La mirada de Carlos Javier Palomino

"La mirada de Carlos Javier Palomino

Es pot ser tolerant sense haver fixat prèviament què és intolerable?

Els grecs van inventar la democràcia deixant ben clar a qui deixaven fora: dones, esclaus, artesans, estrangers, captaires… Era la democràcia dels rics que no es feien embolics amb aquells que no eren com ells.

El món globalitzat també reclama per al seu govern la democràcia, però és més cínic, els seus discursos són urbi et orbi com si acollissin a tots. No es queda ningú fora? No, responen els legisladors del món. Aquí hi cabem tots. Hi ha algú que els hi cregui?

Quina llàstima que ja al final del segle passat algú es baixés del conte i pels carrers comencés a airejar-se la consigna: “sembla democràcia i no ho és”. La realitat és tossuda i pot més que la rondalla sobre les llibertats llegades, en el nostre cas, per la transició. Molt més que la mirada al capdavant, amb somriure cínic, del demòcrata de tota la vida.

Molts segueixen en el conte. Però alguns van encarar ràpidament l'abisme obert entre la lletra i la realitat. Avui són molts els joves que els hi criden al carrer allò que a una generació anterior la va deixar sorpresa: “Sembla democràcia i no ho és”.

Ho continuen cridant a consciència, amb un profund coneixement de causa, han vist a qui se li fa un lloc a la ciutat i a qui no. Han vist de cara el rostre de l'amo que posa i treu el sostre i el pa. Han vist morir assassinats captaires, immigrants, homosexuals, rojos, treballadors… Han vist que qui no és espanyol ric, blanc, catòlic i heterosexual està en el punt de mira. I encara pitjor, han vist que qui no baixa la mirada davant d'aquest ull assassí, també corre perill.

A molts els hi ha costat la vida. Des de l'any 91, són 75 els morts comptabilitzats per l'informe Raxen a les mans de grups racistes i/o neonazis. Xifra que convé prendre només com una mostra, doncs: “A Espanya, a diferència d'Alemanya, el Regne Unit i altres països de la Unió Europea, no es disposa de cap estadística oficial de delictes d'intolerància i crims d'odi que permeti conèixer i avaluar l'abast del problema” La nostra democràcia també en això és diferent.

L'informe es tanca amb el nom de Carlos Javier Palomino: “11 de novembre de 2007. Madrid. Menor de 16 anys, assassinat d'una punyalada en el cor amb arma blanca; al costat de la víctima almenys altres set joves també van resultar ferits, un d'ells de gravetat, després d'un atac d'un ultra a un grup de antifeixistes a l'estació de metro de Legazpi, a Madrid. La Policia va detenir al presumpte autor de l'apunyalament, identificat com a Josue I.de la H., de 24 anys, militar, informant que es dirigiria a una manifestació de les joventuts de Democràcia Nacional”.

Carlos Palomino no ha estat l'últim. Fa quatre dies, durant la matinada del divendres 11 de setembre, al municipi de La Cabrera, (Madrid), Gigi Musat, paleta de professió i romanès de naixença, estava assegut en un banc al costat d'un amic, també obrer i minusvàlid a conseqüència d'una caiguda d'una bastida. Va ser atacat per un grup de cinc salvatges que ho van assassinar a patades. L'últim que va escoltar va ser: “Romanès de merda, et cremarem" . La notícia apareix entre pàgines de successos. Aterreix. Cinc valents patriotes patejant a un treballador de 32 anys. Una mort així no cau d'un arbre que parteix una tempesta. Una mort així no és un succés. Aterreix que no es vegin les diferències. Aterreix preguntar-se si la vida d'aquest jove haurà estat realment l'última a ser tallada. Aterreix.

La notícia no l'han donat els mitjans fins a avui. Ells sabran per què. Hi ha en aquests dies molt dolor i molta indignació contra la barbàrie xenòfoba de cort feixista. Els joves que la denuncien ho han expressat, però ja no poden fer-hi gaire més. Mentre s'està celebrant el judici contra un soldat enverinat d'ideologia feixista, la bèstia no ha deixat de matar. Aterreix. És impossible que la grandària d'aquest odi s'esvaeixi sense emprar-se a fons en les seves arrels.

Diuen que el judici a Josué Estébanez serà llarg i no ha d'importar això, hi ha molt a veure. Carlos Javier Palomino, no mira solament al seu assassí: un soldat nazi que es creu en el seu dret a deslligar el seu instint criminal. Mira als partits polítics d'ideologia nazi i als poders polítics que els legalitzen. Mira a les associacions feixistes i a les institucions administratives que permeten manifestacions contra els immigrants en els barris obrers on viuen. Mira als jutges que han condemnat a tants d'altres com Josué a penes insignificants. Mira a les forces de l'ordre que detenen, maltracten i humilien a aquells que no s'adormen amb el conte del demòcrata de tota la vida. Carlos Palomino mira als seus amics i escolta als policies que els segueixen cridant des dels cotxes: “Guarros, amunt!”.

Mira als periodistes que creen a l'opinió pública el pervers sentiment que la seva mort, com la d'altres centenars més, són successos que passen en baralles de barri, de la mateixa manera que el franquisme explicava com altercats al carrer un intent de manifestació per a clamar per la llibertats.

La mirada de Carlos arriba a a qui ensenya a les seves criatures a sortir endavant trepitjant als altres. Mira a qui mira cap a altre costat quan la bèstia pronuncia una gracieta com aquesta: “Palomino, retorna'ns el ganivet”. Alguns la riuen.

Carlos no baixarà la mirada fins que no es fixi l'intolerable. Els seus 16 anys pujaran des dels soterranis del metre, sense que ja ningú pugui apagar-la. Diuen que la de Gigi Musat comptaba estrelles al cel de la plaça. No us costa, demòcrates de tota la vida, contenir les llàgrimes?

16 de setembre de 2009.

Mª Ángeles Maeso"