Ha arribat l'hora de replantejar-se l'agermanament entre Barcelona i Tel Aviv

L'Agermanament entre Barcelona i Tel Aviv.

Des del 1998 (onze llargs anys) la ciutat comtal és “germana” de la capital d'Israel. Aquest acord es va signar en el marc d'un procés de pau que, si en aquell moment agonitzava, avui ja pot donar-se per definitivament mort. El 1998, no només Tel Aviv s'agermanava amb Barcelona. També ho feia Gaza. Una dècada més tard, Gaza sobreviu, assetjada i bombardejada per l'exèrcit d'Israel mentre Barcelona i Tel Aviv planegen continuar amb les seves estretes relacions. Gaza encerclada, Tel Aviv planejant activitats culturals i Barcelona pagant. Amb els nostres impostos. Res no és inventat. Només cal anar-hi, sense gaire investigació, al diari Haaretz del 10 de febrer del 2008 que definia l'agermanament entre Gaza, Barcelona i Tel Aviv com “un esforç per recolzar el Procés d'Oslo i fomentar projectes culturals conjunts finançats per l'Ajuntament de Barcelona”.

Quan canvien, de manera rellevant, les circumstàncies d'un acord signat a tres bandes, la lògica invita a replantejar-se la continuitat de d'aquest acord o, al menys, una modificació substancial del mateix. El cas de la Plaça Barcelona planteja seriosos dubtes, un cop més, sobre la lògica de l'enfocament que se segueix des de les nostres polítiques de cooperació, pel que fa a la situació de Gaza.

Reconstrucció?. És clar que sí. Els habitants de la ciutat de Gaza necessiten recuperar els seus espais públics. Però ¿hem d'assumir com a política pública inqüestionable la simple reconstrucció d'allò que Israel destrueix? ¿S'han de limitar a cobrir els nostres impostos les despeses de l'ocupació israeliana de Palestina, incloent-hi la destrucció d'equipaments públics?

Si ells destrueixen -no només els espais públics dels palestins sinó allò que els nostres impostos paguen- i les nostres autoritats decideixen reconstruir ¿no seria correcte adoptar paral.lelament mesures, legals o polítiques, que assenyalessin que la situació és insostenible i el model s'ha exhaurit? Quina opció adoptarà el consistori barceloní al respecte?

Em temo que ningú a l'Ajuntament de Barcelona es planteja la més mínima alternativa, ni tan sols obrir en públic una reflexió sobre un nou enfocament o paradigma a l'hora de dirigir les seves polítiques pel que fa a la situación de Gaza.

No n'hi ha prou, a aquestes alçades, amb estendre un xec i pagar en silenci. Sancionant com a vàlid el comportament israelià, sense dir ni piu, amagant-lo, tirant un estúpid vel, com una asseguradora a tot risc que cobreix allò que els seus tancs destrueixen.

És l'hora de mirar a la cara aquell qui destrossa i dir-li que no és ben rebut com un igual mentre no modifiqui el seu comportament. És l'hora de que entenguin que ningú pagarà més i seran ells, els entremaliats conductors de tanc que van destrossar la Plaça Barcelona, i aquells que els van enviar a perpetrar aquest violent passeig, els qui han d'assumir responsabilitats pels seus actes, no els nostres impostos barcelonins.

En tot cas, les autoritats espanyoles, catalanes, basques i barcelonines (i totes les altres) han pres partit. Partit del costat d'Israel. Aquí no passarà res. Ja poden construir el Mur, ja poden bloquejar Gaza, ja poden morir milers de palestins, que les nostres autoritats han blindat el seu rostre, les seves paraules i la seva decisió. Tot està decidit. Ja podem sensibilitzar, incrementar exponencialment la nostra indústria de la pau (desenes de persones dedicades, amb fons públics, a redactar textos, organitzar xerrades, imprimir documents, coordinar jornades, emplanar milions de formularis i arreplegar centenars de factures) que ningú no mourà un dit per tal d'aturar el comportament israelià.

Podem indignar-nos, protestar, escriure cartes, reunir-nos i justificar-nos a nosaltres mateixos, fins i tot poden sortir al carrer milers de persones a protestar contra les massacres, que les autoritats consideren Benjamí Netanyahu i Avigdor Liebermann socis en “un procés de pau que cal rellançar”. Fins i tot es legisla al seu favor i segons les seves necessitats i seguint-ne les instruccions (les d'Israel).

Encara serà pitjor.

Espanya assumeix la Presidència de torn de la UE el gener de 2010. El Ministeri d'Afers Exteriors ha marcat la línia a seguir i aquesta línia avança de la mà d'Israel. És probable que alguns dels millors projectes de solidaritat desenvolupats per ong´s espanyoles a Palestina comencin a perillar, comencin a perdre les seves subvencions i finançament. Respondran que el cansament fa efecte, que es financien projectes que no assoleixen els objectius plantejats i no té sentit continuar recolzant-los. Cal augmentar els diners per al tema humanitari, i tots els nostres esforços s'han de centrar en reforçar el procés de pau. Sigui el que sigui aquest procés de pau. És a dir, no-res. El que és important és sortir a la foto juntament amb les autoritats israelianes.

Fa pocs dies els nostres diputats van cedir davant de les pressions del govern israelià i van aprovar una modificació sobrevinguda de la Llei orgànica del Poder Judicial per tal de garantir-los impunitat legal als militars israelians al nostre país. La jurisdicció universal serà modificada quan existeix una causa oberta, previsiblement aturada i arxivada en breu, mercès a la votació del Congrés.

Probablement, la següent passa, ja avançada i plantejada, és tallar progressivament el finançament de les ONG´s que es belluguen, per tal de que no surtin a la foto. Ha començat a succeir. Si una activitat de sensibilització pensa emetre un comunicat massa dur contra la política israeliana o seu al voltant d'una taula organitzacions que no són del gust del nostre govern, aquesta activitat es cancel.la. Si un cartell, anunciant una determinada activitat, es refereix a la Campanya de Boicot a l'Estat d'Israel o al règim d'Apartheid, se'n retiren els logotips de les entitats públiques que el financen, tot deixant entreveure que potser aquesta activitat no rebrà finançament de nou, si un projecte de cooperació sobre el terreny, per ben valorat tècnicament que sigui, fa nosa als israelians, pot perdre el seu finançament en un tres i no-res, si una peça documental és massa explícita, convé rebaixar-la ja que qui la paga podria enfadar-se. En aquest cas es tracta, directament, d'autocensura. La pitjor de les limitacions, la de la por.

El pitjor no és la censura sinó l'autocensura. Quan comença l'autocensura, ia que els poders públics han donat senyals a dojo de quina és la tendència a frenar, només resta l'activisme, com sempre, el retorn als origens, aquells que probablement mai s'havien d'haver abandonat.

El gener, insisteixo, Espanya assumeix la Presidència de Torn de la UE. I Barcelona, sí, recordeu, l'indret on vivim i paguem impostos, la ciutat agermanada amb Tel Aviv, acollirà una cimera de la Unió per la Mediterrània. Probablement sigui a la primavera, d'aquí a menys d'un any. I probablement Benjamí Netanyahu i Avigdor Liebermann esdevinguin invitats d'honor del nostre Ajuntament. Per això hi ha qui vol que la societat civil resti calladeta i no protesti. No faci malbé la foto de família. Avís a navegants. Comença un cicle de movilització que acabarà davant de la foto de família d'aquesta cimera.

George Orwell va començar relatant com s'acabava amb un elefant a l'Àsia. Va acabar per intercanviar màuser i ploma en fèrtil convivència. Passejant Barcelona.

“...després, és clar, hi va haver inacabables converses sobre la mort de l'elefant. L'amo estava furiós, però no era més que un indi i no hi va poder fer res. A més, segons la llei jo havia fet el que era correcte, ja que un elefant boig cal matar-lo, com un gos boig, si l'amo no aconsegueix de dominar-lo…”

Palestins amb trompa, elefantiàsics en la seva deformitat; tots ells terroristes les vides dels quals no valen més que l'estadística, coreografiada en funció de la quantitat i ritme de llur extermini. Sense embrutar les pàgines d'estil. Dècades després, Àsia torna a Barcelona. Honrats ciutadans d'occident tot esperant millors temps per a abandonar la ploma, i la càmera, cercant de recuperar el màuser que fa ver servir qui sabia el que significava disparar contra un elefant.

El diumenge dia 31 de maig al CCCB mirarem d'encetar, un cop més, aquest debat.

Alberto Arce

Publicat a www.palestina.cat

Traducció al català d'Enfocant.net