Guanyem la partida de la renda estudiantil

La universitat de masses i la tímida equitat social

Si durant la segona meitat del segle XX ha estat possible que s'ampliés la població amb estudis superiors ha estat en bona part, perquè el desenvolupament econòmic del capitalisme així li ha interessat. Els avenços en els camps de la tecnologia i les comunicacions que es produïren en aquelles dècades i successives s'han evidenciat eminentment profitosos pel capital, ja que han permès que la producció cada vegada depengui menys de l'explotació de la força del treball manual. Els resultats progressius d'aquest procés han estat una rebaixa dels costos de producció i una minva de la força de l'obrerisme organitzat fruit de la destrucció de milions de llocs de treball a les economies occidentals.

Malgrat els avantatges que ha comportat per la classe dominant, aquests han seguit requerint de l'explotació de les classes subalternes, no només perquè les necessitaven com a base del consum, i així han seguit oferint treballs manuals precaris, sinó perquè el funcionament i desenvolupament de la tecnologia i les comunicacions requereixen de l'explotació del que s'ha anomenat treball immaterial i cognitiu caracteritzat per una composició de classe qualificada i virtuosa que requereix de coneixements, habilitats i tècniques avançades, però que viu atrapat igualment en l'estructura de la precarietat. Durant tots aquests anys les universitats han jugat el paper d'acreditar les legions de treballadors cognitius que necessitava el capital.

Foren aquests els motius que conduïren als estats capitalistes a expandir el sistema universitari fins a les dimensions idònies de demanda de treballadors cognitaris. Així s'ampliava les bases socials que accedien als estudis superiors. Paral·lement als campus cristal·litzava un dinàmic i combatiu moviment estudiantil que permetia a les classes subalternes exigir a les administracions públiques l'eliminació de barreres econòmiques en l'accés i progressió d'estudis a la universitat.

En aquest sentit una part de les reivindicacions trobaren integració en les polítiques públiques que implementaven els partits socialdemòcrates durant l'apogeu del Welfare State. D'aquestes han romàs fins els nostres dies tres grans elements que han garantit amb certa mesura l'equitat social entre la població estudiantil universitària: els preus públics assequibles, les beques i ajuts a l'estudi i una configuració del temps d'estudi que permetia compaginar una activitat laboral corrent amb una carrera universitària. Com veurem d'ara endavant aquesta tríada fa temps que el comandament neoliberal està qüestionant i poc a poc ha anat laminant i depurant de les normatives i iniciatives governamentals.

La fi de l'era del benestar i el nou comandament global

L'adveniment del lliure mercat esdevingut per l'hegemonia ideològica del neoliberalisme arran de l'ensulsiada del bloc soviètic ha marcat la pauta de tot un seguit de reformes destinades a transformar l'interès públic per tal de privatitzar-ne els seus beneficis i socialitzar les seves pèrdues. D'una banda el final del món bipolar ha catapultat tot un seguit de processos de transferència de sobirania política i mundialització econòmica que han permès configurar un autèntic comandament supranacional. D'altra banda s'han accelerat arreu del món reguitzells de reformes internes que han de preparar les economies locals i metropolitanes per un escenari de competitivitat i innovació. És en aquest marc que durant els darrers vint anys la universitat pública pateix els efectes de la mercantilització del coneixement i que d'ençà del Procés de Bolonya els canvis es perceben nítidament.

L'entrada en vigor del Tractat de la Unió Europea o de Maastricht (1993) i el posterior Pacte d'Estabilitat i Creixement (1997) consolidaren el projecte neoliberal en el marc de la integració europea. Per tal d'assegurar un equilibri financer a tots els països de la UE que no perjudiqués les polítiques monetàries comunes es fixà un sostre del 3% de dèficit públic. La majoria d'executius europeus implementaren polítiques fiscals encaminades a reduir la despesa pública, cosa que ha anat escanyant el finançament directe del sector públic.

L'Estratègia de Lisboa (2000) apostà pel coneixement científic i la innovació tecnològica com els pilars que havien d'assegurar la competitivitat i el creixement de l'economia europea. Les universitats públiques com a centres de referència en formació acadèmica, recerca i transferència del coneixement jugarien un paper cabdal en aquesta missió. Si bé el teixit productiu requeria d'uns centres d'investigació i ensenyament superior dinàmics i potents, l'administració pública com a principal creditor de les universitats no podia expandir excessivament la despesa pública per tal de no afectar a l'estabilitat pressupostària. Des d'aleshores la remor de canvis estructurals al sistema universitari per tal d'aconseguir nous ingressos que permetessin augmentar el pressupost universitari, prioritzar les inversions i reorientar la despesa pública; ha estat una constant per part de corporacions empresarials, escoles de negocis i altres grups d'interès de la classe dominant. En molts estats membres de la UE ja s'ha fet camí en aquest sentit. El torn dels Països Catalans sembla haver arribat amb l'excusa de la crisi sistèmica i les presses per satisfer les exigències de les institucions de crèdit supranacionals.

La precarietat i captivitat del full time student

Els nous plans d'estudi universitaris adaptats als criteris de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior, basats en quatre anys d'ensenyament generalistes al grau i un any d'especialització al màster, han satisfet les grans demandes del teixit productiu pel que fa a la docència universitària.

D'una banda l'adopció del model de crèdits ECTS ha servit per introduir l'avaluació continuada a tots els ensenyaments i caminar cap al model full time student. D'aquesta manera l'estudiant absorbeix els ritmes de treball i la dedicació horària propis de la jornada laboral i alhora la universitat passa a controlar tot el temps vital de l'estudiant, cosa que condueix a la impossibilitat de realitzar activitats al marge del currículum acadèmic i compaginar estudis i feina. Les dificultats per a l'emancipació juvenil i l'accés a l'ensenyament superior als joves amb rendes familiars baixes s'han incrementat des d'aleshores. Però la creixent elitització no s'acaba aquí, perquè el sistema premia acadèmicament aquells estudiants procedents d'escoles privades elitistes i que han assolit una competència en el domini del programari informàtic i de llengües estrangeres, car estaran millor preparats que la resta per afrontar les exigències de l'avaluació continuada. A l'ensems cal afegir que els ECTS ni tan sols han servit per equiparar el sistema de titulacions espanyol amb la resta d'Europa, ja que arreu s'ha apostat per tres anys d'ensenyament generalista més dos anys d'especialització.

D'altra banda la revisió dels currículums acadèmics ha dissenyat un model pedagògic paternalista centrat en la capacitació de l'estudiant vers competències i habilitats necessàries pel món laboral, tot deixant de banda l'aprenentatge de coneixements teòrics i multidisciplinaris, així com el desenvolupament de capacitats reflexives i integradores amb les dinàmiques socials. És a dir s'avorta tota autonomia personal i creativitat virtuosa per tal de preparar l'estudiant per rebre instruccions, executar procediments i rendir comptes. Curiosament un estil de gestió molt similar al de les empreses espanyoles.

Per tant en aquest sentit el capital productiu ha aconseguit desplegar un autèntic biopoder dins del sistema universitari que manté captius els estudiants per tal que s'incorporin el més aviat possible al mercat de treball amb flexibilitat i docilitat, tot acreditant uns coneixements que satisfacin les necessitats productives. No cal dir que tot plegat s'ha fet cercant rebaixar costos a l'estructura docent, perquè s'eviten les repeticions i s'eliminen aquelles àrees de coneixement amb menys demanda, per tal de desviar aquestes partides a la recerca i transferència del coneixement.

L'escac i mat a la pretesa igualtat d'oportunitats

En els darrers anys les corporacions empresarials han articulat tot un relat al voltant d'una profunda reforma en les taxes i preus públics, així com de les beques. La voluntat intrínseca és aconseguir ingents ingressos per la universitat, i àdhuc concentrar tota la despesa pública possible en el finançament de la producció científica. El discurs s'ha vehiculat amb idees pròximes al darwinisme social com “a la universitat han d'anar només els millors” o “els més aptes acadèmicament troben feines més remunerades” per acabar reblant l'argument central del Workfare State que “els mèrits de cadascú són la seva assegurança de benestar”. Aquestes tesis han anat quallant al nostre país entre els governs i els rectorats que es preparen per emprendre l'ofensiva que acabi amb els preus públics i les ajudes econòmiques als estudiants.

La liberalització del preu del crèdit i les taxes es veu com una de les fonts de finançament del sistema universitari i per això s'estan afanyant a modificar la normativa que fixa unes limitacions en la política de preus. Així es pretén acabar amb la subvenció dels estudis superiors i que sigui l'estudiant qui n'assumeixi tots el costos, ja que s'argüeix que la societat no hauria de sufragar un servei que no és d'accés universal, sinó meritocràtic. En tot cas diuen que els recursos públics només s'han de dedicar a incentivar el rendiment acadèmic, mitjançant bonificacions i ajuts pels estudiants que demostrin major vàlua en les qualificacions del seu expedient.

L'eliminació dels programes públics de beques és aleshores una conseqüència lògica, perquè sufragar la matrícula desvincula l'estudiant dels costos dels seus estudis tot desincentivant l'esforç. Tanmateix des del moment que no s'ofereix la possibilitat de compaginar estudis i feina, es fa evident la necessitat de requerir de serveis financers per assumir les despeses associades a realitzar un grau o màster (matrícula, lloguer, mobilitat, àpats, idiomes, suports didàctics...) i que pugen al voltant dels 500€ mensuals. Per tant la única forma de finançament que es contempla pels estudiants sense rendes familiars elevades és l'accés al crèdit bancari privat, que òbviament haurà de retornar-se amb els respectius interessos. Contreure un deute bancari no hauria de suposar un problema per ningú, ja que la providència del Workfare State assegurarà un futura remuneració salarial suficient com per retornar el crèdit sense gaire problemes.

En aquest debat la banca ha vist l'obertura d'una línia de negoci molt suculenta, car ha jugat un paper cardinal a l'hora d'elaborar informes i documents que justifiquessin la supressió de les beques i l'establiment d'un sistema de crèdit-deute. Altra volta veiem com es torna a subordinar la regulació pública als interessos del capital financer, però aquesta vegada les conseqüències són directament la liquidació de la igualtat d'oportunitats i l'equitat social a la universitat aconseguida per les lluites del moviment estudiantil dels setanta i vuitanta. La universitat del demà tindrà unes barreres econòmiques privatives per a les classes subalternes i serà un instrument per lligar-nos encara més al treball precari i la societat del consum i l'espectacle.

Defensar les engrunes del benestar

Durant els darrers cicles de lluites estudiantils contra l'aprovació de la Llei Orgànica d'Universitats (2000-2002) i l'aplicació de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (2005-2009) el moviment estudiantil denuncià la creixent elitització que suposarien ambdues reformes universitàries, cosa que succeirà amb escreix tal com hem deixat palès en aquest article. Així mateix les exigències pivotaren sobre el manteniment d'uns preus i taxes moderades, l'ampliació del programa de beques i la seguretat de compaginar els estudis amb una jornada laboral. Segurament perquè aquestes reivindicacions s'havien assumit consuetudinàriament des dels temps inicials del moviment estudiantil quan el Welfare State estava en plena efervescència i han romàs en manifestos, fulls volants i pancartes com a clams de referència per a diverses generacions d'activistes. Tanmateix creiem que és el moment de deixar l'aquiescència del moviment vers aquesta bateria clàssica de reivindicacions i trobar un nou enfocament.

El desmantellament del bloc soviètic no només comportà la desaparició dels estats socialistes, sinó que s'emportà per davant quelcom que havia estat una tendència més justa i democràtica dins del bloc capitalista: els Welfare State. Aquest model socioeconòmic basat en polítiques keynesianes de redistribució i estímul de la demanda interna sorgí després de la Segona Guerra Mundial com a concessió de la classe dominant a les classes treballadores per tal de mantenir-les satisfetes dins d'una economia de mercat i evitar la seva adhesió al projecte socialista. Visqueren el seu apogeu durant diverses dècades per l'existència d'una aliança tripartita entre el partits socialdemòcrates, la patronal i el sindicalisme obrerista basada en la provisió de riquesa i benestar a les classes populars per part de l'Estat a canvi de la garantia d'estabilitat social i contenció salarial.

Tanmateix l'extinció de l'alternativa soviètica impulsà la mundialització de l'economia i per tant el desplaçament de la demanda interna com a motor econòmic en benefici de les exportacions. El capitalisme tot cofoi posà fil a l'agulla a la transferència de sobirania cap a organismes internacionals i al desmantellament de la regulació, transferències i serveis públics. D'aquesta manera els processos d'integració supranacional i les reformes internes s'han anat succeint una darrera de l'altra sota l'auspici de la necessitat de donar competitivitat i flexibilitat a les economies regionals. L'ocàs del Welfare State només és comparable al declivi dels partits socialdemòcrates i l'agonia del sindicalisme obrerista, en contraposició a la fortalesa i inexpugnabilitat de les institucions del comandament global i l'hegemonia ideològica del neoliberalisme i el Workfare State.

Les polítiques públiques que havien garantit certa equitat social a la universitat s'extingiran una vegada l'Estat implementi les reformes pertinents. Tot sembla indicar que ja no se'ns tornarà a proveir de beques, se'ns mantindrà els estudis subvencionats i ni tan sols se'ns deixarà guanyar un jornal per abonar la matrícula. Emperò no podem estar-nos d'ésser crítics amb l'acceptació tàcita d'aquesta tríada, ja que la igualtat d'oportunitats ha estat lluny d'ésser real i fins i tot ha perpetuat una reproducció interna de les desigualtats per pertinença social.

D'entrada els programes de beques universitàries han comprès una cobertura irrisòria i una quantia econòmica per persona molt insuficient respecte els costos reals d'estudiar. A més a més la distribució d'aquestes aten a criteris exclusivament de renda familiar, sense tenir en compte els processos d'emancipació juvenil o el frau fiscal, ocasionant en molts casos que se n'hagi beneficiat qui veritablement no ho necessitava.

D'altri no hi ha cap certesa que els preus públics estiguin establerts en un llindar assequible per la majoria de la població, sinó simplement estan determinats per una normativa pública. La introducció dels màsters ja ha apuntat a la inconsistència d'aquesta mesura, perquè perfectament es poden utilitzar uns paràmetres de regulació diferents, com ha estat el cas, i que ha servit de subterfugi per establir des de la pròpia administració pública un nivell de preus superior al del grau.

Finalment aquells estudiants que recorren al treball assalariat per poder costejar-se la matrícula ho fan normalment empleats en ocupacions precàries, manuals i repetitives de baixa confiança i baixa remuneració. Tot el temps que dediquen a vendre la seva força de treball el resten del desenvolupament de capacitats cognitives, cosa que els resta oportunitats respecte els qui poden dedicar tot el seu temps. A més a més el seu accés al mercat de treball incrementa la taxa de substitució dels treballadors del sector i per tant una minva de la seva força de negociació amb els empresaris.

Enfocar el comú per guanyar l'embat

El món on vivim s'ha transformat radicalment en els darrers anys i ho ha fet en el sentit de reforçar el poder de la classe dominant en detriment del benestar de les classes subalternes. El record d'un passat més just i pròsper ens ha de servir per refermar-nos en la necessitat de la lluita antagonista, però alhora caldrà que deixem d'aferrar-nos a models de benestar sorgits de correlacions de forces que ja no tornaran.

L'essència és doncs trobar una nova referencialitat capaç d'articular les demandes del moviment. La lluita estudiantil necessita d'un empoderament que no només garanteixi l'equitat social en l'accés i progressió d'estudis, sinó que serveixi per impugnar la biopolítica de la institució universitària que condemna les nostres vides a la precarietat.

Des de fa anys s'està desenvolupant la noció de renda bàsica com un dret de ciutadania que garanteixi a tothom un ingrés independent de l'activitat laboral per tal d'evitar la interferència arbitrària del capital sobre les condicions del treball. Emperò més enllà d'aquest just objectiu, la renda bàsica com a salari estudiantil ens permet dedicar-nos en cos i ànima al nostre procés de formació sense haver de recórrer a treballs precaris o crèdits bancaris per finançar-nos els estudis.

A l'ensems canvia les dimensions a través de les quals s'activa la subjectivació antagonista, perquè aquesta vegada la reivindicació ens lliga al comú denominador dels greuges dels precaris siguin estudiants o treballadors: la inseguretat vers l'existència social autònoma. La potència d'una referencialitat del comú és la clau de volta de l'activació del marc cognitiu necessari pel qual el moviment sigui capaç d'escometre amb eficàcia el comandament global i la classe dominant.

Arnau Mallol i David Carmona, activistes estudiantils