"Jo continuaré sent un mestre, i tu un carceller"

"Jo continuaré sent un mestre i tu, un carceller

Farzad Kamangar.

“Zeus, el Déu dels Déus, va ordenar detenir al desobedient Prometeu. Així va començar la teva història i també la meva. Tu representes l'herència dels carcellers de Zeus, i, per tant, ets presoner, dia rera dia, dels fills del Sol i de la Llum. Per tu i per mi, la presó té un significat diferent: som dos individus; cadascun a un costat de la paret, amb una porta de ferro i una petita finestra al mig; tu fóra de la cel·la, jo dins.

Ara coneixem-nos millor. Jo sóc mestre… No, no…; jo sóc alumne de Samad Behrangui (1), aquell que va escriure Olduz i els corbs, i El Peixet Negre, perquè tots aprenguéssim a caminar. El coneixes? Ja sé que no el coneixes. També sóc alumne de Khanali, aquell que ens va ensenyar a dibuixar un sol a la pissarra perquè els seus llamps espantessin a les ratapinyades. Saps qui era? I sóc company de Bahman Azizi, aquell home que sempre feia olor de pluja, aquell home que la gent de Kermanshah i els seus voltants segueix recordant quan comença a ploure a la tardor. Tens alguna idea de qui era? Ja m'imagino que no ho saps.

Sí, sóc mestre i he heretat dels meus alumnes el somriure i la curiositat per preguntar.

Ara que ja m'has conegut, parla'm de tu, de qui eren els teus companys, de qui has heretat la ira i l'odi que duus a dins. Qui t'ha donat les esposes i les cadenes? Són dels calabossos de Zohak (2)? Parla'm de tu. Qui ets? No només no m'espantes amb les teves esposes, cadenes i cops de fuet, sinó que les gruixudes parets de la cel·la 209, els ulls electrònics que em vigilen, les fèrries portes… ja no em fan por. No t'empipis, no cridis, no em copegis amb el puny en el cor, perquè mantinc el cap alt.

No em peguis perquè canto; sóc kurd i els meus avantpassats m'han deixat en els cants i himnes el record del seu amor, el seu sofriment, la seva lluita, la seva existència… He de cantar i tu has d'escoltar el meu cant, encara que sé que et molesta. No em peguis perquè al caminar s'escolten els meus passos; la meva mare m'ha ensenyat a que els passos parlin amb la terra; entre la terra i jo hi ha un tracte, una connexió que omplo de bellesa i somriures. Deixa'm, doncs, que passegi, deixa'm que escolti els meus passos, deixa'm que la terra sàpiga que encara estic viu i tinc esperança.

No em privis de paper i ploma; vull escriure nanas als nens de la meva terra, replet d'esperança, dels contes de Samad i la seva vida, de Khanali i els seus desitjos, d'Ezati i els seus alumnes… Vull escriure, vull parlar amb la meva gent des de la meva cel·la, des d'aquí mateix. Entens el que et dic? Sé que t'han ensenyat a odiar la llum, la bellesa i el pensament. Però no tinguis por; entra a la meva cel·la, estàs convidat a les meves gastades i velles estovalles . Mira com jo convido als meus alumnes, totes les nits, com els hi explico contes…, però a tu no et permeten veure, no et permeten escoltar. Has d'enamorar-te, has de convertir-te en un ésser humà, has d'estar en aquest costat de la paret per tal d'entendre allò que et dic.

Mira'm i entendràs la diferència que hi ha entre nosaltres dos. Jo tots els dies dibuixo les mans de la meva estimada sobre la paret de la cel·la. Agafo les seves mans i sento la calor de la vida, i llegeixo en els seus ulls l'entusiasme, l'espera; però tu, tots els dies, amb la teva porra, trenques aquests dits dibuixats a la paret, treus aquests ulls que esperen i gargoteges la paret de negre. El teu món i la teva presó sempre estaran foscos, sempre et molestarà el do de la llum. Fa mesos que espero veure un cel estrellat, un jardí d'estels que trenqui la foscor amb camins que van d'un costat a l'altre del cel. Però tu portes anys vivint a la foscor, la teva nit no té estrelles. Saps què significa un cel sense estrelles? Què significa un cel sempre en la foscor?

Aquesta vegada, quan hagi tornat a la 209, entra a la meva cel·la, tinc alguns desitjos per a tu, no del mateix color de les teves oracions que sempre estan plenes de foc i por a l'infern. Els meus desitjos estan replets d'esperança, somriures i amor. Entra a la meva cel·la perquè et parli de l'orgull del meu últim somriure al peu de la forca. Sé que de nou seré el pres de la 209, mentre tu, amb la teva ànima plena d'odi, em seguiràs cridant. I jo tornaré a sentir llàstima per tu i pel pobre món que han creat al teu voltant; seguiré sent un mestre amb el somriure dels meus nens als llavis.

Farzad Kamangar, mestre condemnat a pena de mort. Secció de Presos Infecciosos de la presó de Rajaai Shahr de Karach”.

(1) Destacat pedagog i escriptor de l'Azerbaitjan iranià, el principal llibre del qual –El Peixet Negre– ha estat editat en castellà.

(2) Monstre-tirà de la mitologia kurda. "