La Cultura de la Transició regna, però ja no governa (i continua la cassolada a Les Torres de Mordor)

La Cultura de la Transició regna, però ja no governa

Hi ha una fórmula que s'aplica a la monarquia a Anglaterra: “regna però no governa”. El mateix li passa ara a la Cultura de la Transició (CT): encara regna però ja no governa. És a dir, ja no mana al nostre cap: no veiem amb els seus ulls, ni parlem amb la seva boca, ni sentim amb les seves oïdes. Mentre monologa a la televisió i als diaris, nosaltres conversem a la Xarxa i als carrers.

La CT es va presentar sempre com l'única alternativa possible al desastre: cop militar, poder de l'Església, ETA. Però cada vegada la percebem menys com a protecció de no res i més com una amenaça a tot. Retalla, precaritza i privatitza la mateixa possibilitat de futur. La política del PP no és una anomalia a la CT, sinó l'extrem de la mateixa cadena. Els “demòcrates de tota la vida” que s'horroritzen davant del desmontatge de les restes de l'Estat del Benestar són benvinguts, però arriben tard i malament. Perquè allò que permet al PP de fer el que està fent és la subordinació de la política a les necessitats canviants de l'economia global i la criminalització i la negació de tota posició crítica. És a dir, la CT.

Per tot plegat em sobta tant la pregunta constant per les fites del 15-M. Són a la vista i són determinants. El clima 15-M ha aconseguit de reobrir massivament la pregunta política per excelència: com volem viure junts? És a dir, com volem governar-nos, educar-nos, guarir-nos, repartir la riquesa, etc. Una pregunta que la Cultura de la Transició ha mantingut tancada durant dècades. “No n'hi ha de pregunta, perquè ja tenim la resposta”, ens deia. Representació, experts, sistema de partits i neoliberalisme.

La CT no ens va ensenyar a fer preguntes. Ens va ensenyar a escoltar la gent gran amb por, a repetir i conformar-nos amb el que deien les veus autoritzades que apareixien a la televisió: “això és el que hi ha”. La CT ha mirat de desactivar la cultura com a interrogació crítica i autònoma sobre la societat. Ens deia qui podia parlar i de què se'n podia parlar. Privatitzava la realitat. Hem hagut d'aprendre a fer preguntes pel nostre compte i d'esquenes a la cultura oficial, en espais d'ombra. Durant anys semblava que era cosa de bojos, de marginals o antisistema. Però avui la realitat es fa miques, les preguntes sobre la vida ens esclaten a la cara a tothom, gairebé gosaria dir que qualsevol està obligat a pensar críticament. El 15-M vam posar plegats les nostres preguntes al centre de totes les ciutats i de tots els debats. De cop els consensos de la CT es varen buidar de sentit al crit de “li diuen democràcia i no ho és” i “no ens representen”.

La CT és avui una cultura completament desconnectada de la realitat: està de cacera permanent a Botsuana. Gira al voltant de sí mateixa, s'ha tornat boja. Política de terra cremada i paracaigudes d'or. Ignora, menysprea i té por de la gent. La realitat que encara aconsegueix configurar té cada cop menys legitimitat. Per això l'estratègia de la por: ficar al cos i la ment social tota la por possible, que acceptem la CT com a mal menor i únic poder de salvació. Però cal llegir també l'estratègia de la por com un senyal de feblesa: ja no s'obté la nostra adhesió per uns altres mitjans.

La CT ens duu directes al desastre de la devastació econòmica, social, ecològica i la guerra de tots contra tots. Buidar la CT i reobrir la pregunta política per la vida en comú és el mateix: la nostra única possibilitat d'autoritzar el futur. Per a tothom.

(Traducció d'Enfocant.net)