"La privatització de l'aigua de Berlín, i perquè a nosaltres els madrilenys ens hauria d'interessar"

És probable que aquest procés us soni d'alguna manera com a familiar: es tracta d'un mecanisme molt semblant al que la Comunitat de Madrid vol seguir per a la privatització parcial de la societat anònima que, segons la Llei d'Acompanyament dels Pressupostos de 2008, hauria de reemplaçar el Canal d'Isabel II (CYII). Ja avui el CYII és “una empresa pública” al capdavant d'un conglomerat multinacional de 35 empreses amb interessos en diversos sectors econòmics, i que actua com a empresa privada en la gestió de l'aigua de diverses ciutats espanyoles i Llatinoamericanes (República Dominicana, Veneçuela, Colòmbia, Equador).

Tornem A Berlín i a BWB. La seva privatització es va realitzar a través d'un complex entramat de societats i participacions creuades, amb un doble objectiu. D'una banda una “institució de dret públic” gaudeix d'importants avantatges fiscals en comparació amb els d'una societat anònima, entre elles la total absència de gravàmens fiscals per a les activitats de tractament de les aigües residuals. Altres ardits legals permeten als socis privats evadir els impostos de societat i els gravàmens sobre les transferències dels guanys. D'altra banda, i més important encara per als interessos de les multinacionals, la complexa estructura societària garanteix el total control de la companyia per part del soci privat. El càrrec de President de Consell d'Administració de la BWB privatitzada va ser assumit per un directiu de Veolia, mentre que a un executiu de RWE li va tocar el càrrec de President del Consell d'Administració del grup Berlinwater Holding Inc., que – a més de l'empresa gestora dels serveis d'aigua – inclou empreses del mateix consorci actives a nivell internacional, i en sectors de serveis i telecomunicacions. En teoria aquet holding pot exercir un poder de control sobre la BWB només amb l'aprovació del seu Consell d'Administració, en el qual els representants de la ciutat sónn majoria, i podrien votar en contra. No obstant això, es dóna la casualitat que aquest organisme mai s'ha reunit des de l'any 1999. La legitimitat democràtica de tota l'estructura societària és llavors purament formal.

Aquesta repartició asimètrica del poder – tot per al soci privat, res per al soci públic – s'ha vist reflectida en la distribució dels guanys. Entre 2000 i 2005, Veolia i RWE van poder treure guanys per a un total de 495 milions d'Euros, mentre que la ciutat de Berlín es va  haver de conformar amb 171 milions, a pesar de la seva participació majoritària en el capital de la nova empresa.

Les conseqüències de la privatització per als usuaris i la ciutat no han trigat molt a fer-se sentir a nivell econòmic, social i mediambiental:

. Les tarifes han augmentat de forma important. Després dels primers cinc anys, durant els quals no es podien incrementar, les tarifes han crescut del 15% en 2004, del 5.4% en el 2005, i han seguit aquestes pautes fins a arribar a un augment total de més del 30% en l'actualitat

. Molts contractes dels treballadors fixos s'han convertit en eventuals i temporals. Amb aquestes mesures s'ha aconseguit el 50% de l'estalvi en costos durant els primers anys de vida de l'empresa privatitzada.

. S'ha generat transferència de riquesa de l'àmbit públic al privat. El contracte entre BWB i RWE/Veolia garanteix a aquests últims un rendiment mínim de les seves inversions. Aquest estava fixat en un primer moment en el 6% del capital necessari per a les operacions de l'empreses, més un bonus del 2%. Aquest bonus va ser declarat il·legal per la Cort Constitucional berlinesa després d'un plet promogut pels Verds (Die Grünen) i L'Esquerra (Die Linke). Lluny de conformar-se amb un “simple 6%”, els socis privats van pressionar per a un canvi de la llei de privatització que canviés la referència al 6% per “un almenys el 6%”. És interessant remarcar que aquesta modificació legal es va aprovar l'any 2003, sota un govern de coalició entre els socialdemòcrates i l'Esquerra (Die Linke). En el mateix marc de modificació es detallaven els mecanismes pressupostaris que permeten garantir el benefici privat encara en temps de faltes de guanys, des de rebaixes fiscals fins a un pagament directe a les empreses multinacionals per part de les arruïnades arques públiques.

. La plantilla ha disminuït. Durant la fase prèvia a la privatització entre 1995 i 1999 BWB va prescindir de 752 treballadors. Uns altres 1166 llocs de treball es van perdre amb la gestió privada fins a 2005. Mentre que les despeses per a personal van disminuir del 3.3% entre 1999 i 2003, el flux de guanys a RWE i Veolia va augmentar des del 0.75% fins al 10.9% en 2005.

. El pes dels sindicats en la negociacions col·lectiva s'ha reduït, a causa de la transformació de llocs de treball fixos en eventuals i temporals.

. La qualitat de l'aigua s'ha degradat. Els estàndards establerts per la Directiva Marc de l'Aigua de la Unió Europea no van a aconseguir-se abans de la data prevista (2015). En cas de fortes pluges (el que passa entre 5 i 30 vegades per any a Berlín) les canonades de la ciutat es veuen desbordades, el que significa que 6-7 milions de metres cúbics d'aigua s'aboquen al Spree (el riu que travessa Berlín) sense tractament. No s'ha escomès cap inversió per a atacar el problema, ja que comprometria els guanys de l'empresa. Aquesta degradació no pot sorprendre, si es té en compte que RWE/Thames Water és molt coneguda per la seva pèssima gestió mediambiental al Regne Unit (RU), i a Londres en particular, on un enorme volum d'aigua (gairebé 900 milions de litres) es perdien en 2006 pel mal estat de les infraestructures. RWE-Thames Water es compta entre les empreses amb un historial de delictes mediambientals més llarg al RU.

. S'han reduït dràsticament les inversions. No hi ha estimacions sobre l'impacte que la disminució de les inversions ha tingut sobre l'economia local, però no és gaire difícil imaginar que molts milers de llocs de treballs s'han perdut.

. S'ha degradat també la qualitat de la vida democràtica, en dos aspectes principals: a) els conflictes d'interessos entre polítics responsables de les decisions sobre la privatització, i bufets de consultors que han preparat la llei o assessorat a les empreses privades en la seva pugna per a fer-se amb el control de BWB. Un exemple és el cas del President del Tribunal Constitucional Regional cridat a pronunciar-se (favorablement) sobre la legitimitat de la llei de privatització a l'octubre de 1999, que era co-propietari del despatx privat que havia preparat la llei; b) el secretisme del contracte.

Revertir la privatització és legalment possible, però econòmicament onerós. El contracte programa no especifica les condicions d'indemnització que la ciutat de Berlín hauria de pagar als socis privats en el cas de tornar a la gestió pública, així com ha passat a Cochabamba, Manila, Buenos Aires, Paris i moltes altres ciutats franceses. Estimacions fetes pel mateix govern berlinès parlen d'un cost entre 2.000 i 3.200 milions d'Euros, sense tenir en compte possibles augments deguts a un llarg procés judicial.

Des de la primavera del 2006, una xarxa d'associacions i grups veïnals ha impulsat la Berliner Wassertisch (“Taula de l'Aigua de Berlín”), una aliança en contra de la privatització que, entre d'altres coses, demana la remunicipalització i regionalització dels serveis de gestió i distribució de l'aigua, i desenvolupa conceptes alternatius per a una gestió més democràtica i transparent d'una futura empresa pública. Aquesta xarxa ha obtingut un primer gran èxit el 13 de febrer del 2011, amb la celebració d'un referèndum popular que demanava la publicació del contracte. Per primera vegada a la història de la ciutat, un referèndum d'iniciativa popular ha aconseguit el numero mínim de votants per a ser considerat legal (27.5%), i el 98.2% dels votants s'han pronunciats a favor. Sota la pressió política de la Taula, el periòdic TAZ va filtrar el contracte a la tardor del 2010. Aquest èxit sense precedents és un primer pas en una lluita, l'objectiu final de la qual és la reapropiació de la gestió de l'aigua per a tots els ciudatadans de Berlín.