La fi d'una crueltat

La fi d'una crueltat

La prohibició de la cursa de braus a Catalunya ha tingut un gran ressò mediàtic, no només arreu de l'Estat sinó fins i tot més enllà de les seves fronteres. Aquest ressò s'explica per moltes raons. Pels múltiples interessos i drets implicats en el debat de fons, que en bona mesura excedeix els tradicionals eixos de divisió esquerra/dreta. Però també pel que la pròpia prohibició implica com a via de resolució del conflicte i, de manera molt senyalada, pel biaix político-identitari que se li pretén atribuir.

Per als partidaris de les corrides, aquestes serien una manifestació cultural de gran arrelament popular, que ha inspirat les més diverses belles arts, des de la pintura i la música fins el cinema o la literatura. D'aquí que vegin la seva supressió com una disminució irreparable de la llibertat d'expressió o creació artística i del lliure accés a la cultura i al patrimoni històric. A més a més, clar, d'un inequívoc atac a una activitat empresarial generadora de riquesa i llocs de treball (com els vinculats, per exemple, a la criança de braus, a la gestió material de les curses o al turisme que aquestes atreuen).

Que la cursa de braus pugui considerar-se una expressió cultural immemorial i fins i tot una activitat rendible no és osbtacle, en qualsevol cas, per a que pugui reputar-se d'anacrònica o inacceptable des d'aquestes mateixes premises. Bona part de les obres artístiques generades al voltant del toreig constitueixen en realitat un deliberat alegat contra la seva crueltat i celebració masclista. I la seva pròpia viabilitat econòmica, sobre tot a algunes ciutats espanyoles, resultaria dubtosa sense un suport institucional del qual altres expressions culturals estan mancades completament.

Lluny de ser un caprici d'últim moment, la nova llei catalana s'inscriu en una llarga lluita social i jurídica contra pràctiques que no només degraden els animals sinó també les societats que les toleren o aplaudeixen. Un impuls d'aquesta mena va dur ja la UNESCO i l'ONU, el 1978, a aprovar una Declaració Universal de Drets dels Animals amb el propòsit d'erradicar-ne el sotmetiment a tractes cruels.  A l'àmbit espanyol, el maltracte animal va ser inclòs com a delicte castigat amb penes de presó el 2003. I aquell mateix any, Catalunya va aprovar una llei capdavantera que considerava els animals “organismes dotats de sensibilitat psíquica, a més de física” i proscrivia espectacles que impliquessin patiment o mort, com les baralles de gossos o de galls.

S'ha dit, no sense raó, que tractant-se d'un costum social en decadència a Catalunya, no calia recórrer a la prohibició. L'argument, però, podria invertir-se: precisament perquè les curses havien perdut fa temps el favor social la seva prohibició no resulta tan perjudicial com pretenen els qui en viuen. I té, en canvi, un enorme efecte simbòlic i pedagògic de cara al conjunt de la societat. No és casual, de fet, que la primerenca prohibició de les curses a les Canàries, el 1991, es produís quan aquestes duien anys ja sense practicar-se (la cual  cosa explica el seu suport, potser, per part de reputats membres del Partit Popular).

Entre els objectors de la mesura, tampoc no manquen els qui sostenen que, posats a combatre la crueltat, el que pertoca seria ocupar-se de la que s'exerceix contra els éssers humans, como la tortura o el maltracte policial, laboral o sexista. O fins i tot d'altres formes menys visibles de crueltat animal, com el negoci de la criança intensiva de bestiar o d'aviram, que malgrat estar regulat, subsisteix amb una certa impunitat i és al bell mig de la crisi alimentària de la nostra època. Tot això pot ser atès, sobre tot quan no és infreqüent veure que una exquisida sensibilitat davant del maltractament dels bòvids pot conviure amb una sorprenent indiferència davant d'uns altres mals socials tan o més sagnants. Amb tot, invocar injustícies superiors per tal d'impugnar la prohibició de les curses no deixa de ser una forma de ceguesa moral o una coartada adreçada a avalar tot allò que impliquen.

De totes les reaccions crítiques dirigides a la llei catalana, la més patètica en tot cas ha estat la provinent de l'entorn polític i mediàtic del nacionalisme espanyolista. Entestada en reduir la votació del Parlament a un simple cop de banya identitari, no ha deixat passar l'ocasió per a presentar-ho com l'enèssima conspiració catalana contra les essències pàtries (o com “una venjança pels triomfs de la selecció nacional”, en paraules del dirigent del PP, Mayor Oreja).

És evident que en un món on la violència contra animals humans i no humans persisteix de manera descarnada, convertir la prohibició de les curses en signe de superioritat civilitzatòria seria, a més de presumptuós, ofensiu. No per això s'ha de treure mèrit a una llei que, situada entre les més avançades en la matèria, hauria de consolidar-se i fins i tot estendre's a altres supòsits (com el dels anomenats correbous, que continuen permesos a Catalunya encara que sota prohibición legal d'infligir mal als animals). La raó és senzilla: eradicar la crueltat i minimitzar el patiment causat a éssers vius –com a mínim a aquells amb sistemes nerviosos semblants al dels éssers humans– constitueix un presupòsit irrenunciable d'una ètica igualitària i compassiva. Vingui de qui vingui i contra qualsevol pràctica cultural, per més pergamins que aquesta pretengui exhibir.

(Traducció d'Enfocant.net)