Hipoteques fraudulentes

"Hipoteques fraudulentes

Un banquer –va deixar escrit Mark Twain– és algú que et presta un paraigües quan hi ha un sol radiant i exigeix que li tornis tot just comença a ploure”. Per a milers de famílies, la frase descriu una realitat dramàtica però inapel·lable. Fa anys, van optar per la compra com via d'accés a un habitatge segur i es van endeutar comprometent una part substancial dels seus ingressos. Un matí es van llevar amb un augment sorpressiu dels interessos hipotecaris i una pèrdua de valoració dels seus pisos. Avui, per molt que  l'Euribor baixi, augmenta cada com més el número dels qui, a més de perdre la seva ocupació, corren el risc de quedar-se sense habitatge, mantenint, a sobre, el seu deute amb bancs i caixes. A qui s'hauria de responsabilitzar per aquesta kafkiana situació?

Per a un cert sentit comú, la decisió d'hipotecar-se era una decisió lliure que obliga a qui la va adoptar a assumir totes les conseqüències. No obstant això, aquest raonament subestima el pes que en aquesta decisió va tenir la deliberada aposta institucional per la compra i la pràctica inexistència d'altres vies raonables d'accés al dret a un habitatge que no anessin en règim de propietat. En efecte,malgrat que s'ha construït molt més que a la majoria d'estats europeus, l'espanyol és un dels que menys ha dedicat a incentivar formes de tinença alternatives a la propietat privada, com el lloguer o la cessió d'ús. Estimulades per desgravaments fiscals i avantatges de tot tipus, moltes persones van pensar, no sense raons, que la compra era l'única opció d'accés a un habitatge segur. Immobiliàries, bancs i caixes, simplement, es van aprofitar d'aquesta política per a la qual llogar era una forma de “llençar els diners” i van dedicar tot el seu aparell de propaganda a impulsar el sobreendeutament destinat a la compra.

Aquells qui van contreure els crèdits –és veritat– no eren totalment aliens als riscos que aquests comportaven. Però no és menys cert que els contractes celebrats amb les entitats financeres tenien amb freqüència la fisonomia clàssica dels contractes per adhesió, caracteritzats per una forta asimetria en la informació disponible per les parts i per la inclusió de clàusules notòriament abusives. La llista d'irregularitats és àmplia: sobrevaloració dels pisos amb l'objecte d'inflar el preu i augmentar el deute; contractació obligada d'assegurances cares i inútils; utilització d'avals creuats entre els mateixos deutors; cobrament d'interessos variables referenciats a l'Euribor més uns diferencials desorbitats; informació esbiaixada sobre els possibles augments en la hipoteca. Tot això amb una finalitat inequívoca: optimitzar beneficis i sortejar els controls de risc als quals tot sistema creditici raonable hauria de sotmetre's.

Malgrat les condicions fraudulentes que es van pactar moltes d'aquestes hipoteques, allò que més crida l'atenció és que l'índex de morositat de les famílies s'ha mantingut, almenys fins a ara, increïblement baix. A diferència dels bancs, que davant l'esclat de la crisi han apel·lat sense manies al socors públic, les famílies endeutades han complert els compromisos adquirits mentre han disposat d'una ocupació i els interessos l'hi han permès. I, quan han deixat de fer-ho, la resposta de les entitats creditícies ha estat fulminant: o el pagament, o el desnonament; o la borsa, o la vida. Segons el Consell General del Poder Judicial, al llarg de 2009 unes 84.214 unitats familiars poden perdre els seus habitatges en processos d'execució hipotecària. Amb un agreujant: donada la desvalorització soferta pels pisos, és possible que qui els perdi encara es quedi havent de tornar més diners encara a l'entitat que astutament el va endeutar. Comparada amb el seu actiu compromís amb les entitats financeres, la resposta oficial enfront de la crítica situació dels afectats ha estat ofensiva. La moratòria oferta per l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) no qüestiona l'augment abusiu d'interessos i ni tan sols és obligatòria per als bancs. Que fins al moment només s'hagin acollit a ella uns pocs centenars de persones és una prova clara dels seus límits.

Amb aquest panorama, no és d'estranyar que els propis perjudicats hagin decidit, a poc a poc, passar a l'ofensiva.

Algunes plataformes, com Penjats per la hipoteca (www.anticrisis.és), a Madrid, i Afectats per la hipoteca (afectadosporlahipoteca.blogspot.com), a Barcelona, han posat sobre la taula algunes exigències elementals: paralització dels desnonaments –tant de les famílies hipotecades com dels avalistes– fins que s'hagi trobat una solució a la seva situació; garantia als afectats de l'accés a la justícia gratuïta per a defensar-se dels processos d'execució; regulació de la dació en pagament, de manera que si el banc es queda l'habitatge, el deute quedi saldat, com de fet ocorre a d'altres països de la Unió Europea i als Estats Units; expropiació o compra per un preu just del parc d'habitatges hipotecats de primera residència amb l'objecte de destinar-los a un parc públic d'habitatges de lloguer; i realització d'una auditoria pública sobre el funcionament real del mercat hipotecari.

Els contractes, resa l'adagi clàssic, es celebren per a complir-se. No obstant això, si les clàusules pactades resulten fraudulentes o amaguen un ús abusiu de la informació disponible, no s'hauria d'exigir el compliment de les condicions originàries. Molt menys quan aquestes irregularitats han estat encoratjades, per acció i omissió, per les pròpies polítiques públiques. Defensar als qui tenen hipoteques "impagables", igual que a aquells que disposen d'un lloguer precari o simplement no en tenen de sostre, no és una apel·lació a la caritat. És una qüestió de justícia, basada en la necessitat de remoure l'especulació pública i privada de les nostres societats i d'actualitzar el dret de tots a l'una existència digna."

Gerardo Pisarello i Jaume Asens són Membres de l'Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC) de Barcelona.