Iniciativa a França per abolir la legislació antiterrorista

Brevíssima introducció al manifest del Calas

(Per John Brown, publicat a www.vientosur.info, versió al català d'Enfocant.net)

S'acaba de constituir a França un Comitè per la derogació de les lleis antiterroristes (Calas) on hi participen com a membres fundadors o com a signants del seu manifest alguns dels intel.lectuals més coneguts del pensament radical europeu: Giorgio Agamben, Alain Badiou, Slavoj Zizek, Jacques Rancière, Etienne Balibar, Daniel Bensaïd i d'altres. Aquest manifest titulat « Acabem amb les derives autoritàries » es publica poc després de la posada en llibertat condicional de Julien Coupat, jove pensador neosituacionista fundador de la revista Tiqqun acusat de « terrorisme » por haver [suposadament] sabotejat juntament amb els seus companys de la comuna de Tarnac algunes vies de tren d'alta velocitat sense cap risc efectiu per a la integritat física de les persones. L'única prova de la participació de Julien Coupat en aquests actes -reivindicats, d'altra banda, per un grup antincuclear alemany- són un seguit d'escrits entre els quals destaca « La insurrecció que ve » on l'autor anònim i col.lectiu fa una crítica de la frenètica « mobilitat » obligatòria pròpia de la fase actual del capitalisme i manifesta la seva confiança en que una propera insurrecció freni aquests fluxos deleteris. Es passa així del terrorisme al delicte d'opinió. D'aquest cas se n'han fet ressò diversos mitjans de premsa (Libération i fins i tot més recentment Le Monde) que el van donar a conèixer fent palès el funcionament aberrant i liberticida de les lleis antiterroristes franceses. La campanya de premsa i la mobilització dels comitès de suport, que van aconseguir desgastar considerablement la imatge de la ministra de Justícia i de la fiscalia ha permès que, finalment, Julien Coupat fos posat en llibertat (condicional).

La legislació antiterrorista francesa té una tradició pròpia que connecta amb l'extensió de les mesures repressives colonials d'Algèria a la metròpoli als anys 50 i 60, mesures mantingudes a la legislació i reforçades a finals dels 90 per una legislació antiterrorista de nova. Posteriorment, una nova onada legislativa, després dels atemptats de l'11 de setembre, va dur a l'adopció a nivell de la UE d'una directiva antiterrorista les prescripcions de la qual han anat transcribint-se a les legislacions internes dels Estats membres.

L'antiterrorisme, tant a França com a la resta d'Europa ha esdevingut un aspecte més de la legislació, tot perdent de vista el seu caire intrínsecament excepcional. Com sostenen els membres del Calas, és avui « una manera de govern ». D'una banda, la legislació antiterrorista aboleix les garanties del dret penal: presumpció d'innocència, prohibició de l'analogia en la incriminació penal, necessitat de que existeixi una tipificació prèvia del delicte per tal que aquest sigui perseguible (nullum crimen sine lege). D'altra banda, amb l'antiterrorisme es configura un tipus específic de delicte, el de « terrorisme », que té la particularitat de la intencionalitat política, al voltant de la qual es pot ordenar segons un principi d'analogia tot un seguit d'actes perfectament dispars que inclouen des dels actes de violència contra persones i béns, o els assessinats fins els actes de sabotatge sense perill per a les persones i simples actes de suport ideològic o moral o fins i tot « d'inspiració intel.lectual ». El poder disposa així d'un enorme arsenal per a callar tota forma de dissidència en el marc d'un sistema jurídic que té els seus precedents en els règims totalitaris europeus.

A l'Estat espanyol, el País Basc ha estat el laboratori privilegiat de les mesures d'excepció, des de les lleis antiterroristes de Franco dels anys 70 fins a les de la monarquia. La repressió de l'independentisme radical basc sota el pretext de la seva vinculació al terrorisme d'ETA és un dels trets definitoris de l'actual règim espanyol. El tractament antiterrorista de la qüestió basca és, efectivament, central per a la monarquia transfranquista en la mesura en que, d'una banda permet controlar un important focus de dissidència que segueix qüestionant un dels pilars fonamentals del règim, l'anomenada « unitat d'Espanya » . D'altra banda, i potser això sigui encara més important que la dimensió de control de la dissidència basca, l'antiterrorisme ha esdevingut un element que serveix de suport de la molt precària « identitat nacional » espanyola. En els precisos termes de José María Aznar qui afirmava preferir l'úlcera del terrorisme al càncer del separatisme, el País Basc és el símptoma que sosté Espanya com a malaltís subjecte polític. Això mateix és el que va permetre a Aznar convertir l'antiterrorisme en « producte d'exportació », made in Spain. El preuat tros de la « pàtria espanyola » que és el País Basc per a l'espanyolisme constitueix alhora un objecte d'odi amb prou feines dissimulat en el discurs del règim. El País Basc associat amb el terrorisme és el símbol d'un nou irredemptisme espanyol que ja en té de profetes en personatges com Fernando Savater o Rosa Díez. El conjunt de la classe política oficial, del PP a un important sector d'IU combreguen amb aquest culte nacional de « l'antiterrorisme democràtic ». No es pot minimitzar la responsabilitat d'ETA en aquest fenomen, ja que aquesta organització ha imitat especularment l'Estat espanyol: de la mateixa manera que era indispensable al poder espanyol disposar d'un País Basc associat al terrorisme d'ETA com a legitimació de la seva « democràcia antiterrorista » davant de qualsevol rebelió basca o d'un altra banda de l'Estat, ETA necessitava de la brutalitat franquista disfressada de « defensa de la democràcia » per tal de justificar la seva perpetuitat com a organització i polaritzar un sector significatiu de l'independentisme radical basc al voltant dels seus actes i decisions. En tots dos casos la legitimitat de la representació política es basa en la violència tirànica de l'altre. En tots dos casos, la població i les seves lluites socials i polítiques es veuen segrestades per una representació hobbesiana basada en el terror.

L'Espanya franquista va esdevenir, mercès a l'explotació de la « qüestió basca », « democràcia antiterrorista ». Això li va permetre conservar i legitimar l'essència els seus recursos repressius i fins i tot transformar el Tribunal d'Ordre Públic de Franco en l'actual Audiència Nacional. Així es mantenia el fonament del clima d'excepció jurídica i política de la dictadura que va restar personificat en el cap de l'Estat designat per Franco.

Aquesta perpetuació del franquisme és la que ha permès a l'Estat espanyol de ser a l'avantguarda de la legislació antiterrorista europea: Espanya a penes va haver d'introduir canvis en la seva legislació per tal d'aplicar la directiva antiterrorista i és sens dubte -juntament amb Turquia- el país europeu on s'hi jutja i condemna més persones per suposats delictes de terrorisme. En certa manera, l'adhesió d'Espanya a la Comunitat Europea en plena ofensiva neoliberal dels anys 80, es va veure facilitada pel fet no de que l'Estat espanyol s'hagués fet democràtic, sinó de que Europa hagués esdevingut franquista.

La importància d'una campanya contra la legislació antiterrorista és a l'Estat espanyol encara més gran que a la resta d'Europa. A Espanya, l'antiterrorisme no és una legislació d'excepció sinó un dels pilars del règim íntimament associat a la monarquia dins del dispositiu d'excepció que està en marxa ininterrumpudament des d'aquell llunyà 18 de juliol. És aquest mateix dispositiu encara vigent el que impedeix jutjar avui els crims de la dictadura. L'autoritarisme no és una deriva sinó una essència. Sense perdre de vista aquesta especificitat fora útil prendre exemple de la campanya francesa contra les lleis antiterroristes i introduir la temàtica de manera una mica més enèrgica dins del que resta de campanya per a les eleccions europees i, és clar, en el procés de constitució de l'espai polític de l'esquerra anticapitalista. Amb la finalitat d'estimular aquesta indispensable reflexió, es pot llegir tot seguit una traducció del manifest del Calas. El text es pot també signar a la URL que indiquem a sota.

===========================
Acabem amb les derives autoritàries

Comitè por la derogació de les lleis antiterroristes (Calas)

Des del 1986, any en què es va establir a França la legislació antiterrosista, una acumulació de lleis successives ha bastit un sistema penal d'excepció que ressuscita les « leyes criminals » del segle XIX i recorda els periodes més foscos de la nostra història. L'acusació « d'associació de malfactors per tal de cometre una infracció terrorista » introduida al Codi penal el 1996 és la pedra angular del nou règim. Els seus límits són particularment imprecisos: n'hi ha prou amb dues persones per a constituir un « grup terrorista » i n'hi ha prou amb un acte preparatori per a que existeixi infracció. Aquest acte preparatori no es defineix a la llei, es pot tractar del simple fet de tenir dipositades octavetes a casa teva. Sobre tot, amb qualsevol mena de relació, encara que sigui tènue o llunyana, d'amor o d'amistat, amb un dels membres del « grup » n'hi prou per a ser implicat també. Per aquest motiu, de deu persones empresonades per infraccions « relacionades amb el terrorisme », nou han estat sota aquesta qualificació penal..

Segons que confessa un dels seus promotors, aquest dret especial respon a un objectiu de prevenció. A diferència del dret comú que incrimina actes, la pràctica antiterrorista s'acontenta amb les intencions, o amb les simples relacions. Segons el jutge Bruguière, citat per Human Rights Watch, « la particularitat de la llei és que ens permet de perseguir persones implicades en una activitat terrorista sense haver de determinar un vincle entre aquesta activitat i un projecte terrorista en concret ». En aquesta perspectiva s'ha pogut considerar la possessió de determinats llibres com un element incriminatori, ja que constituirien indicis d'opinions i de l'opinió a la intenció només hi ha un pas. A aquest caràcter borrós de la llei penal s'associa un procediment d'extrema brutalitat. N'hi ha prou amb que el ministeri fiscal opti de manera discrecional per incoar diligències sobre una acusació de terrorisme per a que la policia obtengui uns poders d'investigació exorbitants: escorcolls nocturns, « sonorització » dels domicilis, escoltes telefòniques i interceptació del correu en tota mena de suports... D'altra banda, el termini de detenció -periode que precedeix a la presentació davant del jutge - passa de 48 hores en dret comú a 144 en el procediment antiterrorista. La persona detinguda ha d'esperar que hagin passat 72 hores per a veure un advocat, limitant-se l'entrevista amb ell a 30 minuts i sense que l'advocat hagi tingut accés al sumari. Després d'aquesta detenció, a l'espera d'un possible judici, el presumpte innocent podrà passar fins a divuit anys en arrest provisional.

A més a més, la llei centralitza a París el tractament dels afers « terroristes », que es confia a una secció de la fiscalia i a un equip de jutges instructors que treballa en estreta relació amb els serveis d'informació. S'han creat igualment audiències penals epecials on el jurat popular se substitueix per magistrats professionals. S'ha establert així un autèntic sistema paral.lel amb jutges d'instrucció, fiscals, jutges de les llibertats i de la detenció, audiències penals i aviat fins i tot presidents d'audiència, jutges d'aplicació de les penes, tots ells amb el segell « d'antiterroristes ».

L'aplicació cada cop més àmplia dels procediments antiterroristes a afers d'Estat mostra que l'antiterrorisme és avui ja una tècnica de govern, un mitjà de control de les poblacions. A més a més -i potser sigui això el més greu- aquesta justícia exorbitant contamina el dret comú: la legislació antiterrorista ha servit de model en altres àmbits per tal de generalitzar el concepte de « banda organitzada », ampliar els poders dels serveis d'investigació i centralitzar el tractament de determinades instruccions.

El Conveni Europeu de Drets Humans i el Pacte de les Nacions Unides sobre els drets civils i polítics, tots dos ratificats per França garanteixen que una sanció penal es basi en una incriminació inteligible i previsible. A més a més, aquests textos atorguen a tothom el dret a organitzar equitativament la seva defensa -la qual cosa suposa la ràpida intervenció d'un advocat amb accés al sumari. El procediment « germà bessó de la llibertat » ha de ser controlat per un tercer imparcial, la qual cosa és impossible quan hi ha un sector especialitzat que funciona en circuit tancat, en una lògica de combat ideològic incompatible amb la serenitat de la justícia.

És il.lusori demanar que aquest règim processal s'apliqui de manera menys àmplia i brutal: precisament està dissenyat per a ser aplicat tal com s'aplica. Per això demanem que les lleis antiterroristes es deroguin pura i simplement i que França respecti la lletra i l'esperit del Conveni Europeu de Drets Humans i el Pacte de les Nacions Unides sobre els drets civils i polítics. Invitem tots aquells que es preocupen per les llibertats a que s'hi afegeixin, a la nostra campanya en aquest sentit.

El Calas és compost per : Giorgio Agamben, Esther Benbassa, Luc Boltanski, Saïd Bouamama, Antoine Comte, Eric Hazan, Gilles Manceron, Karine Parrot, Carlo Santulli, Agnès Tricoire.

Amb les signatures de : Alain Badiou, filòsof; Etienne Balibar, filòsof; Jean-Christophe Barley, escriptor; Daniel Bensaïd, filòsof; Alima Boumedienne, senadora; Rony Brauman, expresident de Metges sense Fronteres i docent; Raymond Depardon, fotògraf i director de cinema; Pascal Casanova, crític literari; Jean-Marie Gleize, poeta; Nicolas Klotz, director de cinema; François Maspero, escriptor; Emmanuelle Perreux, presidenta del Sindicat de la Magistratura; Jacques Rancière, filòsof; Michel Tubiana, president honorari de la Lliga de Drets Humans; Slavoj Zizek, filòsof.

Manifest original: http://www.calas-fr.net/petition.2009-03-31.7555668522

Per a seguir el cas: http://www.soutien11novembre.org