Geòrgia, la petita i valenta?

"Per molta gent, a la imatge dels tancs russos recorrent la frontera aquest mes d'agost ressonen els ecos sinistres de la Praga de 1968. El reflex instintiu cap els esquemes de la Guerra Freda és una mica normal, però dues dècades després de la retirada soviètica d'aquells bastions resulta enganyós. No tot el què passa a l'antiga Unió Soviètica és una reproducció de l'ocorregut a la història soviètica.

L'enfrontament entre Rússia i Geòrgia per Osètia del Sud, l'escalada del qual va començar dramàticament ahir (8 d'agost), té més en comú amb la Guerra de les Malvines de 1982 que amb la Guerra Freda. Quan la Junta Militar argentina s'alegrava pel suport popular a la seva reconquesta sagnant de Les Malvines, Henry Kissinger va anticipar la inesperada resposta militar britànica amb el comentari “cap gran potència es retira per a sempre.” Potser Rússia hagi frenat la llarga marxa de replegament cap a Moscou que va començar amb Gorbachev.

Durant els vuitanta, mentre minvava la URSS, l'Exèrcit Roig es va retirar dels països d'Europa de l'Est per als quals la seva presència suposava la protecció dels impopulars règims comunistes. Aquesta retirada va prosseguir amb les noves repúbliques nascudes de la difunta Unió Soviètica i amb la presidència de Putin, sota seva la presidència les tropes russes van ser evacuades fins i tot de les bases militars a Geòrgia.

Per a molts russos aquest vast replegament geopolític de zones que van ser part de Rússia, fins i tot molt abans de l'arribada del comunisme, no va portar cap millora en les seves relacions amb occident. Com més retirava Rússia les seves urpes d'altres territoris, més acusava al Kremlin Washington i els seus aliats d'ambicions imperialistes.

A diferència d'Europa de l'Est, per exemple, les tropes russes són populars als avui estats secessionistes d'Abjàzia i Osètia del Sud. Enlloc el retrat de Vladimir Putin es troba penjat en més parets que al despatx del president d'Osètia del Sud, l'antic campió soviètic de lluita lliure Eduard Kokoity. ALS russos se'ls veu com protectors contra una possible repetició de les neteges ètniques portades a terme pels georgians.

Al 1992 occident va protegir els intents d'Eduard Shevardnadze de reafirmar el control georgià sobre aquestes regions. La guerra del president georgià va ser un desastre per a la seva nació. Va deixar 300.000 o més refugiats “expulsats” de les regions rebels, però va ser el saqueig de les tropes georgianes el que resulta més difícil d'esborrar de la memòria d'osetis i abjaços.

Els georgians han alimentat aquesta humiliació des de llavors. [El president georgià] Mijaíl Saakashvili no només ha fet molt poca cosa pels refugiats des que va arribar al poder l'any 2004 -a part de traslladar-los dels hotels i pensions en els quals s'allotjaven a Tbilissi per a buidar el camí als interessos immobiliaris- sinó que ha destinat el 70% del pressupost georgià a l'exèrcit. A principis de la setmana va decidir posar a prova el múscul d'aquest.

Consagrat a aconseguir l'entrada de Geòrgia dins de l'OTAN, Saakashvili ha enviat tropes a Afganistan i L'Iraq, per a sentir així com els EUA li protegien. Els carrers de la capital georgiana estan coberts de cartells amb el retrat de George W. Bush, que apareix al costat del seu protegit georgià. L'avinguda George W. Bush conduïx a l'aeroport de Tbilissi. Però Saakashvili ha ignorat el "dictum" de *Kissinger: “les grans potències no cometen suïcidi pels seus aliats.” Potser els seus aliats a Washington també l'hagin oblidat. Esperem que no.

Com Galtieri al 82, Saakashvili s'enfronta a una crisi de l'economia nacional i a una població desenganyada. Des dels anys de l'anomenada Revolució Rosa, l'enxufisme i la pobresa que van caracteritzar al govern de Shevardnadze no han desaparegut. Les acusacions de favoritisme i corrupció cap al clan de la seva mare i les acusacions de frau electoral van culminar amb una sèrie de manifestacions contra Saakashvili el passat novembre. Les seves implacables forces de seguretat -entrenades, equipades i subvencionades per occident- van carregar violentament contra els manifestants. Emprendre-la contra l'enemic comú d'Osètia del Sud farà que els georgians plantin cara als russos units amb el seu president, almenys a curt termini.

El passat mes de setembre, el president Saakashvili sobtadament es va tornar contra el seu aliat més proper en la Revolució Rosa, el ministre de defensa Irakli Okruashvili. Cadascú acusava al seu antic germà de sang de vincles amb la màfia i d'obtenir beneficis amb el contraban de mercaderies. Sigui el que sigui la veritat, el fet que aquells que són qualificats com a herois per occident per haver acabat amb la corrupció de l'època de Shevardnadze s'acusin l'un a l'altre de tota mena de crims i delictes hauria de posar-nos en guàrdia a l'hora d'escollir al nostre heroi local pel que fa a la política del Caucàs.

Els comentaristes geopolítics occidentals es mantenen ferms amb la simplificació que el "mató rús" l'ha pres amb la petita i valenta Geòrgia. No obstant això, qualsevol que estigui familiaritzat amb les polítiques del Caucas sap que un estat que es queixa de ser víctima d'altre estat veí major que ell pot ser summament sospitós fins amb els menors detalls. Els petits nacionalismes rarament són afables.

El que és pitjor: els programes d'entrenament “i equipament” occidentals al "pati del darrere" de Rússia no contribuïxen a la pau i l'estabilitat, menys encara si líders tan piròmans com Saakashvili els contemplen com una garantia de suport a les crisis nacionals, fins i tot si són ells mateixos qui les han provocat. Sembla haver pensat que el valuós oleoducte que travessa el seu territori i els assessors de l'OTAN que es barregen amb les seves tropes regulars li previndrien d'una reacció militar russa davant una incursió georgiana a Osètia del Sud. El càlcul s'ha demostrat desastrós.

La qüestió ara és si s'aconseguirà contenir el conflicte o si, per contra, occident entrarà en ell, elevant la tensió a nivells crítics. Occident ha emprat fins al moment actual acostaments molt diferents a la crisi dels Balcans, on els microestats pro-occidentals ràpidament aconsegueixen ambaixades, i el Caucas, on les fronteres establertes per Stalin es tenen per sacrosantes.

Als Balcans occident va patrocinar la desintegració de la multiètnica Iugoslàvia, arribant al clímax amb el reconeixement de la independència de Kosovo al febrer. Si un microestat dominat per la màfia com Montenegro pot obtenir el reconeixement d'occident, per què no haurien d'obtenir-lo les nacions pro-russes -també amb defectes, també sense estat- i que també aspiren a la independència?

Donada la seva extraordinària complexitat ètnica, Geòrgia és una post-Unió Soviètica en miniatura. Si els occidentals van concedir ràpidament el dret a la independència de Rússia a les repúbliques no-russes en 1991, quina és la lògica per la qual els no-georgians hàgin de romandre en un micro-imperi que, casualment, resulta ser pro-occidental?

Els nacionalismes d'altres pobles són com els afers amorosos de la gent, o, millor dit, com les baralles de gossos. Són coses en les quals la gent intel·ligent faria bé de no ficar-s'hi. Una guerra al Caucas mai és una croada moral sense tatxa, però per ventura alguna guerra ho és?"

Mark Almond és professor d'història a l'Oriel College, Oxford.

Aquesta traducció es pot reproduir lliurement a condició de respectar la seva integritat i mencinoar als seus autors i la font.

Enllaç original: http://www.counterpunch.org/almond08092008.html