La seva normalitat és la nostra precarietat

Paradoxalment, qui no ha treballat en la seva vida és la cara pública de la reforma laboral, la ministra Fátima Báñez, ja que no consta en la seva vida laboral ni un sol dia de cotització. El borratxo del bar en alguna cosa tenia raó; molts dels que vam sortir a defensar la nostra dignitat com a persones en vaga, no tenim cap ofici. Hem fet tantes coses i que duren tan poc temps, que no sabem que és això de la perseverança i l'aprenentatge de l'ofici. A la joventut precària, i no tan jove, ens succeeix quelcom que des de qualsevol mentalitat mitjanament racional hauria d'escandalitzar: la gran majoria de vegades gastem el temps en buscar o treballar en feines escombraria que no aporten res més que la clara necessitat d'obtenir ingressos per sobreviure. Tot el coneixement creat, invertit i acumulat en la societat al marge del treball acaba sofrint el llastre d'un mercat laboral infraqualificat.

La nostra lumpen-oligarquia i la seva absoluta submissió a la casta financera ens empeny a convertir-nos en Grècia, o en el millor dels casos a gaudir encara de vides més precàries, en un context de privatització absoluta. La cleptocràcia funciona així: Miguel Martín, president de la patronal bancària, afirma que la “vaga ens apropa a Grècia”, al mateix temps que als bancs se'ls presta diners públics a l'1% perquè l'inverteixin en deute públic al 5%.

El Partit Popular, que assegurava estar en contra de qualsevol tipus d'amnistia fiscal, el divendres 30 de març anunciava que el diner negre podrà ser declarat al 10%. Enlloc de combatre l'immens frau fiscal retallen en Sanitat un 13,7% i en Educació un 21,2%, mentre que a Interior, Defensa o Presidència les retallades no arriben en cap cas ni al 9%. El diner negre, que molts pocs roben a molts, es blanqueja legalment a baix cost, i el que no es fiscalitza per aquesta banda, es retalla al sector públic. Joc perfecte: començo robant, continuo robant i us torno a robar.

Els mateixos que asseguren defensar l'estat espanyol de la “huelga contra España”, són casualment els mateixos que no veuen amb mals ulls que el 86% de les empreses de l'Ibex-35 que operen a la borsa espanyola tinguin presència en paradisos fiscals. No denunciaran a les empreses espanyoles, que com Telefónica, l'operador més car de tot Europa que cobra un 71% més que la mitjana europea en connexions a Internet.

El control de la moral:

Res d'això importa, tot s'esborra de la nostra ment quan apareix cremant un establiment de Starbucks. S'acaben les retallades, les esperes a vegades mortals en hospitals, o la precarietat, això són mals menors. La nostra arquitectura moral està atrofiada quan la crema d'un local d'una transnacional coneguda per explotar els seus treballadors provoca major animadversió i escàndol que els 58.200 desnonaments del 2011, els diners als bancs o el jove ferit greu per una pilota de goma al cap rebuda a quatre metres de distància. El llenguatge utilitzat, el tipus de cobertura, el tracte i la manera d'enfocar-ho mediàticament és molt diferent al que s'aplica sobre els esvalotadors bursàtils, que són infinitament més violents i afecten a més gent.

La paraula disturbis o altercats acaba perdent tot sentit quan es ve aplicant quasi per qualsevol cosa: amb el 15-M dels braços alçats, o els estudiants de València, tot sembla estar ple de professionals de la violència. Qui serà l'ocupador?

L'estratègia de dimonitzar a un grup i sobretot, de buidar-lo de qualsevol possible contingut polític, reduint-ho a qüestions d'ordre públic o patologies socials, és de llarg abast. Hostis era la paraula que utilitzaven els romans per anomenar els desterrats a l'ostracisme. Aquesta estratègia ve a indicar la capacitat d'un règim alhora de declarar, nombrar i construir un enemic intern. Qualificar amb atributs propis de patologies psicosocials a la multitud, ja va ser teoritzat per Gustave Le bon i ha estat moltes vegades refusat pels estudis de moviments socials i l'anomenada història des de baix. No tota violència és fruit de descerebrats i inadaptats socials, aquesta visió respon a un relat ideològic específic, precisament perquè parlem de política.

Quan el conseller d'Interior de la Generalitat, Felip Puig, ens diu que estem davant “un nou fenomen de la violència urbana” sembla confirmar no haver estudiat mai història contemporània o potser pretén prendre'ns per idiotes. Ja el 1873, Engels destacava que Barcelona “té en la seva història més combats de barricades que cap altra ciutat del món”.

No es tracta tant de recolzar o rebutjar la guerrilla urbana, sinó d'aconseguir trobar els mecanismes col·lectius que permetin començar a condicionar i interrompre el lliure desenvolupament dels anomenats mercats. Grècia no està com està a causa de la mala imatge que provoquen les vagues, sinó perquè la renda financera la convertit en un protectorat.

Parlen de normalitat i ho seguiran fent. Volen minar les nostres esperances, són uns il·lusos, cada vegada som més i ho tenim més clar.