Iran, les revolucions de colors i Hussein Musavi

Tot seguit, presentem dos articles apareguts a Argenpress.info i que poden ajudar a entendre millor què està passant i qui és Hussein Musavi

L'Iran i les pseudorevolucions de colors

(Per Vicky Peláez)

Des de la desintegració de la República Federal Iugoslava el 2000 per causa del bombardeig nord-americà, i després de la "revolució de vellut" a Sèrbia, les anomenades "revolucions de colors" s'han escampat pels països que representen algun obstacle per als Estats Units i la Unió Europea en els seus plans d'apoderar-se de recursos energètics o enfortir-hi el seu control. Aquetss moviments de colors coincideixen en la seva lluita contra el creixent populisme antiglobalitzador.

"Les revolucions de colors" constitueixen avui una part substancial de l'estratègia de "l'expansió permanent" adoptada pels països del grup G-7 i el govern de George W. Bush. Geòrgia, Ucraïna, Kirguistán, Líban, Bielorússia, Indonèsia, Nigèria, Veneçuela i recentment a Moldàvia i Guatemala han sentit el sabor amarg d'aquestes "suposades revolucions" per a satisfer les ambicions de Washington i Brusseles.

En aquests dies una "revolució verda" ha trucat a la porta del quart productor de petroli al món i segon en gas natural: l'Iran. És clar que la selecció del "color" i disseny d'accions de les "multituds descontentes", representades per la classe alta i mitjana, van ser seleccionats amb molta anticipació a l'estranger pels serveis d'inteligència en colaboració amb dissidents exiliats a la Gran Bretanya. No cal oblidar que el 2003 Condoleezza Rice va crear al Departament d'Estat un "Grup per a canviar el règim a l'Iran" amb pressupost respectiu i candidats presidencials, entre ells l'ex-president pro nord-americà Akbar Rafsanjani, enriquit pel seu comerç amb els Estats Units.

Des de feia tres mesos, a l'Iran es divulgaven rumors  ‘d'un inminent frau electoral" a través de Facebook, YouTube, la xarxa social Twitter i els telèfons mòbils, ja que un 75 per cent de la població iraniana en té, de mòbil. Després del recompte i tres hores abans de l'anunci oficial de la reelecció de Mahmud Ahmadinejad, com a president amb el 63.5 per cent del vot, totes aquestes xarxes varen anunciar que el candidat opositor Mir Hossein Mousavi era el veritable guanyador i que les eleccions havien estat robades per Ahmadinejad amb la benedicció del Líder Suprem Aiatol.lah Ali Khamenei.

Així va començar la "revolució verda" que ja dura a Teheran més de vuit dies tenint com a balanç 13 morts, 60 ferits, 457 arrestats, 34 edificis estatals fets malbé i tres autobusos cremats. Evidentment la premsa globalitzada magnifica la protesta de les classes acomodades i estudiants d'universitats privades, elevant-la a nivell de "revolució", sense "adonar-se" de que el poble, beneficiat amb les reformes populistes d'Ahmadinejad, i en especial la pagesia, no s'han adherit a l'oposició.

No és cap revolució social, sinó la lluita pel poder de dos grups de clergues dominants: els qui recolzen el Líder Suprem Khamenei i el president Ahmadinejad i la seva política popular nacionalista, i d'altra banda, els seus opositors encapcelats per Rafsanjani qui s'ha aliat amb l'opositor Mousavi – creador de l'actual política nuclear de l'Iran i que és, paradoxalment, tan radical com Ahmadinejad.

Ni els diners ni la publicitat fan triomfar les revolucions, ni que es vesteixin de daurat, si no hi ha participació popular, i a l'Iran no n'hi ha.

Qui és Hussein Musavi, el lluitador per la llibertat de l'Iran

(Per Alejandro Teitelbaum)

I. La lògica electoral de les potèncias occidentals

Pel que fa a les eleccions, a la lògica occidental existeix un principi de validesa universal: quan guanyen els amics de les grans potències són eleccions lliures i quan hi guanyen partits o moviments hostils són fraudulentes.

En el cas actual de l'Iran s'hi aplica aquest principi universal amb el complement d'una mena de silogisme : 1) El candidat opositor Musavi havia de guanyar les eleccions, com volien els occidentals; 2) Musavi va perdre les eleccions (un terç dels vots contra dos terços de l'actual president); 3) Conclusió: va haver-hi frau.

Conclusió assumida per les grans potèncias, els seus líders polítics i els grans mitjans massius de comunicació.

El resultat final, comunicat oficialment fou, sobre 40 milions de votants: Ahmadinejad 62.63% (25 milions de vots); Musavi 33.75% (13.500.000) Rezai 1.73% (692.000) Karoubi 0.85% (340.000).

Per a que un resultat que dóna un aventatge tan contundent a Ahmadinejad sigui el producte del frau, aquest ha degut ser monumental i ningú no n'ha aportat les proves d'una manipulació de tal envergadura.

Però la “comunitat internacional”, que és com anomenen els mitjans de comunicació a les grans potències, vol desempallegar-se'n, sigui com sigui, de l'actual govern iranià.

Aquesa és la raó per la qual Musavi ha esdevingut un “combatent per la llibertat”..

Però se'n parla poc del seu currículum.

II. ¿Qui és en Musavi?

Musavi va ser Primer Ministre de l'Iran durant la guerra amb l'Irak (1981- 1989). Té al seu currículum el fet d'haver executat l'ordre de la matança de milers de presos polítics. Fou durant el seu mandat quan la totalitat de partits i organitzacions polítiques, sindicats, organitzacions feministes, etc. van ser perseguits, els seus membres –milers d'ells joves estudiants d'instituts i universitats-, detinguts , torturats i executats. Es tracta de la mataça més gran de la història contemporània de l'Iran. Entre les víctimes, uns 53 membrs del comitè executiu del partit comunista, Tudeh, dels quals 4 havien passat 25 anys de la seva vida a les presons del Sha. Poetes, escriptors, professors d'universitat, professionals de la medicina, desenes de militars (entre ells el comandant en cap de les forces navals de l'Iran, General Afzali, acusat de pertànyer al partit comunista), els principals representants de les minories religioses al parlament (tots d'esquerra), foren executats després de patir inimaginables tortures físiques i psíquiques (com ser forçats a disparar el tret de gràcia als seus companys). Les reivindicacions de les minories ètniques, que composen al voltant del 60% de la població del país, per una autonomia administrativa, van ser durament aixafades, i centenars de kurds i turcomans varen ser penjats a les places públiques. La magnitud de la repressió política, religiosa, ètnica i de gènere del règim islamista va obligar uns 4 milions de persones a prendre el camí de l'exili, en el que ha estat l'èxode més gran d'iranians de tota la seva història. S'estima en unes 30.000 les persones assesinades en pocs mesos a l'any 1988.

El 2008, amb ocasió del vintè aniversari de la matança, Amnistia Internacional va publicar un informe on demana que rendeixin comptes els responsables de l'anomenada “matança de les presons “ perquè bona part de les víctimes ja hi eren, a la presó, quan van ser assessinades. No tothom a l'Iran, durant la campanya, va oblidar aquest sagnant episodi. Quan Mussavi va anar a fer campanya electoral a algunes universitats (Zanjan al nordest de l'Iran i Qazvine al centre) , els estudiants li van exigir explicacions sobre el seu paper a la matança del 1988.

III. ¿Perquè fa tanta nosa el règim iranià a les potències occidentals, que pràcticament no obren la boca quan es tracta de dictadures o de “democràcies” amigues que violen sistemàticament els drets humans?

En primer lloc, perquè el Govern de l'Iran constitueix un obstacle considerable a la regió a l'estratègia imperialista i del seu gendarme local, el govern dretà i racista d'Israel.

En segon lloc perquè l'Iran, amb tot dret, resisteix l'enorme pressió de les grans potències i manté el seu programa de desenvolupament de l'energia nuclear.

L'article IV del Tractat de no proliferació nuclear, del qual l'Irán n'és part, diu :”Res d'allò disposat en aquest Tractat s'interpretarà en el sentit d'afectar el dret inalienable de totes les Parts en el Tractat de desenvolupar la investigació, la producció i la utilització de l'energia nuclear amb finalitats pacífiques sense discriminació i de conformitat amb els articles I i II d'aquest Tractat”. El tractat té per finalitat impedir que altres països, llevat dels cinc Estats que en poseeixen oficialment (la Xina, els Estats Units, França, la Gran Bretanya i Rússia) fabriquin armes nuclears. Hom calcula que els Estats Units poseeixen 6000 míssils nuclears, Rússia 5000, Xina 400, França 350 i Gran Bretanya 200.

Però l'Índia, el Pakistan i Israel , que mai no han signat el Tractat de No Proliferació i probablement Corea del Nord, que se'n va retirar el 2003, també poseeixen i fabriquen armes nuclears. Hom calcula, amb força certesa, que l'Índia poseeix uns 70 míssils nuclears, Israel entre 100 i 300, segons les fonts, i el Pakistan 45.

Les potències occidentals afirmen (sense proves) que el programa nuclear iranià té per objectiu desenvolupar armes nuclears, cosa que el Govern de Teheran nega.

Però si fos veritat allò que afirmen els occidentals hom pot preguntar si no és legítim que l'Iran miri de restablir l'equilibri en aquesta matèria a la regió donat que Israel poseeix un arsenal nuclear.

És obvi que, en interès de la humanitat, caldria començar el desmantellament dels arsenals nuclears existents i també caldria garantir la no proliferació de les armes nuclears. Al planeta continua havent-hi un gegantí arsenal nuclear i la seva progressiva liquidació sempre resta per a més endavant. Malgrat que el Tractat de No proliferació, en vigor des de fa 45 anys, estableix al seu article VI que els Estats que tenen armes nuclears han de començar un procés de destrucció d'aquestes armes fins a la total eliminació.

Pel que fa a la no proliferació, s'han celebrat diversos acords regionals de proscripció de les armas nuclears: El Tractat de Tlatelolco per a la proscripció de les armes nuclears a l'Amèrica Llatina i el Carib (1967); el Tractat de Rarotonga sobre la zona desnuclearitzada del Pacífic Sud (1985); el Tractat de Bangkok sobre creació de zona lliure d'armes nuclears a l'Àsia sudoriental (1995) i el Tractat de Pelindaba sobre la creació d'una zona lliure d'armes nuclears a l'Àfrica (1996).

Però, malgrat que la seguretat i l'estabilitat regional a l'Orient Mitjà requereixen la total eliminació d'armes nuclears i d'altres armes de destrucció massiva i malgrat que existeix una Iniciativa Àrab en favor de la creació d'una Zona Lliure d'Armes de Destrucció Massiva a l'Orient Mitjà, en aquesta regió no hi ha Tractat en perspectiva, ja que la regla no escrita imposada de fet pels Estats Units i altres grans potències és mantenir l'estatu quo que consisteix en que Israel tingui armes nuclears i que els seus veïns no puguin ni tan sols desenvolupar una tecnologia nuclear.