La crisi hipotecària i el dret a una existència digna

Són diversos els elements que contribueixen a explicar aquesta desídia institucional. Un d'ells té a veure amb la idea, instal.lada en cert "sentit comú", de que l'hipotecat és algú que, en haver actuat "lliurement", ha de carregar amb tota la responsabilitat per la seva actuació. "Ningú –ve a dir aquest argument- els va forçar a contreure crèdits que a la llarga serien impossibles de pagar. Si volien ser propietaris, haurien d'atenir-se a les conseqüències". Aquesta mena de raonament té l'aventatge de que permet captar amb senzillesa un dels factors que ha dut a l'actual desastre. Tanmateix, amaga de manera interessada els subtils però ferris mecanismes que han permès a les polítiques neoliberals d'obrir-se pas durant les darreres dècades.

Un dels més recurrents, de fet, ha estat el cimbell del "capitalisme popular". La idea de fons era que les polítiques de privatització de béns i serveis públics permetrien a tothom gaudir de recursos bàsics en qualitat de "propietaris" i no de simples "clients" de l'Estat, la qual cosa n'assegurava un control més "segur" i "eficient". No es tractava, per tant, de garantir drets socials, sinó drets patrimonials, convertint els ciutadans "de proletaris, en propietaris", com es vanagloriava la propaganda oficial. El Regne Unit de Margaret Thatcher, és sabut, fou un sofisticat laboratori d'aquesta mena d'iniciatives. Per tal d'involucrar els treballadors a les polítiques de privatització, se'ls oferien accions de les empreses privatitzades. Així, qui perdia la seva feina podia sentir-se compensat per un sobtat i eufòric accés a la “propietat” de l'empresa. El parany, però, no trigava en manifestar-se. En un mercat amb fortes barreres d'entrada i marcades asimetries en l'accés a la informació, el “treballador accionista” acabava venent els seus actius i es trobava, d'un dia per l'altre, sense feina, sense accions, i a mercè d'uns poders privats que, en part, habien aconseguit fer-lo “còmplice” de la seva violenta acció d'espoli.

Malgrat les seves peculiaritats, l'actual situació d'emergència habitacional no és aliena a aquesta mena de processos. Durant dècades, els responsables de les polítiques d'habitatge es van encarregar de fer de l'Estat espanyol un dels que, havent construit molt per sobre de la mitjana europea, menys ha dedicat a la promoció d'habitatge públic assequible. La pràctica inexistència d'unes altres vies d'accés a un habitatge que no fossin la compra va fer que moltes persones consideressin que l'única opció "segura" i "eficaç" per a disposar-ne era esdevenir "propietari privat". Les institucions públiques van desplegar tot un arsenal de mesures que justificava aquesta percepció: varen impulsar la desgravació fiscal de la compra, van afeblir la posició del llogater a la legislació sobre arrendaments urbans, van consentir la desregulació del mercat hipotecari, tot permetent hipoteques a 50 anys, van desarticular controls bàsics sobre el sistema creditici, i van renunciar al foment d'altres formes de tinences àmpliament exteses en altres països europeus, com el lloguer social o la cessió d'ús.

Immobiliàries, bancs i caixes no varen fer, en realitat, més que aprofitar-se'n, d'aquesta deliberada política institucional d'aposta per la "propietat privada" i de desincentiu d'altres formes de tinença segura i assequible. Emparats per l'extesa percepció de que llogar era "llançar els diners", van dedicar tot el seu aparell propagandístic a crear la il.lusió de que es podia ser "propietari" encara que això comportés el fet de comprometre un percentatge exorbitant dels propis ingressos (més del 40%, molt sovint).

En un context així, sembla un despropòsit presentar els contractes celebrats com l'inequívoc producte de "l'autonomia de la voluntat" d'ambdues parts. Un mirada més realista, pel contrari, permet de reconèixer als acords subscrits la fesomia clàssica dels contractes per adhesió, caracteritzats per una notòria asimetria a la informació disponible per les parts i per la inclusió més o menys dissimulada de clàusules abusives. La llista d'irregularitats és àmplia: sobrevaloració dels pisos amb l'objecte d'inflar-ne el preu i augmentar el deute contret; contractació obligada d'assegurances cares i inútils; utilització d'avals creuats entre els mateixos deutors; interessos variables referenciats a l'Euribor més uns diferencials desorbitats; informació esbiaixada sobre els possibles augments a la hipoteca. Tot això amb una finalitat inequívoca: optimizar els beneficis i sortejar els controls de risc als quals tot sistema creditici raonable s'hi hauria de sometre.

Allò que crida l'atenció, però, és que malgrat les condicions fraudulentes en què s'hi van pactar moltes d'aquestes hipoteques, l'índex de morositat de les famílies ha romàs, al menys fins ara, increïblement baix. A diferència dels bancs, que davant l'esclat de crisi han fet ràpidament una crida al rescat públic, les famílies endeutades han complert els compromisos adquirits mentre han disposat d'una feina i els interessos els ho han permès. Quan han deixat de fer-ho, la violència del poder privat s'ha manifestat en tota la seva cruesa. En la mateixa línia dels empresaris que exigeixen la reducció de salaris malgrat els quantiosos beneficis obtinguts, les entitats financeres exigeixen de mantenir el deute amb interessos molt sovint d'usura. L'amenaça, cas de no accedir al xantatge, és semblant: en un cas, l'acomiadament; a l'altre, el desallotjament fulminant.

Malgrat el seu paper a la generació de l'actual situació, o precisament per això, les solucions oferides per les institucions públiques han estat inofensives. La mesura estrella adoptada pel govern estatal ha estat l'anomenada "moratòria ICO; una moratòria que no qüestiona l'augment abusiu d'interessos i que ni tan sols és obligatòria per als bancs. El fet de que fins el moment amb prou feines s'hi hagin acollit poc més d'un centenar de persones n'és un indici clar, de les seves limitacions.

Naturalment, aquesta asimetria en la reacció institucional s'explica, en el fons, pel descomunal desequilibri dels interessos en joc. Tot plegat, l'actual crisi hipotecària també és el producte de dècades d'un capitalisme contra-reformat que ha consentit la irrupció d'oligarquies econòmiques els interessos de les quals es troben sòlidament salvaguardats per institucions públiques i privades de tota mena. Pel contrari, els interessos dels hipotecats, igual que els dels aturats i els de molts col.lectius als quals la crisi ha col.locat en oberta situació de vulnerabilitat, exigeixen una articulació més lenta i complexa. En alguns casos, perquè es tracta de migrants que ni tan sols poden pressionar al poder polític amb el seu vot o que es troben paralitzats per l'espasa de Damocles d'una eventual pèrdua de residència legal. En altres, perquè es tracta de persones aclaparades pel pes d'anys de privatització de la resistència, de missatges de "campi qui pugui" i d'uns sindicats els reflexos dels quals davant d'aquesta mena de conflictes es troben fa temps anquilosats.

Amb tot, la mercantilització de totes les esferes de la vida a la qual tendeix l'actual capitalisme sense brida, no ha deixat de generar inèdites encara que embrionàries formes de resistència. Les plataformes d'afectats per les hipoteques, fa poc conformades a ciutats com Madrid o Barcelona, igual que les plataformes d'aturats, en són una prova. Les seves demandes són elementals però incisives: paralització dels desnonaments, tant de les famílies hipotecades com dels avalistes, fins que es trobi una solució a la seva situació; garantia de l'accés dels afectats a justícia gratuita per a defensar-se dels processos d'execució; regulació de la dació en pagament, de manera que si el banc es queda l'habitatge, el deute resti saldat, com de fet succeeix en altres països de la Unió Europea o als Estats Units; expropiació o compra a un preu just del parc d'habitatges hipotecats de primera residència amb l'objecte de destinar-los a un parc públic d'habitatges de lloguer; realització d'una auditoria pública sobre el funcionament del mercat hipotecari; establiment dels mecanismes i les reformes necessàries per tal de treure l'habitatge dels mercats especulatius i convertir-lo en un dret per a tothom.

L'impuls d'aquestes mesures i la consegüent democratització del sistema creditici exigeix, naturalment, superar els arrelats privilegis amb els quals un grapat de poders privats (bancs, immobiliàries, agències de qualificació de deute) ha sabut fer-se a les darreres dècades, no sense la inestimable col.laboració de diferents instàncies públiques. Però exigeix, també, revertir molts dels mites que anys de "capitalisme popular" han imprès a sang i foc a l'experiència de milions de persones. Un d'aquests mites és que l'única forma d'accedir a un habitatge digne i segur és a través de la "propietat privada". L'altre és que l'habitatge pot ser objecte d'especulació i una font de rendes tan legítima com qualsevol altra. Tot i que no pot fer-se d'un dia per l'altre, l'única manera creïble d'eradicar aquestes creences és mostrant, d'una banda, que és factible garantir el dret a l'habitatge a través d'uns altres règims de tinença segurs i eficients, com la propietat cooperativa, el lloguer social, la cessió d'ús o l'usdefruit. I d'altra banda, inscribint aquesta lluita en un programa més ampli d'universalització de drets socials capaços de resistir l'actual “tancament privat” tant a l'esfera del treball formal -a la fàbrica, a l'empresa- com fora d'ella -a l'àmbit domèstic, al barri, a l'espai urbà sense més-. Aquests “vels” i “nous” drets socials que caldria sostreure a l'arbitrarietat tant del mercat capitalista com de l'Estat tenen a veure amb qüestions tan elementals com la salut, l'educació, l'aigua, el transport, els menjadors públics, les guarderies infantils, la reducció de la jornada laboral o el gaudi d'una renda bàsica.

Malgrat les dificultats subjectives que comporta un canvi “político-cultural” d'aquesta mena, és innegable que la crisi ha millorat les condicions objectives per tal de fer-ho possible. No és impensable, fins i tot, que un programa de reinvenció d'allò “públic” i dels “béns comuns” pugui calar entre les generacions més joves, nascudes ja en un context de pertinaç precarietat i alienes a les mels del mite propietarista. En darrera instància, protegir els qui tenen un habitatge o una feina precàries, o els qui no tenen sostre o ingressos bàsics, no és només una manera de contrarrestar arrelades pràctiques especulatives i situacions d'explotació: també és una forma de distribuir amb justícia les responsabilitats derivades de la crisi i d'actualitzar el vell dret de tots a dur una existència digna.

Gerardo Pisarello

Article publicat orginalment a Sin Permiso (versió catalana d'Enfocant.net)