Improvisant paliatius

"Improvisant pal·liatius

La interrupció del ‘diàleg social’ a començaments d'aquest estiu per part de la patronal, més enllà de l'escenificació teatral d'aquest tipus de converses, posa de manifest les limitacions a l'hora d'articular mesures pal·liatives a la situació de crisi econòmica i social en la península. Aportem una panoràmica.

L'activitat econòmica espanyola d'aquestes últimes dècades descansa en una bona mesura sobre el turisme –primera ‘indústria’ nacional–, la construcció –i el paper que juga l'especulació immobiliària en el finançament d'Ajuntaments i partits polítics–, els fons de cohesió vinguts d'Europa, i l'endeutament privat i públic. Tots aquests factors, excepte els fons europeus, per als quals el Govern espanyol va obtenir una pròrroga fins a 2013, s'han vist fortament afectats per la crisi. Per a la patronal, com per als sindicats, la situació afecta directament als seus interessos. Crisi d'acumulació per a les empreses i dificultats per a l'obtenció de crèdits –els fons transferits per l'Estat a la banca no es traduïxen en l'obertura de línies de crèdit a les empreses, fet que ha fet aixecar les protestes de la patronal ‘productiva’–, i creixent pèrdua de representació i funció dels sindicats –nivell d'afiliació sindical entorn del 17%– entre la força de treball. És així com des dels sindicats majoritaris –CC OO i UGT– es fan crides per a una renovació del pacte social, mentre la patronal prova d'aprofitar la situació per a obtenir nous avanços en el procés de reforma laboral que es va desenvolupant des d'anys enrere. L'ofensiva es centra ara entorn de facilitar l'acomiadament i reduir les indemnitzacions dels treballadors de vella contractació que, per altra banda, són els que formen la base de l'afiliació sindical –automòbil, indústria química, alimentària, de components, sanitat, educació, serveis públics, etc.–. El degoteig de tancaments empresarials i d'expedients de regulació de jornada laboral és constant i es resolen sense gaires contratemps: amb la mediació sindical i el pagament d'indemnitzacions. Això és part del teló de fons en les relacions capital-treball que apareixen mediàticament com relacions i contradiccions entre capital –patronal– i sindicats. En aquest sentit, la ruptura de les converses entre patronal i sindicats és fruit de les contradiccions conjunturals entre ambdues institucions del sistema de representació capitalista, però que remeten a un rerefons estructural, que té a veure directament amb les necessitats d'acumulació de capital de les empreses representades per la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE). Amb un teixit empresarial i un nivell de competitivitat com el que hi ha, és fàcil d'entendre les dificultats de l'acumulació de capital. És per aquest motiu que hagin posat els seus ulls en els fons de la Seguretat Social. Aquesta proposta de la patronal cal entendre-la dintre de la gran operació de transferència de recursos del treball al capital que representa  l'ajustament general de l'economia en les actuals circumstàncies. Estem en un procés generalitzat d'erosió dels recursos de la població assalariada afavorit per la funció que té l'estructura familiar en la societat espanyola. El patrimoni familiar acumulat en forma de pisos, estalvis, etc., contribuïx a pal·liar la deterioració de la situació material de la nova generació treballadora. És pràctica habitual que els pares ajudin als seus fills o néts. Són formes indirectes de transferència de recursos del treball al capital que contribuïxen a explicar la relativa passivitat davant la caiguda real dels salaris o l'especulació. Enfrontem, així, una situació en la qual s'avança en l'empobriment paulatí, però real i inexorable, del conjunt de la població assalariada, mitjançant l'erosió del patrimoni individual –familiar– acumulat, al mateix temps que des del capital s'opera una ofensiva contra el patrimoni col·lectiu dels treballadors: la Seguretat Social. Les resistències que tenen lloc en l'àmbit del treball –acomiadaments massius en el sector d'automoció i indústries auxiliars, per exemple– es limiten a aconseguir la màxima indemnització possible per acomiadament i a l'obtenció de condicions avantatjoses de prejubilació, el que explica la relativa calma social que envolta a la reestructuració actual. El que predomina és la recerca d'una sortida personal a la situació, encara que aquesta possibilitat és cada vegada més problemàtica i en la major part dels casos depèn precisament del patrimoni familiar. A la fi d'agost Nissan va anunciar la regulació d'ocupació fins a desembre per a 2.025 treballadors de la seva planta de Barcelona, després de l'acomiadament, un mes abans, de 700 treballadors. El focus de la conflictivitat, no obstant això, es va centrar en el criteri selectiu dels acomiadaments, que afecten als afiliats als sindicats més bel·ligerants, com ja va passar a la SEAT. D'aquesta manera, el que seria una oportunitat per a abordar la qüestió del treball en la crisi i l'absència d'alternatives capitalistes d'ocupació, es desvia cap a la querella sindical. Des del Govern s'improvisen decisions sobre la marxa. Les mesures de cort keynesià, les pujades d'impostos recentment anunciades, etc., tenen efectes limitats i no aconsegueixen donar impuls al conjunt de l'economia. Per descomptat, la ‘imaginació del poder’ no deixa de parir idees. És així com Zapatero, mestre del brindis al sol, proposa, per exemple, pagar a les dones que tenen al seu càrrec familiars dependents que cuiden a la seva pròpia casa un subsidi de 400 euros. És fàcil comprendre l'estalvi pressupostari que suposaria per a l'Estat tal mesura, si comparem amb el cost de l'assistència dispensada en un geriàtric, i el cabal de vots de tantes famílies ‘agraïdes’ que reportaria al PSOE. D'altra banda, no hi ha signes aparents de mobilització social ni per part dels treballadors –augmenten des de l'any 2005 el nombre de vagues, encara que el nombre de treballadors va a la baixa, mentre que les hores perdudes descriuen un comportament erràtic, en bec de serra des de 2004–, ni per la dels aturats. La degradació de les condicions materials de vida no ha arribat a un nivell alarmant per a la major part de la classe treballadora, excepte en els casos més desprotegits i sense un suport social i familiar sòlids –immigrants–.

Contenció social

D'altra banda, existeix un conjunt de dispositius de contenció social que limiten els efectes devastadors de l'atur i de la reducció dels ingressos dels treballadors. L'alternativa propugnada insistentment pels liberals i pel banc Central Europeu –aprofundir la reforma laboral i abaratir la força de treball– sona massa a vella recepta. Del que es tractaria és d'eliminar el salari mínim, de pressionar a la baixa el preu de la força de treball i flexibilitzar totalment el sistema de contractació. D'aquesta manera augmentaria el nombre de contractes, ja que es repartiria el treball disponible entre diversos contractes al llarg de l'any en cada empresa, depenent de la estacionalitat de l'activitat –augment de la temporalitat–, però es tractaria d'una forma de encubriment de l'atur, com ho ha demostrat la pràctica de les dècades passades. Hi ha hagut un augment del nombre de contractes, però de treballadors temporals a preu de ganga –de fet, el ‘mileurista’ ja és un estrat ‘privilegiat’ de la classe treballadora: en el comerç al detall, a Barcelona, el salari mínim brut no supera els 900 mensuals–. A la llum de la propaganda mediàtica –la proliferació d'anàlisi i receptes dels ‘experts’–, com de les mesures pràctiques adoptades pel govern, es té la impressió que estem enmig del total desconcert i que es van donant pals de cec i improvisant solucions circumstancials. De fet, les fórmules de l'economia política revelen una eficàcia limitada a l'hora de restablir una quota d'acumulació de capital suficient per a la recuperació econòmica sense que comporti una desestabilització social de conseqüències imprevisibles.

CORSINO VELA. Especialista en sistemes de transport de mercaderies."

Traducció d'Enfocant.net