Judici a l'Audiència Nacional als onze del Raval

La Audiencia Nacional comienza el juicio a los 11 del Raval sin pruebas de armas ni explosivos

El 19 de gener del 2008 Barcelona havia entrat, per alguns, en una mena de sòrdida classificació inaugurada a Nova York el 2001 i de la qual en formen part Londres i Madrid pels atemptats de l'onze de març del 2004 i del set de juny del 2005. Catorze homes havien estat detinguts al Raval i, segons les filtracions policials simultànies al decurs de l'operació, estarien preparant un atemptat al metro. Per a la versió sobre la qual se sustenta el sumari que comença a jutjar-se aqueste 12 de novembre —i al qual hi ha onze imputats—, un terrorista identificat com a  «testimoni F1», penedit a l'últim moment de la missió que havia de dur a terme, hauria acudit a la policia a denunciar una acció imminent capaç de causar desenes de morts. Davant d'aquesta suposada imminència els serveis secrets haurien actuat tot invertint «els habituals mètodes d'investigació, prioritzant justificadament l'ús dels informes d'intel.ligència sobre l'adquisició prèvia de proves».

Cinc dies després El Periódico de Catalunya ocupava la seva primera plana amb aquest titular en tipografia gegantina: «11S, 11M, 7J… 19E» (24/01/2008), coronant a Barcelona amb un digníssim quart lloc per un atemptat que no només no s'havia produit sinó que, com indica l'esmentat informe policial, estava per investigar. Aquesta portada provocaria el sarcasme del periodista Íñigo Sáenz de Ugarte: «El Periódico té tantes ganes de col.locar Barcelona al trist panteó de ciutats atacades pel terrorisme jihadista que ni tan sols pot esperar a que es produeixi l'atemptat» (www.guerraeterna.com, 24/01/2008). Repetint un cànon que avui ja és habitual, les conjectures mediàtiques superaven en velocitat la pròpia instrucció judicial i mentre els serveis secrets esgotaven les cent vint hores d'incomunicació i aïllament que permet la legislació antiterrorista, les seccions de successos i tribunals es llançaven a la competició sensacionalista. Fins el vint-i-tres de gener ni el misteriós «F1» ni cap dels catorze detenits declararien davant del jutge, però des del diumenge 20 es repetien titulars d'aquest estil: «Armats amb l'explosiu La mare de Satanàs» (El País, 20/01/2008), «Al Quaeda va ordenar des del Waziristan atemptats suïcides a Barcelona» (El Periódico 21/01/2008), «Algunes informacions parlen d'un atemptat suïcida a una mesquita després de l'oració dels divendres» (La Vanguardia, Editorial, 20/01/2008).

El propi jutge Ismael Moreno afirmava la imminència però la negava alhora tot reconeixent que el material incautat «no tenia prou potència destructiva com per realitzar un atemptat amb garanties de causar estralls». Més endavant els informes de laboratori desestimaven l'existència de TATP —l'anomenada Mare de Satanàs—, mentre que els explosius que la policia deia buscar a la zona de Llevant no varen aparèixer mai. Pel que fa a l'assenyalament d'alguna mesquita com a objectiu, va haver de ser inventat vés a saber per qui, ja que ni tan sols figura entre les suposicions incloses als informes policials al jutge. Posteriorment, els mateixos mitjans amagaven un altre fet que fa dubtar molt del rigor de la feina de les forces de seguretat espanyoles. Segons el setmanari Directa, el CNI hauria avisat els serveis secrets britànics de l'arribada de sis suposats terroristes a l'aeroport de Gatwick, que després resultarien ser importants quadres del partit del dictador Pervez Musharraff; en paraules de The Guardian, que va publicar la notícia omesa per la totalitat de la premsa oficial espanyola: «“Terrorist” group who turned out to be the president’s men» (el grup «terrorista» que van resultar ser homes del president). Mesos després, el juny del 2008, l'equip del CNI responsable de l'operatiu, encapcelat pel subdirector de Contraterrorisme i el Cap del Departament de Terrorisme Islamista, seria dissolt.

Així, des de fa any i deu mesos aquest cas se sustenta sobre una cosa tan objectiva a nivell jurídic com la confiança en la paraula d'un home. És paradoxal que, atenent-se al sumari, els únics elements clarament incriminatoris són precisament contra «F1», identificat com Asim Iqbal a la declaració d'un dels imputats. Iqbal ha declarat pertànyer a una organització internacional, a la qual atribueix el nom de «Lashkar e Tayyba» i per a la qual ha treballat transportant diners: «el declarant va ser a Itàlia en diverses ocasions amb els seus amics de França perquè hi anaven a recollir periòdicament grans quantitats de diners. Que aquestes quantitats eren de cent mil euros cada volta i les recollien també a Bèlgica i Holanda, Brussel.les i Amsterdam respectivament». El propi Iqbal afirma a la seva declaració que membres d'aquesta organització el van contactar a França i «li van dir que marxés a Barcelona amb aquesta altra gent. Que aquest mateix grup el va enviar al Pakistan i l'Afganistan per tal d'entrenar-se». D'altra banda, les emprentes trobades a l'única bossa incautada amb possible material per preparar explosius, no corresponen a cap dels onze acusats. Tanmateix, un d'ells va afirmar davant del jutge que aquesta bossa havia estat transportada per «F1» les hores prèvies a que es produís la intervenció policial.

Cap d'aquests fets no ha variat la línia seguida a la instrucció, malgrat que el relat policial també fa aigües. Tota la investigació es basa en el seguiment, durant el 18 de gener, del grup que posteriorment seria detingut. En aquest cas, una reunió a priori semblant als retirs espirituals que fan els adeptes al budisme o sectes ultracatòliques com l'OPUS DEI, és interpretada en clau de sospita: «El fet de que la majoria dels assistents a aquesta reunió tinguessin domicili –i alguns família- a la ciutat de Barcelona i, tot i així, triessin de pernoctar al local del carrer Maçanet [una mesquita; nota de l'autor] evidencia la reserva d'aquesta reunió». També determinades característiques o habilitats personals esdevenen indicis de criminalitat: «té coneixements d'Internet i d'electrònica, habilitats, especialment la segona, extremadament útils en la fabricació d'explosius», «entre quatre i cinc anys enrere tots dos van millorar la seva espiritualitat i van deixar crèixer la seva barba en acostar-se al Tabligh», «l'espiritualitat d'aquesta trobada és igualment contradictòria en tant que un dels membres millor considerats, S.I. –que ni tan sols té televisió o ràdio a casa seva- portés un ordinador acabat d'adquirir».

Actes o peculiaritats que passen desapercebuts en qualsevol, però que quant es tracta de ciutadans musulmans provoquen la recerca d'un doble sentit que sovint arriba a l'absurd propi d'una mirada neuròtica. Allò que es llegeix entre línies als informes policials, forma part d'un imaginari islamòfob fruit de l'11-S i esmolat en el nostre cas per l'11-M, que té un lloc privilegiat entre les fòbies de la tradició cultural espanyola i que a Catalunya ha marcat una població musulmana 280.000 persones com un focus «d'islamisme radical».

El maig del 2007 l'Institut Elcano i la Confederació Espanyola de Policia assenyalaven que «l'estudi dels terroristes ingressats a presó a Espanya, més de 300 des de finals dels anys noranta, mostra de manera indubtable que Catalunya és l'epicentre de l'activitat jihadista al nostre país» i ni més ni menys que el «centre de reclutament de terroristes islàmics més gran d'Europa». Allò que ni els uns ni els altres no indicaven és que el resultat final de les detencions posa en tela de judici la pròpia política antiterrorista: «El febrer del 2006, dels 211 detinguts, 104 estaven empresonats. Al juny del 2007 les dades havien derivat a pitjor: de 327 detinguts, 153 havien quedat en llibertat sense càrrecs i només el 10% de 174 imputats (18 persones) tenien sentència ferma. En síntesi: el 46% dels detinguts de manera preventiva restaven alliberats després de les primeres 72 hores i únicament el 5% del total tenia sentència ferma» (David Fernàndez y Albert Martínez a Rastros de Dixan. Islamofobia y construcción del enemigo en la era post-11S, Virus 2009). El 2007 els informes d'intel.ligència assenyalaven Girona i més concretament la localitat de Salt com el principal nucli de risc terrorista islàmic. El «niu de terroristes» ara es troba al Raval.

Traducció d'Enfocant.net