Hondures: la teranyina

Aquest bloc el conformen polítics tradicionals, desprestigiats i rebutjats per corruptes, per desatendre les urgents necessitats socials, per actuar com a agents dels interessos de les multinacionals. Són -entre d'altres- els Fujimori, els Menem, els Alan García, els Novoa, i els seus corresponents seguicis de vividors. Però també un engreixat i poderós mecanisme de gran part de la dreta política que segueix disposant de poder i control en camps decisius com el de la comunicació. El canal llatinoamericà Telesur, amb seu a Caracas i alguns pocs mitjans alternatius van ser la única “finestra” per a contemplar la realitat d'Hondures. Les càmeres al carrer van recollir el sentiment de la gent, les marxes multitudinàries, l'ametrallament a l'aeroport de Tegucigalpa contra els manifestants que esperaven Zelaya, les denúncies de segrest i detencions, etc. Per això, els colpistes van tancar mitjans i van expulsar els periodistes de Telesur. La resta de la premsa local i internacional, mitjans radiofònics, televisius o gràfics són “comprensius” o recolzen sense pudor al govern de fet.

El govern nordamericà rebutja retòricament el cop, però Obama no controla els organismes heretats del govern precedent. I els grups interns de poder real pressionen a favor dels colpistes, dient que són necessaris per “frenar a Chávez i als bolivarians”. Així, gran part dels republicans i no pocs demòcrates estan “infectats” per l'antic virus de l'”anticomunisme”, encara que ara l'etiqueta ha canviat per “chavisme”, “populisme”, “cabdillisme” o altres denominacions pejoratives. En definitiva, el que temen és la participació i la sobirania popular. Volen frenar la història, i si és possible, fer-la retrocedir com una moviola.

Desfer els avanços, les conquestes aconseguides amb tantes lluites, tant dolor i tantes vides.

Líder o ostatge

S'esgota el plaç de 72 hores sol·licitat pel negociador Oscar Arias, president de Costa Rica. El titella Micheletti es mostra intransigent i desatent a la Organització d'Estats Americans, a l'Assemblea de les Nacions Unides, a tots els organismes col·lectius continentals i a gran part del seu poble. Ell sabrà quins recolzaments el sostenen. Però llavors... en què es basa l'optimisme de l'ambaixador de Costa Rica amb l'OEA al dir que “estaven molt ben encaminades les negociacions”, el plaç de les quals conclou en poques hores? Quina és la sortida que espera? La única que pot destravar l'actual “punt mort”, és que el govern de fet rectifiqui i accepti el regrés de Zelaya. Doncs, no s'ha de descartar. Clar que Micheletti acompanyaria la seva aparent cessió, amb l'exigència sobre la resta de punts sorgits de la pròpia proposta d'Arias i negant-se a debatre'n la resta. Aquest possible escenari deixaria a Zelaya davant l'alternativa de tornar absolutament condicionat, o negar-se, amb el que es convertiria en blanc fàcil de la maquinària mediàtica i d'una possible ruptura de l'avui -almenys en aparença- unànim front internacional contra els colpistes.

És possible que la negocicació deliberament allargada s'hagi convertit en una teranyina per a Zelaya, teixida per sectors de l'OEA i pel Departament d'Estat nordamericà. Aquest últim cop de cua pot ser la culminació del procés per a convertir al president constitucional en un ostatge. Si torna condicionat per la resta de punts suggerits per Arias (i en principi acceptats per Zelaya) estarà lligat de peus i mans. Serà un element decoratiu. I, si intenta reivindicar la seva condició de mandatari escollit pel vot popular, l'acusaran de “trencar l'acord” o d'”incitar a la violència”. Per als objectius de l'oligarquia hondurenca, resultaria una mica millor que el propi cop. I facilitaria que governs que s'han sumat al rebuig del cop perquè no hi havia espai per a una altra actitud, ni fins i tot per l'abstenció, es treguin la careta i trenquin aquesta unanimitat. No s'ha de pensar gaire per saber que entre aquests hi hauria Colòmbia i el propi govern dels Estats Units.

El poble no afluixa

Potser per això, els moviments socials que integren el Frente de la Resisencia, han sospitat des del començament de la “mediació” d'Arias i han rebutjat categòricament qualsevol condicionament. Inclòs, han reivindicat el seu dret a ser consultats amb la “quarta urna” al novembre, per expressar la seva opinió favorable d'una Assemblea Constituent.

A hores d'ara, diverses assemblees i reunions de treballadors i de la societat civil organitzen una vaga estatal que començaria el proper dijous exigint la immediata i incondicional restitució de Manuel Zelaya Rosales com a president constitucional. Juan Barahona, dirigent del Bloque Popular i coordinador del Frente de Resistencia contra el Golpe de Estado va dir que no té esperances en la negociació de Costa Rica, i va afegir: “hem escoltat la posició arrogant dels colpistes, posant condicions, el que signfica que no estan disposats a entregar el poder”. Per la seva part, Nelson Ávila, ministre assessor econòmic de Zelaya, va expressar que les expectatives sobre el diàleg a San José són limitades per la ingerència de l'extrema dreta internacional, la qual està interessada en aturar els processos progressistes a Amèrica Llatina.

Ahir, a la concentració davant la seu del congrés a Tegucigalpa, una dona humil, amb un llenguatge tant senzill com clar, va guanyar-se els aplaudiments de tots els assistents quan va dir: “Si a “güevos” van entrar, a “güevos” els farem fora”. Un dels dirigents de la Central de Trabajadores, José Baquedano, va indicar que s'estendran les ocupacions de carreteres i d'edificis públics i que ocuparan pacíficament zones de frontera.

Mentrastant, als salons alfombrats dels colpistes, Micheletti, buscava el suport i reconeixement dels grans empresaris i productors. Allí, va escoltar complagut les “peticions” de qui són els seus veritables manadors. Entre aquestes “trenqui ja amb l'ALBA, president”, realitzada per un dels possibles beneficiaris d'una política de “marxa enrere” dels colpistes. Uns altres, suspiraven per la derogació de les mesures socials adoptades per Zelaya, com per exemple, el salari mínim amb el qual el president constitucional va intentar mitigar la pobresa de la majoria dels ciutadans hondurencs. Entre els qui alabaven al titella de l'oligarquia no hi eren els principals implicats.

Aquests que sempre saben quedar-se en un segon pla. Possiblement, els directius de les dues principals companyies de producció i exportació de fruita, de trista trajectòria en la història hondurenca, sempre lligats als successos violents de repressió, a vagues aixafades per segrestos i assassinats, a la compra de funcionaris i governants. Aquests, que fa mesos lamentaven públicament el salari mínim fixat pel govern perquè significaria una reducció important dels seus beneficis.

És que el present té la seva història. Fa més d'un segle, Samuel Zemurray, fundador de la Cuyamel Fruit Company aconseguia col·locar a la presidència al general Manuel Bonilla, qui després atorgaria generoses cessions de terres a les transnacionals nordamericanes a la costa del nord d'Hondures. Amb raó afirmava Zemurray “A Hondures un diputat és més barat que una mula”.

Uns altres que manipulen el control remot que mou a Micheletti són els propietaris dels principals mitjans de comunicació d'Hondures, sempre a contramà dels interessos populars, amb olfacte per a distingir entre un cop al seu favor i un govern constitucional que afecta els seus interessos. Per això, no van dubtar un minut en sumar-se ràpidament a la desinformació i a la manipulació de l'opinió pública. Fins i tot, van “oblidar”algunes interessants notícies que anys abans van publicar a les seves pròpies pàgines, com per exemple, els vincles del general Romeo Vázquez, “el desobedient”, amb una banda que traficava amb cotxes robats, o la relació de Micheletti amb el tràfic de drogues. I per suposat, no van moure un dit en defensa de les ràdios ocupades o silenciades, o de l'acomiadament del personal del canal estatal, sumat al teatre de mentires i “aborregament” col·lectiu. Ni davant la detenció i expulsió de corresponsals de mitjans internacionals, com el cas dels periodistes de Telesur. Ells no volien competència, això els hi complicaven les maniobres de l'ocultació i la mentira. Ells volien i van aconseguir manu militari gaudir plenament de la seva patent de raça per a manipular.

Roberto Micheletti afirma que es mantindrà al lloc al que va accedir il·legalment, fins el 27 de gener de 2010, data en la que venç el mandat del president constitucional Manuel Zelaya. S'ha rigut dels organismes de la comunitat internacional. Va menysprear públicament la mediació d'Arias, en afirmar a través del seu “canceller” que el mediador “s'entremetia en els assumptes interiors d'Hondures”. No obstant, l'escenari negociador es manté. El rumb indica fracàs, però aquesta insistència d'Arias i l'optimisme del seu ambaixador a l'OEA, deixa la incògnita de la “teranyina”.

Esperem que els presagis no es compleixin i el poble hondurenc, els seus treballadors, els seus camperols, les dones, els sectors indígenes, aconseguixin consolidar el procés de canvis que van iniciar amb Zelaya. El contrari seria un cop no només per als hondurencs, sinó per a les esperances de tota Amèrica Llatina.

22 de juliol de 2009
Carlos Iaquinandi Castro
Coordinador de SERPAL, Servicio de Prensa Alternativa
Centre Llatinoamericà de Reus

Traduit i publicat per www.pobleviu.cat