Inici / Imprudència a Castelldefels

Imprudència a Castelldefels


29.06.2010
Blog de Margarita Padilla

M'ofèn la unanimitat monocorde, mediàtica i bloguera respecte a la imprudència de les persones que durant la nit de Sant Joan van morir en ser atropellades mentre creuaven les vies de tren a l'estació de Platja de Castelldefels. Sembla que imprudència sigui una paraula de punt i final. Van ser imprudents, doncs no hi ha res més a parlar, diuen els mitjans. Els bloguers, en el seu estil informal, són més directes: van ser gilipolles (per tant mereixien morir). M'ofèn la insensibilitat d'aquest enfocament perquè, qui no té un amic/a gilipolles a qui no obstant això se li aprecia veritablement i ploraria la seva mort si arribés el cas? I també m'ofèn la seva esterilitat.

Sembla que imprudència és la paraula idònia perquè fa recaure sobre les víctimes la responsabilitat dels seus actes i perquè al mateix temps té un aire de desqualificació. El problema que tinc amb aquesta paraula és que és massa tancada i no transmet la més mínima empatia. No hi ha res a estimar en la imprudència d'aquests nois? Res a salvar?

Encara que admiro l'alpinisme, considero que una persona que es proposi pujar a l'Everest és, com a mínim, imprudent. Malgrat això, la nostra societat admira els valors que animen aquesta imprudència (esforç, superació, capacitat de sofriment, resistència a la solitud…), finança aquestes imprudències i plora les pèrdues humanes quan els dispositius de rescat no poden evitar-les. Per tant això significa que és possible elaborar un sentit a les imprudències, encara que també és possible que el sentit solament es vegi des de dins (si ets alpinista, si ets tal, si ets qual).

En Castelldefels, malgrat tot, la moralitat sembla ser: qui la fa la paga. Com si fos la única moralitat possible, la més natural del món. Però dic jo que això de qui la fa la paga no ha de ser tan natural quan en moltes ocasions no s'aplica. Vegi's, sense anar més lluny, la crisi financera: qui la fa no la paga. L'actual cultura empresarial sosté el discurs que per a guanyar cal arriscar-se. Entre córrer riscos i ser imprudent no hi ha tanta diferència no? Bé, hi ha una diferència prou gran, perquè una cosa és córrer riscos amb la teva pròpia vida i una altra és córrer riscos amb els diners dels altres i a sobre tenir la xarxa de seguretat de tots els sistemes políticoeconómiques que vindran a rescatar-te si et vas arriscar massa.

No hi ha res de natural en l'automatisme mental que s'ha disparat després de l'accident de Castelldefels (aquell que sigui imprudent que s'atingui a les conseqüències). Si es dispara aquest automatisme és perquè no s'ha elaborat un sentit a allò que ha passat, un sentit col·lectiu, que ens pertoqui a tots/es. I, mancant aquest sentit, la qüestió queda com meres decisions individuals de conseqüències privades (cadascú paga allò que li pertoca).

Per exemple, als nois i noies que dintre d'una pastera pretenen navegar per l'atlàntic i esquivar tots els controls fronterers no els hi diguem imprudents, ni tan sols quan s'ofeguen. No són imprudents, perquè d'alguna manera entenem el sentit d'aquesta imprudència, i llavors, ja que té sentit, té valor i ja no és imprudència sinó una altra cosa.

L'accident de Castelldefels ja és prou trist, però encara m'entristeix més, si tal cosa fos possible, no trobar-hi cap intent de preguntar-nos, més enllà de l'encreuament de les vies, si per als nois té algun tipus de valor la seva particular manera de viure la seva joventut, la seva precarietat i la seva no-seguretat. Preguntar-nos quins valors s'estan elaborant des de dintre per a poder entendre si alguna part d'això té sentit.

El discurs de la seguretat avança perquè se suposa que hi ha moltes amenaces. Al meu barri totes els carrers estan vigilats amb càmeres, per a la meva seguretat clar. La por es fa cos en els transtorns d'ansietat i en els atacs de pànic. Des d'allò més gran a allò més petit, el debat sobre la seguretat avança. Però la seguretat no és un dret, ningú pot garantir-la a ningú. La seguretat és un ambient, una percepció i, en el millor dels casos, quelcom que ens donem tots a tots.

La realitat que habitem presenta una doble cara paradoxal. Al terra, en la base, precarietat generalitzada, material i existencial. I a l'aire, en l'ambient, la seguretat és allò més important. Com sobreviu en aquesta realitat complexa i cínica gent jove com la que va creuar les vies? Potser hi hagi quelcom en aquestes maneres joves d'existir, en aquestes maneres de suportar la precarietat, que tinguin molt a dir-nos. Potser siguin les úniques que puguin desarmar la paranoia securitària. O potser no. Potser solament hi hagi no-futur i menyspreu a la vida pròpia i aliena. Però molaria, com a mínim, parar-se una estoneta a rumiar-hi, no?

Potser t'interessi el meu post Castelldefels, la muerte joven i els comentaris, escrit abans que aquest.

I aquí podeu llegir com em fulminen a Meneame.