Iran: és possible una transició pacífica?

Iran, és possible una transició pacífica?

Deia Marx, al seu “18 brumari de Lluis Bonaparte” que els grans fets i personatges de la història universal apareixen, dues vegades, una vegada com a tragèdia i l'altra com a farsa. Malgrat les diferències, aquell francès i Ahmadineyad comparteixen tècniques de governar i a més es recolzen sobre la mateixa base social, amb la diferència que l'iranià encara hi és a temps per escriure el final de la seva història. O no. Les singularitats de la teocràcia que domina Iran des de l'any 1979, deixa en paper mullat les experiències de les transicions de Sud-àfrica, Xile o Espanya, que varen exigir acords entre els grups fàctics i reals allotjats en el poder. El sistema electoral de la República Islàmica (RI) impedeix el traspàs del poder d'un grup a un altre. La crisi a la que s'enfronta l'Iran avui és el resultat de dos conflictes principals: el xoc entre les institucions d'un sistema polític basat en el Califat, contra els òrgans que els ayatolàs van adoptar dels sistemes representatius, com la República; doncs, sota la pressió de milions de persones que havien enderrocat la monarquia i exigien una república, van haver de canviar el seu pla d'instaurar originalment un Estat Islàmic, substituïnt-lo per  una República Islàmica. Així, la institució no electa de Welayat Faghih, lider religiós (figura inexistent en corrents no xiïtes de l'Islam), avui representada per Alí Jamenei, concentra pràcticament tots els poders que tenia el Sha: el militar, el polític, el legislatiu i el jurídic-, a més de la facultat de vetar les decisions dels representants del poble. Fins aquestes eleccions, les famílies de la RI, en un teatre electoral, presentaven com a candidats a homes, xiïtes i fidels al Lider (per tant, restaven exclosos els no creients, els ateus, les minories religioses i les dones), i aquest Líder religiós lliurava  el poder executiu a un d'ells. No obstant això, i aquí el segon conflicte, el pols entre dos pesos pesats d'aquesta teocràcia, Jamenei i Rafsenjani, ha arribat a tal punt que un ha d'eliminar a l'altre, complint la profecia que diu que “dos reis no hi caben a un mateix regne”. Tensió acumulada des de les eleccions del 2005, quan Rafsenyani, candidat favorit a les enquestes, va perdre en favor d'un desconegut Ahmadineyad, mitjançant un escandalós frau electoral. Els ciutadans ja acostumats a aquestes lluites, no van vessar ni una llàgrima per l'encarnació de la corrupció per excel·lència. Avui, la situació és una altra: l'atur, la inflació, les tensions en la política exterior, la dura repressió sobre les minories religises i ètniques, les molèsties de les patrulles de la moral religiosa, i la falta de perspectiva per sortir d'aquesta situació, han dut a la societat la vora de tal col·lapse, que va fer que, els reformistes decidiren tornar a provar la seva sort per a salvar a la RI d'un esclat, culpant a Ahmadineyad-Jamenei. Aquest va ser el motiu pel que Mohammad Jatami va decidir presentar-se, encara que setmanes després va renunciar, pel que sembla per les pressions del Lider. Després juntament amb Rafsenyani van donar suport a l'exministre Musavi, amb la finalitat de crear un ampli front de “no més Ahmadineyad”, qui tenia la intenció de canviar la Constitució per a poder tenir infinits mandats. Les acusacions obertes de corrupció per Musavi cap a Ahmadineyad, demostrava que els reformistes anaven de debò. Va ser quan gran part dels ciutadans va decidir donar-li suport. Que malgrat una participació sense precedents, sortís Amadineyad de les urnes, significava que per tercera vegada el nucli dur de la RI obstaculitzava una sortida pacífica a la crisi. La primera vegada va ser l'any 1996, al rebutjar un referèndum per a separar la religió de l'Estat, i la segona, quan van posar fi a la ficció de la “democràcia religiosa” promoguda pel presidnete Jantemi (1997-2005). Avui, el lema “on està el meu vot”, a més de la denúncia d'un frau nyap, és l'expressió de la consciència dels ciutadans que es neguen a admetre figures “inqüestionables” i per sobre de la llei.

Amb el suport del Lider a Ahmdineyd no només es tanquen les vies d'una sortida pacífica a la crisi, sinó que Jamenei ha comés un greu error: ha lligat el seu destí amb el del seu protegit.

Les fisures s'aprofundeixen. El perill d'un enfrontament civil augmenta. Doncs, els privilegis que gaudeixen diversos milions d'integrants dels cossos paramilitars, -com entrar a la universitat sense haver de passar per la selectivitat o convertir-se en funcionaris sense aprovar les oposicions, sous atractius, etc.– dificulten una renúncia voluntària per part d'ells, i és per això que probablement lluitaran amb capa i espasa fins al final. Jamenei pretén fer temps, cansant als manifestants, o acusar-los de provocar disturbis per a declarar Estat de setge, i emprendre detencions massives i execucions. Hi ha por de que atemptin contra la vida dels liders del moviment, com es va fer contra Binzair Buthoo a Pakistan.

Jamenei ha responsabilitzat a Musavi del vessament de sang, fet que s'ha interpretat com donar llum verda als militars perquè castiguin sense pietat als manifestants. Molts detinguts han estat obligats a confessar -després de rebre dures tortures-, davant les càmeres, haver cremat edificis públics per ordre de la CIA i del Mossad (anys enrere també incloïen a la KGB). Un truc que la RI ve utilitzant des del seu naixement per a desacreditar i després executar –per traïció a l'Islam-, als seus adversaris.

Encara hi són a temps: convoquin noves eleccions amb garanties i en presència d'observadors… el temps s'esgota, la pau s'allunya, i els enemics d'Iran es preparen per a pescar de les aigües revoltades.

Musavi, l'home del drap verd

L'aventura política d'Hosein Musavi, el candidat defraudat a les pseudo-eleccions de la República Islàmica, és la d'aquell personatge de Temps Moderns de Chaplin, que recull al carrer un drap vermell, l'agita al vent per trobar qui l'havia perdut i, de cop i volta, es veu arrossegat per uns manifestants que fan que es torni el seu abanderat. Així, el color verd que avui sacseja Iran en mans de Musavi és el de l'Islam, mentre per al poble és el de l'esperança. Els uns i els altres s'utilitzen mútuament i a consciència, producte del buit que han deixat les tres dècades d'eliminació sistemàtica dels polítics progressistes. Als anys vuitanta, la “Dècada de Terror”, el propi Musavi, llavors primer ministre del llavors president Alí Jamenei -avui el cabdill i el seu enemic-, van matar a milers de crítics amb la dictadura religiosa, així com a rostres carismàtics que algun dia podien haver encapçalat aquest moviment popular que, avui, fa tremolar els pilars d'una oligarquia corrupta disfressada de la versió més obscurantista de la religió. Un moviment que, malgrat ser espontani, ha demostrat una gran maduresa en els seus plantejaments i, sense ser maximalista i suïcida, dóna dos passos al davant i un enrere; demana “només” el respecte al seu vot i decisió, colpejant un sistema basat en el tutelatge d'uns pastors “il·luminats” que en la seva ficció dirigirien un ramat. Mentre, Musavi, actua com un observador perdut que tem més a una rebel·lió popular que qüestioni al règim, que a aquells que han ordenat disparar als manifestants. I perquè no convoca un front unit de totes les forces democràtiques per a neutralitzar el cop palatí, i planejar una vaga general? El seu objectiu d'apartar als ultres del poder per a salvar “la seva” República Islàmica -amenaçada pels enemics regionals i pel descontentament generalitzat- ha coincidit amb el reclam de grans sectors de la població que demana noves eleccions sota el paraigües de l'ONU, i que es declari il·legal al govern d'Ahmadineyad. Seria un error negar la solidaritat amb el poble iranià pel passat de Musavi, al que li va massa gran el paper que la història li ha assignat avui. Però és el que hi ha. La història no tria als seus herois, els llança, uns cauen i s'estavellen, uns altres il·luminen els cels enfosquits. Infeliç és la terra que necessita herois, tal com afirmava Brecht? Massa idealista en un món real on els poders anul·len les voluntats de la gent. De vegades, una sola veu, fa història.