Israel: boicot, desinversió, sancions

"Ja és hora. Ja fa temps que és hora. La millor estratègia per acabar la cada vegada més sagnant ocupació és fer que  Israel sigui l’objectiu d’un moviment global com el que va posar fi a l’apartheid a Sudàfrica.

El juliol del 2005, una àmplia  coalició d’organitzacions palestines va començar a preparar-se per fer precisament això. Van apel•lar a “persones amb consciència de tot el món per imposar amplis boicots i implementar iniciatives de desinversió en contra d’Israel, de manera semblant a les mesures que es van aplicar contra Sud-àfrica a l’època de l’apartheid." Així va néixer la campanya Boicot, Desinversió i Sancions (BDS per abreviar).

Cada dia que Israel bombardeja Gaza, atreu més conversos a la causa de BDS i, parlar d’alto-el-foc està fent ben poc per reduir el momentum. El suport per la campanya està creixent fins i tot entre els jueus israelians. Enmig de l’atac, uns 500 israelians, entre ells dotzenes d’artistes i acadèmics reconeguts, van enviar una carta a ambaixadors estrangers destinats a Israel. La carta demana “l’adopció de mesures restrictives i sancions immediates” i fa un paral•lel clar amb la lluita contra l’apartheid. “El boicot a Sud-àfrica va ser efectiu, però a Israel se’l tracta com a una criatura... Aquest suport internacional ha d’acabar."

Però fins i tot amb aquesta crida punyent dels intel•lectuals israelians, molts de nosaltres encara no hi podem respondre. Les raons són complexes, emocionals i comprensibles. I aquestes raons no són suficientment bones. Les sancions econòmiques són l’eina més efectiva de l’arsenal d’accions no violentes. Rendir aquesta arma frega el límit de la complicitat. Aquí teniu les quatre objeccions principals que es fan a la estratègia de BDS, seguides pels respectius contra arguments.

1.Mesures punitives contribuiran a alienar en lloc de persuadir els Israelians. El món ha intentat el que solia anomenar-se "compromís constructiu." I ha fracassat estrepitosament. Des del 2006, Israel ha escalat contínuament la seva criminalitat: expandint les colònies, iniciant una guerra vergonyosa contra el Líban i imposant un càstig col•lectiu als ciutadans de Gaza mitjançant un bloqueig brutal. Tot i aquesta escalada de crims, Israel no ha hagut d’afrontar cap mena de mesures punitives –tot al contrari. Les armes i els 3 mil milions de dòlars d’ajuda anual que els Estats Units envien a Israel és només el començament. Durant aquest període clau, Israel ha gaudit d’una millora dramàtica en les seves relacions diplomàtiques, culturals i de comerç amb nombrosos aliats. Per exemple, el 2007 Israel es va convertir en el primer país no Sud Americà que va signar un acord de comerç amb Mercosur. Durant els primers nou mesos del 2008, les exportacions d’Israel a Canadà van augmentar en un 45 %. Un nou acord de comerç amb la Unió Europea doblarà les exportacions d’aliments preparats d’Israel. I el 8 de desembre, els ministres europeus van millorar l’acord de l’associació UE-Israel, un premi que Jerusalem feia temps que buscava.

És en aquest context que els líders israelians han començat la seva guerra més recent confiant que no hauran d’afrontar cap cost important. És de destacar que, durant 7 dies de comerç “de guerra”, l’índex de la Borsa de Tel Aviv ha pujat un 10.7%. Quan la pastanaga no funciona, cal fer servir el bastó.

2. Israel no és Sud-àfrica. És clar que no. La rellevància del model Sud-africà és que demostra que les tàctiques de BDS poden ser efectives quan mesures més dèbils (manifestacions, peticions, pressió diplomàtica) han fracassat. I, de fet, la situació als territoris ocupats es dibuixa amb ecos inquietants de la situació a Sud-àfrica: els carnets d’identitat i permisos de viatge codificats per colors, les cases destruïdes per les excavadores amb els seus habitants desplaçats, o les carreteres per us exclusiu dels colons. Ronnie Kasrils, un prominent polític Sud- Africà, ha dit que l’arquitectura de segregació que va veure a Cisjordània i Gaza és “infinitament pitjor que l’apartheid." Això va ser al 2007, abans que Israel comencés la seva guerra a gran escala contra la presó a l’aire lliure que és Gaza.

3. Perquè senyalar només a Israel quan els Estats Units, Gran Bretanya i altres països occidentals fan el mateix a l’Iraq i l’Afghanistan? Un boicot no és un dogma; és una tàctica. Les raons per les quals l’estratègia de BDS s’hauria de provar amb Israel són de caràcter pràctic: en un país tan petit i dependent del comerç exterior, el boicot podria ser molt efectiu.

4. Els boicots deterioren la comunicació; necessitem més diàleg, no menys. Respondré a aquest punt amb una història personal. Durant 8 anys, els meus llibres han estat publicats a Israel per una editorial anomenada Babel. Però quan vaig publicar The Shock Doctrine (La Doctrina de Xoc), vaig voler respectar el boicot. Seguint el consell d’activistes que treballen pel BDS, incloent el meravellós escriptor John Berger, vaig contactar una petita editorial anomenada Andalus. Andalus és una editorial activista, molt involucrada en el moviment contra l’ocupació i l’única editorial israeliana dedicada exclusivament a traduir obres en àrab a l’hebreu. Vam dissenyar un contracte que garanteix que tots els beneficis aniran destinats al treball d’Alandalus, i cap serà per a mi. En altres paraules, estic boicotejant l’economia israeliana però no els israelians.

Dissenyar el nostre modest pla de publicació va requerir dotzenes de trucades, correus electrònics i missatges de text, desde Tel Aviv fins a Ramallah, passant per París, Toronto i la ciutat de Gaza. Resumint, el que vull dir és que, tan aviat com un comença a implementar un boicot, el diàleg s’incrementa dramàticament. I per què no hauria de ser així? Construir un  moviment requereix comunicació constant, tal com aquells que van participar en el moviment contra l’apartheid poden testimoniar. L’argument que donar suport a un boicot ens aïllarà els uns dels altres és particularment enganyós si tenim en compte la quantitat de tecnologies de l’informació assequibles que tenim disponibles a la punta dels dits. Estem ofegats de possibilitats per alliçonar-nos els uns als altres a través de les fronteres nacionals. Cap boicot ens pot aturar.

Arribats a aquest punt, segurament algun orgullós sionista s’estarà preparant per marcar un gol augmentatiu: que no sé que moltes d’aquestes joguines d’alta tecnologia surten dels parcs de recerca israelians que són líders mundials en info-tecnologia? És cert, però no totes. Quan portem força dies d’atac israelià a Gaza, Richard Ramsey, el director d’una empresa de telecomunicacions britànica especialitzada en serveis de trucades per Internet, va enviar un correu electrònic a l’empresa israeliana de tecnologia MobileMax. "Com a resultat de l’acció del govern israelià dels darrers dies, d’aquí en endavant no podrem continuar fent negocis amb vostès o amb qualsevol altra empresa israeliana."

Quan vam contactar amb Ramsey, ens afirmà que la seva decisió no va ser política, només es basava en el fet que no volia perdre clients. “No ens podem permetre perdre cap dels nostres clients," va explicar, "així que la nostra decisió va ser purament de defensa comercial."

Va ser aquesta mateixa mena de fred càlcul empresarial la que va fer que moltes companyies marxessin de Sud-àfrica fa dues dècades. I és precisament aquesta mena de càlcul el que constitueix la nostra esperança més realista d’aconseguir la justícia que fa tant temps se li ha negat a Palestina."