La desorientació dels sindicats majoritaris

El sindicalisme és possibilisme, per essència, però possibilisme per millorar les condicions laborals i els drets socials, no per perdre’ls. Ni tan sols les vagues promogudes per CGT o CNT són “revolucionàries”, sinó, això si, són més valentes en les seues demandes i, tot i que són conscients de que al final s’acaba pactant, cedeixen menys i menys fàcilment, per acumular més força (amb vagues i mobilitzacions) al’hora de negociar. Fins ara els majoritaris han estat negociant que es perdin drets (la menor pèrdua, diuen que sinó fos per ells seria major i segurament sigui cert). Ara es regularà la negociació colectiva (la qual cosa segurament farà perdre encara més drets) per la pressió constant de la patronal i dels mercats que insisteixen en què els drets socials i laborals no són sostenibles. I els sindicats en compte de resistir o promoure un pensament que rebata els arguments d’insostenibilitat i mobilitzen la societat, opten per negociar el "mal menor”: és evident que amb aquesta estratègia només que es pot que perdre. Amb mentalitat de perdedor, no anem enlloc.

El sindicalisme, si vol sobreviure, ha d’optar per tenir una major presència pública i que gènere mobilització i consciència, i un discurs alternatiu. S’ha de tronar a parlar, en veu alta, de redistribució de la riquesa i de pujar els impostos a les rendes més altes i als grans capitals. S’ha d’assenyalar que és fals que els sistema de pensions sigui insostenible o que cal deixar sense drets als treballadors perquè l’empresari requereix més flexibilitat per a competir. La flexibilitat es pot assumir, però s’ha de compensar. A més, cal combatre la idea que més val un precari que un aturat: no hem d’aspirar a menys, podem optar però ocupació de qualitat. I això és un combat ideològic en el dia a dia en el qual els sindicats majoritaris han perdut perquè ni tan sols combaten.