zones Maputxe on les comunitats reivindiquen els seus drets polítics i territorials.

Aquesta Llei Antiterrorista preveu l'aplicació preventiva de fins a dos anys d'un sospitós, així com impedeix als advocats de defensa accedir a la investigació o interrogar testimonis la identitat dels quals és mantinguda en secret. És a dir, amb la criminalització de la causa Maputxe, l'Estat xilè ha transformat la solució institucional i democràtica del conflicte, en una qüestió estrictament judicial, la conseqüència més directa de la qual ha estat l'estigmatització dels maputxes com un poble violent.

Per la seva banda, la premsa escrita i audiovisual ha ignorado aquesta vaga de fam, centrant les informacions en el drama que afecta 33 miners sepultats fa més de dues setmanes a la mina San José, al nord del país. Llevat d'uns pocs mitjans de comunicació, s'ha imposat una vergonyasa cortina de silenci i indiferència sobre aquesta altra tragèdia que assola Xile. Segons les últimes informacions difoses pels familiars dels vaguistes, la salut de la majoria d'ells es troba ressentida després de gairebé mes i mig sense ingerir aliments. Davant de la perseverant lluita dels maputxes per conquerir els seus drets, el mutisme del govern torna encara més il·legítima l'aplicació d'una Llei Antiterrorista que ha estat condemnada per Nacions Unides i per organismes internacionals de Drets Humans.

L'esclat contemporani del “conflicte Maputxe”

L'expressió contemporània del conflicte entre els Maputxes i el govern, les empreses forestals i d'energia (embassaments), es va instal·lar a finals del 1997 (1 de desembre), data en la qual van ser cremats tres camions carregats amb fusta que sortien d'un terreny en litigi entre una empresa forestal (Forestal Arauco) i les comunitats de la zona de Lumaco, Novena Regió. La població Maputxe d'aquell sector argumentava la seva pretensió de recuperar els terrenys en mans de la forestal tot apel·lant als seus drets ancestrals. Des d'aquella ocasió i fins a la data, la Intendència de la Regió de l'Araucania ha interposat diversos recursos a la Cort d'Apel·lacions de Temuco per tal de que s'apliqués la Llei de Seguretat Interior de l'Estat i actualment la Llei Antiterrorista, una de les més nefastes herències del règim dictatorial. Des d'aquell periode, el govern ve advertint que sancionarà “amb el màxim rigor de la llei” aquells grups que insisteixin en desacatar l'Estat de dret i alguns dels seus representants venen realitzant, des de fa ja un temps, fortes denúncies contra les accions “perpetrades” pels comuners.

A partir d'aquella data són innombrables les ocupacions, els actes de protesta i accions de descontentament que s'han produit a diverses localitats del sud del país, algunes de les quals van adquirir inusitada violència per part dels grups en conflicte: d'una banda, les comunitats Maputxes, organitzacions ecologistes i indigenistes, i de l'altra, les forces policials “de l'ordre” i guàrdies de seguretat contractats per les empreses. A la Regió de l'Araucania s'hi desenvolupa, per tant, des de fa alguns anys aquest conflicte entre les comunitats Maputxe que reclamen terres “ancestrals” i les empreses agrícoles i forestals que actualment en posseixen els drets de propietat, d'aquestes terres.

Alguns d'aquests enfrontaments han cobrat la vida de joves integrants del moviment Maputxe. Els fets han demostrat que els qui han perdut la vida o els qui han estat agredits són, majoritàriament, integrants d'aquesta ètnia. La tensió generada per aquests assassinats i per altres mostres de violència policial, va dur el govern a declarar la Llei Antiterrorista per a jutjar les accions endegades per les organitzacions Maputxes responsabilitzades pels atacs a empreses i explotacions veïnes de les seves comunitats. L'aplicació d'aquesta Llei ha estat criticada per diversos advocats i especialistes, que la consideren una aberració jurídica en la mesura que atribueix com a causant d'un acte terrorista qualsevol persona que procedeixi a “col·locar, llançar o disparar bombes o artefactes explosius o incendiaris de qualsevol mena, que afectin o puguin afectar la integritat física de persones o causar estralls.” Amb aquesta definició ambígua i sumament vaga pot ser encausat com acte terrorista qualsevol activitat promoguda per grups anti-sistema o moviments socials que, per exemple, puguin fer ús de barricades o llançar còctels molotov en una manifestació.

Indiscutiblement la violència repressiva desplegada per l'Estat xilè ve de la mà amb l'esmentada estigmatització del poble Maputxe, que molt sovint és definit com a violent i sense cap capacitat de diàleg, massa obcecat per recuperar el seu patrimoni. Efectivament, en moltes oportunitats els Maputxes han reaccionat de manera violenta a la instal·lació d'empreses forestals o projectes hidroelèctrics al seu territori, però això ha estat provocat també perquè no han estat consultats prèviament sobre aquests projectes, tot excloent-los de qualsevol debat sota el pretext (i el prejudici) de que aquestes comunitats són per essència contràries al progrés econòmic. La pregunta en aquest cas és precisament de quina mena de progrés estem parlant o fins a on afecta aquest progrés els ecosistemes naturals tot deixant-hi una “petjada ecològica” de gran impacte, difícil de ser evitada per simples mesures paliatives. Les comunitats Maputxes també són conscients de que molts projectes realitzats en ecosistemes naturals posseixen externalitats ambientals negatives, les quals finalment afectaran directament la pròpia supervivència i sostenibilitat d'aquestes comunitats. Com bé ens recorda Gonzalo Rovira al seu article, “Patrimoni natural i polítiques públiques”, l'anomenat progrés amb el seu ús creixent i dramàtic de recursos naturals, tendeix a expandir la frontera, augmentant la proporció de zones intervingudes, per a satisfer així una creixent demanda de béns i serveis.

A tot això s'hi afegeix una concepció més generalitzada de l'Estat, que es troba associada a la criminalització de la protesta social. Les manifestacions de les organitzacions i les comunitats molt sovint són tractades com un tema policial i de seguretat interior, la qual cosa acaba justificant l'ús excessiu de la força repressiva i l'aplicació de la llei antiterrorista a accions de propaganda que miren de cridar l'atenció d'aquestes mateixes institucions. Segons un recent informe del Relator Especial de Nacions Unides sobre els Drets i Llibertats Fonamentals dels Pobles Originaris, James Anaya, l'Estat xilè ha d'acabar amb l'ús de la força per passar a construir confiança i espais de més participació en les negociacions per a respondre a les diverses demandes d'aquest poble, des de la restitució de terres ancestrals fins aspectes d'acostament intercultural, que incorpori la noció de diferència a partir de l'educació bàsica: “El desafiament més gran que té Xile és transversal. Necessita construir confiança, necessita que els indígenes recuperin la confiança perduda a causa d'anys d'història…”.

En aquest sentit, l'estratègia del govern socialista de Michelle Bachelet també va ser molt contradictòria. D'una banda, les autoritats havien confirmat el Conveni 169 de la OIT (Organització Internacional del Treball) que consagra els drets dels pobles originaris, i que, per exemple, obliga els Estats ratificants a fer una consulta prèvia abans de desenvolupar qualsevol projecte o empresa en territori indígena. D'altra banda, el govern va intentar focalitzar i fins i tot transferir el conflicte a determinades comunitats, que apareixien com el centre neuràlgic de les disputes per la terra, tot i que el problema tenia una magnitud força més gran i més complexa. Les accions repressives tòpiques durant l'administració de Bachelet només van amagar l'arrel del conflicte, que si bé posseeix un component tangible de demanda per la terra, també implica construir una política indígena global que passa per qüestions d'identitat, nacionalitat i autonomia.

Des de la presa de possessió del govern de Piñera la situació del poble Maputxe ha empitjorat, donat que la seva base de suport són precisament els mateixos empresaris agrícoles i forestals que durant dècades han participat en les accions de repressió i despossessió d'aquesta comunitat originària. Amb l'evident oposició del govern i l'apatia i manca de mobilització de la societat, hi ha un risc previsible de que l'atenció a les demandes dels vaguistes només comenci a ser concedida després d'algun desenllaç fatal. Això seria un error dramàtic i inexcusable per a qualsevol país que aspira a construir una convivència democràtica mínima.

--------------

Fernando de la Cuadra

Sociòleg xilè, Membre de la Red Universitaria de Investigadores sobre América Latina (RUPAL).

(Traducció d'Enfocant.net)