Informe anual de Nacions Unides sobre el dret a l'habitatge

A continuació, hi ha el resum de l'informe elaborat per l'Observatori DESC. Al seu lloc web s'hi pot trobar l'informe complet.

El dilluns 9 de març, la nova Relatora Especial de Nacions Unides per al Dret a l'Habitatge, Raquel Rolnik, presentava davant el Consell de Drets Humans de Nacions Unides el seu Informe anual sobre la situació del dret a l'habitatge.
Aquest primer Informe està dedicat a l'actual crisi global. Concretament, la Relatora analitza l'impacte de determinades polítiques habitacionals en la generació de la crisi, i com, alhora, la crisi està repercutint en la satisfacció del dret a un habitatge adient.

Segons l'Informe, el principal detonant de la crisi ha estat l'abandó de la política d'habitage en mans del mercat per part dels poders públics. Així, i sota suposats criteris de racionalitat econòmica, els Estats han realitzat quantioses inversions per tal d'atreure capitals internacionals amb l'objectiu de què aquests assumissin la provisió d'habitatges. Tanmateix, aquests capitals en cap cas han contribuit a facilitar l'accés generalitzat a un habitatge adient.

En matèria d'habitatge més que en cap altre àmbit, sosté la Relatora, els governs han passat de proveïdors directes al de facilitadors indirectes a través del mercat. Aquest nou paper, malgrat tot, no ha estat passiu: ha implicat, a més de la realització d'inversions, la creació d'institucions i regulacions necessàries per tal d'assegurar beneficis al sector financer.
La promoció del negoci immobiliari ha tingut conseqüències devastadores en la satisfacció del dret a un habitatge adient. En primer lloc, perquè els ingents guanys del sector immobiliari han estat possibles al preu d'un sobreendeutament sense precedent de les famílies.
L'Informe destaca com la voracitat per obtenir rendiments financers en un context d'excés de liquidesa, va dur els bancs a concedir crèdits de manera indiscriminada, sobre tot per a compra d'habitatges. Aquesta política va comportar la generalització d'hipoteques d'alt risc (subprime) tant als Estats Units com en altres països, inclòs l'Estat espanyol. Aquestes hipoteques es van concentrar sobre tot entre els sectors de baixos recursos, que davant la mancança de polítiques públiques habitacionals, es van veure obligats a acceptar el sobreendeutament com única manera d'accedir a un habitatge. En el cas espanyol, per exemple, es va arribar a finançar el 100% del valor de l'immoble, a condonar interessos durant els primers mesos tractant-se de gent jove, a perllongar les hipoteques (de 20 a 40 anys) o a estimular les hipoteques amb interessos variables.

L'estímul de la compra d'habitatges en règim de propietat privada es va fer per tal d'enfortir la "seguretat" dels compradors. A la pràctica, però, aquestes polítiques han augmentat la vulnerabilitat dels compradors davant dels canvis econòmics i financers. A partir de dades del Consell General del Poder Judicial, l'Informe calcula que a Espanya els desnonaments augmentaran el 2009 un 194% respecte al 2007, i que afectaran especialment la població d'origen llatinoamericà. Concretament, estima que unes 180.000 famílies llatinoamericanes poden perdre les seves cases degut a les dificultats per a fer front als pagaments.
Segons la Relatora, aquest desistiment de l'habitatge en mans del sector privat ha reforçat la consideració de l'habitatge, no com a dret, sinó com a bé de negoci i inversió. En aquest sentit, s'afirma que l'especulació immobiliària ha ocasionat la "bombolla més gran de la història" i s'hi fa esment una altra vegada d'Espanya com un dels països on més ha pujat el preu dels habitatges en relació amb l'increment dels salaris.

La Relatora tem que l'absència d'una revisió profunda de les polítiques adoptades en els darrers anys pugui incrementar la vulnerabilitat habitacional de les classes populars. I considera que l'actual crisi representa una oportunitat per mirar d'impulsar polítiques habitacionals que possibilitin l'accés universal a un habitatge adient. Per això, la Relatora recomana als Estats que distingeixin entre la promoció del dret a un habitatge adient l'estímul del dret de propietat privada; que reconeguin les múltiples funcions de l'habitatge més enllà de la d'un simple bé d'inversió; que prioritzin règims de tinença segurs diferents a la propietat privada com el lloguer assequible i estable en el temps; que atenguin les necessitats de les persones afectades per la crisi i, en general, apressa els governs a què resolguin la crisi habitacional amb la mateixa urgència i predisposició que van exhibir davant la crisi financera internacional.